ARISTÒTIL,
CRÍTIC DE PLATÓ
Plató
es, per a Aristòtil, l’adversari amb què provar
la força de les pròpies idees, però no l’enemic
aferrissat que vol el tòpic. Si es coneguda la frase «sóc
amic de Plató, però més amic de la veritat»,
no és menys important la continuïtat que s’estableix
entre el seu pensament i el dels qui anomena «els amics
de les Formes».
L’oposició Plató/Aristòtil
simbolitza una manera radicalment diferent d’entendre la
filosofia però –malgrat tot– hi ha un element
comú entre tots dos autors. Tant per a un com per a l’altre,
la funció de la filosofia consisteix a esbrinar les idees
(val a dir, el que és permanent, el que no canvia –i
no pas les coses materials). Les coses materials són múltiples
i canviants, de manera que sobre elles no es pot establir un saber
comú i universal. Les idees, en canvi, són el permanent,
la substància o essència de la cosa.
Ontològicament, l’oposició
d’Aristòtil a Plató és clara. En Plató
les Idees tenen el seu món propi, separat del nivell del
material i sensible. Aristòtil, en canvi, considera que
al ser de les idees només s’hi arriba en el concret,
material i sensible. Hi ha idees però són inseparables
de les coses: la idea és l’universal, el que tenen
en comú els elements que classifiquem junts. En altres
paraules: si sabem què significa, per ex., ‘home’
és perquè prèviament sabem què ‘Ramon’,
‘Agustí’ o ‘Josep Maria’ són
homes.
En teoria del coneixement, Plató defensava
la dialèctica (el coneixement del ser mitjançant
el perfeccionament de l’ànima fins arribar a les
idees); cosa que per a Aristòtil és una pura forma
de sofística, perquè mai no podem saber si realment
algú ha purificat la seva ànima en el coneixement
del Bé, ni d’acord a quin criteri. Aristòtil
només accepta una metodologia per al raonament: la de la
lògica, perquè els seus principis són de
caire objectiu i universal, mentre la dialèctica és
purament subjectiva.
Si per a Plató la dialèctica exigeix
‘convertir-se’ a les Idees (és a dir, captar
la realitat només des de la perspectiva intel•ligible);
en canvi per a Aristòtil el coneixement significa una comprensió
de les coses basada en l’experiència sensible. Aristòtil
renuncia al projecte platònic de fer una ciència
universal: hi ha, pel contrari, moltes ciències metodològicament
diferents –en la mesura que hi ha maneres molt diverses
d’aproximar-se al ser.
Plató privilegia la comprensió subjectiva
de la realitat: a parer seu, coneixem les idees perquè
en una altra vida tinguérem una relació immediata
amb la seva realitat perfecta. L’ànima va estar en
contacte directe amb les idees que són el seu objectiu
natural per això les reconeix i les estima. Això
Aristòtil ho considera absurd i místic: conèixer
és un acte objectiu; segons ell només hi ha un coneixement
intel•lectual cert, el que està basat en les definicions
clares –és a dir, no contradictòries–
de les coses.
L’ànima que per a Plató era
un instrument de coneixement, eterna etc., Aristòtil només
la considera un principi vital d’animació i dubta
seriosament sobre la seva immortalitat. Si per a Aristòtil
hi ha tres ànimes (vegetativa, sensitiva i racional) és
en funció de la complexitat de l’organització
biològica i vital, que no atorga cap sentit moral específic.
En teoria de la ciència, el model estructural
de Plató és la matemàtica (Aristòtil
el desqualifica tractant-lo de «pitagòric»).
La matemàtica era la condició per entrar a l’Acadèmia
i la garantia última d’un món format des de
la certesa indiscutible dels axiomes i teoremes. En canvi el món
d’Aristòtil té com a ciència-guia la
biologia (i en certa manera la física), perquè es
tracta d’un coneixement empíric que viu del concret,
no d’abstraccions.
En ètica, el platònic privilegia
la subjectivitat perquè conèixer la idea de Bé
és inseparable del perfeccionament de l’ànima.
En canvi, Aristòtil és objectiu: el bé és
la prudència, la moderació, la tria del punt mitjà
entre dos extrems. El Bé il•lumina totes les idees,
mentre que per a Aristòtil en cada cosa hi ha el seu bé
propi que cal descobrir optant per la prudència.
En política, Plató escriu des de
la por al que considera la crisi moral de la Ciutat; per això
no li tremola el pols a l’hora de proposar una nova organització
de la convivència absolutament trencadora, basada en la
divisió radical entre classes (cadascuna amb una ànima
diferent) i en el filòsof-rei. A Aristòtil, l’esquema
proposat a la «República» de Plató li
semblava absurd: si hi hagués tres classes socials separades,
cadascuna miraria exclusivament pel seu propi bé particular
i no pel bé comú de tota la Ciutat que és
el que cal procurar. L’aristotèlic veu la política
com una forma de gestió i no com un intent de moralització.
L’important en política com en ètica per a
Aristòtil és la prudència.
Fins
i tot en estètica, Plató considera que la Bellesa
és una forma sensible del Bé (idea suprema), mentre
que Aristòtil posa de relleu la funció terapèutica
i quasi corporal dels espectacles.
