BIOPOLÍTICA: AUTORS I TESIS EN ESQUEMA
Hannah ARENDT: A «La condició humana», presenta el tema de la nua vida com a una regressió/involució de la política. Tot el que signifiqui reduir la vida humana només a treball o a tecnologia significa amputar-li la dimensió fonamental: els humans no tenen naturalesa, sinó ‘condició’. L’antagonisme entre la vida de la tècnica i la vida de la polis, significa una regressió de l’humà. És en la vida de cada dia, en el control del cos dels humans, on es desenvolupa la lluita política en la modernitat.
Walter BENJAMIN: En la política de la modernitat, l’excepcionalitat s’ha convertit en norma. És en tant que «estat d’excepció» (la regla de la vida política per als oprimits), que es viu tota vida política en la modernitat. La violència és creada pel sistema polític perquè la por és l’eina més primària de submissió. La violència no és quelcom abstracte, sinó que s’exerceix en concret sobre cada cos. En aquest sentit hom pot parlar de «violència sagrada», en la mesura que resulta alliberadora.
Michel FOUCAULT: La biopolítica és una superació del poder polític clàssic i es converteix en la manera de governar pròpia de la modernitat. El poder de vida i de mort del sobirà es transforma a finals del segle 18 i a inicis del 19, a mesura que el liberalisme i el progrés de la medicina milloren les condicions de vida, o la fan com a poc menys precària. Com a forma de poder, la biopolítica apareix amb la «població» (no amb la ciutadania!), com una nova forma de governar el vivents. Actua d’un mode més difús que el vell poder polític estatal. Ara el poder polític ja no és ‘negatiu’ (poder per a matar), sinó que s’exerceix en tant que «biocontrol» o com a «gestió» més que com a imposició. El poder no pretén ‘matar’ sinó d’impedir la mort i en aquest sentit és més subtil.
El poder en la modernitat supera la dicotomia Estat/Societat en favor d’una gestió política directa de la vida: pretén ‘fer viure’, normalitzant l’experiència de la vida. És característica de la modernitat una nova comprensió de les relacions entre els humans que ja no es constitueix des del model ‘pastoral’, sinó des de la ‘policia’ (en el sentit molt específic que té aquest mot en francès i no en català), que és disciplina però que bàsicament cal entendre com a ‘control’ (per l’educació, per la presó, l’exèrcit...) i sobretot des la ‘normalització’ dels processos biològics (la reproducció, l’ús o usos de la sexualitat, etc.). En aquest sentit tot humà té dos cossos: un «cos màquina» sotmès a disciplina (el que pot ser empresonat, portat a la guerra, etc) i un «cos espècie» que com diu a ‘Dret de mort i poder sobre la vida’ (La voluntat de saber, 1976), està: «travessat per la mecànica del vivent i servint de suport als processos biològics». La demografia, l’eugenisme, el racisme formarien part d’aquesta mena de segon cos i determinen algunes claus fonamentals de la política moderna a partir del nazisme.
Giorgio AGAMBEN: editor italià de W. Benjamin, va participar en seminaris de Heidegger a Provença (1962,i 1968) i fou amic de Passolini (és Felip al film ‘L’evangeli segons Mateu’ d’aquest) i del pensador espanyol José Bergamín. Recupera el tema de la nua vida i de la violència sagrada amb les aportacions de Foucault. A partir de la distinció entre els conceptes clàssics de ‘bios’ (vida cultural, vida humana – vida qualificada) i ‘zoé’ (vida purament animal, vida biològica – nua vida), planteja que la vida en la modernitat s’està tornant cada cop més ‘zoé (animalizat sotmesa a domesticació)’. A «Homo Sacer» planteja el tema de l’exclusió (de l’home separat, aquell que pot ser mort sense que hom cometi delicte matant-lo) com a fonamentació de la política. La modernitat seria (heideggerianament) un temps en què la mort i la manca de sentit del ‘dasein’ imposa la seva marca arreu.
Diferencia també entre «nua vida» (l’existència intel·lectual de l’home sustentada en els processos productius com una dimensió performativa del coneixement) i «vida nua» (la que es troba sola, la que no pot resistir al poder, l’existència purament descarnada, que lluita per sobreviure). La vida aïllada, separada del poder no es pot separar de la concepció metafísica d’un ésser pur aïllat. La ‘zoé’ (vida animal) s’imposa sobre el ‘bios’ (la condició humana) i cada cop més el ciutadà deixa de ser emparat per la llei i es troba sotmès a un tractament de ‘una vida', condemnada a l’exclusió. En aquest sentit estem (fins i tot sense saber-ho) vivint a Auschwitz, «Auschwitz (...) s’està repetint sempre» perquè «viure és en última instància sobreviure» (Lo que queda de Auschwitz, respectivament pp. 105 i p. 96 de l’edició espanyola).
Roberto ESPOSITO: Autor fonamentalment d’una trilogia [Cummunitas, origen i destí de la comunitat (1998), Immunitas, protecció i negació de la vida (2002) i Bios, biopolítica i filosofia(2004)] i editor italià – també ha publicat un text de referència sobre Maquiavel. El seu concepte central és «immunització», la situació en què el cos social reacciona com un cos biològic autoimmune creant els «anticossos» necessaris per a la seva supervivència. Defineix immunitat com: una «protecció negativa de la vida» i de tots els autors és el més interessat pels problemes del «tanatopoder» (el poder de mort). Immunitzar la societat (etimològicament: negar el ‘munus’ –el regal, l’obsequi sobre el que es fonamenta la co-munitas) seria l’objectiu de la política totalitària que crea i necessita l’exclòs per fonamentar-se.
