|
RENE DESCARTES
EL DUBTE Hi
ha un tòpic absurd, per infantil, que presenta Descartes com un
filòsof que passava el seu temps dubtant de tot. Però més aviat
es tracta del contrari: per a un cartesià només és veritat l’indubtable.
El dubte només és interessant com una etapa (provisional) fins deixar
de dubtar... Descartes centra la seva filosofia en la lluita contra
l’escepticisme; busca un fonament dret i segur pel coneixement
humà. No estaria gens d’acord amb la frase de Calderón sobre
que “la vida es sueño”. Al revés, la vida necessita
criteris clars i evidències sobre les quals construir el projecte
racional. Si dubtem és per una necessitat metodològica; perquè per
fer filosofia abans que res ens hem de posar en una situació de
recerca fins assolir una primera veritat. Dubtem per arribar a quelcom
que no pugui ser dubtat i que resulti evident per si mateix. Aquest
fonament serà: "Jo penso, jo sóc", però no s’hi
arriba sense fer un llarg camí que no admet marrada. El
dubte es fa necessari, a més, perquè s’ha constatat la insuficiència
de la vella física. Cap de les ciències tradicionals (física, matemàtiques...)
no està lliure de la possibilitat d’error i cap no ens dóna
–tampoc- una primera veritat evident, universal i necessària.
Per arribar a aquesta primera veritat, que fonamenta la raó humana, cal fer el procés de posar entre parèntesi el que creiem saber fins a tenir un criteri que ens permeti distingir si allò que sabem és prou ben fonamentat o no. Per Descartes el dubte és una forma de posar en crisis el coneixement rebut i encara no prou clar i distint. La religió, la tradició, etc. ens han explicat moltes coses, però tenim el dret a preguntar-nos què val de debò, racionalment, tot això. Podrien ser un feix de mentides i, en conseqüència, caldria prescindir-ne: el procés del dubte és una forma de depurar la racionalitat. Montaigne, un filòsof escèptic cronològicament una mica anterior, s’havia preguntat: “què sé?” (qu’sçais-je?) i havia arribat a la conclusió que l’home no pot saber res de seriós i tot han de ser provatures (per això la seva obra es diu Essais). Descartes vol fer un pas més enllà, en la línia de la fonamentació del coneixement. Cal fer atenció: el dubte cartesià no és escèptic; no es tracta de destruir-ho tot perquè si. Es tracta, ben al contrari, de construir un dubte metòdic, ordenat, que avanci pas per pas fins al coneixement de la veritat. En resum, dubtem per arribar a una posició en què deixem de dubtar i el dubte té un sentit auxiliar. Ens ajuda a descartar allò que no se’ns aparegui com a indubtable i ben fonamentat. La demostració del triomf de la raó consisteix precisament a mostrar que podem escapar del dubte i fonamentar el saber en un principi indubtable [cogito]. A
la primera part del Discurs
del Mètode ens explica la insatisfacció que li havia produït
la filosofia escolàstica que havia après amb els jesuïtes. Quan
es refereix a la filosofia escolàstica en diu
dues coses:
- "Dóna mitjans
per fer-se admirar pels menys savis" (és una retòrica).
- La filosofia no ha progressat [aquesta crítica
la repetirà més endavant Kant] La física gràcies a la matemàtica
de Galileu ha augmentat el coneixement humà. En canvi en filosofia
continuen discutint les mateixes qüestions que Plató i Aristòtil. El dubte cartesià és una prova que la raó es posa a ella mateixa. No es tracta de dubtar per dubtar; es tracta de dubtar per trobar un millor fonament a la raó. El món és ple de coses que creiem però no entenem. Cal fer un procés de dubte per poder entendre el món racionalment i per poder anar més enllà de les posicions escèptiques. El
dubte cartesià té tres característiques:
1.-És
universal:
Universal significa que té un abast general sobre totes les coses.
Podem dubtar sobre el món, sobre la tradició, sobre la fe,.. perquè
no són nocions clares i distintes per elles mateixes. Jo podria
haver estat enganyat.
2.-És
metòdic:
És ordenat, va pas per pas. No es tracta de dubtar de tot, ni de
qualsevol manera. Cal seguir unes regles del mètode per evitar l’escepticisme.
Hi ha, però, una cosa que Descartes no dubtarà mai: La coherència
dels seu propi jo. Descartes dubta dels objectes (coses) però no
dubta sobre ell mateix. Que el jo és capaç de conèixer objectivament
és quelcom que Descartes, com hereu del Renaixement, no dubta.
3.-És
teorètic:
No és pràctic, ni té caràcter polític. El dubte en Descartes és
sempre un instrument. Dubtem per fonamentar millor la nostra raó.
Descartes deixa fora del dubte tots els elements ètics, polítics,
etc. Ell
mateix diu que no es tracta de canviar el món sinó de canviar-se
a sí mateix. Descartes pretén repensar la filosofia des del seu
propi fonament i no provocar un canvi social o un dubte escèptic. Els motius del dubte són fonamentalment quatre:1.-Dubte
dels sentits:
Els sentits corporals ens enganyen. Veiem miratges, ens expliquen
coses contradictòries. Per tant no podem fiar-nos-en. No ens donen
una informació clara i distinta. 2.-Dubte
del món extern:
Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília (tornem al
tema de Calderón: “la vida es sueño) , per tant no podem estar
gaire segurs de l’existència real del món extern, que ens
arriba només a través del coneixement sensible. 4.-Dubte
del geni maligne:
"Geni maligne" és una invenció de Descartes que apareix en les Meditacions
Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que
ens fa creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi
prou agosarada per l’època perquè, en el fons, el que significa
és que (potser) el món no sigui la creació d’un déu de bondat
sinó d’un poderós monstre dolent.
|
| Tria
autor/tema
|