ANTECEDENTS
I SIGNIFICACIÓ DEL “MÈTODE” EN EL CONTEXT
DE LA FILOSOFIA DEL SEU TEMPS.
Els
antecedents del “mètode”.
Sovint
quan diem “mètode” hi afegim, com qui no diu
res, “científic”. Sembla que el mètode
tingui una connotació d’objectivitat i de racionalitat
que s’adiu d’una manera particular amb la ciència.
“Mètode”, “veritat” i “ciència”
semblen els tres angles d’un triangle equilàter.
Aquesta identificació comença estrictament a partir
de l’obra de Descartes per a qui el mètode són:
“regles certes i fàcils” per conduir la raó
i trobar la veritat. D’aleshores ençà mètode
implica: “descobriment”, “demostració”,
“ordre”, “conseqüència”, “finalitat”...
Així la idea de mètode tradueix una forma de pensar,
endreçada, dirigida a un objectiu, ben fonamentada...
Però
això no sempre ha estat així. De fet, fins al segle
XVI, que marca un gir fonamental en la història del pensament
occidental, la idea de mètode no s’havia identificat
amb ordre matemàtic, ni tampoc amb raonament lògic.
La
idea de “mètode” no era nova: Sòcrates
i Plató n’havien dit “dialèctica”
però la dialèctica era més aviat una “intuïció”
i una “deducció” que anava del més general
al més particular. El mètode era un raonament (un
tipus de “techné”) vinculat a la perfecció
de l’ànima en Plató i que, després
amb Aristòtil servirà de regla a la subdivisió
del coneixements.
De
fet, Ciceró no va emprar la paraula i preferí traduir-la
al llatí com a “ratio”. I fins a Galié
(Galenus) al segle II de la nostra era, la paraula “mètode”
no s’associà amb “ciència”. Galié
a l’ “Ars parva” distingeix “mètode
lògic”, “mètode demostratiu” i
“mètode científic”, reforçant
la connotació empírica i inductiva de la idea de
mètode pròpia d’Aristòtil. Però
és Boeci qui, al segle IV, traduint els “Tòpics”
d’Aristòtil, utilitza el mot en un sentit tècnic
i filosòfic. Al llarg de l’Edat Mitjana, un “mètode”
serà un “ars”, però també el
conjunt d’elements que faciliten i acceleren el domini d’un
“ars”. En aquest sentit didàctic el concepte
apareix a les escoles de Pàdua i Bolonya i Erasme escriu
un “Ratio seu methodus comendio perviniendi ad veram theologiam”
que és un manual pedagògic. Tenir “mètode”
a l’època medieval i a inicis del Renaixement era
quelcom vinculat a una tècnica d’aprenentatge”.
Això pot semblar anecdòtic però és
important per situar la idea cartesiana de mètode en el
seu context: el mètode educa i, per això mateix,
tenir-ne un de ben fonamentat ajuda a conèixer la veritat
i fa progressar el saber.
La
idea de mètode permet, a més, superar un concepte
grec molt arrelat també a l’època medieval:
em refereixo a la idea de “sort” que per als grecs
és “Tyché” i per als llatins “Fortuna”.
“Tyché” que no era cap força divina
a l’època preclàssica anà prenent un
paper cada cop més considerable fins a l’Èdip
Rei de Sòfocles.
Demòcrit
encetà una crítica interessant al que era “Tyché”
i defensà l’element “Automaton” (“allò
que comença per ell mateix”) en el Cosmos. Plató
recull la idea de “Tyché” a “Les Lleis”
IV (709 a-c) afirmant que “la fortuna i l’ocasió
governen tots els afers humans sense excepció” i
Aristòtil a la “Metafísica” recull el
concepte quan parla de les causes “per accidens” i
aquesta idea del món com a resultat de la Fortuna s’allarga
fins al Renaixement, malgrat els esforços dels pensadors
cristians –amb Sant Agustí al capdavant– per
situar la Providència divina en el lloc de l’Atzar.
Per als medievals, la Providència regia amb caràcter
necessari les coses supratemporals i supraespaials (en l’escatològic
i el transcendent) mentre que l’Atzar i la inconstància
triomfaven en el món contingent de les coses humanes i
temporals. Només per resumir la idea medieval de l’Atzar
i aquest doble pla, esmentarem aquest fragment de la “Consolació
de la Filosofia” (I,IX) de Boeci:
Dòcil
a les teves lleis, tota la natura
Camina amb pas segur vers una meta certa:
L’home tan sols, Senyor, va errant a l’aventura
Joguina de l’atzar i del teu menysteniment
I així, segons el teu caprici
La sort inconstant amenaça o somriu.
Es
podria resseguir aquesta intuïció, entre molts d’altres,
en Dant (que sovint barreja destí, atzar, fortuna... i
providència!) i en la pensadora Christine de Pizan que
dedicà un llarg poema (“El llibre de la Mutació
de la Fortuna”) al duc de Berry (1404).
Com
canvià Maquiavel les dades del problema metòdic.
Hem
vist fins ara que per als grecs i els medievals, el mètode
és sobretot una eina d’aprenentatge, i com la idea
de Fortuna (element intrínsec al món material) domina
tant a Grècia com a l’Edat Mitjana sobre la idea
d’ordre matemàtic que encetarà Descartes.
Però
el concepte de “mètode” comença a ser
entès d’una manera moderna a partir de Maquiavel
que en bona part és el primer a pensar metòdicament
la “virtù” de la política. Per a Maquiavel,
allò específic i propi del bon “Príncep”
és l’acceptació de la bona o mala Fortuna
i l’ús conscienciós de regles polítiques
específiques per capgirar-la quan ens és contrària.
Tota la tasca de racionalització política que mena
Maquiavel consisteix a pensar l’activitat política
com una forma de control sobre els humans que pot ser metòdicament
exercida i reflexionada. Els exemples històrics i el mètode
comparatiu garanteixen que la política no està determinada
per l’atzar. La “virtù” (ordenada) té
la capacitat de situar la Fortuna en els seus termes estrictes.
La “virtù” és, en definitiva, el mètode
que garanteix l’accés i la gestió del poder.
Certament, “virtù” consisteix a saber adaptar-se
a les circumstàncies, però no és un pragmatisme
baix de sostre sinó una força de caràcter
i de comprensió de la Fortuna a partir de l’estudi
de la història i de les passions humanes.
Si
Maquiavel pot ser considerat com un antecedent de Descartes és
perquè, per primera vegada, la Fortuna deixà de
ser vista com un atzar i passà a ser quelcom que hom pot
–sinó controlar– com a mínim preveure
i racionalitzar. Juntament amb altres precursors, com Pierre de
La Ramée (que fou el primer a incorporar la idea que el
mètode ha de ser matemàtic en la seva estructura)
serà un element important en el context del cartesianisme.
Els
“Assaigs” de Montaigne en la via cap al mètode.
Seria,
però, important, recollir encara la petja de Michel de
Montaigne i els seus “Assaigs” perquè aporta
un altre element bàsic en l’estructura del mètode
cartesià: la idea del “jo”. Si el mètode
cartesià és un instrument per conèixer la
veritat, també i al mateix temps és un principi
d’afirmació de la capacitat de la racionalitat (el
“jo” que pensa) a l’hora de comprendre aquesta
veritat. Amb l’obra de Montaigne, que exalta per primer
cop la subjectivitat i l’escepticisme en la cultura moderna,
apareix una nova visió del món. Al seu llibre, com
dirà ell mateix: “c’est moy qui je peins”
(“sóc jo qui em pinto/qui em descric”). Prescindint
ara del valor de Montaigne com a filòsof (que alguns volen
veure només com un escèptic o un estoic rerassagat)
el que té importància és el seu gest subjectivista.
Aquesta hipòtesi que cap cosa no pot ser veritat si no
passa pel sedàs del jo resulta fonamental per comprendre
el cartesianisme. Descartes és clarament hereu del subjetivisme
de Montaigne i tota la seva filosofia es pot entendre com un esforç
per trobar una raó (universal i necessària) que
ens salvi del subjectivisme.
Significació
del cartesianisme.
Per
a Descartes, “mètode” és recerca de
la veritat i, com hem intentat mostrar, aquest és un camí
que ja abans ha estat anticipat i iniciat per Maquiavel, La Ramée
i Montaigne que fan inviable, després d’ells, tornar
a invocar la Fortuna o el Destí com a principis d’ordenació
del món. Quan la princesa Elisabeth li demanà el
seu parer sobre “El Príncep” de Maquiavel (1646),
Descartes li respongué: “Il faut tellement se tenir
hors de l’empire de la fortune” (“cal absolutament
mantenir-se fora de l’imperi de la fortuna). L’ordre
i la “virtù” han de ser el signe de la raó.
Tot el cartesianisme és un seriós esforç
per posar ordre (mètode) on hi havia atzar.
Per
tenir una imatge “veritable” del món, cal un
mètode, una forma ordenada de comprensió del món.
Per això Descartes es feu retratar amb una llegenda que
diu: “Mundus est fabula”: el que importa no són
les aparences (l’atzar, la faula), sinó l’ordre
intern matematitzat.
Allò
que singularitza el mètode cartesià és la
seva universalitat, garantida per la matemàtica (que pareix
com a paradigma de certesa) i per ser una guia envers la veritat
on el subjectivisme (montaignià o maquiavèlic) queda
del superat, tot i que no negat. El que aporta Descartes és
sobretot aquesta capacitat de conjuminar la racionalitat (pròpia
del model matemàtic) i autonomia del jo en el context d’un
principi innat que és cogito.
Si
Descartes amb el “Cogito” inicia la filosofia moderna
és perquè el dubte i l’evidència troben
el seu lloc integrat i coherent. Ni l’un ni l’altre
no són inútils, tots dos principis tenen el seu
moment i la seva necessitat. En definitiva, el cartesianisme és
un “pensament arquitectònic”. La “recerca
d’un equilibri” (Alquié) i d’un ordre
són una bona clau de comprensió del seu pensament.
