DESCARTES
ENTREVISTA
DE FRANÇOIS EWALD AMB GENEVIÈVE RODIS-LEWIS
Magazine littéraire, n°342 - abril 1996
Geneviève Rodis-Lewis (1918 –2004) fou una
gran estudiosa de Descartes. Els seus treballs sobre la metafísica,
la moral, l’antropologia, han marcat el coneixement contemporani
sobre aquest autor. En la seva biografia, sens dubte definitiva
[ « Descartes »; Éd.Calmann-Lévy ],
no tan sols corregeix errors d’obres anteriors, sinó
que intentà copsar el caràcter de Descartes com
a home concret. Geneviève Rodis-Lewis analitza la correlació
fonamental entre dubte i ideal que fonamenta el « cogito
» i intenta, a més, en aquest text publicat per Le
Magazine Littéraire al 1996 presentar la novetat que significà
al seu moment el cartesianisme. Desaparegut de la consulta lliure
a Internet l’arxiu de Le Magazine Littéraire, oferim
aquesta traducció del text al català com una eina
de treball per a la nostra comunitat filosòfica. [R.A.]
Q – Per què una nova biografia de Descartes
?
Geneviève Rodis-Lewis – Hi ha una gran biografia
de Descartes, molt important, que data de finals del segle XVII.
Ha estat recentment reimpresa; és la d'Adrien Baillet [«
Vie de Monsieur Descartes », Ed. La Table Ronde]. Va salvar
textos que després es van perdre. Per exemple, la descripció
molt important dels somnis cartesians, des quals no sabríem
res sense la seva biografia. Però Baillet tenia un defecte:
sobre els nombrosos punts en què tenia un dubte o una ignorància,
inventava. Així va cometre un cert nombre d’errors;
sobre la noblesa de la família el van enredar els nebots-néts;
va confondre l’avi, que era metge, amb un altre Pierre Descartes
que havia alliberat Poitiers, assetjat pels protestants. Va afirmar
que, com a fill petit d’una gran família, Descartes
estava destinat a l’exèrcit, cosa que és falsa.
Es va trabucar sobre el període d’escolaritat (dóna
de les Pasqües de 1605 a les 1612), cosa que té una
certa importància perquè en depèn el nom
del professor que li va ensenyar filosofia. Després de
la biografia de Baillet n’hi va haver una altra, la que
va publicar Adam al vol. XII de la gran edició de Descartes
de la qual tingué cura conjuntament amb Tannery a principi
de segle [XX]. No es va recollir a la reedició dels 11
volums d’obres dels anys 60. Dissortadament, Adam va reproduir
en la major part de l’obra, i específicament pel
que fa a les dates dels estudis de Descartes a la Flèche,
els errors de Baillet, àdhuc si en va rectificar alguns
en els apèndixs.
Q- Com es poden rectificar avui aquests errors ?
Geneviève Rodis-Lewis – Prenem, per exemple, el període
escolar de Descartes. Descartes tenia mala salut. Per aquest motiu
no el van enviar a l’escola quan tenia vuit anys. Es va
quedar a casa on algú li va ensenyar a llegir i a escriure.
Després un parent (de la banda materna), el Pare Charlet
va ser destinat al Col·legi de la Flèche. El noi
es feia gran. Li van preguntar si el podien enviar allí.
El Pare Charlet va aconseguir-li un règim especial que
va contribuir molt a afavorir el seu desenvolupament intel·lectual:
podia quedar-se al matí al llit, llegint, meditant...
Té força importància saber si això
va passar quan tenia onze anys o quan en tenia vuit. Baillet sabia,
sempre per la família, que s’havia esperat al final
de l’hivern i de la quaresma per enviar-lo. Adam, quan prescindeix
de les dades de Baillet, sabent que el Pare Charlet havia arribat
a La Flèche en 1606, no va verificar que només hi
va arribar a l’octubre. Si Descartes hi va arribar després
de l’hivern i de la quaresma, això només pot
ser per la Pasqua de 1607. Això fa que hagués sortit
de La Flèche en 1615; aleshores va fer un any d’estudis
de dret a Poitiers, segons el desig del seu pare que volia que
els fills fossin parlamentaris (calien tres generacions successives
per tal que una família pogués tenir carta de cavallers).
Aquests són elements biogràfics que jo he pogut
rectificar: vaig fer verificar als arxius dels jesuïtes que
efectivament el P. Charlet va arribar a La Flèche a l’octubre
de 1606 –i que encara predicava a París durant la
quaresma. Són petits detalls cronològics que tenen
entre d’altres conseqüències, que poguéssim
determinar amb seguretat el nom del seu professor de filosofia
(E. Noel, a qui Descartes va escriure personalment per enviar-li
el « Discurs del mètode »).
Q – La vostra ambició era tan sols rectificar
errors?
Geneviève Rodis-Lewis – Sobretot volia mostrar la
complexitat del caràcter de Descartes, de vegades dur,
però amb qualitats que Baillet va indicar sense mostrar-les.
Baillet parla de la seva capacitat per a reconciliar-se, de la
qual dóna diversos exemples. Jo hi afegeixo un cert ecumenisme
religiós, que no s’havia destacat mai. Una variant
entre la carta autògrafa a Huygens i la versió publicada
al XVII permet constatar-ho. Parla dels protestants dient: «
Espero que la religió ens farà ser amics»;
Clerselier havia corregit: « el retorn a la nostra religió
». Descartes de vegades tenia mal caràcter però
va tenir molts veritables amics.
Q – Descartes al principi va triar una carrera militar.
Geneviève Rodis-Lewis – Efectivament, havia decidit
ser militar. Això no era una voluntat paterna. Un any després
d’haver estudiat dret, va poder marxar a Breda als 22 anys
fets, per enrolar-se en l’exèrcit de Maurice de Nassau.
Però aviat se’n va decebre. Tenia un caràcter
entusiasta que es prestava molt a la decepció. Parla de
la grolleria i de la ignorància dels seus companys d’armes.
S’hi queda des de finals de 1617 o principis de 1618 fins
a la primavera del 1619. Després marxa cap a Alemanys on
es preparava la Guerra dels trenta anys; tenia ganes de participar
en batalles, però no volia viure entre tropes desvagades.
Les batalles només van començar a la primavera següent.
Va anar a veure la coronació de l’Emperador a Frankfurt.
Després va trobar a Neubourg, al Danubi, un lloc on podia
treballar en soledat. Molts editors del « Discurs del la
mètode », quan llegeixen al principi de la segona
part que s’havia retirat a un « quartier »,
pensen que es tracta d’una caserna d’hivern dels militars.
Però allí no hauria pogut estar sol, ni hauria tingut
tranquil·litat. Es va allistar a la primavera? Va estar
a prop d’algunes batalles. Dóna petits detalls pintorescos:
el soldat que creu que està ferit quan només el
molesta el seu cinturó, o que ha vist algú a qui
han tocat amb un projectil a la cuirassa però no l’han
ferit. És a dir, que ha vist batalles. Però de debò
es va allistar a l’exèrcit a Baviera? No en sé
res; perquè des d’aquell moment ell ha trobat el
seu « camí » : l'explicació de la natura
segons un model matemàtic. Però encara no és
un metafísic.
Va passar aquell hivern a Alemanya i va tenir els somnis del novembre
de 1619. Quan va tornar a França? Només sabem que
hi va tornar passant per Estrasburg: dues lletres més tardanes
fan al·lusió al gall del rellotge, l’una,
i a les torres de la catedral, l’altra.
Q – Perquè es va apuntar a l’exèrcit
? Per què aquesta passió militar ? Vós mateixa
dieu que de jove era més aviat escarransit i que passava
els matins al llit.
Geneviève Rodis-Lewis – En primer lloc, s’havia
trobat força bé en sortir de l’escola. Sobre
el desig de ser militar, en el « Discurs », trobem
aquesta al·lusió: « Je n'étais pas
insensible à la gloire ». Fins i tot al final de
la seva vida, quan va escriure per a la reina Cristina de Suècia
un « Ballet pour la naissance de la paix » - era al
final de la Guerra dels trenta anys -, els Voluntaris en la Tercera
entrada diuen que si per el seu cap té per dama la Victòria,
la seva és la Glòria. I poc abans d’aquest
esment a la Glòria en el « Discurs », el que
Descartes diu sobre l’ensenyament de la història
explica aquesta aspiració: li retreu que privilegiï
els fets més gloriosos, cosa que porta els joves a «
caure en les extravagàncies dels paladins de les nostres
novel·les i a concebre desigs que superen les seves forces
». Aquestes són les úniques al.lusions al
que ell havia cregut que era la seva vocació. Això
confirma el seu caràcter actiu, aventurer, entusiasta,
exigent i prompte a decepcionar-se, a replegar-se. Això
es copsa en l’esguard que va donar-li Franz Hals en el cèlebre
retrat que va fer-ne: interrogatiu, projectat cap endavant, i
al mateix temps replegat en ell mateix. Sempre hi ha aquest doble
moviment en Descartes: avançar en tot però restant
prudent.
Q - La Guerra dels trenta anys està present en
l’obra de Descartes?
Geneviève Rodis-Lewis – Només en el Ballet
que va escriure per a Cristina de Suècia. Retirat als Països
Baixos, en un lloc què, tot i la guerra, havia restat perfectament
en calma, hi va trobar la tranquil·litat pel que fa als
esdeveniments exterior.
Q – Se’n va desvincular voluntàriament
?
Geneviève Rodis-Lewis – Des del moment que decidí
dedicar-se a la ciència.
Q- Què vol dir exactament « désert
» que és el mot que Descartes fa servir per dir que
ell es retira?
Geneviève Rodis-Lewis – Es un terme que es feia servir
habitualment a propòsit dels sants, dels ermitans que es
retiraven a meditar en soledat. Per a Descartes, l’essencial
era preservar la seva soledat, cosa que era possible àdhuc
en una ciutat molt poblada, com Amsterdam, perquè, com
ell deia, tothom està tan ocupat en el seu propi profit
que us deixen tranquil. Quan va intentar establir una metafísica
que tingués Déu per fonament, es va retir a França,
al camp. Però la “politesse française”
feu que els « petits voisins », com ell en deia, l’empipessin.
Això el va portar a instal·lar-se als Països
Baixos on sempre va poder fer el que volia.
Q - La “civilité française” l’hi
impedia treballar?
Geneviève Rodis-Lewis – Aquest mateix formalisme
el retrobava cada cop quan retornava a França per estar-hi
alguns mesos; va tornar tres vegades, en 1644, 1647 i 1648. (Quan
la esclata la Fronda l’any 1648, marxa tot seguit). Digué
a propòsit de les seves darrers estades que massa gent
l’anava a veure com una curiositat; (segons les seves mateixes
paraules : « comme un éléphant ou une panthère
»).
Q – Què significa la paraula « meditació
» ? Es tracta de reprendre les tècniques o les tradicions
espirituals ?
Geneviève Rodis-Lewis – Va estudiar en una escola
de jesuïtes que feien exercicis espirituals; cosa que el
va marcar. Però és una transposició. Perquè
pensa que la reflexió sobre els dogmes i sobre els misteris
revela una vocació particular que ell no té. La
reflexió cartesiana resta racional. Descartes estableix
la separació ontològica, substancial, entre dos
tipus d’ésser o de substàncies radicalment
diferents, d’una banda el pensament, és a dir l’ànima,
i d’altra banda el cos. Certament al final de la seva vida
va meditar sobre el fet irracional de la unió entre l’ànima
i el cos; però la seva distinció fa que racionalment
hom pugui estar segur que quan el cos mort, o està malalt,
l’ànima no mori amb el cos. pot per això afirmar-se
la seva immortalitat? Va fer corregir la segona edició
de les « Méditations » en què el seu
amic Mersenne havia subtitulat « immortalité ».
Perquè la persistència de l’ànima després
de la mort depèn de Déu. I afegeix: « Puisqu'il
nous a maintenant révélé que cela n'arrivera
point, il ne nous doit plus rester aucun doute ». És
la distinció entre el que veu com a racional i el que revela
la fe. Perquè Descartes fou sincerament creient; em fa
l’efecte, fins i tot, que va passar de la ciència
a la metafísica després d’haver sentit explicar
la mort del qui havia triat per cap Maurici de Nassau; quan a
Maurici de Nassau li van preguntar si creia en Déu va respondre:
« Crec que dos i dos fan quatre », fórmula
que reprèn textualment el Dom Juan de Molìère.
Era com una frase en clau dels ateus i em sembla que Descartes,
des d’aleshores, en la mesura que era un savi, va considerar
que calia (ho repeteix sovint) demostrar que l’existència
de Déu és més certa que les matemàtiques.
Sense Déu no hi ha certeses, ni model matemàtic.
És fonamental.
Q – Quina és l’aportació de Descartes?
Geneviève Rodis-Lewis – Una cosa que ha marcat tota
la filosofia posterior: la reflexió filosòfica comença
per la presa de consciència del subjecte que pensa; només
s’aconsegueix explicar el món al final d’un
llarg itinerari. Abans de Descartes es partia del món present,
amb qualitats projectades sobre les coses i que es pretenia explicar.
A partir del món, hom es remuntava a una causa primera.
Descartes demostra l’existència de Déu abans
de saber si hi ha món. I quan descobreix el món
l’identifica amb l’extensió de la matèria.
L’extensió pot ser explicada per les matemàtiques.
Al contrari, totes les qualitats som nosaltres que les notem en
funció d’aquesta unió amb el cos. Veieu el
color blau, sentiu calor, sou vosaltres. Aquí hi ha una
autèntica revolució.
Q – Hi ha, doncs, una veritable revolució cartesiana
?
Geneviève Rodis-Lewis – Hi ha una ruptura amb la
filosofia anterior per aquesta prioritat donada al pensament.
I això perquè ell ha volgut destruir el dubte pel
dubte. És tot el contrari de Montaigne que s’adormia
en un coixí tou.
Q - D'on prové la idea del dubte ?
Geneviève Rodis-Lewis – De l’escepticisme ambiental
i especialment de Montaigne. L’escolàstica s’estava
esfondrant quan ell era estudiant. Fa poc s’ha descobert
una obra que li va ser obsequiada a Neubourg l’any 1620
per un jesuïta: « La Sagesse » de Charron que
accentua aquest procés de dubte en negació universal
: « je ne sais » (res).
Q - I l’exercici del dubte hiperbòlic ?
Geneviève Rodis-Lewis – Hiperbòlic, vol dir
que va fins al final. Descartes va dubtar fins i tot de les matemàtiques
tot dubtant de Déu; va dubtar sobre ell mateix; però
és d’aquí que surgeix l’evidència:
jo dubto, i jo no puc dubtar de tot el que dubto; dubtar.és
pernsar; i es pensar d’una manera imperfecta. Tot això
és captat en una sola intuïció: jo dubto, llavors
vol dir que no conec bé. Per què em fa patir això?
Perquè tinc aquest ideal de perfecció. Això
és l’essencial de la demostració de l’existència
de Déu; un procés finalment molt senzill. Però
es va tornar a posar molt de pressa a estudiar la ciència.
Q – Per a Descartes els exercicis metafísics
no han d’ocupar gaire temps
Geneviève Rodis-Lewis – Quan va publicar el «
Discours de la méthode », només va donar un
resum molt senzill de la seva reflexió metafísica,
per por que els febles d’esperit no restessin presoners
del dubte. Preveient una traducció llatina, al principi
va pensar a afegir-hi un començament de caire metafísic,
escrit en llatí i que va interrompre per explicar els famosos
falsos sols que s’havien observat prop de Roma. Finalment
va desenvolupar i completar les « Méditations métaphysiques
», publicades amb les respostes a les objeccions que se
li havien adreçat. Descartes sempre ha tingut com a objectiu
una veritat certa. Des que està en possessió de
la certesa dels principis, es dedica al desenvolupament de la
ciència. Això és el que explica al prefaci
de la traducció dels « Principes »: la metafísica
són les arrels de les quals neix l’arbre. I passarà
la vida analitzant l’arbre: la física, el tronc,
i les branques, la medicina, la mecànica i la moral. Molt
al final de la seva vida es consagrarà a estudiar la moral,
en funció de la unió de l’ànima i el
cos.
Q - La moral cartesiana no resta condemnada a ser «
provisional » ?
Geneviève Rodis-Lewis – De fet, hi ha dues morals:
la moral “per provisió” necessària mentre
hom viu en el dubte perquè cal que hi hagin algunes regles
senzilles per a obrar. Són regles manllevades a Montaigne
i a Charron: seguir les lleis i costums del país en què
hom viu, no restar irresolut mentre hom dubta... Aquesta moral
és del tot diferent a la moral que forma part de les branques
de l’arbre i que és nodrida pel tronc de la física.
Q - D'on prové el tema de la fermesa de la voluntat
?
Geneviève Rodis-Lewis – És una regla que es
donava a si mateix perquè tenia tendència a fer
promeses i no complir-les. Amb Descartes cal distingir rigorosament
entre promeses i vots [vœux]. Perquè distingeix amb
tota cura entre les promeses que destorben la nostra llibertat,
perquè fan que no sempre les seguim i els vots religiosos
o els contractes que impliquen obligació.
Q – Com resumiríeu la moral cartesiana?
Geneviève Rodis-Lewis – Cercar la veritat, distingir
el que és veritable del que és il·lusori
i , tot seguit, actuar en conseqüència.
Q – s’atribueix a Descartes la màxima
de viure amagat...
Geneviève Rodis-Lewis – És una fórmula
que repeteix. També hi ha el famós « Je m'avance
masqué » que es troba a l’inici del registre
que havia començat a omplir després de la marxa
del seu amic Beekmann. Maxime Leroy en va treure el seu «
Descartes, le philosophe au masque », interpretant-lo com
si ocultés un llibertinatge intel·lectual. Això
em sembla insostenible. En primer lloc, perquè Descartes
va escriure aquesta fòrmula en un quadern que no era destinat
a que el veiés ningú; i havia començat amb
una frase de la Bíblia: El temor de Déu és
el principi de la saviesa. Gouhier n’ha donat una interpretació
força plausible. És com si digués: «
Vosaltres us penseu que sóc militar, però ara sóc
un pensador ».
Q
– Això no dóna una gran generalitat a la màxima.
Geneviève Rodis-Lewis – Significa que pretenia no
mostrar-se gaire per tal de salvaguardar la seva independència.
És sempre aquest doble moviment: avançar però
al mateix temps retenir-se per tal de no ser molestat pels altres.
Q – Es diu que Descartes hauria estat molt prudent
en la divulgació de les seves idees.
Geneviève Rodis-Lewis – El fet és que ell
havia escrit un llibre gruixut intitolat « Le Monde »,
que s’havia de completar per un estudi sobre l’home.
Hi treballava. Repetia a Mersenne que l’hi enviaria durant
l’hivern vinent; no, a la primavera; no, a la tardor...
Hi anava treballant. Quan sap la condemna de Galileu, es diu a
si mateix: no vull tenir els mateixos problemes, guardo el meu
manuscrit i em poso a escriure una altra cosa. És així
que va publicar el « Discours de la méthode ».
Dit això als Països Baixos que és on vivia,
no hi havia risc que l’empresonessin. Però no volia
que condemnessin el seu llibre, que el destruïssin.
Q – Com vivia als Països Baixos ?
Geneviève Rodis-Lewis - Descartes tenia diners de les rendes
heretades de la seva mare, això li havia permès
ser soldat voluntari sense sou. Volia ser lliure. Vivia amb força
senzillesa, amb un sol criat. En el « Discours » escriví
que no era d’una condició que l’obligués
a exercir un ofici. No va voler ser ni parlamentari ni metge com
els seus avantpassats.
Q – Sabem com passava el temps? Tenia una vida regular?
Geneviève Rodis-Lewis – Se sap per una història
força pintoresca que li continuava agradant treballar al
llit al matí, amb la finestra oberta. Era l’únic
mitjà que en aquell temps servia per curar infeccions tuberculoses.
Com se sap? Quan en una estada a París s’hostatjava
a casa d’un amic. Però per causa de les visites que
el torbaven, va marxar amb el seu criat sense deixar senyes. El
seu anfitrió troba el criat i li demana on s’ha refugiat
Descartes. El criat l’hi porta. Abans d’entrar, l’amic
mira pel forat del pany: Descartes era al llit, amb un llibre
al seu costat i la finestra oberta. Podem suposar que tenia aquest
costum encara als Països Baixos.
Q – Als Països Baixos no tenia vida pública.
No se sap pas res sobre les seves relacions.
Geneviève Rodis-Lewis – Tenia bons amics holandesos.
Un francès, Picot, passava temporades amb ell i s’ocupava
dels seus problemes materials. És ell qui va traduir els
« Principes » del llatí al francès.
Q – Per què abandona Holanda per Suècia,
on va trobar la mort ?
Geneviève Rodis-Lewis – És va deixar temptar.
Per què va triar de sortir a l’hivern ? Tenia un
bon record d’aquell hivern passat en el que s’anomenava
un « poêle » [una estufa] – és
a dir, una habitació escalfada per una estufa mantinguda
des de l’habitació del costat, sense fum, sense brases.
En tenia tan bon record que degué dir-se a si mateix que
en aquests països molt freds, s’està molt ben
escalfat a l’hivern. A més, la reina Cristina, que
l’havia convidat, havia pensat que despertant-se d’hora
tindria la ment lliure començant per estudiar filosofia
a les cinc del matí. Estava content que una princesa tan
intel·ligent i curiosa el cridés per ensenyar-li.
Q – Li agradava tenir correspondència amb
les dones, amb les princeses...
Geneviève Rodis-Lewis – No perquè fossin princeses,
sinó perquè eren dones excepcionals i s’interessaven
per la filosofia. Des del « Discours de la méthode
», Descartes havia desitjat que les dones hi poguessin entendre
alguna cosa en el seu pensament.
Q – Quina és l’actualitat de Descartes
avui?
Geneviève Rodis-Lewis – És excepcional en
la història de les idees que es commemori un llibre: el
« Discours de la méthode » honorat amb congressos
i publicacions arreu del món l’any 1937 i encara
una a ltra vegada en el seu 350è aniversari el 1987. Ja
l’any1896, hi van haver algunes commemoracions del seu naixement
en 1596. Mireu la llista de commemoracions previstes per a enguany...
és absolutament extraordinari.
Q – Es tracta d’un retorn a Descartes, d’una
reactualització del cartesianisme?
Geneviève Rodis-Lewis – És el reconeixement
universal que en la història de les idees té una
importància excepcional. Però això no vol
pas dir que se sigui força cartesià.
Q – Va passar, com s’acostuma a dir, moments
de « purgatori » ?
Geneviève Rodis-Lewis – No se’l va editar gaire
al segle XVIII, però al 1765 l’Académie va
posar com a tema de concurs un elogi de Descartes. Se’n
va presentar cinc, dels qual se’n van premiar dos. Voltaire
va posar un pròleg al que havia tingut el primer premi.
Després amb Victor Cousin, al segle XIX, el « Discours
de la méthode » va començar a figurar al programa
de l’ensenyament secundari; d’aquí que s’hagin
fet tantes edicions d’aquesta obra.
Q – Després de la gran edició Adam-Tannery,
hi ha hagut una nova edició de Descartes ?
Geneviève Rodis-Lewis - L'edició Adam-Tannery fou
revisada i completada als anys 60 [del segle XX], cosa que permet
parlar d’una altra edició. Vrin presenta a finals
d’aquest mes de març [1996] una edició més
funcional, reproduint els 11 toms de l’Adam- Tannery en
11 volums relligats en format més petit. Hi ha una edició
a la Pléiade, sense notes a cura d’ André
Bridoux. I a hores d’ara es prepara una nova Péiade
en diversos volums amb introduccions, notes.. (potser dos volums
per a les Œuvres complètes i més tard per a
la correspondència).
©
magazine littéraire; n°342 - avril 1996.
