DENIS
DIDEROT, L’HOME QUE INTENTÀ VIURE SUBTILMENT
S’ha d’exigir de mi que busqui la veritat, no que
la trobi.
Diderot; Pensament filosòfic 29 (1746)
Un
famós desconegut
Denis
Diderot (1713-1784) fou el cap-i-causa més estrany i inclassificable
d’una filosofia tan poc acadèmica com la de la Il•lustració
francesa. Seria fàcil però també una mica
ridícul aprofitar un pròleg a El Nebot de Rameau
per atribuir-li algunes obvietats de manual sobre el progrés
i sobre la raó o per convertir-lo en una mena d’heroi
de l’ateisme o de l’escepticisme de les Llums. Amb
iguals mèrits se’l podria presentar com un dels creadors
de l’ètica emotivista o com un teòric del
racionalisme. Tot això, certament, ho va ser. Però
qualsevol hipotètica ‘imatge de Diderot’ que
hom vulgui forjar sempre hauria de reservar-se un punt contradictori,
irònic i amagat: hi ha tants Diderot possibles com el seu
lector vulgui construir i segurament, per resultar fidels al personatge,
totes les teories que es facin al seu voltant haurien de ser veritat
i mentida alhora. El nucli mateix de la personalitat i de l’obra
diderotiana consisteix, estrictament, en la seva capacitat per
tal de reinventar-se i per jugar al límit mateix de l’ambigüitat,
sigui en estètica o en política.
Mentre
l’obra de Voltaire o Rousseau van ser coneguda i criticada
quasi sencera en la seva pròpia època històrica,
a Diderot li ha tocat, en canvi, patir els atzars d’una
estranya fama pòstuma. Va anar de poc, fins i tot, que
més de quatre quintes parts de la seva obra no acabés
desapareixent oblidada entre els manuscrits de Caterina la Gran
a Sant Petersbourg, que li havia comprat la biblioteca i els papers
a canvi d’una pensió. I ni tan sols no fou possible
enterrar-lo al Panteó perquè, senzillament, el seu
cadàver es va perdre durant la revolució francesa.
Diderot ha estat en essència un ‘pòstum’
en la història de les idees i, a més, com li agradava
dir al mestre José-María Valverde, fou un pòstum
que durant tot el segle XIX passà pel curiós atzar
de ser considerat un pensador alemany que escrivia en francès.
Fins i tot podríem dubtar sobre si Diderot continuaria
encuriosint-nos avui sense tot el que Jacobi, Lessing, Schiller,
Goethe, Schlegel, Hoffman o Hegel van escriure sobre ell. Inevitablement
qualsevol lectura de Diderot està marcada encara per les
conseqüències de ser encara un famós desconegut,
és a dir, un personatge que se situa allí on no
toca i que viu de paradoxes. Però com ell mateix va escriure
a l’Assaig sobre els prejudicis (1770): ‘Què
és una paradoxa sinó una veritat posada als prejudicis
del vulgar, ignorada per comú dels homes i que l’experiència
actual els impedeix de comprendre?’ (XIV). I, a més,
com també argumentà, si l’opinió comuna
d’una època pot resultar falsa, la paradoxa (el contrari
a la comú opinió) podria acabar essent l’única
veritat amb sentit que finalment ens resta.
Una
obra pòstuma
Per
als seus contemporanis Diderot fou poc més que el codirector
de l’Encyclopédie, de manera que l’atzarosa
recepció de la seva obra, que no es va poder llegir en
forma filològicament fiable fins a dècada contracultural
de 1960, condiciona inevitablement la lectura que se’n fa.
Afegim encara que Diderot deu bona part de la seva fama als seus
nombrosos enemics. No només se li ha oposat l’església
(mai no s’ha aixecat l’excomunicació de l’Encyclopédie),
sinó que li ha tocat de suportar una injusta fama de frívol
i fins i tot alguns han suposat que escrivia amb poca cura –afirmació
perfectament falsa si es té en compte l’anàlisi
dels manuscrits que en posseïm, extremadament elaborats.
Al
llarg de la seva vida, Diderot va escriure, fins i tot d’una
manera torrencial, però sempre va saber –amb una
consciència perfectament clara i fins i tot terrible–
que, pel que fa a les seves obres més importants, moriria
inèdit. Podria ser un filòsof explosiu, però
alhora estava condemnat a ser secret. Donar a conèixer
els seus textos hauria significat exposar-se a l’escàndol
per un munt de bons motius: estava al cap d’una indústria
cultural, l’Encyclopédie, que movia molts diners
i que es trobava permanentment arran del penya-segat. Com a tal
vivia obligat a pactes constants, envoltat d’una polèmica
brutal i vigilat tant per la policia com pel partit devot –a
part d’arrossegar les enveges inevitables que una obra d’aquesta
mena provoca inevitablement. Per tant no podia publicar unes idees
massa escandaloses o subversives fins i tot quan les emmascarava
com a comentaris de cafè. Tampoc no hauria estat gaire
astut per la seva banda perdre’s en conxorxes polítiques
o literàries que dificultessin el seu treball de fons,
el d’autèntic ‘vell talp’ que rossega
les conviccions del seu temps. Participar en una època
de canvi –i Diderot és el primer dels grans pensadors
dels canvi d’època que marca la segona meitat del
segle XVIII– obliga a un treball sobrehumà però
no permet la serenitat. Per tant no hauria de sorprendre que ni
la societat del seu temps, ni la naturalesa del seu treball d’autor
a tant el foli, ni l’orientació mateixa del seu pensament
i del seu caràcter, no li permeten escriure serenament,
tot i que treballés en silenci i cura en nom d’un
món que des de l’inici sabia que no podria conèixer.
I que potser no existeix ni tan sols avui.
Presentat
d’aquesta manera Diderot pot ser moltes coses –o més
ben dit, pot ‘representar’ moltes coses– però
cap de les disfresses no exhaureix el personatge. És el
fill bohemi d’un fabricant de ganivets de Langres que triomfa
a París fent d’intel•lectual i que en certa
manera ell inventa o construeix –per oposició a l’acadèmic
resclosit– el personatge de l’intel•lectual
professional tal com el coneixem avui. És també
el director de l’Encyclopédie i el savi que va transformar
per sempre més la concepció moderna de la teoria
moral i de l’estètica –per no dir de la política
mateixa. És l’ateu que assoleix l’èxit
social sense acceptar mai de fer de cortesà. Fins i tot
se’l pot presentar com la consciència crítica
d’una burgesia farta de la decadència moral en què
xipollegen els personatges del Nebot. Potser hi ha un Diderot
quasi per a cada moment –fins i tot va escriure contes pornogràfica–
i podem recollir una observació seva, una citació
‘citable’ i mai banal per a cada circumstància
de la vida.
Un
projecte escèptic
A
la Carta sobre els sords i els muts (1751), Diderot comenta sobre
la seva pròpia filosofia: ‘Per mi que m’ocupo
més a formar núvols que a dissipar-los i a suspendre
el judici que a jutjar’. D’això es tracta en
tota de la seva obra: de fer ploure sobre la terra eixorca –o
com a mínim d’intentar-ho– i de gosar investigar
l’altra cara de les coses amb curiositat gairebé
infantil. Si hem de creure la seva filla Sophie, les darreres
paraules de Diderot foren ‘el primer pas envers la filosofia
és la incredulitat’. Per aquesta mateixa incapacitat
d’estar-se quiet davant una teoria o una hipòtesi
Diderot és el filòsof amb la trajectòria
personal i cultural més complicada de resseguir al Segle
de les Llums. Certament li devem algunes intuïcions profundes
sobre l’home i sobre el món, però sobretot
el que ell va aportar a la filosofia fou una nova manera, més
subtil, de copsar el teixit intern i el moviment de totes les
coses que les fa irreductibles a concepte. Jacques Chouillet ha
parlat del ‘materialisme encantat’ de Diderot per
tal de destacar el seu profund indeterminisme; però, sobretot,
el que trobem arreu de la seva obra és una clara consciència
del paper de l’atzar i un rebuig explícit del finalisme.
Diderot pot considerar tranquil•lament que la llibertat
és només ‘l’efecte necessari d’una
causa, d’una causa molt complicada però una’
(Somni de D’Alembert) i alhora dir a Jacques el fatalista
que el cervell té la seva pròpia capacitat d’autoorganitzar-se
i autodeterminar-se. En bona lògica ambdues teories serien
contradictòries però cal considerar en quin entorn
literari s’estableix l’afirmació. El riure
desmitificador té en ell molta més força
que una teoria i és el context qui fa el text i qui dóna
la tesi.
L’obra
de Diderot contribuí a fer inviable un món que podríem
considerar ‘clàssic’, no tan sols pel que té
de reinterpretació del paper dels sentiments morals, sinó
perquè obre el camp de tota una antropologia centrada en
el desig –per contraposició a la ‘norma’
que és nucli mateix del classicisme. Però amb la
seva obra també s’obria un altre temps que a l’engròs
hom ha denominat ‘la modernitat’. Amb Diderot, i especialment
a partir de El nebot de Rameau, es formula el credo de la modernitat
escèptica, que no té por a les passions ni a la
contradicció per delirant i subjectiva que pugui semblar.
Fins i tot el significat posterior de la paraula ‘veritat’
es transformà per a sempre. Al llarg del segle XVIII, la
veritat deixà de consistir en la concordança entre
la cosa i la paraula i es va convertir en el que és encara
avui: una metàfora tant potent com provisional i oberta
al dubte. I la moral deixa de ser quelcom d’ordre substantiu
–administrada, a més, per un grup eclesiàstic–
per converir-se en una pura expressió de preferències.
En l’enciclopedisme, segurament un moviment molt més
contradictori del que autoritza a considerar la mirada retrospectiva,
fou Diderot qui més va treballar per elaborar una alternativa
a la concepció sacerdotal i sagrada de la veritat: no tan
sols va consolidar una nova figura cultural, la de l’intel•lectual
professional que viu del producte del seu treball, sinó
que també va revolucionar el que conceptualment i amb posterioritat
a ell hem entès per cultura en les societats occidentals.
No és poca cosa que amb el triomf de la il•lustració
l’única concepció pensable de la veritat s'instal•li
en la provisionalitat, que la figura de l’intel•lectual
hagi substituït el sacerdot i que la revelació hagi
cedit el seu lloc a la cultura tecnocientífica; fins i
tot a risc que la cultura fracassi en esdevenir una nova fe.
L’enciclopedisme
va ajudar a esquinçar, sinó a trencar, les velles
evidències i va obrir el camp a la modernitat escèptica
emprant un procediment en aparença tan obvi per a un modern
com insensat per a un clàssic: va imaginar que seria possible
posar en ordre alfabètic tot el saber conegut d’una
època, definint una paraula després d’una
altra, fins dibuixar el quadre sencer de les dèries de
l’esperit humà: D’aquesta manera volia mostrar
que el llibre de debò necessari, l’autèntica
‘bona nova’ (o en llatí Evangeli), no era el
que ens porta al cel sinó el que ens serveix de guia per
viure a la terra. No és que abans de Diderot no existís
el concepte mateix d’enciclopèdia, però ell
va convertir l’enciclopedisme en quelcom que es podia sustentar
sobre si mateix i mostrà que el saber humà no necessitava
de la transcendència per autojustificar-se. En les enciclopèdies
anteriors, i en l’obra del nostre Ramon Llull per exemple,
el saber era representat com un arbre en què totes les
branques poden conviure en harmonia. Tot respectant formalment
la metàfora de l’arbre de la ciència, el que
proposà l’enciclopedisme il•lustrat resultava
molt més interessant: tractà de mostrar que el saber
no necessitat esfondrar les seves arrels en cap mena de fe transcendent
i, alhora, no té cap problema a mostrar com algunes branques,
molt especialment la teologia, són senzillament eixorques
i han de ser escapçades si hom vol que el saber creixi.
Un
filòsof subtil
Diderot
fou, en realitat, un filòsof subtil (delié) i com
es llegeix a l’Encyclopédie: ‘un discurs subtil
(delié) és aquell del qual no es desembulla a primer
cop d’ull l’artifici i la finalitat. No cal confondre
la subtilitat amb la delicadesa. Les gents delicades són
sovint subtils, però les gens subtils rarament són
delicades (...) A més d’un gran costum de pensar
i d’escriure [la subtilitat] exigeix, sobretot, delicadesa
i gust’. Diderot és l’home que volia ser subtil
perquè intuïa que el seu propòsit –clarament
polític, tot cal dir-ho– que era ni més ni
menys que repensar la racionalitat i crear un espai per a l’escepticisme
no podia fer-se sinó a còpia de mesurar la realitat
atenent a fets en aparença mínims però finalment
decisius. Amb Diderot i l’enciclopedisme s’inicia,
ja ho hem dit, una nova època en la filosofia. I això
només ho podia copsar un home que aspira a la subtilitat
i que vol estar atent als petits, mínims, canvis que amb
el temps acabaran essent tan imparables com una bola de neu.
Però
anem massa de pressa: en realitat hi ha molts Denis Diderot i
a cadascú li pertoca, si vol, fer-se la seva pròpia
imatge del filòsof: ¿fou un savi amagat i un vell
talp materialista que soscavava els fonaments de l’Antic
Règim?, ¿o senzillament es tracta d’un epicuri
i un eròtic irrefrenable que convertí en filosofia
el que no eren sinó amables intuïcions mal fonamentades?.
¿És Diderot el pare de la modernitat escèptica
o un simple exponent de la decadència del racionalisme?
Aquestes preguntes, òbviament només tenen resposta
–i potser podran quedar més ben contestades després
de llegir aquest Nebot de Rameau–, però el simple
fet de poder plantejar-les ja indica que al vell Denis li pertoca
un lloc d’honor en la genealogia del nostre present escèptic
i crític.
Un
diàleg (anti) socràtic
Per
a Michel Foucault, a la Història de la bogeria, el que
s’expressa en el diàleg del Nebot de Rameau és
la contradicció entre la raó filosòfica i
la raó cínica i el text constituiria un advertiment
contra el triomf tal vegada inevitable d’aquesta darrera.
Però les coses no són tan senzilles, ni tampoc no
és tan clar que Diderot aconsegueixi distanciar-se efectivament
del personatge boig però subtil que és el nebot.
Més aviat el personatge el fascina tot i que formalment
l’hagi d’horroritzar i la conversa entre ells dos
no resultaria literàriament tan creïble si no copsés
en l’estrafolari nebot del principal músic de l’època
alguna cosa que el torba profundament.
Per
la seva banda Hans Robert Jauss ha defensat que la clau que permet
la lectura del diàleg entre el Nebot i el Filòsof
seria la construcció d’un anti-diàleg platònic.
L’obra diderotiana podria ser llegida com un projecte de
desautorització del socratisme. Aquesta hipòtesi
és especialment punyent en la mesura que Sòcrates
i Plató són el model del pensament clàssic
i que el rebuig formal a la clau platònica en Diderot duu
implícit l’anunci de l’arribada d’una
altra època. L’antiplatonisme potser no seria cap
novetat, en la mesura que autors bàsics de l’època
(Bayle, Montesquieu o Voltaire, per dir només tres noms)
ja havien expressat indiferència o menyspreu envers el
Plató. Però a diferència d’ells, Diderot
no perd ocasió de reivindicar-se sempre que pot com a platònic
al llarg de la seva obra. Fins i tot quan Voltaire el convida
a exiliar-se de França per prosseguir a Suïssa l’obre
enciclopèdica (766), l’anomena ‘Plató
modern’ i sense el platonisme –és a dir sense
la trilogia Veritat, Bondat, Bellesa– no es pot entendre
l’estètica diderotiana. Recordem, ni que sigui de
pas que la traducció de l’Apologia de Sòcrates
havia estat una de les ocupacions de Diderot quan fou empresonat
a Vincennes a l’inici dels treballs de l’Encyclopédie
i que ell mateix se sentia socràtic en tant que la seva
obra restava bàsicament inèdita i que ell era sobretot
un filòsof oral, de places i cafès.
Com
Sòcrates, Diderot és un irònic i s’ha
acostumat a viure perillosament sempre amenaçat per la
censura dels representants de la tradició i dels bons costums.
Com Sòcrates, Diderot lluita contra la superstició;
està introduint nous déus a la ciutat i fins i tot
manté un punt inquietant de Silè dionisíac.
Com Sòcrates, Diderot creu que la filosofia és una
pugna a favor del millor argument, fins i tot quan aquest ‘millor
argument’ resulta incòmode per als nostres amics
o per als nostres interessos. Com Sòcrates no vol ser mestre
de ningú i, malgrat la distància de segles que els
separa, ambdós saben que tothom porta a sobre una màscara
que només pot caure a cops d’ironia i de bon sentit.
Tots dos, certament, s’han donat per ofici desemmascarar
el fals saber de l’època.
Però
Diderot també mereix de ser considerat com un antiplatònic,
més enllà dels elogis a la concepció de la
bellesa moralitzant i més enllà, sobretot, de la
seva opció pel formalisme estètic. És antiplatònic
perquè el ‘fals saber’ que ell pretén
denunciar no és el de la sofística sinó el
cristianisme passat per l’escola de Plató. Com a
il•lustrat, allò que més valora en el diàleg
platònic és el reconeixement que Sòcrates
atorga al dubte i a l’escepticisme. La sèrie de diàlegs
filosòfics diderotians (El nebot de Rameau, el Somni de
d’Alembert, el Suplement al viatge de Bougainville i la
Conversa d’un filòsof amb la Mariscala de ***, entre
els més importants) són una construcció de
la veritat en comú –i en conseqüència
socràtics– però són, sobretot, una
carta de presentació i una defensa de l’escepticisme.
L’originalitat del Nebot rau en haver-nos descobert que
les regles morals són en realitat estratègies en
vista a la millor realització dels nostres desigs. Poques
tesis filosòfiques hi pot haver menys platòniques
que aquesta.
Diderot
mai no acceptaria ser reconegut per un oracle com l’home
més savi; en la modernitat els oracles són sobrers
i això inclou fins i tot a Voltaire. Tampoc no creu posseir
cap veritat eterna i transcendent per trametre ni accepta la vulgata
platònica segons la qual la saviesa es pot adquirir per
raonament i per introspecció. Més aviat al revés,
és l’experiència i la contradicció
el que fa el món –i a cadascú de nosaltres
en el món. La vida és complexitat i diferència,
no logos, i un cop s’ha passat per l’experiència
de la filosofia spinoziana, les ficcions poètiques o religioses
tenen poc a fer davant la veritat de la vida. Diderot, doncs,
llegeix Sòcrates i és ‘Jo’ mentre el
Nebot ‘ell’, és l’esperit del temps.
Però una vegada més contra el platonisme, no sembla
tan clar que sigui ‘Jo’ hagi de ser qui digui l’última
paraula.
Un
diàleg secret i un home cansat
El
Nebot de Rameau, i aquesta és la darrera clau de lectura
que proposem, no es pot entendre tampoc si es passa per al que
és l’obra (secreta) d’un home profundament
emprenyat. Diderot l’any 1762 –data possible de la
primera redacció del llibre– traspua mala bilis mentre
escriu, i usa el text per alliberar-se dels seus fantasmes i de
misèria moral que l’envolta. Resulta significatiu
que tot i que és el text del qual ens han restat més
manuscrits, Diderot mai no en va fer cap lectura pública
i ni tan sols no en va parlar amb ningú. Ja a l’època
aquest diàleg filosòfic (el títol del qual
prové de la seva primera edició en alemany l’any
1805) fou, per molt comprensibles circumstàncies el secret
dels secrets de l’autor. El que pretén en aquesta
obra és, abans que res, passar comptes amb amics i enemics
i en aquests temes convé també ser subtil.
D’antuvi
a l’obra es ridiculitzen tres personatges històrics
que tothom coneixia aleshores en el petit món cultural
de París. Però és que des de 1753 Jean-François
Rameau (el nebot), i el dramaturg Pallissot –que després
(1760) feu representar la comèdia satírica antienciclopedista
Les Philosophes– havien tingut la pensada d’escriure
una comèdia contra Diderot, un ‘Vaudeville sur les
Philosophes du siècle’ que sufragà el financer
Bertin, un dels tresorers dels rei. Denunciar els seus enemics,
ni que sigui d’una manera indirecta, representa per a Diderot
quasi una estratègia de protecció, a part d’un
plaer personal i intransferible. I és clar, amb els tres
individus que retrata com a paràsits, hipòcrites
i egocèntrics mentiders, s’hi arrossega tota la seva
claca, començant per la senyoreta Hus, una actriu prou
coneguda a l’època, amant de Bertin i enemiga jurada
de Diderot per uns comentaris al voltant de la seva discutible
capacitat dramàtica. De pas circulen per l’obra:
‘le pesant abbé d’Olivet, le gros abbé
Leblanc, l’hypocrite Batteux’ i fins i tot el músic
Rameau, l’oncle, també adversari dels enciclopedistes,
acompanyats d’una sèrie indeterminada de subjectes
impresentables.
Del
mateix Jean-François Rameau se sap, i ell mateix ho reconeix
a l’obra, que era un fracassat i un personatge francament
patètic que possiblement degué morir tancat en un
psiquiàtric. Vet aquí un tipus que no feia res i
tot i que això el cansava moltíssim. L’any
1748 havia estat detingut per provocar un tumult a l’Òpera
i Grimm, un dels millors amics de Diderot, i per això mateix
poc fiable, ens diu l’any 1766 que es tracta ‘una
mena de boig’ que, malgrat tot, ‘produïa de vegades
idees noves i singulars’. Sébastien Mercier el presenta
com ‘Mig mossèn, mig laic, vivia als cafès
i reduïa a la masticació tots els prodigis de valor
i totes les operacions de geni’ Sembla que l’home
disposava d’un títol oficial tan curiós com
Inspecteur contrôleur des jurés maîtres à
danser (?) i vivia reduït a l’obligada semimisèria
dels culs de cafè.
Què
es podria esperar d’un tipus que lamenta la mort de la seva
jove esposa pels diners que hauria pogut guanyar prostituint-la
i que explica al seu fill que els diners ho són tot? Què
es pot esperar d’un individu que ‘ha elevat el talent
dels bojos i els envilits fins al punt més alt’?
I en última instància, a qui pot interessar gent
com aquesta? D’un material de desferra que es confessa deixeble
de Diògenes i amic –quan pot– de Friné,
sembla que només en pugui sortir la confessió de
la pura impotència d’un món, el de l’Antic
Règim, gairebé en runes. I és aquí
que el Nebot ens sorprèn perquè, reconeixent-se
sense embuts en tant que paràsit, ens descobreix a través
de la confrontació de contraris algunes de les claus del
relativisme modern. El Nebot de Rameu és la primera baula
d’una cadena que ens porta a Nietzsche, passant pel Hegel
de la Fenomenologia. Mentre Sòcrates i Plató volen
imposar la virtut obligatòria a cops de filòsof-rei,
l’antisocràtic diàleg diderotià ens
explica per la vocació escèptica de la modernitat.
L’emblema del present gens heroic serà el trist fantasma
que ha descobert que ‘L’or ho és tot i la resta
sense or no és res’. Al pobre Diderot aquesta afirmació
encara l’escandalitzava: Però als temps que corren
és d’allò més normal: qui si no el
Nebot ens indica per on avançarà una modernitat
que fa del canvi el seu únic motor? Llegeixin i ho veuran.
Pròleg
de Ramon ALCOBERRO a la traducció de EL NEBOT DE RAMEAU,
a cura d’Oriol Ponsatí-Murlà. Ed. Accent,
Girona, p. 7-18.
