1.-
Per què diu Epicur (a la Carta a Pitocles) que cal fugir
de la cultura?
Hi
ha dues explicacions possibles a aquesta recomanació. D'una
banda, la cultura és el nivell de l'abstracte i, per tant,
del fals. "Cultura" vol dir que es produeix alguna cosa
que no està en la natura i, per tant, la cultura -en tant
que entitat abstracta- ens introdueix en el nivell de la falsificació.
D'altra
banda, la cultura implica una certa idea de "superació"
(o si es prefereix d'abolició) de tot l'anterior -i específicament
de la natura- mentre que Epicur considera que, estrictament, res
no supera mai res, simplement cada cosa i cada experiència
és "diferent" (com la bicicleta es diferent del
cotxe) però no superior.
2.-
Per què Epicur és contrari a la retòrica
i a la dialèctica entesa a la manera dels sofistes?
Perquè
per a ell la filosofia, en tant que "medicina de l'ànima",
forma part de la ciència. Per això cal començar
coneixent la ciència física i la lògica com
a passos previs per tal d'arribar a l'ètica. La retòrica
i la dialèctica expliquen les relacions entre els homes,
però no la relació -que és la més
important- entre homes i naturalesa.
3.-
Quina relació hi ha entre dialèctica i felicitat?
La
felicitat epicúria consisteix a posar els homes en una
relació d'amistat -i no de poder- tranquil·la i
ordenada. Aquesta vida ordenada, feta d'amistat entre savis, no
existeix en la naturalesa i demana, en conseqüència,
un esforç humà. Cal enraonar per tal de portar una
vida mesurada. Per tant, Epicur està a favor de la dialèctica
en tant que esforç humà (en tant que diàleg),
però en contra de la dialèctica tal com l'havia
entesa Plató. Per a Plató la dialèctica era
l'esforç de perfeccionament de l'ànima en el pas
del sensible a l'intel·ligible. Senzillament, Epicur -com
a materialista- no creu que hi hagi res superior (ni millor) al
sensible
4.-
Quin valor té l'amistat per a Epicur?
Si
Epicur nega la política és perquè al seu
temps "polític" s'ha tornat sinònim de
"mentider", de "prevaricador"... Per a Epicur
la política pot -i ha de- ser substituïda per l'amistat.
Això respon la qüestió de l'utilitarisme epicuri.
El que és de debò útil no és la política,
sinó la relació d'amistat, l'única que pot
restaurar la confiança entre els humans. L'amistat estableix
una relació horitzontal i d'amistat entre els humans allí
on la política imposa la violència.
5.-
Per què serveixen, segons Epicur, la filosofia i la ciència?
En
primer lloc, la filosofia no es pot separar de la ciència;
i això Epicur ho troba obvi. És quan sabem que nosaltres
estem fets d'àtoms que podem deixar, per exemple, de tenir
por a la mort. Al principi de la Carta a Meneceu -com de la Carta
a Heròdot- Epicur ho diu prou clar: filosofar i estudiar
la natura serveix per a alliberar l'home. L'home no es pot alliberar
de la por (por a la mort, als déus, a la malaltia...) si
no és pel camí del coneixement. La fe esclavitza
(cal recordar que la fe religiosa al seu temps consisteix en la
iniciació als misteris òrfics i similars). Però
el coneixement de la natura -a diferència del coneixement
de les abstraccions culturals- ens allibera. Quan coneixem la
naturalesa de les coses descobrim que no n'hem de tenir por, que
al món no hi ha misteris... Per això serveixen la
ciència i la filosofia: per a llevar-nos la por.
6.-
Com s'origina la por, segons Epicur?
La por troba el seu fonament en la ignorància. Quan s'és
ignorant i no s'entén el món es produeix una situació
d'angoixa. Per això Epicur diu que la virtut suprema és
el que anomena "ataràxia" és a dir la
"no-angoixa". El que ens produeix angoixa és
el sentiment de no saber què serà de nosaltres;
per això quan descobrim que l'home, com totes les coses,
no és res més que un conjunt d'àtoms, podem
començar a desangoixar-nos. Possiblement les Màximes
Capitals i les Sentències Vaticanes són frases que
els epicuris se sabien per cor, en la mesura que recordar-les
donava seguretat contra la por.
7.-
En què s'assemblen i en què es diferencien estoics
i epicuris?
Epicur
no coneixia l'estoïcisme (que és un moviment que va
durar fins l'època romana), només és contemporani
de Zenó de Citium, el fundador de l'Estoa; però,
potser, un filòsof poc significatiu en el conjunt d'un
moviment complex i variat. Cal tenir present que, així
com l'epicureisme quasi no evolucionà després de
la mort del mestre, en canvi, l'estoïcisme és un moviment
amb moltes aportacions i matisos diversos, especialment a l'època
romana. Estrictament, per a Zenó, fer filosofia era adaptar-se
al coneixement de les coses, saber que en les coses no hi ha "be",
ni "mal, sinó "necessitat", ordre inevitable.
Epicur pensa més o menys el mateix: tan sols es feliç
qui s'allibera de les passions. La diferència està
en què Zenó propugna assumir intel·lectualment
l'estat de necessitat, mentre que Epicur no és intel·lectualista
en absolut: no creu que la cultura ens faci superiors per a res,
ni que ens doni més autodomini. El savi estoic més
tòpic és un solitari, que assumeix en silenci el
seu dolor. El savi epicuri, en canvi, menysprea el consol de la
cultura i viu en l'amistat del Jardí.
Una
diferència important està en la qüestió
del iusnaturalisme. Els estoics creuen que la justícia
té una essència universal: hi ha lleis naturals.
En canvi, per a Epicur la llei la fan els homes.
8.-
Què opina Epicur de la justícia?
Per
a Epicur -gens platònic, sinó tot el contrari- la
justícia no existeix com a tal, sinó que es construeix.
No pertany, doncs, a l'ordre dels déus, ni és una
idea pura (d'aquesta classe d'idees per a ell no n'hi ha en absolut!).
Tampoc no té una essència universal. La justícia
neix de les relacions mútues entre els humans: la justícia
consisteix a no fer ni rebre cap mal. Més enllà
d'aquest principi general, tota la resta depèn de les circumstàncies
històriques, culturals etc., que poden ser diferents a
cada país o a cada moment concret.
A
Roma, com recordava Francesco Adorno, Cèsar va ser considerat
"epicuri" no perquè es dediqués a la mala
vida, sinó perquè havia desobeït la llei "natural"
del Senat que li prohibia passar el Rubicó. Ciceró
a les "Tusculanes" critica no només la filosofia
epicúria sinó el fet que la teoria corromp l'ordre
social "natural".
9.-
Quan es parla d'Epicur sempre surt allò dels "porcs
de la trujada d'Epicur", els plaers desenfrenats, etc. Però
una aspiració d'Epicur era la tranquil·litat de
la vida: En què consisteix el plaer per a Epicur?
El
plaer és quelcom que s'esdevé en un instant. A cada
instant de plaer hi ha tot el plaer. Consisteix en la mesura,
en la construcció d'un ordre racional, en l'amistat...
La coneguda imatge del "porc epicuri" és un tòpic
sense fonament perquè el plaer epicuri és moderat.
Més aviat la tasca de la filosofia és la de bastir
el mon a partir de la "justa mesura". Per això
critica les farteres i l'homosexualitat. Una cosa diferent és
que Epicur, en tant que materialista, hagi estat sistemàticament
desacreditat per les diverses esglésies i pel poder polític.
10.-
El conegut aforisme de Marx segons el qual la llibertat és
la consciència de la necessitat pot tenir relació
amb Epicur?
Això
de "la consciència de la necessitat", ressona
més a estoic que a epicuri. De fet, sembla que prové
de Spinoza que, a aquests efectes, era un racionalista de matriu
estoica. Per a Spinoza la llibertat consisteix a alliberar-se
de l'error i a reconèixer l'ordre; però això
és estoic i no epicuri. Per a Epicur tot ordre és
sempre provisional. Marx va escriure una tesi doctoral sobre Epicur
que és important no tant pel que diu (en plena ortodòxia
hegeliana) com pel que enceta: una reivindicació del materialisme.
Pel demés, resulta temptador identificar la fraternitat
del Jardí epicuri a la fraternitat d'una societat autènticament
comunista i sense classes, on tots els humans fossin savis i amics.
Francesco
Adorno diu que el més epicuri de Marx consisteix a haver
descobert que la necessitat no és quelcom de tipus ideal:
"la necessitat", no és una abstracció
intel·lectual sinó -ben al contrari- quelcom de
tipus estrictament material. No passar por, no passar gana, no
passar fred significa plantejar el materialisme i la necessitat
en l'àmbit del concret. Marx hauria recollit d'Epicur el
convenciment que no hi ha cap necessitat de sotmetre's a la necessitat.
Però per a Epicur la llibertat es troba en el Jardí,
com una opció privada per tal de "viure amagat",
mentre Marx reivindica la revolució com a acte social transformador.
