Cronologia
del pirronisme i el neopirronisme.
365
- 360 (aprox.): Neix Pirró, a Elis.
334:
Pirró participa a l'expedició d'Alexandre.
320
- 315 (aprox.): Neix Timó.
275-
270 (aprox.): Mort de Pirró.
230
- 225: Mort de Timó.
80
ó 58 (aprox.): Enisidem escriu els Pyrrhoneoioi logoi.
La teoria escèptica.
La
paraula escepticisme prové del verb grec "skeptesthai"
que significa: "mirar curosament", "vigilar",
"examinar amb atenció"… Per a un grec del
carrer "Skeptesthai" era l'activitat típica de
l'examen intel·lectual, la reflexió i l'estudi.
En definitiva el mot prové d' "eskopén"
(observació - d'un prové també el nostre
"episcopat" el qui vetlla per la fe). És curiós
que per a un grec qualsevol activitat intel·lectual impliqués
una dosi important d'aquesta observació curosa i de la
vigilància atenta imprescindible per a totes les coses
de la vida. Però des d'un punt de vista més sociològic,
actualment, l'escepticisme és la conseqüència
de la constatació de la "mediocritat del present"
(Horkheimer) que ens porta també a la desconfiança
sobre la mediocritat de les opinions i del pensament sobre el
qual se sustenta aquest present.
L'escepticisme
com a teoria filosòfica construeix paral·lelament
una teoria del coneixement i una ètica a partir de la contemplació
de la pluralitat d'opinions. Hom observa diàriament que
tot el que és veritat per a uns és mentida per a
altres. A partir d'aquí, l'escèptic proclama que:
"tot són opinions". I que l'única postura
sàvia és la suspensió del judici -o epokhé-
i el silenci -o afàsia-, és a dir, la no-afirmació
(o no-assertació) de la realitat de res. Segons Sext Empíric
-testimoni complicat de valorar, tot cal dir-ho i que va morir
l'any 210 després de Crist- els escèptics eren anomenats
zètics, es a dir, investigadors o examinadors, pel seu
afany d'analitzar i observar. I també se'ls anomenava epictèctics
o suspensius (perquè propugnaven suspendre el judici) i
aporètics perquè es mantenen en l'incertesa entre
l'afirmació i la negació.
L'escepticisme
és també la cristal·lització o evolució
de les filosofies dels que al Fedó (89d) Plató anomena:
misòlegs, és a dir dels que es malfien de la raó
com a conseqüència d'haver estat enganyats o de sentir-se
decebuts per raonaments falsos.
De
vegades, seguint el parer de Diògenes Laerci, es diu que
l'escepticisme és una instrucció, més que
no pas una escola. Una escola té un seguit de dogmes, vinculats
a la credibilitat personal d'un mestre o escoliarca. L'escepticisme
no té cap altre dogma que el de l'impossibilitat de tenir
dogmes. És com la república d'aquell amic de l'Unamuno:
una església en què és obligatori ser heretge.
L'escepticisme apareix com un hàbit del dubte que cal per
mantenir la ment desperta davant el perill dogmàtic.
Cal
tenir present que el concepte d'escepticisme que farem servir
al llarg d'aquestes planes és ambigu. Escepticisme vol
dir una actitud respecte al coneixement (que apareix en els grecs
com en els moderns i que, potser, és una característica
psicològica humana), però vol dir també una
tendència del pensament grec (representada per Pirró
i Timó) i, finalment, és també una relectura
romana d'una tradició grega. Quasi tot el que ens queda
dels escèptics és material romà dels segles
I al III després de Crist que reinterpreta i converteix
en tòpic un material prou anterior i que sovint devia ser
de transmissió oral. Ciceró, Aulo Geli, nascut el
130 dC. (llibre XI,cap. V de Les nits àtiques) i Sant Agustí
són alguna de les nostres fonts però el seu grau
de fiabilitat és, com a mínim, dubtós i sobretot
no queda clar quin és el criteri de separació entre
.
Molt
en resum, els arguments de l'escepticisme, mil vegades repetits
des de l'antiguitat fins avui, són dos:
1.
La diversitat de les opinions humanes i les contradiccions dels
filòsofs. Cada dos filòsofs hi ha tres opinions
i no hi ha bestiesa al món que no hagi estat defensada
per algun filòsof.
2.
La relativitat del coneixement. Tot depèn de com es mira.
Com deia Campoamor: En este mundo traidor / nada es verdad ni
es mentira / todo es según el color / del cristal con que
se mira. Montesquieu ho deia més tallant: Veritat al sud
dels Pirineus i mentida al nord. O en parèmia catalana:
Cada terra fa sa guerra.
Sext
Empíric resumeix la finalitat de l'escepticisme en una
sola frase: la finalitat de l'escepticisme és la quietud
-ataràxia- en matèria d'actituds i l'equilibri de
les passions -metriopatheia- en matèria de necessitat.
L'escepticisme veu l'home convertit en un caos per la pugna d'opinions
i busca retornar-li una serenitat interior, pròpia del
qui no té res a discutir perquè està per
sobre de tot. El nucli de l'escepticisme és l'epokhé,
tot i que aquest concepte no fou elaborat per Pirró. Sext
Empíric la defineix com: l'estat de repòs mental
en que no afirmem ni neguem. L'observació de la distància
entre el que els homes diuen i els que fan provoca que hi hagi
una abstenció intel·lectual.
Històricament,
l'escepticisme apareix amb Pirró d'Elis, un dels filòsofs
més mal coneguts de l'Antiguitat, que havia estat soldat
d'Alexandre i que, segons el parer dels antics, havia estudiat
amb els savis de l'Índia. Aquest primer escepticisme és
més aviat un quietisme. No es sorprenent que en el medi
aristotèlic es comentés que viure tal com proposava
Pirró equivalia a viure com una planta (Metafísica
1008 a, 22)
Es
discuteix si la doctrina escèptica s'originà, cronològicament,
en els ambients de l'Acadèmia mitjana o si constituí
una mena de doctrina secreta de caire postplatònic. De
fet per als antics Pirró no se separa mai de la figura
del seu deixeble Timó de Fliunte (325 aC - 235 aC) i les
seves doctrines presenten adherències de diferents estrats
intel·lectuals (que van de la sofística clàssica
al neoplatonisme). Sembla que Pirró d'Elis mai no va defensar
la teoria escèptica en públic, perquè una
característica de l'escola era el seu aristocratisme. Es
dóna per segur, a més, que Pirró fou un pensador
àgraf. En tot cas l'escepticisme sempre ha tingut un caire
de doctrina exclusivista perquè seria cruel -i desesperançador-
predicar-lo a individus no preparats. Si ens ha pervingut és
perquè l'Acadèmia Nova (Arcesilau, Carneades) prescindí
força de la tradició platònica i defensà
un pirronisme moderat, el probabilisme Els neoplatònics
sense ser escèptics en tenen una tintura: no creuen en
la veritat però consideren possible besllumar el plausible
o verosímil, i amb això n'hi hauria prou per sortir
de l'immobilisme pirrònic. L'evolució escèptica
de l'Acadèmia Nova (desenvolupada per Enesidem al segle
I a.C) i la tradició neopirrònica és un dels
temes més fascinants de l'hel·lenisme, especialment
per la seva influència en Ciceró i -a partir d'aquí-
en el Renaixement.
Pirró i la seva petja.
"Pirrònic"
i escèptic són dos mots estrictament sinònims,
però Pirró és un personatge cobert d'ombres
i com intentarem mostrar el seu escepticisme no és estrictament
el modern, que arranca de Montaigne. El que en sabem prové
de Sext Empíric però les seves Hipotiposis piròniques
són una obra molt tardana. Sext Empíric era un metge
que visqué en temps de l'emperador Hadrià i que
generalment es considera el cap de l'escola escèptica entre
110 i 135 després de Crist. El treball de F. Decleva Caizzi
recollint les Testimonianze pirròniques (Nàpols,
1981) ha estat fonamental per tal de reconsiderar el personatge,
però sobretot ha mostrat la continuïtat de l'escepticisme
amb el paisatge cultural anterior (els escèptics són
incomprensibles sense Heràclit, la sofística i Sòcrates)
i s'ha pretès mostrar el tall entre els pirrònics
grecs i els romans que per una banda ens el preserven però
que també l'esclerotitzen i el converteixen en dogmàtic…
Pirró
és el primer filòsof hel·lenístic,
cronològicament parlant. Va néixer a Elis, un llogarret
proper a Olímpia l'any 360 a.C i segons les seves biografies
fou primer un pintor sense fama i després formà
part de l'exèrcit d'Alexandre, cosa que li hauria permès
conèixer els savis indis, que els grecs anomenaven gimnosofistes,
i que l'impressionaren per la seva impassibilitat.
Entra
dins dels possibles que, amb tot, aquestes dues informacions calgui
atribuir-les més a la llegenda biogràfica que no
a l'estricta biografia. Com quasi sempre en la filosofia hel·lenística
es tractaria d'una manera de situar el personatge per al·lusions
més que no pas d'una dada objectiva. Potser el fet de presentar-lo
com un pintor té a veure amb un tòpic escèptic
clàssic: les diverses pintures de la vida no són
més que aproximacions a les coses -o perspectives; però
no la veritat mateixa de la cosa que està més enllà
de totes les aproximacions "pintoresques". Pel que fa
als gimnosofistes, la tradició hel·lenística
estava impressionada pel sacrifici d'un brahman anomenat Calamos,
recollit en diverses fonts de l'època (i particularment
a la Vida d'Alexandre (69) de Plutarc); aquesta idea -o millor
el gest- de la impassivitat absoluta per força degué
ser associada a l'actitud escèptica. De fet, també
corria a l'època un conte sobre una conversa de Sòcrates
amb un savi hindú que sens dubte era prou coneguda pels
biògrafs. La indiferència -o si es vol la insensibilitat-
és, sobretot, un tret, propi dels cínics.
Al
seu llibre Les Philosophies hellénistiques (Livre de Poche,
1997) Carlos Lévy remarca la diferència entre l'escepticisme
atribuïble a Sòcrates i el de Pirró. Sòcrates
mor i, en canvi, Pirró viu tranquil amb la seva germana,
actua com a sacerdot a la seva ciutat (estrany això per
a un escèptic!) i, en morir (cap al 275 aC.), se li dedica
fins i tot una estàtua. És cert que els temps havien
canviat, però sobretot havia canviat la mentalitat. Sòcrates
és un esperit independent, un preguntaire malcarat i acusador;
en canvi, l'escepticisme pirrònic fins i tot sembla de
"bon to" i distanciat en una societat molt diferent,
que accepta l'existència d'una veritat secreta (l'escepticisme
per a ús dels savis o homes superiors) però que
consideraria descoratjador estendre aquesta doctrina entre el
baix poble. El filòsof hel·lenístic ja no
es veu com una amenaça per a la ciutat, sinó com
un personatge potser una mica estrany i passat d'osques però
perfectament inofensiu. Diògenes Laerci ens diu que Pirró:
esquivava la gent i cercava la solitud. Això ens pot donar
un indici que, al menys en els orígens, l'escepticisme
no vol ser una teoria popular sinó un cert distanciament
aristocràtic respecte a les opinions.
Estrictament
parlant només conservem un paràgraf de Pirró
que es pugui considerar autèntic i que prové del
seu deixeble Timó, recollit per Aristocles de Messina,
filòsof peripatètic del segle I a.C. Aquest text
ve a dir el següent: El seu deixeble Timó diu que
el qui vol ser feliç ha de considerar els tres punts següents:
en primer lloc quina és la naturalesa de les coses, a continuació
quina ha de ser la nostra disposició sobre això
i finalment quin serà el resultat per els qui es captinguin
així. Pel que fa a les coses, ell diu que són segons
Pirró igualment indiferents, inestables i indeterminades
i que, en conseqüència, ni les nostres sensacions
ni les nostres opinions no són ni veritables ni falses.
Per aquesta raó diu, doncs, que ens n'hem de refiar, sinó
restar sense opinió, sense inclinacions, sense pertorbacions,
dient -sobre cada cosa- que de cap manera no és d'una manera
o d'una altra, o que és o que no és. Pels que es
posen en una tal disposició Timó diu que primer
en resultarà el silenci (afàsia) i després
l'absència de torbament (ataràxia).
El
text mostra clarament un context socràtic quan ens proposa
que la filosofia s'ha de plantejar la felicitat com a objectiu.
Però si l'analitzem detalladament veiem que en la posició
pirroniana es barregen tres perspectives gens socràtiques,
diferents però que convergeixen en un cert aristocratisme.
·
Perspectiva metafísica i ontològica: les coses estan
indiferents, inestables i indeterminades.
·
Perspectiva gnoselògica: degut a l'anterior ni les nostres
sensacions ni les nostres opinions no són ni veritables
ni falses.
·
Perspectiva vital: si ens guiem per l'anterior primer en resultarà
el silenci (afàsia) i després l'absència
de torbament (ataràxia).
Aquesta
doctrina semblava massa subtil i el propi Diògenes Laerci
dóna una versió més esquemàtica i
degradada del pensament pirronià: Afirmava que res no és
honest ni vergonyós, ni just ni injust i igual tota la
resta; que res no existeix realment i en veritat, sinó
que en totes les coses els homes es governen segons la llei i
el costum, perquè una cosa no és més això
que allò. La darrera frase ens sembla la més fonamentada,
però la resta traeix l'escepticisme per caure en el relativisme.
Per
tant, Pirró no seria un escèptic de la mena que
hom troba modernament, sinó més aviat un indiferentista.
No diu que no hi hagi cap veritat, sinó que tot són
aparences -que les aparences són l'únic realment
existent i que no són suficients per fonamentar la raó.
Un
escèptic grec no dubta respecte a la coherència
del seu propi pensament, ni dubta tampoc de la coherència
de les aparences -això és important per posar-ho
en relació, per exemple, amb el dubte cartesià-.
El seu dubte fa referència, més aviat, al sentit
profund i a la definició de les coses que hom pot copsar
com a aparences. El que pretén Pirró és més
aviat predicar una abstinència que ens porti a la tranquil·litat
abans que un dubte que, per abassegador, ens faci la vida impossible.
La
distinció entre escèptics antics i moderns és
prou simple. Un escèptic modern té un caire més
derrotat -i com decebut: tot és igual perquè tot
és absurd. L'escèptic modern està "més
enllà" de les opinions i de les emocions, és
un individu desencantat pel món dels fenòmens, -de
les coses- que contraataca amb una mica d'ironia. Però
Pirró no diu, com un modern, que la realitat resulta impossible
de conèixer sinó una cosa que havia de sobtar molt
més els grecs formats en l'ontologia platònica:
que l'únic que hi ha, en definitiva, és l'aparença.
No hi trobarem un "dubtar per dubtar" tòpicament
escèptic modernet, sinó una afirmació del
concret, del sensible i del contingent, vist però, en una
perspectiva tràgica que ens mena a un savi silenci. El
vers de Timó: L'aparença és reina arreu on
es presenta seria una bona síntesi de l'eix conceptual
sobre el qual es mou l'escepticisme antic que de cap manera no
té el posat foteta de l'escepticisme modern. Hi ha, a més
un corol·lari ètic a aquesta posició que
també es pot resumir amb un poema de Timó de per
a qui la finalitat de la filosofia moral és:
(passar
la vida) de la manera més lleu, en mig de la calma
sempre impàvidament i despreocupada desatenent
el dolç cant de sirena de les ciències.
Hi
ha encetat ab antiquo un debat historiogràfic entre els
qui presenten l'escepticisme com una doctrina lògica i
els qui la consideren una teoria moral. En realitat aquesta distinció
és fora de lloc. Física, lògica i ètica
formen una continuïtat en tota la tradició hel·lenística.
Per a un hel·lenístic la moral és -també-
ciència. El que passa és què ciència
i vida no són separables i és la vida la que ha
de refer la ciència i no al revés. Però avui,
en temps de poca èpica, més aviat sembla que es
consolida una explicació de l'escepticisme en termes psicològics.
Primer hi hauria una sensació global d'indiferència
davant el món i després això es convertiria
conceptualment en escepticisme.
Pel
demés una afirmació d'indiferència com a
superioritat moral la trobaríem també en Aristòtil
i en els estoics. Que el savi ha de viure com tothom, respectant
lleis i costums exteriorment, per poder tenir un jardí
interior fet de silencis i de dubte, és una constant en
el pensament clàssic (recordem la moral per provisió
cartesiana).
Els deu tòpics de l'escepticisme.
És
senzill -però potser enganyós- resumir tot l'escepticisme
en dos mots:
·
epokhé (suspensió del judici)
· adiaphoria (indiferència completa)
Suspendre
el judici és el resultat del descobriment de l'oposició
entre les coses que obliguen al silenci. Els antics resumien també
l'escepticisme en tres famoses frases:
·
No defineixo res (oudén oritho)
· Res no és intel·ligible (katalephton)
· Ni si ni no (ouden mallon)
En
definitiva serien tres formes de justificar que arreu no hi ha
altra cosa que aparença. Al llibre I de les Hipotiposis
pirròniques, (36 i ss.) Sext Empíric resumeix els
deu "topos" també anomenats els deu arguments
o llocs, per justificar la posició escèptica. Prescindirem
ara del fet que siguin deu -i no set que per als grecs i els romans
era el nombre de la saviesa. També es pràcticament
segur que no els havia elaborat Pirró, sinó Enesidem,
filòsof que sempre s'ha considerat tocat pel pensament
heraclità que potser es va limitar a agrupar en una llista
arguments abans dispersos.
Enesidem
havia nascut a Cnosos (Creta) i va ensenyar a Alexandria, aprox.
cap al 130 aC. No estem segurs del seu grau de fiabilitat, ni
de si era un pensador original tot i que més aviat sembla
que reculli una tradició ja arrelada. Però l'important
és que existeix una mena d'argumentació ortodoxa
que constitueix una mena d'ossada de l'escola. Els deu arguments
en pro de l'escepticisme, entès com a suspensió
del judici, són:
1.
La varietat dels animals, argument que fa referència a
les diverses percepcions dels diversos animals.
2. Les diferències entre els humans, que tot i ser superiors
als animals, també els humans són incapaços
de posar-se d'acord pel que fa a les percepcions sensibles (n'hi
ha que tenen calor quan altres tenen fred).
3. Les diverses conformacions dels sentits (que en el fons fan
que tots vinguéssim a ser cecs per a algunes coses, sempre
hi ha coses que ens passen per alt).
4. Les circumstàncies (estar despert o adormit, estar o
no estar enamorat, tenir una o altra edat).
5. Les situacions, distàncies i llocs (un vaixell vist
de lluny sembla petit, el trompe-l'oeil de la pintura…).
6. Les barreges ("mixtures"). Tot està barrejat
i com que no podem distingir -diferenciar- tampoc no podem jutjar.
7. Les quantitats i constitució de les substàncies.
El vi fortifica si es beu moderadament i emborratxa en grans quantitats.
La sorra de lluny sembla uniforme i de prop no ho és)
8. La relació. Tota cosa depèn d'altres coses (el
dia de la nit, l'alt del baix, el gras del prim) i per tant no
es pot jutjar per ella mateixa.
9. La freqüència o raresa d'un succés. No ens
sorprèn el que veiem cada dia i, en canvi, ens sobta el
que sovinteja poc
10. Les costums, les lleis i les opinions. Per exemple els egipcis
permeten el matrimoni entre germans i els grecs el prohibeixen.
I Els romans cremen els cadàvers mentre que els egipcis
els embalsamen. Les creences dogmàtiques, les creences
mítiques i conviccions decauen quan hom observa la pluralitat
de lleis, costums i opinions.
El
propi Sext Empíric diu que entre aquests deu tòpics
no hi ha prelació, sinó que es tracta d'un ordre
convencional, però els resumeix en tres motius més
globals:
·
És dubtós qui jutja.
· És dubtós què es jutja.
· És dubtós el procés que relaciona
el que es jutja i el qui jutja.
Els
quatre primers arguments fan referència al qui. El setè
i el desè depèn del què i el cinquè,
setè, vuitè i novè al compost. Aquests topos
són més aviat una obra en col·laboració
entre l'Acadèmia nova i els neopirrònics perquè
van més lluny de la intenció pirrònica, en
la mesura que demostren no només que no hi ha ciència
sinó que, anant més enllà encara, resulta
impossible fer-la.
L'argument
per considerar neoplatònics els 10 tòpics és
senzill. Al fons hi ha el nucli del platonisme: la diferència
entre el sensible i l'intel·ligible. Que el neoplatonisme
derivés en escepticisme no deixa de ser, però, una
de les grans qüestions discutides i discutibles de la filosofia
antiga.
Influències
sobre l'escepticisme.
Com
diu Ramon Román Alcalá a El escepticismo antiguo.
Posibilidad del conocimiento y búsqueda de la felicidad
(Universidad de Córdoba, 1994), l'escepticisme grec tingué
plena consciència de formar part d'una tradició
cultural. No hi ha un especial desig d'originalitat en l'escepticisme
pirronià que segurament es concebia com a doctrina secreta;
potser més tard Arcesilau i Carneades (en l'àmbit
de l'Acadèmia Nova) tindran una visió més
trencadora però possiblement rera Pirró hi ha l'exemple
del socratisme llegendari.
En
Pirró i l'escepticisme es dóna una peculiar lectura
del socratisme. Si el socratisme es basa en el només sé
que no sé res, llavors podria considerar-se Sòcrates
com el model escèptic. Però les coses no són
tan senzilles. Els qui més van fer per acostar Sòcrates
a l'escepticisme antic són els membres de l'Acadèmia
Nova. Possiblement ni Pirró ni Timó identificaven
el només sé que no sé res amb l'escepticisme
sinó amb el relativisme que no compartien de cap manera.
Pirró i Timó més aviat vindrien a dir: "sabem
coses, però coneixem només la seva aparença
fenomènica i, per tant, no podem concloure'n res".
Com es veu és prou diferent.
Caldria,
però, matisar la relació entre escepticisme i socratisme
a partir de Timó als Silloi. Timó fa una crítica
clarament classista a Sòcrates dient-li "picapedrer"
i el troba inconseqüent perquè es va passar la vida
parlant sobre les lleis per finalment no complir-les. També
observa una qüestió important: Sòcrates té
"fascinats" els grecs, com si es tractés d'un
encantador. Observem això perquè precisament si
alguna cosa vol ser l'escepticisme és una forma de posar-nos
en guàrdia contra la fascinació.
Però
podríem anar més lluny encara, i com proposa Ramón
Román es pot relacionar l'escepticisme amb Xenòfanes
-el primer a fer crítica de l'antropomorfisme dels déus-
amb Gòrgies i amb Heràclit. Potser la diferència
entre els quatre autors anteriors i Pirró és que
el dubte pirrònic té un caire pràctic, mentre
que el de Sòcrates, Xenòfanes, Gòrgies i
Heràclit és més intel·lectualitzat.
L'escepticisme no és només una guia per a conduir
l'intel·lecte sinó també per a conduir l'acció.
L'escepticisme és també una reflexió sobre
la insuficiència del coneixement però també
sobre el fet que l'acció sempre es queda curta. Pirró
i Timó es troben amb un problema clàssic de la filosofia:
la seva degradació en logomàquia. L'escepticisme
vol representar una crítica implícita al "saber-ne
massa" dels que omplen amb paraules el que hauria de ser
resolt en un silenci savi. Ni els sentits ni la raó no
ens poden evitar l'esforç de la mirada escèptica,
que posa l'esforç en la investigació més
que en el coneixement.
La
crítica d'Epicur a l'escepticisme.
Un
dels tòpics que es van passant de generació en generació
és que Epicur va combatre l'escepticisme. Aquesta és
una suposició perfectament errònia per dues raons.
No hi ha cap evidència que Pirró hagués escrit
res, ni tan sols no hi ha cap evidència que Pirró
hagués defensat en públic l'escepticisme que el
filòsof d'Elis, pel que sembla, va mantenir com a doctrina
esotèrica. A més la relació entre Pirró
i un cert socratisme aristocràtic de bon to no interessaven
a un epicureisme populista. El que Epicur critica és la
deriva escèptica dels cínics (competidors directes
d'Epicur entre la plebs) i dels socràtics menors en general.
Diògenes
Laerci esmenta Pirró en relació a Epicur com a filòsof
"ignorant i inculte", però tendim a pensar que
això és una llegenda posterior. També ens
diu (IX, 64) que Epicur admirava el mode de viure de Pirró
i que demanava a Nausífanes notícies seves. En qualsevol
cas el debat és més entre epicuris i pirrònics
que entre els dos caps personalment.
Si
hi ha polèmica, cal distingir dos elements en aquest context.
·
Per una banda la vida de Pirró satisfà totalment
el model del viure amagat epicuri, com a única forma de
ser feliç. Aquest és el sentit que pot tenir la
referència a Pirró que apareix en la suposada carta
d'Epicur a Nausífanes.
·
Per l'altra hi ha una discrepància radical en la doctrina.
Per a Epicur només hi ha la informació que ens dóna
els sentits i aquesta informació és plenament fiable.
Per a Pirró també hi ha tan sols la informació
que prové dels sentits però és perfectament
impossible fiar-se'n.
Epicur
vol explicar el món dins el coneixement sensible. Pirró
considera que és, precisament, el coneixement sensible
el que ens fa incomprensible el món. Per dir-ho com Ramón
Román Alcalá: Epicuro no duda de que lo que percibimos
es la realidad. Pirrón no duda de lo que percibe, sino
de que lo que percibe pueda decirse que es la realidad.
Una
valoració de l'escepticisme.
La
refutació de l'escepticisme és molt senzilla i ha
estat feta mil i una vegades: Un escèptic ha de ser escèptic
també respecte a l'escepticisme o altrament, l'escepticisme
és contradictori perquè dogmatitza. A més
l'escepticisme no és significatiu pel que fa a l'experiència
quotidiana (Premissa major: "Una reflexió significativa
no ha de ser contradictòria amb l'experiència"/
Premissa menor: "l'escepticisme s'enfronta a l'experiència"/
Conclusió: "l'escepticisme és fals".)
I, finalment, l'escepticisme pressuposa implícitament les
tesis que nega explícitament (p. ex,: si dic "tot
coneixement és dubtós" no dubto, però,
del que significa "coneixement"; i si dic: "no
sé res" com a mínim sé una cosa). Però
és interessar observar que ni Diògenes Laerci, ni
Sext Empíric diuen que l'escepticisme hagués volgut
mai ser lògic, sinó que el presenten com una doctrina
emotivista. L'escepticisme és un sentiment i no una lògica.
Hegel,
parlant de l'escepticisme a les Lliçons sobre història
de la filosofia (edició del Fondo de Cultura Económica,
Mèxic, v. II, p.420 i següents) que: l'escepticisme
és la dialèctica de tot allò determinat.
En definitiva, tot allò que està viu i és
finit està obert al dubte i a l'escepticisme. Sense escepticisme
no hi ha superació ni millora de les idees ni de la vida
social. Hegel considera que no hi ha dialèctica possible
sense la mediació escèptica. Però l'escepticisme
modern -diu Hegel- és la subjectivitat i la vanitat de
la consciència. Hegel considera que cal distingir en aquesta
posició entre dos elements.
1.
Dubte: necessari i element de progrés.
2. Incertesa: falsa i provocadora de paràlisi intel·lectual.
L'escepticisme
no ens diu que no hi ha cap veritat, sinó que cal posar
sempre la veritat en joc. Per tant, no es tracta d'una filosofia
indiferentista o d'un tantsemenfotisme, sinó d'una posició
crítica, d'observació curosa i constant. Els escèptics
s'anomenaven a si mateixos indagadors (en grec: cèticoi)
i la indagació és una constant en la ciència.
Hegel va veure correctament que: l'escepticisme no és una
tria sinó una guia. El que sempre visqui dubtant no podrà
construir res; el qui -en canvi- sigui capaç de veure -o
al menys d'intentar no perdre de vista- l'altra cara de les coses,
aquest farà progressar la ciència i la moral. El
nucli mateix de l'escepticisme està en saber copsar les
contradiccions, guaitar allò que hi ha de miserable en
l'heroic i adonar-se no només del que es guanya sinó
també del que es perd quan fa qualsevol tria.
La
principal crítica a l'escepticisme prové de l'anomenat
excedent cultural. Allò que ens fa escèptics no
és la naturalesa, sinó l'escreix -o excedent- cultural.
En altres paraules, un pagès que dubtés si les patates
s'han de plantar per Sant Josep (al març) o per Santa Rosa
(a l'agost) acabaria passant molta gana. Per això sovint
quan es parla d'escepticisme es posa èmfasi en el fet que
es tracta d'un escepticisme urbà, perquè només
resulta possible en l'ambient de proliferació d'objectes
(i de manca de sentit profund) que es fa possible en el soroll
de la ciutat. Hi ha coses immediates, concretes, un mínim
que no es pot dubtar perquè, en cas contrari, perillaria
la nostra integritat física, la psicològica o la
nostra supervivència. Però la característica
més típica de la cultura moderna és la producció
de gadgets culturals i de coses-que-no-serveixen-per-a-res-tot-i-semblar-imprescindibles.
Dubtar de tot això i reduir-se al que és bàsic
-i com deia Machado: distinguir las voces de los ecos- sembla
francament imprescindible. El soroll cultural, l'escreix de la
saviesa inútil i de pedanteria, fan imprescindible una
actitud escèptica que, pel demés, és un dels
nuclis de la modernitat.
Però
seria injust no recordar ara també els dos arguments predilectes
dels filòsofs en favor de l'escepticisme. El seu millor
argument -i gairebé únic- és la història.
En qualsevol modalitat històrica (natural o humana, política
o social) trobarem tanta diversitat i tanta contradicció
que potser finalment un silenci savi és la millor forma
de respecte. L'altre argument -més desenvolupat en la filosofia
contemporània és el de la pròpia ambigüitat
del llenguatge. Ja Hume a la seva Investigació sobre els
orígens de la moral va observar que: Els mots herència
i contracte representen idees infinitament complicades.; per definir-los
exactament 1000 volums de lleis i 1000 de comentaris no han estat
suficients.(…) els homes de diferents èpoques i de
diferents llocs basteixen diferentment les seves cases. En aquest
sentit, Wittgenstein i la seva concepció dels "jocs
de llenguatge" (tot i que explícitament Wittgenstein
i Austin són antiescèptics i antirelativistes) ha
pogut ser considerat com a un argument a favor de l'ambigüitat
lingüística, que ha estat ampliat per les lògiques
fuzzy. Adonar-nos, però, del fet que molts dels mots més
habituals ("alt", "gras" o "calb")
són difusos no significa que hàgim de callar sobre
ells sinó que, senzillament, els hem de donar un valor
comparatiu.
L'herència
de l'escepticisme.
"L'abisme
espantós de l'escepticisme" -per dir-ho com Bouvard
al Bouvard et Pécuchet de Flaubert ha temptat de sempre
un munt de filòsofs que -tant com el propi Pirró-
el tenen per "doctrina secreta". Richard Popkin n'ha
fet la història a la seva Història de l'escepticisme
d'Erasme a Spinoza (trad. cast. F.C.E. Mèxic). L'escepticisme
és -d'una manera molt òbvia- una teoria reactiva,
que apareix sempre que hi ha una crisi social o científica.
Però convé tenir clar que hi ha una diferència
bastant radical entre l'escepticisme modern (el de Descartes i
Hume, per exemple) i l'escepticisme antic.
·
L'escepticisme modern és solipsista, inclou el dubte sobre
l'existència del món extern -per exemple- i més
en general sobre el fonament de les nostres coneixences. Per a
Descartes cal demostrar que el món existeix i per a Hume
mai no serà possible assolir aquesta demostració.
A més l'escepticisme modern no posa en dubte la nostra
pràctica quotidiana sinó només la seva justificació
teòrica. L'escepticisme modern té un sentit d'evitació
de l'error (epistemològic)
·
L'escepticisme antic, en canvi, mai no va elaborar la hipòtesi
del solipsisme. Es limiten a constatar que tot són opinions,
però no neguen que hi hagi món. A més, l'escepticisme
per als antics tenia un caire pràctic. Proposaven un mode
de vida global amb un fort contingut ètic.
