L'escepticisme,
per la seva mateixa naturalesa, considera impossible definir o
conèixer la veritat. Per tant no es pot considerar com
una escola. ¿Però, se'n pot fer un quadre general?
A
l'Antiguitat hi van haver dues tradicions o escoles escèptiques:
la primera és la que s'anomena "pirronisme",
i fou la més important. Pren el seu nom de Pirró
d'Elis, contemporani d'Aristòtil i soldat en l'exercit
d'Alexandre Magne. Pirró va tenir alguns seguidors, el
més important dels quals fou Timó, però no
va donar lloc estrictament a una escola amb tots els ets i uts.
Possiblement l'escola escèptica neix amb Enesidem, originari
de Creta i actiu a principis del segle I a.n.e. Després
d'aquest, el personatge més important en la tradició
pirroniana és Agrippa, de qui no se sap gaire res. I finalment
ja passem a l'autor més significatiu: Sext Empíric,
que és l'únic del qual ens ha quedat el text bàsic
del moviment: Les HIPOTIPOSIS PIRRÒNIQUES, la font més
bàsica de la tradició pirrònica.
Hi
ha encara una segona tradició escèptica més
embolicada d'explicar: l'escepticisme acadèmic, nascut
a l'Acadèmia platònica tardana al segle I a.n.e.
Un escoliarca, de nom Arcesilau, imprimí a l'Acadèmia
una orientació escèptica, que es diferencia de l'anterior
pel fet de ser més institucional, quan l'escepticisme pirronià
era de caire més individual.
D'on
surt el mot "escepticisme"? Què vol dir "skepsis"?
La
paraula catalana "escèptic" recull pèssimament
el sentit de l'antic mot grec "skeptikos". La "skepsis"
significa "recercar", "indagar", "observar
curosament", perquè eren filòsofs que es dedicaven
a recercar, a buscar. Seria millor anomenar-los "recercadors",
perquè deien no saber res, però no pas que fos impossible
saber res: per a ells totes les preguntes havien d'estar sempre
obertes. De fet, s'anomenaven a sí mateixos "aporètics",
que vol dir: "persones que no tenen opinió".
Sòcrates
va dir "només sé que no sé res"
¿Se'l pot considerar el primer escèptic?
Segurament l'escepticisme inclou un element psicològic
comú a tots els humans. Trobem a la filosofia grega antiga
idees de Xenòfanes i de Demòcrit poden considerar-se
escèptiques. També és un ingredient de la
sofística. I alguns dels participants als diàlegs
de Plató també deixen entreveure actituds escèptiques,
tot i que no hi havia encara una escola escèptica organitzada.
El Sòcrates que deriva dels "socràtics menors"
té molt de savi escèptic. Potser era un escèptic
pràctic quan s'adonava de la manca de saber de molts pretesos
savis baladrers. Però per a Sòcrates la ironia i
l'escepticisme són només un moment del mètode,
que deixa pas a una ferma confiança en la ciutat i en la
llei, que un escèptic mai no tingué. A més,
Sòcrates va morir per defensar les seves idees, mentre
l'escepticisme hel·lenístic té un aire de
distinció un xic desmenjada. En qualsevol cas, certament,
la figura de Sòcrates oferia una cobertura de respectabilitat
social, una imatge pública de com hauria de ser un escèptic.
Per
què s'anomenaven "pirrònics" els escèptics?
Segons
Timó, Pirró havia establert els fonaments de l'escepticisme
en fer-se tres preguntes: la primera "quina és l'autèntica
naturalesa de les coses?", la segona "què en
podem dir?" i la tercera: "com ens hem de captenir quan
se'ns doni una resposta?". També segons Timó,
Pirró hauria respost a la primera qüestió que
la naturalesa de les coses és obscura, a la segona que
-en conseqüència- no hem de dir res sobre les coses,
val a dir, no podem tenir opinions i que, pel que fa a la tercera
pregunta, hem de procurar no enderiar-nos i cercar la tranquil·litat
de l'esperit. No se sap gran cosa de Pirró però
aquests tres són els tòpics sobre els que es fonamentarà
l'escepticisme antic.
Cal
no oblidar que el pirronisme té un gran contingut ètic.
Es preocupaven per l'home i desconfiaven especialment de la possibilitat
de conèixer la natura.
Què
és l'"afàsia" dels escèptics?
"Afàsia"
vol dir "abstenir-se de la paraula", però de
vegades s'entén erròniament, com si signifiqués:
"no dir res". Els escèptics consideraven legítim
parlar, i fins i tot escrivien llibres; el que no consideraven
correcte era el que avui en diríem "pontificar",
fer afirmacions generals. Per exemple si jo fos un escèptic
podria dir que m'agrada el vi blanc d'agulla, però no que
el vi blanc d'agulla "és bo". L'home que no fa
afirmacions generals aconsegueix, a canvi, una recompensa important:
és feliç, perquè procura per la tranquil·litat
de la seva ànima. El dolor ve de tenir conviccions, de
voler "saber-ne massa" (en català podem dir:
de "saber-se-la massa llarga") ."Afàsia"
és, doncs, una manera de viure, més que no una actitud
epistemològicament consistent en sentit modern.
Hi
ha un escepticisme "positiu" que es pugui distingir
d'un escepticisme "negatiu"?
Aquesta és una explicació -i quasi una disculpa
de l'escepticisme- que prové de la tradició dialèctica.
De fet, els adversaris dels escèptics al món antic
foren els estoics que tenien molta cura a ser "constructius"
(i que ni tan sols així van evitar ser perseguits a Roma
des de Neró). L'escepticisme sempre és "negatiu",
perquè és antidogmàtic i perquè renuncia
a la pregunta pel fonament. El que pot semblar positiu en l'escepticisme
és, potser, que reclama un canvi de vida. Però,
en tot cas, l'escepticisme no és cap "doctrina",
sinó una actitud de recerca.
