Extinció
o col·laboració?
Un
dels retrets evidents –i certament justificat– que
sovint cau sobre el moviment ecologista és el d’argumentar
massa sovint des de la por, o com a mínim des de l’alarmisme,
no sempre prou justificat Sempre serà possible respondre
que l’ecologisme no és alarmista, sinó que
està alarmat; i que si algú té por quan veu
com gira el món és perquè, tal com està
la cosa, el món fa de debò força por.. Però
el riu flueix, malgrat tot, i sembla que el pessimisme induït
pels indicadors de sostenibilitat cada cop més peluts,
modifica poc la vida quotidiana de la gent. La nostra civilització
pateix el que de vegades s’ha anomenat “síndrome
de la granota”. Les granotes són animals de sang
freda que a l’hivern es mouen amb dificultats. Per tant,
si les poseu a la cassola amb aigua tèbia i aneu augmentant
lentament la temperatura, al principi les notareu molt, però
molt, contentes. Rauquen i la satisfacció puja, fins que
al cap de poc... moren asfixiades per un núvol d’escalfor
que no suporten.
La
granota té el mateixa problema que els humans: la natura
no l’ha dotada amb cap mecanisme que l’avisi del moment
just en què “més” no vol dir “millor”.
No li resulta possible adonar-se del matís gairebé
imperceptible que hi ha entre l’escalforeta vivificant a
l’enverinament per excés temperatura. En el cas dels
humans, la subtil diferència entre “progrés”
i “caos ecològic” tampoc no té marcadors
fàcils d’identificar amb caràcter universal;
i més tenint en compte que, per la peculiar construcció
del nostre cervell (amb tres capes mal soldades), el desig primari
i la satisfacció immediata tenen un paper essencial en
la configuració de la nostra comprensió del món.
Fins
i tot algun biòleg, com és el cas d’E. O.
Wilson, ha relativitzat la pèrdua de biodiversitat amb
l’argument que si desapareixen espècies i queda més
espai buit al món això senzillament simplificarà
la cadena tròfica. Al cap i a la fi els Estats Units es
van bastir reduint la diversitat humana de les tribus índies...
Però, ara parlant seriosament, les projeccions que es fan
la manca de biodiversitat i sobre la desaparició d’espècies,
mereixerien alguna cosa més que el gest d’arronsar-se
les espatlles i el dolor tan atroç de tot l’abandó
nostre.
Si
l’argument de la por funciona malament és perquè
en un primer moment les conseqüències de la pèrdua
de biodiversitat resultarien poc o gens perceptibles. La natura
es transforma molt lentament si es considera a escala humana;
però també és cert que els processos biològics
són difícilment reversibles i que els problemes
ecològics ja no són una hipoteca per a les generacions
futures sinó per a nosaltres mateixos. No és alarmisme
explicar que la pol·lució química està
destruint tota una sèrie d’habitats naturals i –el
que és més preocupant–, que en reduir-se la
diversitat dels polinitzadors moltes plantes ja s’estan
reproduint amb més dificultat. El que seria en ell mateix
un escenari alarmant és més aviat la pèrdua
de productivitat dels ecosistemes, combinada amb un canvi climàtic,
amb conseqüències sanitàries (aparició
de noves malalties) i polítiques (immigració forçada)
de mal calcular. És clar que sempre es pot dir que això
ja no ens agafarà vius, però –desenganyem-nos–
l’escenari ja no és per a demà passat sinó
per a força abans. Del xampinyó al goril·la,
el repte que signifiquen el canvi climàtic i el perill
d’extinció massiva no és cap broma.
Queda
el consol de suposar que l’extinció és, al
cap i a la fi el destí de tot el que està viu; perquè,
com sap la filosofia des de sempre, el temps és més
savi i més cruel; però significativament la perspectiva,
per comptes de produir un sentiment de solidaritat entre els derrotats,
–a l’estil del que va proposar el gran filòsof
Edgar Morin– sembla que només arribi a suggerir-nos
una mitja ganyota. Diuen els savis que el planeta ja ha conegut
cinc extincions. L’última –la dels dinosaures
fa 65 milions d’anys– és la més pel·liculera,
però la més greu va ser de la fa 250 milions d’any
d’anys quan segons el testimoni fòssil al Pèrmic
van desaparèixer fins el 90% de les espècies vives
d’aleshores.
El
que distingiria la suposada sisena gran extinció és
que, a diferència de les anteriors, hauria estat induïda
pels humans com a conseqüència de la destrucció
ambiental acumulada des de la Revolució industrial. Les
causes no cal buscar-les en un meteorit; provenen d’usos
poc intel·ligents de les nostres capacitats creadores:
deforestació, urbanització, sobrepoblació,
canvi dels usos de la terra, introducció d’espècies
provinents d’habitats aliens (el mosquit del Nil a Nova
York o el silur a l’Ebre), destrucció de les espècies
autòctones, creixement insostenible o canvi climàtic.
Potser
el remei de tot plegat sigui complex –ja ho deia el filòsof
Withehead: “busca la simplicitat i malfia’t-en”–
però evitar la destrucció dels hàbitats naturals,
a curt termini, i treballar en una perspectiva més llarga
per recuperar una dimensió habitable del món és
una necessitat de supervivència. L’error tàctic
està en la tendència a presentar escenaris d’extinció
i funeral com si fossin obligatoris i irreversibles, plantejant
uns futurs tan pessimistes que finalment desanimen de qualsevol
acció. Un planeta amb 9.000 milions d’habitants l’any
2050 seria desmoralitzador, però no és irreversible
si s’actua amb lucidesa. I una Catalunya de ciment tampoc
no és cap destí que estigui marcat a les estrelles.
Es pot lluitar en contra i es pot guanyar la partida.
Contra
el pessimisme de l’extinció cal una pedagogia ecologista
de la col·laboració. Ja hi ha petites experiències
de treball ambiental i de vida alternativa que han tingut èxit.
Educar en un context ecològic i reivindicar el gaudi és
una bona forma d’ajudar les generacions futures a elaborar
(culturalment) els marcadors de perill que ens avisin de les dificultats
(biològiques) per a la supervivència. A Catalunya,
treballs de sensibilització com els l’Estació
Biològica de l’Aiguabarreig, a la confluència
del Segre, el Cinca i l’Ebre, o propostes de caire més
lúdic com el Poble Naturista del Fonoll (Conca de Barberà)
són significatives –més enllà del seu
èxit o de les seves dificultats– perquè mostren
que altres formes de viure, més comunitàries i més
respectuoses amb la diversitat, són no tan sols desitjables
sinó possibles. Contra el determinisme que massa sovint
passa per alt les immenses capacitats de la vida per a trobar
sortides creatives als problemes, caldria divulgar més
les experiències de vida plaent i de diversitat. Que n’hi
ha i val la pena descobrir-les.
Publicat a USERDA, Suplement ecologista de EL TRIANGLE, febrer
2006
Hi ha inventariades 1,75 milions d’espècies, de les
quals 1,3 milions són animals (950.000 insectes), 288.000
plantes i 72.000 líquens i bolets. El nombre total d’espècies
és desconegut però podria estar al voltant dels
10 milions.Des del segle XVIII s’han extingit 113 espècies
d’ocells (sobre 9.900) i 83 mamífers (sobre 4.800).
El 9% de les espècies vertebrats i el 3% de les plantes
estan avui en dia en perill, segons la Unió Internacional
de Conservació de la Natura
Font: www.iucn.org
