PETIT
DOSSIER LEONARDO BOFF
ECOLOGIA DE L’ALLIBERAMENT
1.-
Ramon ALCOBERRO: Leonardo Boff: Una Ecologia de l’Alliberament
per al tercer mil·leni
2.- Leonardo BOFF: Carta de La Terra ¿nou reencantament
del món?
3.- Leonardo BOFF: Hi ha un forat a la barca
Leonardo Boff: Una Ecologia de l’Alliberament
per al tercer mil·leni
«L’ésser
més amenaçat en la natura no és el panda
de Xina; són els pobres del món condemnats a morir
abans d’hora». Aquesta és una frase, sens dubte
molt passional, que repeteix sovint Leonardo Boff en debats i
conferències. Després d’anys i panys de batallar-se
amb el cardenal Ratzinger, el religiós, que havia estat
franciscà i ara viu en una mena de limbe administratiu
en el món religiós, va reorientar la seva reflexió
des de 1991 cap a l’àmbit de la trobada entre fe
religiosa i ecologia. Condemnat al silenci com a teòleg
catòlic pel Vaticà des de 1985 avui la seva càtedra
està a Internet [servicioskoinonia.org] i dedica els seus
esforços a divulgar la Carta de la Terra en cursos arreu
del món.
De la teologia de l’alliberament dels anys 1970, Boff ha
evolucionat a una «ecologia de l’alliberament»
que potser és també una forma de ser franciscà
per lliure. Avui el llop de Sant Francesc és el neoliberalisme
salvatge i ell ja no creu que sigui possible convertir-lo ni llimar-li
les dents. Als darrers temps, Leonardo Boff està cercant
una «ètica de la justa mesura» entre l’excés
consumista del Nord i l’extrema pobresa del Sud que coneix
prou bé. Això l’ha portat a una reconsideració
dels mites femenins (de la mare de Déu cristiana a les
deesses-mares) en una revaloració del paper femení
de la fecunditat terrestre. En definitiva, recupera la «convivencialitat
social» significa recuperar les experiències de gratuïtat
i de comunitat interhumana que recuperen l’antic concepte
de “religió” coma relligament.
Dos conceptes ocupen actualment Boff i els considera eixos bàsics
i inseparables d’una ètica per al tercer mil·leni.
el de «cura» envers la natura i el «convencialitat»
com a regla de relació interhumana. Com els antics profetes,
Boff creu que estem en una crisi mundial de caire terminal que
obliga a una conversió del cor, que ara ha de ser de caire
ecològic. No és que prediqui la fi del món
(la profecia és una forma d’esperança), sinó
la fi “d’aquest món” insostenible i inhumà.
Crisi social i crisi ecològica són les dues cares
de la mateixa situació de decadència de l’humà,
que s’expressa fonamentalment com a crisi de la sensibilitat
i de la “mirada” dels humans. Estem en una crisi social
i ecològica, però a Boff li agrada de recordar que
en sànscrit el mot “kri” significa, pel que
sembla, “netejar” i “purificar”. En la
tradició del profetisme cristià, Boff creu que ara
cal un moviment de purificació de la Terra i per a ell
aquest és el paper de l’ecologisme. La crisi social
exclou els pobres i la crisi ecològica, la porta a la destrucció
dels ecosistemes i fa impossible la supervivència de la
Terra.
Boff creu en una crisi purificadora que arriba de la mà
de l’ecologia. Seria una crisi ecològica la que ens
haurà d’ensenyar a viure altrament i a recuperar
la justa mesura, en el sentit que la reclama també la Carta
de la Terra. Un ecosistema és la millor manera d’entendre,
a parer seu, la justa mesura i d’evitar l’excés
(de consum, de destrucció de l’entorn) que ens fa
impossible la recuperació de la relació convivencial.
Els grecs defensaven el medén agan [res en excés],
els romans proposaven com a màxima vital el ne quid nimis
[de res massa] i a Xina s’ensenyava el wwu-wei i el ying-yang
[harmonia perfecta] D’aquesta saviesa antiga cal recollir-ne
una lliçó per al nostre temps tecnocientífic
perquè sense la justa mesura, el planeta no pot suportar
l’excés de consum que ens mata. Boff considera que
la recuperació ecològica i la recuperació
espiritual del món van de bracet i formen part d’un
mateix projecte, en què ell inclou la Carta de la Terra
com una mana de suplement de la Declaració dels Drets humans.
Tenir cura dels altres i de la natura és per a Boff l’expressió
actual del concepte cristià de salvació. Hom podrà
dubtar si aquesta és una concepció massa mística
de l’ecologia i de l’ètica. Però l’esforç
de la Carta de la Terra és el de crear un marc comú
per a una ètica mundial que recull sota un imperatiu ecològic,
una nova teoria de la sensibilitat i, en el fons, una relectura
de la sacralitat de la Vida.
Aquests dos textos de Boff pretenen ajudar al debat sobre una
forma molt específica d’ecologia política
que recull la petja espiritual del franciscanisme, l’experiència
revolucionària de la lluita contra l’opressió
a l’Amèrica Llatina i la convicció que l’ecologia
està substituint (o complementant?) el marxisme com a eina
global d’anàlisi de la realitat.
Carta de La Terra ¿nou reencantament
del món?
Leonardo BOFF
Tothom
sap que la societat mundial viu al centre d’una incommensurable
crisi de sentit i de falta de rumb històric. No sabem cap
on anem. Els somnis i les utopies han mort i això ha deixat
les societats i les persones sense sòl que tocar. Estem
essent lliurats al sistema econòmic dominant que tot ho
converteix en mercaderia i que es regeix tan sols per la competició
ferotge i no per lligams de cooperació.
Hi ha dos pensadors que en ajuden a entendre aquesta crisi: Max
Weber i Friedrich Nietzsche. Per a Weber la societat moderna es
caracteritza pel procés de secularització, pel desencantament
del món. No és que les religions hagin desaparegut;
fins i tot retornen amb renovat fervor. Però ja no són
elles el que produeix la cohesió social. Ara predomina
la producció i la funció, i no tant el valor i el
sentir. El món ha perdut el seu encant. Nietzsche, per
la seva banda, va anunciar la mort de Déu. Però
cal entendre bé Nietzsche; el que ens diu no és
que Déu va morir, sinó que nosaltres l’hem
matat. És a Dir: que Déu està socialment
mort. Ja no es fa comunitat, ni es fonamenta la cohesió
en nom seu.
Al llarg de milers d’anys la religió ha estat el
que re/lligava les persones i creava el vincle social. Ara ja
no. Això no significa que ara imperi l’ateisme. L’oposat
a la religió no és l’ateisme, sinó
la ruptura i la fallida de la relació. Ara vivim col·lectivament
trencats per dintre i desemparats. Pràcticament res no
ens convida a viure junts i a construir el somni comú.
Tanmateix la societat necessita quelcom que li confereixi un sentit
per tal de viure i que li proporcioni una imatge coherent de si
mateixa i una esperança per al futur.
És en aquest context d’idees que ha de ser mirada
la Carta de la Terra, document nascut de les bases de la humanitat.
Ja ha estat assumida per la UNESCO l’any 2000 i la idea
és que sigui incorporada per l’ONU a la Declaració
dels Drets Humans. La Carta de la Terra reuneix un conjunt de
visions, de valors i de principis que poden reencantar la societat
mundial. Posa en el centre la comunitat de vida a què pertanyen
la Terra i la Humanitat, que són moments de l’Univers
en evolució. Tots els problemes són vistos com a
interdependents: els ambientals, els socials, els econòmics,
els culturals i els espirituals, obligant a forjar solucions inclusives.
El repte que la situació actual del món ens imposa
és aquest, segons la Carta: o formar una aliança
mundial per tal de tenir cura de la Terra, i uns dels altres,
o córrer el risc de la nostra destrucció i de la
devastació de la diversitat de la vida.
Dos principis apunten a fer viable aquesta aliança: la
sostenibilitat i la cura. La primera s’assumeix quan emprem
amb respecte i racionalitat els recursos naturals, pensant en
les generacions futures. La cura és un capteniment benèvol,
respectuós i no agressiu envers la natura que ens permet
regenerar allò devastat i atendre gelosament allò
que encara queda de la natura de la qual formem part i amb la
que compartim un destí comú.
Aquests principis fonamenten, com diu la Carta de la Terra, un
mode de vida sostenible. Fan possible un desenvolupament que tingui
en compte les necessitats de tots els éssers vius i que
al mateix temps garanteixi la integritat i la capacitat de regeneració
de la natura.
Hem de viure amb un sentit de responsabilitat universal. El futur
de la Terra i de la Humanitat és ara a les nostres màns.
Aquest text fou enviat per Leonardo Boff als seus amics d’arreu
del món , el 16 de desembre de 2005.
Hi ha un forat a la barca
Leonardo BOFF
Una
vegada hi havia dos rabins asseguts al cadascun amb les seves
preocupacions sobre el futur de la Terra. De sobte un d’ells
va notar que a una banda hi havia un forat i entrava molta aigua.
El rabí alarmat va dir: «Germà, hi ha un forat
a la teva banda i entra molta aigua». I l’altre li
respongué: «no es preocupi, és tan sols a
la meva banda». No sabia que el forat de la seva banda esfondraria
tota la barca. Ens ho va explicar el rabí Awraham Soetendorp,
un dels principals membres de la comissió de la Carta de
la Terra en una reunió de la Carta de la Terra + 5 celebrada
a Amsterdam a principis de novembre de 2005, en acabar un treball
en grup sobre el futur del planeta.
Així pensen bona part dels qui produeixen gasos d’efecte
hivernacle: el forat està tan sols a la nostra banda. Tanmateix
el Titànic s’esfondra sencer. L’alarma prové
ni més ni menys que de James Lovelock, metge, biofísic,
químic i el formulador de la hipòtesi Gaia, la Terra
com un superorganisme viu. Ell sempre havia estat un optimista
convençut de la capacitat de regeneració de Gaia.
Però ha canviat de parer tal com revela el seu darrer llibre
La venjança de Gaia. Avui és un dels profetes més
vehements sobre els perills que Gaia està patint. El 18
de gener d’enguany va publicar a The Independent de Londres
un article “La nostra única casa” en què
diu que s’ha tornat metge planetari i que com a metge té
noticies per donar-nos.
Els centres d’observació del clima de la Terra –afirma–
funcionen com els laboratoris de patologia d’un hospital.
Els metges especialistes confirmen que la Terra està molt
malalta. En un termini molt breu podria ser víctima d’una
febre morbosa que podria durar fins a cent mil anys. «Haig
de dir-los, com a membre de la família Terra i com a part
íntima d’ella, que vostès, i sobretot la seva
civilització corren un gran perill». Aquesta febre
pot transformar-se en coma perquè els indicadors de l’escalfament
superen de molt les xifres del protocol de Kioto i fan feredat.
A mesura que vagi avançant el segle, la temperatura pujarà
vuit graus a les zones temperades i cinc graus als tròpics.
Les zones tropicals ara desertitzades i les selves delmades perdran
la seva funció reguladora. La Terra entrarà en un
període de greus pertorbacions.
Per què hem arribat a això? Per haver interferit
de manera excessiva i irresponsable en els ritmes de la natura.
Ella, sense nosaltres, regulava per si mateixa els seus climes.
Però nosaltres vam fer de Darwin el nostre guia. Darwin
no tenia consciència de la química de l’atmosfera
i dels oceans, ni de l’estreta relació entre la vida
i la seva vida físicoquímic i ambiental i va restringir
l’evolució només als organismes vius. Si hagués
percebut que l’evolució és de tota la superfície
terrestre, hauria estat un altre el destí de la ciència
i de la nostra consciència sobre la Terra i en tindríem
cura com de quelcom viu.
Però
no som tan sols la malaltia de la Terra. Per la nostra intel·ligència
som també el seu sistema nerviós central. A través
nostre la Terra es va veure a si mateixa en l’espai i va
començar a comprendre el seu lloc en el Tot. Hem de ser
la ment i el cor de Gaia. Després d’haver-la explotat,
hem de protegir-la, estimar-la i segellar amb Ella una pau perenne.
No pensem tan sols en les nostres necessitats, sinó en
les de tot el sistema Gaia, com la nostra única i gran
Casa Comú.
Febrer
2006
Publicat
a USERDA (Suplement de El Triangle), març 2006
