150
ANYS DE WALDEN
Amb
més pena que glòria –i amb silencis clamorosos–
aquest any passat es van complir els 150 anys d’un dels
llibres essencials per a la consciència ecològica
arreu del món: Walden o la meva vida als boscos de Henry
David Thoreau (1817-1862). Cap diari no en va fer esment, cap
revista ambientalista en va dir ni piu i, per a vergonya de la
ciència catalana, el CCUC –és a dir el Catàleg
Col•lectiu de les Universitats de Catalunya– recollia
el seu cognom mal escrit (Thoureau, li deien!) fins fa poc. Així
estem. És clar que a Walden l’home ja es queixava
l’any 1854, que ara com ara hi ha professors de filosofia,
però no filòsofs i en un segle i mig sembla que
no hem millorat gaire. Però, en fi, recollint una altra
frase clarivident del Walden, acceptarem que: mai no és
tard per a abandonar els nostres prejudicis. No es tracta de tenir
una fe cega en cap manera de fer o de pensar, per antiga que sigui.
Ni que sigui amb el retard inevitable, aquesta plana voldria ser
una invitació a la lectura d’un clàssic del
pensament ambiental, de qui Antoni Machado deia que “va
somniar com un llatí i va menar a la pràctica el
seu somni com un anglosaxó”.
En
la necessària construcció d’una tradició
intel•lectual ecològica, que pel que sembla haurà
d’incloure algun cop una teoria de la sensibilitat i una
introducció a l’art de mirar, Henry David Thoreau
resulta un clàssic indefugible per una pila de raons. Thoreau
és el filòsof que ens recomana camineu per comptes
de “llegiu”, que propugnà el patriotisme crític
(voldria recordar als meus conciutadans que primer que tot han
de ser homes i només a una hora tardana i adient, nord-americans)
i la desobediència civil com a mètode de resposta
al poder(sota un govern que empresona a qualsevol injustament,
el lloc en què ha d’estar l’home just és
la presó). Thoreau va defensar la deserció com el
més heroic acte militar (és impossible educar correctament
un soldat sense que deserti) i la crítica com a eina de
supervivència contra la cultura perquè, com ell
deia, no hi ha flaire més pudent que el de la bondat corrompuda.
De
fet, ell va se empresonat en negar-se a pagar els impostos com
a protesta contra la guerra de Cuba i quan un dels seus amics
el va anar a visitar a la presó i li va preguntar: “¿Què
fa vostè aquí a dins?, senzillament li va respondre:
“...i que fa vostè aquí a fora?”. Per
a Thoureau, les idees, la forma de vida, la religió, la
filosofia i la consciència ecològica no són
separables. Ser filòsof –deia– no consisteix
a tenir pensaments subtils, ni tan sols a crear una escola, sinó
a estimar la saviesa, fins el punt de viure d’acord amb
els seus principis una existència senzilla, independent,
magnànima i confiada. Així, una de les seves frases
més impactants proposa: obeïu la llei que revela,
no la llei revelada, i si el lector la pensa un minut veurà
que val per tota una teologia.
Com
va dir al seu petit opuscle Caminar (pòstum, 1862), les
seves creences eren molt senzilles; tant que es poden resumir
en dues frases d’aquest llibre que, posats a dir-ho, està
publicat per l’editorial mallorquina Olañeta. Al
cap i a la fi, tot és molt senzill: Crec en el bosc, en
la prada i en la nit en què creix el panís i És
la natura salvatge [wilderness] el que preserva el món.
Un pensament ecologista no defensa coses gaire diferents. Per
a Thoreau: La vida està en harmonia amb allò salvatge
i aquesta és una afirmació de caire últim,
allí on gairebé s’associen la metafísica,
el sentiment religiós i l’ecologisme, que paga la
pena reflexionar seriosament si es pretén elaborar un pensament
verd coherent.
Segons
Thoreau el secret del pensament ambiental –en tant que alliberador–
no és altre que el de la recerca de l’harmonia personal
i moral, que no pot aconseguir-se en una societat industrialista
i, per tant, depredadora del medi. La degradació de la
natura, les guerres i l’opressió de l’home
no són fets separables o pures situacions circumstancials
o inevitables: apareixen, ben al contrari, com a conseqüència
d’una determinada mentalitat –que és la del
missioner i no pas la de l’indi, tot cal dir-ho. Que aquesta
concepció s’anomeni “espiritualisme”
no hauria de sorprendre ningú. Contra la concepció
del món com a Gran Màquina que consumeix energia
i produeix treball, Thoreau defensa, com molt del que avui s’anomena
deep ecology, una concepció quasi “primitiva”
de l’univers com a Gran Animal que viu en harmonia.
Conseqüent
amb el seu credo, Thoreau als 28 anys bastí una cabana
al llac de Walden, al cor dels boscos de Concord (Massachussets)
i allí va viure, en soledat, durant dos anys, dedicat a
la reflexió i a la contemplació del món.
Com ens diu all llibre Tenia tres cadires a casa meva: una per
a la soledat, una altra per a l’amistat i l’altra
per a la societat. No és, doncs, que hagués volgut
fer una mena de “fuga mundi” religiosa sinó
que, al contrari, pretenia experimentar del que, després,
ha estat potser una de les idees més importants del famós,
i darrerament massa desprestigiat, pragmatisme americà:
el do it, la idea del “fes-ho tu mateix”; entesa com
una forma de coneixement més profund, no paternalista ni
ploraner. Thoreau sap que allò que val la pena ni és
gratis ni fa mal; i experimentar sobre un mateix en l’aparent
soledat del bosc li sembla una forma de fer-se també més
fort. Thoreau va a Walden perquè busca una forma d’autoconsciència
però no purament mística sinó pràctica:
sobreviure al bosc serà, finalment, una forma de sobreviure
també en la jungla social, força més complicada
–tot cal dir-ho.
Per
a ell, però el problema no és el temps, sinó
el coneixement que només s’assoleix en la contemplació:
El temps no és sinó el riu on vaig a pescar. Bec
la seva aigua i mentre ho faig me n’adono que és
poc profund. El lleu corrent tira riu avall, però l’eternitat
resta, diu en un dels moments més lírics de la seva
reflexió. Però en la reflexió de Walden hi
ha també una observació perspicaç sobre la
vida: Si un home passeja pel bosc per amor als arbres serà
considerat un mandrós, però si es passa tot el dia
dedicat a especular, tallant els arbres i deixant la terra erma
se’l tindrà per un ciutadà laboriós
i emprenedor. Com si l’únic interès que una
ciutat pogués tenir pels seus arbres fos tallar-los.
Efectivament,
cal llegir Henry David Thoreau i, amb les citacions que portem
fetes, segurament el lector d’aquesta plana haurà
endevinat amb poc marge perquè no se’n parla gaire.
Però els seus llibres estan a les llibreries. És
només qüestió de superar la mandra: pensar
ambientalment demana rumiar, encara avui, la lliçó
del vell Thoreau.
PUBLICAT A “USERDA” –suplement de pensament
ecologista de El Triangle
