CAMINANT
AMB DAVID LE BRETON
L’antropòleg cultural David Le Breton (1953), professor
a la Universitat d’Estrasburg és una figura poc coneguda
entre nosaltres, tot i ser autor de diverses obres sobre el risc
i sobre els usos del cos –incloent-hi un dels pocs estudis
seriosos que es poden llegir sobre el piercing. Entre una desena
de llibres, només hi ha traduïda en llengua fàcil
la seva Antropología del dolor (Seix Barral, 1999), central
en l’àmbit de la bioètica i la infermeria.
Pel que fa al pensament ecològic ha publicat un text central:
Eloge de la marche (Éditions Métailié, París,
2000) que reflexiona sobre una qüestió poc estudiada
en l’ambientalisme: la forma de reapropiar-se la relació
entre el cos i l’entorn a través de l’acte
de caminar. Donar un sentit polític i alternatiu al simple
acte de caminar és tant com reivindicar la dimensió
biològica i natural del món.
De
bones a primeres podria semblar que el simple fet de caminar per
tan obvi i immediat, per purament habitual, resulta insignificant,
de manera que dedicar quasi dues-centes planes a estudiar-lo des
del punt de vista polític i moral sembla quasi una excentricitat.
Però una de les primeres coses que ha d’aprendre
qualsevol ambientalista és que en la natura no hi ha res
insignificant –i molt menys les coses petites i vulgars,
que extreuen la seva força de l’aparent feblesa.
En un món en què tot ha de ser “normalitzat”,
i en què el cos i el greix són quasi obscens (però,
en canvi, no és obscena la guerra a Iraq!), paga la pena
aturar-se a reflexionar sobre la significació del fet de
tenir cames i peus per comptes de pròtesis o rodes. La
gratuïtat del caminar ens recorda que som, encara, éssers
naturals, amb un ritme propi: el de les nostres cames. És
que, com deia Joan Brossa: el pedestal són les sabates
malgrat que des dels criteris d’eficàcia, “gastar
sabates” sigui considerat una cosa de pobres i de penjats,
que encara no han entès el plaer de la velocitat.
Ara
com ara, en el model de vida dominant, caminar –com anar
en bicicleta, per cert– s’està tornant un acte
subversiu i fins i tot perillós físicament, si atenem
a la xifra de víctimes que provoca cada any la violència
automobilística: la primera causa de mort violenta al món,
per cert. D’aquí la gran importància del llibre
de Le Breton que ens ajuda a recordar que existeix una dimensió
humana, una escala natural i no maquinista del temps i del paisatge.
Reivindicar la marxa a peu i el fer camí és un acte
senzill (“els petits actes són poderosos”,
deia el Capità Enciam!) que posa en qüestió
el domini de la tecnologia i els seus valors. Quan el domini del
món es torna tecnològic, és urgent reapropiar-nos
el cos.
Posar-se
a fer camí és tant com optar per un acte gratuït
–un acte perfectament estrany en un món on tot té
un preu. Qui trisca corriol amunt aposta per “badar”
en un entorn que només accepta allò que és
útil; i qui segueix el ritme de les seves cames es reapropia
el cos en un temps en què la carn tendeix a ser substituïda
per pròtesis tecnològiques. Caminar significa implícitament
dir no als elements centrals que configuren una mentalitat depredadora.
Caminar és, arriba a dir Le Breton, donar una puntada de
peu al capitalisme i, en tot cas, expressa un acte de rebuig simbòlic
a l’ordre tecnològic del món que, senzillament,
ni (ens) interessa ni convé perquè la velocitat
ens mata caçant ciclistes i peatons i contaminant el nostre
medi natural.
Tal
com ens explica Le Breton sembla que el simple fet de “tenir
cames” sigui considerat sospitós: són tan
poc eficaces les cames, quan es comparen amb les rodes d’un
cotxe d’últim model! A poc que us hi fixeu descobrireu
a més un fet que, de pura obvietat, sembla fins i tot sospitós:
el poder té ulls, però no té cames. O si
en té les amaga. En les fotografies oficials i els quadres
antics, els personatges poderosos us miren fit a fit i es representen
convencionalment de mig cos en amunt, sempre amb un fons de despatxos
o d’exercits –que evoquen artifici i no natura. Qui
té poder ha de semblar enfeinat i mai no dóna impressió
de passejar despreocupadament, sinó que us repta amb un
posat sorrut o falsament amable i marxa a cavall, quan es tracta
de governants del passat històric O apareix pujant o baixant
del cotxe o de l’avió, en el cas dels moderns. És
massa biològic i natural el fet de caminar –i el
poder, ja se sap, posa èmfasi en el domini del simbòlic.
Quan un ministre va en bicicleta fa tothom assumeix que fa un
acte electoral. Cap perill que hi torni a pujar –o que visiti
cap parada del mercat– fins a les properes eleccions.
Quan
es concep el pensament ecològic com una alternativa global
que vol inspirar un estil de vida, reivindicar el plaer senzill
i immediat de vagarejar, sigui per les muntanyes o per la ciutat,
hauria de ser considerat com una expressió més del
rebuig a la condició industrial que simbolitza arreu la
dictadura del cotxe. No pot sorprendre, doncs, que una munió
de filòsofs de tots els temps hagin reflexionat sobre un
fet tan aparentment insignificant com caminar, però d’unes
conseqüències impensades per radicals. Ja els filòsofs
grecs afirmaren que caminar era el millor exercici per a fer possible
la reflexió: Aristòtil era peripatètic, els
cínics eren filòsofs itinerants i en la modernitat
Rousseau, Kierkegaard, Nietzsche, Thoreau, Jünger, Heidegger
o W. Benjamin han fet interessants anàlisis sobre la significació
trencadora de la marxa a peu, sigui en la natura o en la ciutat.
I Nietzsche, per exemple, va deixar escrit que el seu Zaratrustra
fou concebut “en camí, en llargues caminades”.
No es tracta, tan sols del tòpic que veu la vida com un
camí, sinó de la praxi material del caminar com
alternativa al fet de ser conduït en ramat per les autopistes
o per les grans vies urbanes.
Le
Breton considera que als nostres dies, sota la pressió
d’un sistema tècnic que creu tenir respostes estandaritzades
per a qualsevol cosa, caminar és un mode de coneixement
(...) un mètode d’immersió en el món,
un mitjà de penetrar-se de la natura travessada, de posar-se
en contacte amb un univers inaccessible als modes de coneixement
i de percepció en la vida quotidiana (p. 33-34). I això
perquè, senzillament, qui camina veu les coses des d’una
altra perspectiva i a un altre ritme, que és el seu propi
i no el que imposa la indústria. Hi ha un món construït
per a l’automòbil: el dels centres comercials, el
dels bars de carretera, etc. Però la muntanya i el mar,
que no mesuren les distàncies en quilòmetres sinó
en hores de camí o de navegació tenen un altre ordre
que no és el de l’artifici. Qui camina ens recorda,
potser sense ser-ne gaire conscient, que no ha de ser la màquina
sinó les nostres pròpies cames les que marquin el
ritme del temps. I aquest gest de caminar seguint el propi pas
per comptes de posar-se disciplinadament en la filera militaritzada
d’automòbils-formigueta és, en si mateix,
el símptoma d’una sensibilitat alternativa: el “grau
zero” de l’afirmació segons la qual un altre
món és possible.
PUBLICAT A “USERDA” –suplement de pensament
ecologista de El Triangle
