La sequera primaveral i les calorades del primer estiu d’enguany
[2005], han coincidit amb la publicació d’una magnífica
biografia del clàssic David Henry Thoreau [Antonio Casado
da Rocha: Thoureau, biografía esencial, Madrid: Acuarela
libros, 2005], amb les fortes manifestacions contra la MAT i amb
el debat sobre el Pla Energètic, que el lector trobarà
ressenyat en aquestes mateixes planes. Com que el pensador nord-americà
és el pare indiscutit de la teoria de la desobediència
civil –una de les eines estratègiques centrals de
l’acció política alternativa– i com
que la premsa ha tendit a interpretar el rebuig a la Molt Alta
Tensió com si es tractés d’una actitud suposadament
egoista, tipus nimby, i no com el que comença a ser –un
enfrontament entre el País i el Poder– potser no
estaria de més plantejar si, d’una o altra manera,
existeix el suposat dret a la desobediència i sota quines
condicions resultaria legítim plantejar-lo.
S’anomena
nimby [acròstic de “not in my back yard” –
no al meu pati del darrera], una reacció quasi sempre prepolítica,
emocional i primària, molt estesa en societats postindustrials,
que consisteix a reivindicar equipaments (de presons a línies
elèctriques, d’autopistes a aeroports) sense assumir
la factura que comporten en termes de qualitat de vida, d’ocupació
de l’espai o de generació i acumulació de
residus. L’argumentació nimby més elemental
proclama que els equipaments són necessaris, però
que no els volem a la porta de casa nostra, ni arran del meu xalet,
ni al meu poble. A primer cop d’ull expressa una ambivalència
bàsica (la d’apuntar-se només a les coses
bones i escapolir-se de pagar-les), que sovint es desligitima
interessadament amb contraarguments de caire psicològic;
sembla com si practicar nimby fos un infantilisme propi de nens
aviciats que pretenen drets perpetus sense acceptar cap quota
de deures. Tanmateix, per aquelles coses que té la democràcia,
l’acusació sovint retorna com un bumerang a qui la
planteja. Quan es rebutja una presó en un llogarret idíl•lic
on mai no hi ha hagut robatoris, i l’últim assassinat
data de més de cinquanta anys, o si es lluita contra la
línia elèctrica que esguerra un paisatge sense cap
indústria, els diaris lamenten d’ofici la insolidaritat
dels pagesos, però mai de mai no s’ha vist cap director
de diari o cap conseller de la Generalitat magnànimament
disposat a que la presó s’instal•li al seu
poble, o posant la seva oficina arran d’una línia
elèctrica de quatre-cents mil watts...
El que s’ha convingut a anomenar nimby –i que es vol
presentar com a “insolidaritat”– sovint s’explica
millor com a expressió d’un moviment d’autodefensa
i de desobediència contra la creixent programació
tecnocràtica de la vida. La malfiança envers el
poder no implica, però, un signe de rebuig a la democràcia
sinó que, ben al contrari, tots els teòrics liberals
(Popper i Hayek també) l’han considerada un símptoma
de vigoria democràtica. En democràcia és
el poder, el servei públic, qui ha de justificar-se, i
no al revés. Ras i curt: és perquè el poble
paga que té dret a exigir.
Més
que un sentiment d’insolidaritat, el que es mastega, per
exemple, en les movilitzacions contra el Pla Energètic
és una protesta contra el despotisme burocràtic,
que un liberal hauria de celebrar. I per altra banda la solidaritat
no configura una virtut “per se”, sinó que
depèn de moltes condicions. En el llenguatge filosòfic
es diu que la solidaritat no és prima facie, sinó
que depèn de les circumstàncies, mentre la justícia
o la veritat es basten a si mateixes com a principi argumentatiu.
Si la MAT significa més contaminació i més
destrucció del territori, l’actitud solidària
consistiria, exactament, a oposar-s’hi seguint la màxima
utilitarista de cercar el màxim bé per al màxim
nombre.
Les
actituds nimby no són necessàriament “antisistema”
sinó que s’acullen al principi d’imparcialitat
i de repartiment equitatiu de les càrregues propi de la
posició republicana i liberal més clàssica.
“Cap obligació sense drets” va ser (¿o
s’ha oblidat?) el principi que inspirà la Revolució
Nord-americana. D’altra banda, respecte a les grans obres
públiques que hipotequen un territori al llarg de moltes
generacions, sempre serà possible argumentar, seguint un
principi ja proposat per Jefferson, que un govern elegit per a
quatre anys no té cap legitimitat per a malmetre irreversiblement
un territori durant quatre-cents anys.
Hi
ha, certament, una diferència gran entre l’actitud
nimby contemporània (que és una honesta i interessada
defensa dels interessos particulars) i la clàssica desobediència
civil que d’ençà d’Emerson i Thoreau
tendeix al desinterès i defensa interessos públics.
Però això de cap manera no amaga que el nimby expressa
un malestar, no per difús menys sentit, i obre un debat
cap a respostes més globals. En l’actual “societat
del risc” que té com a característica l’atzar
i l’imprevist dels perills, assumir una actitud nimby resulta
fins i tot una conseqüència paradoxal de l’èxit
de la ideologia de la seguretat que promociona el conservadurisme
polític. Al cap i a la fi per als pagesos del Pirineu i
de l’Empordà una presó a la porta de casa
i una MAT representa un escull molt més tangible i concret
que Al Quaeda. El “principi de precaució” més
elemental hauria d’optar en tot cas per la preservació
de la natura contra el risc d’una tecnologia potencialment
perillosa i no discutida democràticament,
La
desobediència civil ha tingut al llarg de la història
un halo romàntic que la fa intel•lectualment atractiva,
però quasi impracticable a gran escala. De Robin Hood al
Mahatma Gandhi, o de l’alcalde de Corck (un dels herois
de la independència irlandesa) a Lluís Maria Xirinachs,
el fet de desobeir –o de “plantar-se”–
parla, abans que res, d’un caràcter ferm, d’una
decisió madura i radical, potser més admirada que
seguida, i significa que algú, voluntàriament i
públic “desobedient”, decideix fer de la seva
vida un exemple i opta per cremar les naus amb totes les conseqüències.
L’opció nimby correspon, en canvi, als nostres temps
menys heroics, en què la movilització social defensa
el concret: el “meu” tros, el “meu” paisatge,
etc., però obeeix a un malestar polític gens fictici.
En un cert sentit l’argument nimby resulta molt adaptatiu
al món postindustrial i és l’expressió,
si es vol més tova, però més urgent, de la
desobediència que predicava Thoreau quan exhortava a viure
en harmonia amb el medi: Trenca la llei, fes que la teva vida
ajudi a aturar la màquina.
PUBLICAT A “USERDA” –suplement de pensament
ecologista de El Triangle
