Repensar
la frugalitat
La
recent edició [2005] de Simplicitat Radical de John Merkel
i l’estada mediàtica de l’autor –amb
el seu Tour No-Oil bicicletaire per terres catalanes i espanyoles,
i amb enganxina inclosa– ofereix una bona excusa per a reflexionar
sobre una virtut quasi oblidada que forma part del grup de les
que els en filosofia moral s’anomenen secundàries;
parlem de la frugalitat, la simplicitat o la senzillesa que són
formes quasi sinònimes d’anomenar allò que
Jacques Ellul definia com a “ètica del no-poder”
i que representa exactament el contrari de la impotència.
La
simplicitat no sembla tan necessària per a viure bé
com la justícia o la felicitat (virtuts primàries)
però quasi inevitablement les acompanya –si fa no
fa com la salut als bons aliments, o l’harmonia psíquica
al sexe plaent. Malgrat tot, en la simplicitat s’escola
de vegades un malentès fonamental: sembla com si es tractés
d’una repressió del desig, o d’una acceptació
malagradosa dels nostres límits, quan en realitat no consisteix
sinó una forma creativa de l’abstenció. Viure
sòbriament –viure amb senzillesa, o de manera frugal–
significa d’una manera estricta poder, però no voler.
Poder consumir i negar-se, tenir capacitat per a “dominar
la terra”, o per a convertir-nos en màsters de l’univers,
i assumir que, malgrat els missatges del nostre paleocòrtex
rèptil, és senzillament millor no fer-ho per una
raó moral. La simplicitat és la reducció
de la quantitat de desig per a posar l’accent en la qualitat,
més que no l’acceptació de la “pobresa
d’esperit” com a benaurança passiva en la tradició
cristiana.
Quan
puc explicar ètica ambiental als estudiants –cosa
que no s’esdevé, ai las, tan sovint com voldria!–
m’agrada provocar el debat dient que hi ha dues maneres
ben diferents d’anar en bicicleta. Si aconsegueixo que posin
cara d’estranyats, afegeixo: “com un xinès
o com un holandès, és clar!”. Els dos models
coincideixen en allò que fan (pedalar) però discrepen
en les causes i en les conseqüències implícites
del fet estricte. És fàcil observar un ecologisme
que neix de la pobresa, i fins i tot del ressentiment, que excepte
en casos de resistencialisme quasi heroic (com els que ha documentat
recentment Martínez Alier), aguanta malament l’embranzida
del diner i que, malgrat la retòrica, no ha pogut pair
amb calma la vella saviesa de les tradicions. Per això
ara mateix els xinesos estan encantats de canviar la bici per
la moto o pel cotxe, i adoren el déu Creixement com ahir
seguien fidelment Mao. Per això avui la ciutat amb un nivell
més alt de pol•lució al món és
Katmandú, amb hippies rerassagats, pudor de kerosé,
aigües fètides i monjos budistes barrejats al mateix
paquet turístic. La saviesa del Sud, parlant en general,
ofereix un tresor de coneixement que caldria no perdre però
que difícilment podrà superar la prova del desenvolupament
econòmic –i no sostenible– si es redueix a
fòssil etnogràfic. No és el mateix no “poder”
consumir que no voler fer-ho.
El
“model holandès” respon, doncs, a una lògica
profundament diferent: al Nord hem tastat el fruit de l’arbre
del Progrés fins a l’empatx i, per això mateix,
cada dia se sap millor que el Creixement fa un regust un punt
massa aspre i provoca caparra. Per això mateix el “retorn”
a la bicicleta té alguna cosa d’alliberador. És
fàcil endevinar que un progrés que augmenta el malestar
psicològic i el consum d’antidepressius no surt a
compte: costa massa per al poc que val en termes de felicitat
qualitativa o d’estabilitat emocional. Aquí la frugalitat
pot significar una opció transformadora i no un conformisme
(tipus “pobrets i alegrets”) o una imposició
del sistema. Simplicitat vol dir avui al Nord una forma de insubmissió
simbòlica en un món que reivindica la complexitat.
Potser cal arribar a ser molt complex (Merkel és enginyer
militar) per a poder ser senzill de debò. Nietzsche ja
va avisar que ningú pot ser superhome sense haver-se afartat
de ser un “últim home” neuròtic.
A
diferència d’altres formes històriques de
l’imperialisme, en les societats tecnocientífiques
ara no caldria ni l’exèrcit, ni la por a l’atur,
ni les esglésies per a controlar les poblacions: n’hi
ha prou amb la manipulació del desig. Com ha mostrat recentment
Bauman, el capitalisme dels darrers anys no pretén tan
que la gent compri més coses, sinó que es vol que
les substitueixi més de pressa. O en altres paraules: un
cop tothom qui vol (o pot voler) telèfon mòbil ja
en té, es tracta d’aconseguir que el substitueixi
aviat per nous models amb, suposadament, més prestacions
creant unes necessitats bàsicament emocionals però
poc reflexionades. “Viure bé” significa viure
en el creixement, en la despesa inútil i en la destrucció
de les matèries primeres. Domina qui malbarata i la despesa
inútil és font d’admiració. Manar avui
és seduir i el consum sedueix igual com la frugalitat pot
esdevenir escandalosa i gairebé noticiable. Jim Merkel
observa d’una manera molt adient, el viatge a la simplicitat
ha de fer front a dues menes d’entrebancs, els d’ordre
psicològic (viure globalment és molt bonic sobre
el paper, però fa por) i els de caire pràctic i
organitzatiu. Però sembla que els primers són els
més significatius. Com explica al cap. 1 del seu llibre:
Una persona (...) veu fins a 40.000 anuncis de televisió
a l’any i, si l’hi afegim el bombardeig de missatges
comercials a la ràdio, els mitjans de comunicació,
les tanques publicitàries, els logos, els rètols...
no és d’estranyar que tingui un paisatge interior
dibuixat pel desig i per l’ànsia de posseir coses.
Si a més s’ha rebut una educació per a l’obediència
i es practica una sexualitat entesa com a rècord olímpic
i no com a gaudi, el nucli de la personalitat depredadora és
fàcil de descriure. Marx ho anomenava alienació,
tot i que ara poca gent ho recordi. Allò que Merkel anomena
“les tres vaques sagrades” (Creixeu i multipliqeu-vos
/ Més és millor / La tecnologia resoldrà
els nostres problemes) i que són el fonament d’actituds
insostenibles formen part dels nostres hàbits mentals,
com la filosofia implícita dels qui no saben filosofia.
Repensar la frugalitat i assumir que els límits i la finitud
no són l’expressió de la impotència,
sinó la condició de l’autosuficiència
forma part, d’ençà d’Epicur a Occident
molt abans a Orient, de la saviesa profunda que es tracta de recuperar.
Finalment la simplicitat segurament té a veure amb la nostra
manera de “mirar el món” (el capítol
en què Merkel analitza la seva estada a Kerala, Índia,
és molt significatiu). L’opció per la simplicitat
radical –en la línia del ja antic però cada
cop més necessari small is beautiful de Schumacher–
és l’opció per una mirada diferent, més
compassiva i menys possessiva , sobre les coses. Ningú
no pot televisar aquest esguard.
PUBLICAT
A “USERDA” –suplement de pensament ecologista
de El Triangle
