LA
PARADOXA DE RÀDIO LIBERTY
La premsa gironina de primers d’octubre (2004) porta una
abundosa informació sobre el que sembla la fi definitiva
de Ràdio Liberty (Radio Europa Libre – La Voz de
América), que haurà de ser desmantellada entre 2005
i 2006 a un cost de gairebé quatre milions d’euros.
O això afirma, al menys, el senyor Milà, conseller
encarregat de la cosa ecològica. Sembla que tothom està
molt content i els polítics locals se’n feliciten
(els polítics locals de tot arreu es feliciten per qualsevol
cosa, ja se sap); però per moltes raons, i estrictament
biogràfiques, saber que s’acaben “els americans”
del meu poble em posa francament nostàlgic. Agradin o no
(jo sempre les he trobat precioses, tot un monument tecnològic)
les antenes de Ràdio Liberty representen una època
que ja no serà igual, sense el seu testimoni, reptant el
mar, el cel i la tramuntana. Personalment, a més, saber
que les desmantellen em fa sentir vell. Al cap i a la fi les antenes
i jo tenim exactament la mateixa edat... Deu ser per això
que, a manera de modesta elegia, enceto aquestes planes dedicades
a la nostàlgia que, com tothom sap, sempre és un
error, però –al menys –ens diferencia de les
bèsties.
La
meva mare sempre ha defensat que si li va sortir un fill tan estrany
com jo (un tipus que es dedica a la filosofia, ja veus!) és
perquè quan ella em portava a la panxa, els camions que
construïen Ràdio Liberty feien soroll a partir de
les cinc del matí i no es podia dormir tranquil enlloc.
Això, segons està disposada a jurar allí
on calgui, la va tenir molt nerviosa durant l’embaràs
i així va sortir un servidor, que per comptes de treballar
a la Caixa he sortit donat a “pensar coses rares”.
Vés per on. Sembla que el carrer Coll i Rigau –on
tinc casa i m’amago a escriure els meus papers encara avui–
era aproximadament la base logística des d’on sortien
els camions que, a l’època (1957, per servir-los)
devien ser d’una modernor que no vulguis.
Quan
es van aixecar les antenes de Ràdio Liberty era alcalde
del poble de Pals –per designació, com tocava aleshores–
el meu avi Agustí Pericay, un carlí partidari convençut
de la sagrada màxima conservadora “tal hem trobat,
tal deixarem”, que es va emportar un disgust brutal quan
des de govern civil li van dir que poca broma i que les antenes
eren d’interès estratègic, i que calia engaltar
vulguis no vulguis. Això, és clar, xafava qualsevol
futur turístic al poble en un aleshores només intuït
“dessarrollismo”. Com ell deia: “Sense les antenes,
Pals hauria estat Lloret”. Santa innocència dels
profetes agraris! Si fos per l’avi Pericay, Ràdio
Liberty mai no s’hauria aixecat, podeu estar-ne segurs,
Les tenia per un monstre de mal gust i, sobretot, per un atemptat
al principi indubtable de la propietat privada. De fet, tota la
platja de Pals era propietat d’una sola família (la
d’un director de seguretat conegut per haver traït
Companys el 6 d’octubre). Els Coll havien fet fortuna a
Cuba i això va provocar la llegenda urbana segons la qual
ells mateixos havien suggerit que la platja fos l’emplaçament
de l’emissora. Però aquesta hipòtesi –tot
i que encara se la creu algú– és rigorosament
fals. Passi que no tenien cap simpatia al Fidel; però d’aquí
a deixar-se rampinyar una finca...
Que
Ràdio Liberty es va aixecar contra la voluntat (i les gestions
actives) dels notables de la comarca, Josep Pla inclòs,
és un fet que tinc per cert. Fins i tot a les seves vellúries,
un dia l’avi Pericay em va dir que havia enviat el que aleshores
era únic funcionari de l’ajuntament, l’agutzil
Moreno, amb un ofici que prohibia les obres per falta de llicència
municipal... no sé si m’ho crec, però imagino
en Moreno, un alcohòlic total que va morir amb el fetge
fet a miques, pedalant en la seva bicicleta per portar a l’enginyer
Enric Massó la terrible comunicació municipal, i
no em puc aturar el riure. Per cert, el senyor Massó degué
fer una feina ben feta perquè el van posar d’alcalde
de Barcelona substituint el genial Porcioles, tan admirat avui
pels socialistes, tal vegada perquè el consideren un precursor.
L’avi
Pericay tenia les seves bromes i un dia fins tot, va rebre una
ordre segons la qual calia manifestar la adhesió al general
Franco en ocasió d’una visita a la capital provincial.
Així que l’home va fer formar la corporació
municipal amb unes pancartes que deien “Pals a Franco”...
i va aconseguir que del poble en parlés fins i tot Ràdio
Pirenaica. No endebades l’home havia estat tresorer de les
Juventudes Jaimistas ja en temps de Primo de Rivera i aquestes
coses marquen. Però a Pals, Ràdio Liberty sempre
va ser una mena de tema tabú. Hi treballava molt poca gent
del terme municipal (una Sarfa portava el personal bàsicament
des de Torroella i Palafrugell) i més aviat les antenes
feien por. Dos contingents de la Guàrdia Civil (un al poble
i l’altre a la platja) tenien gairebé com únic
objectiu recórrer la platja –a peu, cosa que amb
les ventades de desembre té una certa crueltat –
i impedir que ningú no posés el nas al perímetre
de les antenes. En què, per cert, hi havia ben poca cosa:
un generador i unes oficines bastant magres, perquè els
programes arribaven gravats, segons sembla, des d’Alemanya.
Pel
que fa a Pla, llavors no tenia cap influència i no degué
fer gran cosa en l’afer de la construcció de Ràdio
Liberty. Només més tard, ja als anys del 1970 quan
el visitaven al mas els Príncipes de España (com
pertoca a un Goethe comarcal), va intervenir per intentar que
es posés a la platja una central nuclear –la que
després va anar a Vandellós– però és
que l’home estava esparverat perquè el turisme estava
destruint les platges que ell havia diguem-ne immortalitzat. Per
defensar la seva obra estava de poca broma.
A
Pals, d’altra banda, les coses de la política sempre
han s’han vist amb distància; però no és
pas per la presència de les antenes sinó per les
complicades relacions que s’establiren durant la república,
la guerra i la primera postguerra. Només cal dir que al
principi de la democràcia, durant tres eleccions municipals
només es va presentar una candidatura (de CiU, és
clar!) directament organitzada pel mossèn del poble, un
home de l’Opus Dei que va morir en una peregrinació
a Lourdes. Curiosament CiU publicava cada cop un anunci a l’Avui
i a “los Sitios” agraint-nos la confiança prèvia.
Fins i tot quan la “Marxa de la Llibertat” als anys
predemocràtics va fer una manifestació davant la
porta de Ràdio Liberty per demanar-ne el tancament, ningú
del poble (ningú vol dir ningú) no hi va anar. I
és que, com ja intuïu, el caciquisme es basa en una
confiança que fàstic i passen llista cada dia. Així
ens vam convertir en la capital catalana del golf i, a poc a poc,
els pagesos van reconvertir-se en jardiners. El mas Pericay, per
cert, avui és un restaurant que es diu Astarot i es dedica
al turisme rural. To canvia, que deia Heràclit.
Ara
aquest món ha passat avall, CiU ha perdut les eleccions
al poble, hi ha un govern diferent a Barcelona i desapareixerà
Ràdio Liberty. Jo ho lamento perquè la història
del meu poble i les antenes és quasi com una metàfora
de la nostra impotència política, que hauria de
ser coneguda per les generacions que un dia vindran. Sense els
odiosos imperialistes ianquis no s’hauria salvat un entorn
de dunes que sembla únic. I m’hi jugo un peix de
colors que si ara obre el terreny, la pròpia pressió
dels banyistes acabarà amb un ecosistema molt feble, que
inclou, segons diuen els savis, un tipus molt particular de vegetació
i un card únic a la Península.
La
història de Ràdio Liberty és una metàfora
de la nostra impotència política. I això
començant pel nom de l’emissora que es deia, com
ja he comentat “Ràdio Europa Libre – La Voz
de América” per deixar clars els límits de
la llibertat europea. La van posar “a dit” com pertoca
a tota obra franquista, hi hem conviscut quasi mig segle, no la
vam poder moure, ni canviar, ni tocar per pura por (i per pura
impotència política) i ara, quan ens la treuen (també
sense dret a dir ni piu), resulta que descobrim que haurem de
fer un homenatge a la CIA perquè sense ells “seriem
Lloret”. En tot cas, paradoxes de la vida, ara des del punt
de vista ecològic caldria evitar al màxim la pressió
humana sobre aquell entorn. Si paradoxalment les dunes, la vegetació
i els ocells els va salvar la Guàrdia Civil franquista,
la pregunta és ¿qui les salvarà ara? Però
al meu poble hi ha qui ja està barrinant com posar aparcaments
sobre les dunes. I sembla que tothom ho troba molt bé.
A mi m’agradaven més les llumetes fent pampallugues,
què voleu i quasi en nom de l’entorn estic per demanar
que no desmuntin les antenes, així em caigui a sobre el
pes de tots els “progres” de l’Empordà.
En tot cas, Pals i la curiosa història de com l’imperialisme
ianqui ha salvat un paratge d’un interès ecològic
excepcional hauria de merèixer una reflexió sobre
les paradoxes de la vida i sobre la incapacitat política
del suposat progressisme. No us preocupeu. Ningú no hi
reflexionarà gens. Però, potser...
PUBLICAT A “USERDA” –suplement de pensament
ecologista de El Triangle
