MICHEL
FOUCAULT (1926-1984)
L’ARQUEOLOGIA DEL SABER
Article de Robert MAGGIORI, publicat a “Libération”
(divendres, 25 de juny de 2004), en el 20è aniversari de
la mort de M.F.
La
veu de Michel FOUCAULT no s’ha mort des de fa vint anys.
Fins i tot s’ha fet sentir, clara o dubitativa, familiar
–“be, aleshores”, “està clar, que
simplifico”, “mirarem de veure que es pot fer amb
això”– transportada, escandida pel cèlebre
riure, gràcies a la publicació aquests darrers anys
dels Cursos del Col·legi de França i pels quatre
volums de DITS ET ÉCRITS (1994). Ressona en els nombrosos
col·loquis consagrats al filòsof, en els llibres,
les memòries, les tesis, els milers de planes en tota mena
de llengües que circulen per Internet. Està present
també en les classes de filosofia de les escoles, perquè
Foucault figura actualment entre els autors del programa oficial
[a l’Estat francès n.d.t.] Veritablement, no era
de témer que la imatge de Michel Foucault esdevingués
borrosa i a poc a poc s’esborrés «com al límit
de la mar un rostre de sorra».
Foucault,
segons l’expressió de Pierre Bourdieu ha encarnat
la figura de l’ «intel·lectual específic»,
la funció del qual ja no consistia a ser una «consciència
representant», com ho havia pogut ser Sartre, sinó
a tenir un discurs de veritat, de la veritat que, per un treball
documental, d’informació, d’enquesta, s’ha
de buscar al lloc mateix en què s’emmascara. Hom
podria, certament, preguntar-se si una figura tal ha esdevingut
caduca i s’ha disgregat o si, per contra, hauria de ser
reinventada, a l’hora en què la mentida i la dissimulació
són (re) utilitzats sense cap vergonya com a eines de política
internacional. Ningú no dubta, en tot cas, que el soroll
fet al voltant del «Foucault intel·lectual»,
la cridòria dels seus enemics com els “Ave Maria”
dels falsos amics que li atribuïen una infal·libilitat
papal, serà cada vegada menys recordada, excepte per a
convertir-la en un indici a través del qual es desvela
millor l’esperit d’una època. Però del
«Foucault filòsof», no hi ha necessitat de
recordar-se’n: el seu pensament està «treballant»
arreu: en la filosofia, naturalment, però també
en totes les ciències humanes, la història, la psicoanàlisi,
la psiquiatria, el dret, la sociologia, l’anàlisi
institucional, l’antropologia, l’epistemologia...
Georges Canguilhem ho deia de forma prematura, però ha
arribat el temps d’«aplicar a l’obra de Foucault
els mètodes de clarificació, és a dir, la
genealogia i la interpretació, que ell mateix va aplicar
als seus àmbits d’estudi», precisament perquè
aquesta obra no pot ja ser més deformada per mirades miops
que la tornen circumstancial i, sobretot, perquè la mort
va impedir que Foucault l’acabés i, en conseqüència,
se’ns presenta «com una pedrera» plena de pistes
a recórrer, d’hipòtesis, d’indicacions,
de brúixoles, de mapes inexplorats. Els investigadors d’arreu
del món no s’enganyen. Perceben l’obra foucaultiana
com el mateix Foucault, en relació a l’«arquitectònica»
dels seus llibres, percebia els seus cursos: laboratoris en que,
a partir dels «materials de l’ “arxiu”
i la pedrera de la “biblioteca”», s’elaboren
les estructures portadores d’obres futures.
Una
obra «assaig»
La
tasca que Foucault assignava a l’«arqueologia del
saber» era immensa: cercar en la història les formacions
discursives que donen lloc a «polítiques generals»
de la veritat, que decideixen sobre el que ha de ser considerat
veritable o fals i a través de les quals es mediatitzen
i s’organitzen les experiències que els homes tenen
del món i d’ells mateixos. Les organitzacions del
saber més potents, molecularment barrejades amb les formes
de producció i de distribució del poder tenen a
veure amb l’emergència i l’ús de nocions
com el subjecte, la identitat, la raó i la desraó,
la sexualitat, la construcció d’un mateix... Així
es pot dir que Foucault, sobre aquests temes al límit mateix
de l’indefinible, no ha deixat una herència, sinó
més aviat una “ordre de combat”, val a dir
un “full de ruta” per a la recerca d’avui en
dia. Michel Foucault va saludar finalment la forma de l’assaig
com el «cos vivent de la filosofia»: tota la seva
obra caldria considerar-la com un «assaig», si l’assaig
prohibeix l’«apropiació simplificadora d’altri
amb finalitats de comunicació» i obliga a la «prova
significativa d’un mateix en el joc de la veritat».
El
primer llibre de Michel Foucault data de 1954. En aquell temps
influït pels pensaments de Husserl i de Merleau-Ponty, la
psicologia i la psicoanàlisi existencial de Ludwig Binswanger,
havia traduït una obra d’aquest darrer EL SOMNI I L’EXISTÈNCIA
i en el prefaci prova de fregar la psicoanàlisi amb la
tradició fenomenològica. Amb MALALTIA MENTAL I PERSONALITAT,
Foucault, encara desconegut havia estudiat inicialment els postulats
sobre els quals reposa la psicopatologia així com els conceptes
emprats per la teoria psicoanalítica, per proposar després
una breu lectura de les representacions socials de la bogeria.
L’objectivació
del subjecte
Aquest
primer treball és determinant, perquè anuncia, un
cop integrada l’aportació epistemològica de
Georges Canguilhem –relativa entre altres coses als conceptes
de «normal» i de «patològic»-,
la mena d’estudis que donarà a Foucault la seva celebritat;
en primer lloc BOGERIA I DESRAÓ – HISTÒRIA
DE LA BOGERIA A L’ÈPOCA CLÀSSICA que publica
a Plon l’any 1961 gràcies al recolzament de Philippe
Ariès, i NAIXEMENT DE LA CLÍNICA (1963). El problema
és llavors identificar les condicions històriques
sobre la base de les quals la malaltia i la bogeria es van constituir
en objecte de ciència, fent emergir així la psicopatologia
i la medicina clínica, un tema com a objecte de saber positiu
i, correlativament creant els llocs (estructures hospitalàries,
asil) en què el saber esdevé poder sobre els cossos.
La HISTÒRIA DE LA BOGERIA serà com una bomba de
rellotgeria, els efectes de la qual es feren sentir a finals dels
anys 70 i determinaran poc o molt aquest ampli moviment de pensament
que, via Ronald Laing, David Cooper o Franco Basaglia, serà
conegut sota el nom de «antipsiquiatria».
Però
Foucault estava ja en els treballs «arqueològics»,
exhumava aquests sistemes implícits de regles anònimes
i inconscients que defineixen els espais de possibilitats al si
dels quals es constitueixen i actuen els sabers típics
de cada època i «diuen» allò que és,
ara i adés, el subjecte i l’objecte de la història.
En LES PARAULES I LES COSES, analitza tres grans modes d’objectivació
del subjecte en els sabers –ja no el boig o el malalt, sinó
el subjecte en general– sobre el llenguatge, el treball
i el vivent, en referència als períodes del Renaixement,
de l’edat clàssica i de l’edat moderna, que
veu l’emergència de l’home, alhora com a objecte
de coneixença i subjecte coneixedor.
Pensar
altrament
Amb
VIGILAR I CASTIGAR (1975) que destrueix l’idea d’un
poder centralitzat, piramidal, Foucault desmunta «el curiós
projecte de tancar per redreçar», característic
de la societat disciplinària i amb LA VOLUNTAT DE SABER,
primer tom de la HISTÒRIA DE LA SEXUALITAT torna a l’elaboració
del discurs de la veritat sobre el subjecte, però ja no
es tracta del subjecte diferent (malalt, boig, delinqüent)
ni del subjecte en general, sinó del subjecte que nosaltres
som directament per a nosaltres mateixos en la relació
amb el sexe. D’una genealogia dels sistemes a una problematització
del subjecte. Segueix un llarg silenci, trencat l’any 1984
amb la publicació simultània de l’ÚS
DELS PLAERS i de LA CURA DE SI MATEIX. S’ha produït
un gir decisiu. Resten al darrera la modernitat de l’Occident
(XVIè-XIXè), la formació dels sabers sobre
la sexualitat i els sistemes de poder que en regulen la pràctica.
S’obre, al davant, l’Antiguitat clàssica, en
la qual el filòsof assenyala, en oposició a les
morals prescriptives que dominaran a partir del cristianisme,
els elements de construcció d’una «estètica
de l’existència individual», fonamentada en
«tecnologies de si mateix», a través de les
quals els individus «han estat conduïts a posar l’atenció
sobre ells mateixos, a desxifrar-se, a reconèixer-se i
a confessar-se com a subjectes de desig».
El
pensament de Michel Foucault ha intrigat els filòsofs,
intriga de vegades els historiadors, trasbalsa les ciències
humanes... però ningú no dubta que la seva obra
és ja clàssica, perquè cada vegada que se
n’extreu una part es descobreixen coses noves i perquè,
brutalment interrompuda fa vint anys, conté elements que
porten no tan sols els filòsofs, els historiadors, els
sociòlegs o els psiquiatres a pensar mil obres futures,
sinó a cadascú, a cadascú de nosaltres, a
«pensar altrament».
