Hegel no va usar  gaire sovint la paraula “dialèctica”, però —sobretot a  partir de Marx— la dialèctica,  entesa en l’ús més habitual del mot com a sinònim de canvi i de transformació,  ha quedat com a nucli del mètode hegelià. Aquest text intenta explicar el  concepte d’una manera molt bàsica [R.A.]
              La dialèctica és en primer lloc un mètode de  coneixement filosòfic (oposat al mecanicisme i la lògica tradicional) que posa  el canvi com a “logos” (raó) del món i la idea d’esdevenir com motor de la  realitat. 
              Però la dialèctica es també dins el sistema  hegelià, el moment del procés en que tot es pensable (el segon), previ al  moment especulatiu o concret, que serà el que restaura la identitat. És el  moment de la contradicció i de l’escepticisme en què tot es veu des del prisma  de la contradicció, que per a Hegel no té (¿o no té només?) sentit  negatiu perquè si tot A es no-A, també és alhora no-B.  
              Finalment, per a aquells que assumeixen un  pensament dialèctic (i bàsicament per als marxistes), no es tracta només d’una  teoria o d’un moment sinó que la dialèctica vindria a ser el model o  l’estructura de la realitat mateixa.
              Així tenim que la dialèctica és:
                    
                    (1) Una forma metòdica de coneixement del real,  
                    (2) Un  moment del procés o un punt de vista sobre la realitat,
                    (3) L’estructura  de la realitat en ella mateixa.  
              Convé tenir molt clara aquesta triple  significació del mot, perquè pensadors com Hegel o com Marx sovint passen d’un  sentit a l’altre quasi sense adonar-se.
              En qualsevol cas, la dialèctica hegeliana és un  producte del racionalisme. Tots els pensadors dialèctics assumeixen que el món  pot ser conegut per la raó — val a dir, no és cap atzar, sinó que té un ordre  intern (de vegades aquest ordre es resumeix en la tríades:  tesi/antítesi/síntesi, o en fórmules similars); el que passa és que el model de  raó que propugna el pensament dialèctic no és estàtic sinó dinàmic, perquè la  realitat en ella mateixa també és dinàmica. 
              La realitat explicada de manera hegeliana no és com  el quadre que un gran artista ha pintat d’una vegada i per a sempre, sinó que  es pot descriure com una composició musical de la qual cal escoltar fins a la  darrera nota per saber en què consisteix. Per a la dialèctica, l’únic  substancial és el moviment o canvi que s’esdevé tant en el món com en mi  mateix. El jo no és tan sols un “jo penso” passiu davant el món; sinó que  pensar és participar en l’activitat i comprendre la racionalitat del moviment.  I de la mateixa manera la veritat que constitueix la identitat del ser només es  pot copsar en la contradicció, que la raó copsa com un moment o un aspecte  d’ella mateixa.
              La dialèctica, en bona part es pot presentar com el  pensament d’Heràclit reconstruït o repensat (Hegel presumia d’haver introduït  tots els fragments heraclitans coneguts a la seva “Fenomenologia de  l’Esperit”). Segons el filòsof presocràtic el canvi és l’estructura mateixa de  la realitat, de manera que només qui comprèn el moviment i la diferència pot  copsar la identitat profunda de les coses. Tot està en “devenir”, paraula que  els filòsofs dialèctics usen a pleret. Això vol dir que identitat i diferència  són complementaris i, encara més, que la identitat i la diferència no es neguen  mútuament sinó que a l’extrem —i això és el més significatiu per a Hegel—  trobem identitat entre identitat i diferència (i viceversa: hi ha diferència en  la identitat). Tot plegat és devenir.
              La paraula “devenir” significa:
              .- Arribar a ser / .- Fer-se / .- Tornar-se / .- Convertir-se  en. 
              I tota realitat “esdevé” constantment: sempre allò  que és s’està convertint en una altra cosa: l’afirmació dóna lloc a la negació  i –al seu torn– també la negació es nega a sí mateixa.  
              La dialèctica és, sobretot, una consideració  especial de lògica (en el sentit de “logos”, raó). Per a la lògica tradicional,  aristòtelica i kantiana, si A és veritat, no-A necessàriament ha de ser fals,  perquè resulta impossible que quelcom sigui i no sigui al mateix temps (així el  bé no és el mal, la pau no és la guerra o el gaudi no és la frigidesa  –altrament viuríem en un món de bojos). Un dialèctic respondria, però, que hi  ha un sentit “positiu” de la contradicció: A i no-A no és neguen mútuament sinó  que l’un explica l’altre; són tan contraris com complementaris, perquè no puc  entendre un element si no el comparo amb un altre: Fichte, per exemple,  considera que no comprendre el jo sense el no jo. Cada element demana el seu  contrari i ambdós es necessiten mútuament. 
              Els dialèctics de l’Idealisme alemany distingeixen  entre una ‘lògica de l’enteniment’, unilateral i parcial, i una ‘lògica  especulativa’, que inclou el conjunt dels canvis o, en el seu vocabulari, el  conjunt de les determinacions oposades. 
              El llenguatge és una bona imatge del canvi: és  perquè posem el “logos” (raó) “dià” (mútuament /en comú) que la realitat se’ns  fa comprensible, parlem i ens contradiem (ens enfrontem dialècticament) per fer  néixer els conceptes que ens permeten comprendre i donar sentit a la realitat.  El diàleg i la dialèctica tenen en comú la idea d’un món que se’ns fa  comprensible perquè el construïm en comú i cadascú des d’un punt de vista o des  d’una forma de comprensió pròpia.
              Hem dit al principi que la dialèctica s’oposa també  al mecanicisme i és important comprendre per què. Per al mecanicisme, com diu  el mateix mot, el món és una màquina. Consumeix energia i produeix treball.  Alguns mecanicistes són materialistes: l’home per a ells també és una màquina  més complexa (l’Alcoberro consumeix arròs a banda i produeix apunts de  filosofia, sense anar més lluny!). No hi ha, per tant, llibertat de cap mena.  Però els dialèctics no estan d’acord amb la metàfora de la Gran Màquina  Còsmica. Ells prefereixen la metàfora de l’Organisme.
              Per a un dialèctic, el canvi es produeix com en un  gran cos: un organisme està constantment en transformació. Hi ha al fons del  hegelianisme tota una metàfora orgànica. Hegel usa la metàfora de la llavor i  la planta. La vida de la planta és la mort de la llavor però també la seva  supervivència, perquè el gra conté en certa manera la planta. Canvia i,  tanmateix, és igual a sí mateix. Per a un dialèctic el canvi no és només  transformació, sinó que inclou una paradoxal forma de continuïtat. 
              Per tant, la causalitat de les coses només pot ser  compresa si estem disposats a acceptar que en la realitat hi ha al mateix temps  contradicció i continuïtat, inseparablement unides. Destruir és també, de  vegades, una paradoxal forma de conservar. Per a un dialèctic, la veritat no  està “al final de” (perquè el procés de canvi no acaba mai) sinó “en el procés  de”, perquè tot s’està fent sempre constantment i, a més, aquest procés  dialèctic no es dei a l’atzar sinó que segueix un ordre. Canvi i necessitat  s’impliquen mútuament.   
              Tots els pensadors dialèctics creuen que només puc  comprendre la veritat si estic en disposició de copsar el procés de la  racionalitat (ells prefereixen dir-ne l’Esperit –o l’Idea) en el seu conjunt.  Cap part no ens pot donar a entendre la Totalitat. En última instància tot  plegat és un procés d’«aufheben», un mot difícil de traduir que vindria a  significar al mateix temps «negar», «treure»  [«hinwegräumen»], y «conservar» [«aufbewahren»]. Tot se supera conservant-se i  negant-se alhora. La negació dóna un sentit, mediatitzant-la, a la conservació.  
              Les parts d’un procés equivalen a allò que Plató  anomenava “opinió” (són subjectives) i només qui es posa a veure la realitat  com a totalitat està fent “ciència” (és a dir, copsa la veritat). Cap  moment  per ell tot sol (malgrat que cada  part o cada moment són necessaris i fins imprescindibles) no val pel  desenvolupament total. El que Hegel anomena la Idea és la veritat absoluta o  l’Esperit. En paraules de Hegel: «tot el que hi ha de veritable, de gran i de  diví, obra és de l’idea. I l’objecte de la filosofia consisteix a copsar la  idea en la seva forma veritable universal» (Discurs a la Universitat de Berlín,  22 d’octubre de 1818). 
              La dialèctica, en general, té una  estructura tripartida, la raó que és única s’expressa en tres moments que es  necessiten mútuament (que es co-impliquen), que en general es resumeix com:
              
                - Tesi: Afirmació. (En-sí) – moment ‘abstracte o intel·lectual’.
- Antítesi: Negació. (Per-a –sí) – moment ‘dialèctic o negatiu-racional’.
- Antítesi: Negació de la negació. (En-sí-per-a-sí) – moment ‘especulatiu o  positiu-racional’.
[Enciclopèdia de les ciències filosòfiques, § 79 i ss] 
              En el ben entès, però, que la síntesi no és sinó un  final provisional que donarà origen a una nova tesi.
              De fet l’esquema triàdic és la forma “escolar”,  formalista i molt simplificada, de presentar Hegel (que mai no es va agafar  aquest esquema com un dogma: hi ha estructures dialèctiques seves amb fins a  cinc moments), però molt sovint el seu sistema funciona efectivament com a tres  moments. 
              Així la Ciència de la Lògica s’estén  a través de (1) la idea (que inclou la  doctrina del ser, la de l’essència i la del concepte), (2) la filosofia de la  natura (que inclou la mecànica, la física i la física orgànica) i (3) la  filosofia de l’Esperit (que inclou l’Esperit subjectiu, l’Esperit objectiu i  l’Esperit absolut –en tres fases o moments: art, religió i filosofia). Hegel  anomena:
              
                - “En-sí” el moment primer i immediat, que encara no ha conegut la contradicció (el gra  de sorra, la llavor del blat, la idea abstracta.)
                - “Per-a-sí” el moment de sortida de l’en-sí fora d’ell mateix: és l’exteriorització i també  la negació: no la llavor sinó el fruit. Segons Hegel, la Natura és el “per a  sí” de la idea. 
                - “En-sí-per-a-sí” el moment de retorn de l’en-sí sobre de si mateix, alienat però  desenvolupat, exterioritzat però enriquit després de la seva fase de per-a-sí.  Sense aquest moment de retorn sobre si mateix que és el de la consciència, no  hi hauria de fet, ni sentit, ni veritat. A l’Enciclopèdia Hegel l’anomena  ‘Esperit’ –i és el que ho corona tot. Amb l’Esperit, la totalitat de la  realitat (de la Idea) esdevé conscient.
El procés del pas d’un moment dialèctic a l’altre  és un salt, més que no una evolució, i sovint s’anomena: “pas de la quantitat a  la qualitat”. Hi ha un moment en què, quasi imperceptiblement és passa de “més”  a “millor” i la nova situació és incomprensible des del punt de vista anterior. 
              Potser resulta més fàcil entendre el  procés dialèctic amb un exemple: la “Vida de Jesús” és un llibre de Hegel (un  encàrrec editorial, en principi havia de ser el típic llibre pietós que  s’encarrega a un seminarista i es ven a les devotes i devots); però el jove  Hegel va presentar la vida de Jesús com un exemple de dialèctica: 
              
                - Jesús predica  durant tres anys (és el moment afirmatiu, la tesi: el Déu fet home).
                - Jesús mor a la  creu (és el moment negatiu, l’antítesi, la negació que resultaria del tot  incomprensible sense el moment anterior: mor en creu perquè ha viscut predicant  determinades coses i d’aquesta manera Jesús es fa Crist).
Però si Crist finís al Gòlgota, la història no  tindria sentit: la vida i la mort es necessiten mútuament però tots naixem i  morim, de manera que res diferenciaria Jesucrist de qualsevol senyor Canons.  Cal un tercer moment, que ens faci possible reinterpretar i dotar de sentit la  totalitat de l’esdevenir:
              
                - Jesucrist  triomfa en la seva resurrecció (és la negació de la negació, la síntesi: només  un déu (que és absolut) pot triomfar sobre la mort, que és un absolut per als  qui no som déu). I només en el moment de plenitud i de superació que és la  resurrecció tenen ple sentit i es tornen comprensibles tant la predicació com  la creu. 
Si algú no està per subtileses teològiques, pot  pensar en termes històrics, per exemple, la revolució francesa: la tesi  (Versailles, la noblesa), provoca la seva negació (el Terror, Robespierre),  però al final aariba Napoleó que és un general revolucionari (antítesi) però  també és Emperador (més que rei versallesc, per tant!) i instaura una síntesi  que permet copsar tot el procés revolucionari d’una altra manera, més  global.   
              Aquest esquema dialèctic mostra com cada moment fa  necessari l’altre i només es torna comprensible des de la tensió enriquidora  amb el moment anterior i el posterior. Ja deien els romans, pensant  dialècticament, que “si vols la pau prepara la guerra”. 
              Tècnicament l’important en la dialèctica (el moment  dialèctic en ell mateix) és la negació capaç de superar el moment anterior.  Kant pensava que una antinòmia o una antítesi (contradicció) convertia en  impossible un sistema filosòfic. Si una teoria tant pot ser veritable com  falsa, si tenim tant exemples a favor com en contra d’una cosa llavors no ens  hem apartat de l’opinió comuna i la filosofia no ens resol res. Així, per  exemple, o l’univers és finit o és infinit. Com que no hi ha manera de resoldre  l’antinòmia, cap de les dues afirmacions no pot formar part del sistema. Hegel,  però, parla de “la paciència del negatiu”: la negació constitueix a la vegada  el pensament i la realitat. En altres paraules, pensem quan neguem les idees  rebudes i la realitat nega que les coses siguin estables i que no canviïn mai. 
              La paraula “negació” té en Hegel un sentit molt  extens. En aquest terme s’engloben: 
              1.- L’acte de contradir una afirmació (podria ser  un exemple el negacionisme dels feixistes que diuen que Franco no va perseguir  la llengua catalana.)
              2.- La contrarietat objectiva (la injustícia és la  negació de la justícia.)
              3.- El contrast (la nit és la negació del dia.)
              4.- L’alteritat (la dona és la negació de l’home)
              5.- La diferència (el penis erecte i el penis  flàccid; segons l’acudit xinès: allò que fou drac poderós, esdevé cuc  miserable; coses de la vida!) 
              Tot l’univers i tot el coneixement humà deu la seva  existència al fet que, des de l’origen, la matèria i el pensament estan sotmesos  a la contradicció i la diferència. Però si restéssim en el moment de la negació  (en el per-a-sí”), negant però sense assimilar, la realitat seria  incomprensible. És com si algú baixa de l’Internet aquests apunts i després no  els llegeix o no els fa seus. El treball d’assimilació és la ‘consciència de  sí’, (l’‘en-sí-per-a-sí’), amb què l’Esperit es fa conscient.  
              En definitiva, d’una manera simple  i a tall d’introducció, la dialèctica és ‘la forma de l’esdevenir’, el procés  de maduració o desplegament de la idea (entesa com a aventura del coneixement),  fins a fer comprensible i integrar  la  realitat en la seva totalitat.
              [Ramon Alcoberro, maig 2002;  revisat desembre 2009]