COMENTARI
DE TEXT SELECTIVITAT HUME
“Quan
veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment
es veu immediatament portada per l'hàbit al seu efecte
habitual, i s'anticipa a la vista concebent el moviment de la
segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament
i de forma independent de l'experiència, que em condueixi
a treure una conclusió com aquella; i fins i tot després
d'haver tingut experiència de molts efectes repetits d'aquesta
classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l'efecte
serà conforme a l'experiència passada. Els poders
pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts.
Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó
tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats
amb les mateixes qualitats sensibles?”
HUME, David. Resum del Tractat sobre la naturalesa humana. Barcelona:
La Busca Edicions, 2005, p. 19.
1. Fes un breu resum del text (entre
40 i 80 paraules). Recorda atenir-te al que s'hi diu i no en facis
valoracions personals. [2 punts.]
Per a l’empirisme resulta impossible tenir experiència
d’una cosa que encara no ha succeït. L'exemple de les
boles de billar mostra que no es pot establir una relació
entre dos fets successius en termes de causa i efecte. La causalitat
és un producte del tot injustificat de la nostra ment,
que actua guiada pel costum.
2. En el text, Hume utilitza el
billar d'exemple per il•lustrar un dels punts clau de la
seva teoria del coneixement. En el mateix sentit, proposa un altre
exemple. Sigues breu (no més de 30 paraules). [1 punt.]
Pensar
que sempre que hi ha núvols foscos necessàriament
plourà és un producte de l’hàbit. Però
que això passi sovint no justifica creure que hagi de succeir
sempre.
3.
Basant-te en el text, explica la importància del mètode
inductiu en Hume. [2 punts.]
Hi
ha dos mètodes de coneixement fonamentals en ciència:
deducció i inducció. En la deducció a partir
d’un principi general o una llei científica ja demostrada
passem a explicar un cas concret (si l’aigua bull a cent
graus, l’aigua que bull ara a la cuina en concret està
a cent graus – per posar un exemple). En canvi el mètode
inductiu compara fets concrets (experiències), observa
el que tenen en comú i, per comparació elabora una
llei general. Si m’acosto repetidament a la llar de foc
i sempre noto l’escalfor, deu ser perquè el foc té
poder calorífic. Això seria un exemple molt senzill
d’inducció.
El
mètode inductiu es basa en l'experiència i l'observació
repetida d’una sèrie més o menys extensa de
fets concrets en què es manifesta un principi general que
es repeteix. A diferència de la deducció, la inducció
no permet oferir cap veritat indubtable o necessària. Dit
d’una altra manera: cap experiència passada no ens
autoritza a creuar la línia entre el que hem observat i
el que encara no ha estat observat. No hi ha evidència
de coses no observades: com a molt hi haurà creença
(belief) però no saber. Ningú no pot estar segur
que entre una infinita quantitat de casos possibles sempre i inevitablement
es doni exactament el mateix comportament dels fets. La inducció
és probable (té moltes experiències al darrera
que la recolzen), però no és inevitablement certa.
Serà prudent agafar un paraigües quan veiem núvols
molt foscos, però això no vol dir que hagui de ploure
inexorablement.
El billar ofereix un bon exemple de les limitacions del pensament
inductiu: creure que el moviment d'una bola que topa contra una
altra la farà moure sempre, en tots els casos, és
un error que ens condueix a predir un fet sense tenir prou motius
per fer-ho. La certesa només prové de l'experiència
i, aquesta sempre és l’experiència d'un fet
concret ocorregut en el passat, mai no podem estar certs de res
futur. Els moviments de les dues boles, doncs, són dos
fets separats, independents l'un de l'altre que l'enteniment relaciona
per ser habitualment consecutius; la repetida observació
d'aquesta consecució porta la ment a generalitzar, establint
una relació de causa i efecte inexistent en realitat. Del
futur en podem tenir un coneixement probable (una creença),
però no cap certesa.
Hume
manté com a principi bàsic de la seva teoria del
coneixement el ‘principi de la còpia’, segons
el qual totes les idees certes provenen d’impressions sensibles
i només és veritat aquella idea que prové
d’una impressió sensible concreta. Cada fet observat
– és a dir, cada experiència – genera
una impressió en l'enteniment, que la memòria converteix
en idees. Les idees sobre aquests fets, posades en relació,
l'una amb l'altra, per la imaginació poden donar pas a
una idea complexa sense cap mena de referent real que de fet s'hi
correspongui. Per això es diu que Hume és psicologista.
És la ment el que ens fa creure (imaginar) que el fet simple
de colpejar una bola en repòs amb una altra en moviment
causa el moviment de la segona bola. En cas que es produeixin
aquests dos fets, només podrem observar el comportament,
per separat, de cada bola, i en cap cas tindrem experiència
de la relació entre una causa i el seu suposat efecte.
L’exemple del billar serà extensiu, segons Hume i
els empiristes, a tot l'àmbit del coneixement.
4. Relaciona la teoria del coneixement
de Hume amb altres teories epistemològiques. [3 punts.]
Hume
és escèptic; això vol dir que no creu en
la possibilitat d’elaborar conceptes de valor universal
sobre fets que estan constantment canviant i transformant-se (per
exemple el ‘jo’, o identitat personal, el món
físic...). Considera, en canvi, els sentits com a única
font possible per al coneixement. Abans que ell, molts altres
filòsofs van vincular el coneixement a l'experiència,
a les dades obtingudes a posteriori. És el cas, per exemple,
d'Aristòtil que –contra el seu mestre, Plató–
defensava l’experiència sensible com a lloc d’origen
de les idees. Per a Aristòtil, per exemple, només
podem parlar del concepte ‘home’ si abans coneixem
homes concrets (Ramon, Agustí...), en aquest sentit el
podem acostar al empiristes, mentre que Plató està
molt més proper a la tradició racionalista cartesiana.
Però Aristòtil era ‘naturalista’ (creia
que a cada cosa naturalment li correspon un concepte), mentre
que Hume és un escèptic (considera que mai no podrem
arribar a conèixer perfectament les coses, que sempre estarem
limitats pel nostres sentits corporals i pel nostre enteniment
que finalment és imperfecte –tot i que perfectible).
Però
l’oposició fonamental en teoria del coneixement a
l’edat moderna és la que es dóna entre Descartes
(racionalisme) i Hume (empirisme). Les idees que els cartesians
consideren innates i ‘clares i distintes’ (és
a dir indubtables i sempre certes) - com la de Déu, del
jo o de la substància - no tenen, per a Hume, cap base
real en l’experiència sensible; i en la mesura que
no compleixen amb el ‘principi de la còpia’
seran, doncs, considerades idees buides o sense contingut.
Hume,
però, no és estrictament un inductivista. A diferència
d’altres empiristes (com Locke) i de predecessors de l’empirisme
(com Bacon de Verulam) que eren inductivistes, Hume sap que una
inducció al cap i a la fi no deixa de ser una creença
que es basa en la memòria i segons la qual si una cosa
ja ha passat, tendirà a repetir-se. Però una inducció
no deixa de ser una suposició. Que una cosa hagi passat
molts cops en el passat no vol dir que continuï succeint
en el futur i que una cosa no hagi passat mai no vol dir tampoc
que no pugui començar a succeir demà (o d’aquí
a dos minuts).
La
pràctica de l’inductivisme no és irracional
perquè la naturalesa humana està feta de tal manera
que quan una cosa es repeteix sovint tenim una expectativa que
allò tornarà a succeir en el futur. Però
l'inductivisme és simplement una ‘suposició’;
l'únic mètode que li queda a Hume per fonamentar
la ciència és la creença (belief) en la continuïtat
i en la coherència de les percepcions; però d’aquesta
continuïtat no en podem tenir cap garantia. El seu escepticisme
s'orientarà contra el dogmatisme dels racionalistes segons
els quals podem tenir idees clares i distintes.
Per
als racionalistes quan trobem una idea innata que és una
evidència per ella mateixa (el ‘cogito’, per
exemple), podem deduir-ne altres veritats amb valor universal.
Mentre Descartes creu que les idees innates són autoevidents
(intuïcions immediates de la ment), Hume és molt escèptic
respecte als continguts mentals que anomenem idees. Per a Hume
qualsevol idea, tot i que derivi d’una impressió,
és sempre una percepció més dèbil
que cap impressió, aquesta sí, directament relacionada
amb un objecte d'experiència. El pensament, ens dirà
Hume, no és de fiar: debilita les percepcions (en transformar,
a través de la memòria, les impressions en idees)
i pot generar idees falses (la imaginació, que relaciona
idees simples entre elles, pot elaborar idees complexes que no
s'adiguin a fets observables), com les de Déu, substància,
món i jo. O, com ens diu en el text, pot engendrar la il•lusió
de creure que un fet pugui causar-ne un altre.
5.
Creus que hi té res a veure la llibertat amb la capacitat
predictiva de la ciència? Raona la resposta. [2 punts.]
Si alguna cosa és segura per a un escèptic és
que la veritat absoluta no la pot tenir ningú. Com a molt
tenim aproximacions a la veritat. si el contrari de qualsevol
qüestió de fet sempre és possible, llavors
això té també conseqüències socials
i polítiques. Si ningú no pot posseir la veritat
absoluta això obliga a la tolerància envers totes
les idees provables.
De
fet, podríem preveure el futur només si hi hagués
un futur causalment preestablert, però aquest no és
el cas. L’exemple de les boles de billar ens ha mostrat
que la causalitat és una ficció de la ment i, per
tant, el futur està obert. A partir d’aquí
ens podem fer una idea del lloc en què queda la llibertat
en les teories científiques. Mil experiències a
favor d’una teoria no la demostren i, en canvi, una sola
experiència en contra la posa o en crisi o més tècnicament
‘la falsa’, per dir-ho en el vocabulari del filòsof
del segle passat Karl Popper. La investigació científica
consisteix a formular hipòtesis i esperar que l'experiència
les refuti. Mentre això no succeeixi es pot prendre la
hipòtesi com a llei provisional, ens dirà Popper,
però no com a certesa absoluta.
La
ciència té una capacitat predictiva molt gran però
limitada; no hi ha cap ‘coneixement absolut’ o cap
teoria de la qual poguéssim estar segurs absolutament.
Cal sotmetre sempre a prova totes les hipòtesis Cada nova
hipòtesi és una nova variable, i els termes amb
què tractem a cadascuna, no són extrapolables. D’aquí
la necessitat de la llibertat en la investigació científica.
