Elaborat
partir de Howard CAYGILL: "A Kant Dictionary", Oxford,
Blackwell, 1995, Mai LEQUAN: "La philosophie morale de Kant".
París, Editions du Seuil, 2001, i de Pierre BILLOUET: "Critique
de la Raison Practique - Les principes". Ed. Ellipses, 1999
i materials propis.
Amor: La inclinació
envers un altre (amor patològic), no posseeix directament
valor moral perquè no es pot controlar. L'amor envers el
proïsme és "amor pràctic" o respecte
(benevolència i beneficència). El gènere
humà és amable en la mesura que no torni enrera
del camí de la Il·lustració i progressi cap
a millor. L'amor envers el gènere humà significa
participar en l'esperança del progrés racional.
En religió "estimar Déu" significa realitzar
amb convenciment -no formalment- els deures racionals reconeguts
com a manaments divins.
Antropologia:
Doctrina del coneixement empíric de l'home, plantejada
des del punt de vista sistemàtic. L'antropologia pot ser:
1.-
Fisiològica: estudia allò que la natura fa de l'home.
2.- Pragmàtica: el que l'home pot i ha de fer per sí
mateix.
3.- Pràctica (moral): les condicions subjectives d'execució
de les lleis morals, la formació, la difusió i el
reforçament (a través de l'educació, la instrucció
escolar i popular) Aquesta part de la filosofia pràctica
ve després de la metafísica dels costums.
La
pregunta per l'home resumeix les altres preguntes filosòfiques.
A
priori:
El mot designa coneixements o principis independents de l'experiència
i que poden, tanmateix, aplicar-s'hi. Els imperatius morals són
a priori.
Apodíctic:
Judici que té validesa d'una manera universal i incondicionada,
no sotmès a cap condició o contingència i
que ha de ser acceptat de manera absoluta. L'imperatiu categòric
és apodíctic.
Arquetipus
:
["Archetypon", "Urbild"] Idea de la raó
pura, norma de perfecció transcendental i model originari
del sensible. L'arquetipus del món intel·ligible,
natura suprasensible, regne dels fins té per a ectipus
la natura sensible. L'arquetipus de la perfecció moral
(voluntat santa) té per ectipus la virtut (voluntat pura)
com a progrés indefinit. L'arquetipus de l'enteniment intuïtiu
diví té per ectipus l'enteniment discursiu humà.
Ascètica
moral: Part de la didàctica ètica que
comprèn el conjunt de regles de l'exercici de la virtut,
que ensenya a complir el propi deure amb resolució, coratge
i alegria; mena de dietètica-gimnàstica tendent
a conservar la salut moral de l'home (lluita contra les inclinacions
contràries a la llei moral). La divisa de l'ascètica
és suportar el mals contingents de la vida i prescindir
dels divertiments superflus. Però Kant rebutja tot ascetisme
monacal, rigorista, purista... que, lluny d'afavorir la moral,
la torna odiosa. És un ressò de l'estoicisme?
Autocràcia
de la raó pura pràctica:
Poder absolut que té la raó, per imperatiu categòric
moral, de fer-se senyor de les inclinacions refractàries
a la llei moral. Tan sols la raó pura pràctica pot
exercir sobre les altres facultats de l'ànima una autocràcia
i manifesta el poder que té l'home de realitzar, malgrat
els obstacles naturals, el fi moral del Bé Sobirà.
Autonomia:
Obediència de la voluntat a la seva pròpia llei
(moral, fet "a priori" de la raó pura pràctica);
sentit positiu i pur de la llibertat; propietat de la voluntat
de ser, independent dels objectes desitjats, un motiu suficient
d'acció; llei fonamental d'una natura suprasensible (món
intel·ligible, moral). S'oposa a l'heteronomia (obediència
a una llei estranya a la voluntat i a la raó).
L'autonomia
no és l'autarquia [Selbständigkeit] sinó l'obediència
en el discurs i la conducta a la llei de la raó.
L'autonomia
kantiana vol anar més enllà del concepte cartesià
d'independència de l'arbitri respecte a tot objecte del
desig (que seria una caracterització negativa) i del concepte
spinozià d'espontaneïtat de l'ésser (que seria
una caracterització positiva). Res no garanteix que una
espontaneïtat autàrquica actiu segons lleis racionals:
es per això que Kant vincula autonomia i llei de la raó.
El
contrari de l'autonomia és l'heteronomia, és a dir,
l'obediència a una llei aliena a la voluntat i a la raó.
Bé,
bo: [Gut] El bé i el mal no són ni estats
de la sensibilitat (plaer o dolor) ni valors objectius anteriors
a la llei moral, sinó maneres d'actuar (amb bona o mala
voluntat). Kant distingeix entre el bé complet que és
la felicitat [veure] i el bé suprem que és la virtut,
condició incondicionada del desitjable.
Bé
moral: [Gute] El que és incondicionalment bo,
independentment de tot objecte del voler. El be rau en la bona
voluntat, pura, autònoma i única cosa que és
bona sense restricció. És moralment bo el que actua
en obediència a la seva raó, sense referència
a mòbils subjectius sensibles. La bona voluntat (virtut)
és el bé suprem, condició de tot altre bé,
no l'únic bé, perfecte i complet (Bé Sobirà).
Si
el bé moral fos un plaer subjectiu, sensible, no tindria
necessitat d'universalitat ni objectivitat i es confondria amb
l'útil i l'agradable. En la natura humana, les disposicions
originàries al bé moral són disposicions:
1.- a l'animalitat de l'home en tant que ésser vivent,
2.- a la humanitat de l'home en tant que ésser raonable,
i 3.- a la personalitat de l'home en tant que ésser moral,
capaç d'imputació.
Bé
Suprem: Bé únic,
complet i perfecte que la raó pura pràctica assigna
a la voluntat com a fi últim. Unió sintètica
a priori de la felicitat i la virtut, tal que la felicitat sigui
la conseqüència proporcionada de la virtut. El bé
Suprem és un ideal de la raó pura pràctica
i, com a tal, inaccessible a l'individu en el temps finit de la
seva vida sensible, i que només és possible en un
món moral intel·ligible al què es pertany
com a ésser raonable lliure. La possibilitat del Bé
Suprem deriva de la suposició moralment necessària
del Bé Suprem originari: Déu, voluntat santa, perfecta,
que governa el món segons lleis morals.
Beatitud:
[Seligkeit] L'estat de la voluntat divina, independent de les
contingències del món.
Cànon:
Conjunt de lleis que donen forma "a priori" a l'ús
legítim de la raó. Si la utilitat de la crítica
de la raó pura és bàsicament negativa (no
estén els nostres coneixements, però en determina
els límits d'una manera ordenada), la raó pura és
també font de coneixements positius (moral). L'únic
ús positiu de la raó de la raó pura és
pràctica. No hi ha cànon de la raó pura teòrica.
Caràcter
moral: El que l'ésser raonable es dóna
a sí mateix independentment de tota sensibilitat, allò
a que l'ésser raonable atribueix -ell mateix- la causa
dels seus actes. El caràcter és un mode de pensar
pràctic conforme a màximes. Cal distingir-lo del
temperament (tipus de sensibilitat) i de les disposicions naturals.
Tenir caràcter és vincular-se un mateix als principis
que prescriu de manera irrevocable la raó pura pràctica.
El fonament del caràcter moral exigeix una revolució-conversió
interior que consisteix a adoptar una intuïció desinteressada.
Més senzillament: el caràcter moral consisteix a
regir-se per l'imperatiu categòric.
Catecisme
moral: Doctrina fonamental dels deures, desenvolupats
en la raó comuna. És el primer instrument de la
doctrina de la virtut. Ha de precedir el catecisme religiós
i fonamentar-lo.
Categories
de la llibertat: 12 determinacions pràctiques
pures de la llibertat a través de les quals es pensa la
llibertat en relacions amb les 12 categories de l'enteniment pur,
que són: l'opinió, el precepte, la llei (quantitat),
la regla d'acció, d'omissió, d'excepció (qualitat),
la relació amb la personalitat, amb la situació
d'una persona i d'una persona respecte a les altres (relació),
el permès i el prohibit, el deure i el seu contrari, el
deure perfecte i el deure imperfecte (modalitat).
La
taula no dóna les categories de l'autonomia sinó
que mostra com es passa de les condicions sensibles del bé
a les que estan determinades per la llei moral.
Conformitat
a la llei: El que Plató anomenava "temprança"
era la condició de l'harmonia entre el govern de la ciutat
i el propi govern sobre un mateix. Allò que per a Plató
era una part de l'ànima, Kant ho situa com un element bàsic
en la llei pràctica. La conformitat a la llei és
més que l'actuació dins l'àmbit de la llei,
significa conformitat "interior", en consciència
i no tan sols formalment. Acatar la llei moral sense fer-ho amb
conformitat a la llei (és a dir, amb intenció bona)
és no actuar plenament en l'àmbit moral.
Contentament:
[Selbstzufriedenheit] Satisfacció negativa, vinculada a
l'existència a través per la qual tenim consciència
de no haver de menester res. És anàloga però
no idèntica a la felicitat. Els estoics identificaven ambdós
estats, però Kant no.
Cosmopolitisme:
Sistema que Kant recull de l'estoicisme i de la teoria del dret
natural que mena a la coexistència pacífica dels
Estats i de l'home com a ciutadà del món, més
enllà de la seva pertinença a un Estat nacional.
Horitzó de l'acció humana, fi ("telos")
i terme de la història universal. Tendència a instaurar
pacíficament una Societat de Nacions arreu de la Terra,
com a federació de pobles lliures (units per la llibertat),
que no és, però, ni una monarquia mundial, ni un
super Estat despòtic, sinó una unitat moral dels
Estats.
Creença
moral:
[Fürwahrhalten] Fe vinculada a la consciència d'una
necessitat moral de la raó pràctica pura. Contràriament
a l'opinió (objectiva i subjectivament contingent), és
objectivament contingent i subjectivament necessària. Consisteix
a postular (és a dir, a suposar moralment necessària)
a través de la raó, la llibertat, Déu i la
immortalitat de l'ànima.
Cultura:
[Kultur, Bildung] Producció de l'aptitud per a esdevenir
ésser racional, és a dir, dotat de finalitats. La
cultura és la formació (positiva) de l'habilitat,
del talent, del gust, més enllà de la disciplina
(negativa). Els homes actuals són per a Kant éssers
cultivats (en arts, ciències...) i civilitzats (en benestar,
costums externs) però no moralitzats.
En
la tradició alemanya posterior a Kant, "Kultur"
tendirà a identificar-se amb "alta cultura" o
"civilització", mentre que "bildung"
[formació] tendeix a identificar-se amb, "coneixement",
"cultura popular", saba de terrer...
Déu:
Idea racional pura d'un ésser perfecte l'existència
del qual no pot ser provada per la raó teòrica;
concepte d'una unitat suprema incondicionada, principi únic
i transcendent de l'experiència, causa primera necessària
del món, que assegura la unitat i el tancament de la sèrie
causal. Sense suposar l'existència d'un Déu, les
idees de la moral (i d'un món futur) no serien motius suficients
per a la voluntat.
El
deure no emana de la voluntat divina, però se'l pot considerar
"com" un manament diví. El concepte de Déu
realça la moral, que (per la seva banda) constitueix l'única
prova acceptable de la Seva existència. En certa manera
es podria considerar que el Déu kantià és
també trinitari (Sant/Jutge/Providència) però
en un sentit racional.
Deure:
Haver de ser ["Sollen"], imperatiu que enuncia una necessitat
pràctica de l'acció. Si aquesta necessitat és
objectiva i apodíptica es tracta del deure moral ["Pflicht"],
obligació incondicionada, imperatiu categòric. Si
és subjectiva és un imperatiu hipotètic (habilitat
tècnica, el fi de la qual és problemàtic,
o prudència pragmàtica, el fi de la qual és
assertòric) que demana fer les coses com a mitjà
en vistes a un fi.
El
deure moral, propi dels éssers raonables finits, coerció
que exerceix la llei moral objectiva sobre el lliure albir subjectiu,
expressa l'autocràcia de la raó pràctica
pura.
Tots
els imperatius s'expressen per la forma verbal "haver de"
i indiquen la relació d'una llei objectiva de la raó
amb una voluntat que, segons la seva constitució subjectiva,
no està necessàriament determinada per aquesta llei.
Una
voluntat santa, divina, moralment perfecta, sempre conforme a
la llei moral, no coneixeria ni limitació, ni obligació,
ni deure, ni imperatiu.
Kant
distingeix actuar "per deure" (moralitat interior de
la intenció) i actuar "conforme al deure" (legalitat
exterior de l'acció, condició necessària,
però no suficient, de la moralitat).
En
els deures jurídics resulta possible una legislació
externa (doctrina del dret o de les accions conformes a la llei);
en els deures ètics, però, només resulta
possible una legislació interna (doctrina de la virtut
o de les intencions conformes a la llei).
Dignitat:
Valor intrínsec absolut, incondicionat i incommensurable
pel qual l'home mai no pot ser emprat com un mitjà, sinó
tan sols com una finalitat. La dignitat vinculada al valor moral
s'oposa al simple preu. Allò que té un preu pot
ser reemplaçat per qualsevol cosa equivalent. El que té
dignitat, però, és superior a qualsevol preu quantificable.
Només la moralitat (la llei moral) i la humanitat, en tant
que capaç de moralitat, tenen dignitat.
Disciplina:
Forma negativa de l'educació de l'home, anterior a la cultura
(instrucció positiva). A través de la disciplina,
la voluntat aprèn a alliberar-se de la tirania dels desigs
i deslliura els humans de la brutalitat salvatge. Cultura i disciplina
estan unides. La cultura forma l'home i la disciplina el prepara
per adquirir formació, despullant-lo de l'animalitat.
La
disciplina cal adquirir-la de bon començament perquè
condiciona tota l'educació i habitua a sotmetre's a les
prescripcions de la raó. Però no tan sols les tendències
humanes tenen necessitat de disciplina. També la raó
(teòrica i pràctica) té necessitat d'autodisciplinar-se
a través d'una crítica que delimiti el seu legítim
domini de coneixements i serveixi de precaució contra els
raonaments extravagants i dialèctics.
Disposició:
Facultat, actitud, capacitat innata que pertany a la natura d'un
ésser, i que es perfecciona mitjançant la cultura.
La natura ha posat en l'home un seguit de disposicions (intel·lectuals,
físiques i morals), però hi ha tres disposicions
primàries que ens adrecen al bé moral: 1.- la disposició
a l'animalitat (tècnica), 2.- la disposició a la
humanitat (o pragmàtica) per la qual l'home se serveix
d'altres éssers, objectes o persones com a mitjans per
a la seva felicitat i 3.- la disposició a la personalitat
(o a la responsabilitat moral). Desenvolupar críticament
les nostres disposicions ens adreça a l'actuació
moral.
Doctrina
de la virtut:
Segona part de la doctrina dels costums; doctrina dels deures
que comporta una doctrina ètica elemental (sistema de deures
perfectes i imperfectes, envers un mateix i envers els altres)
i una metodologia ètica (didàctica ètica
i ascètica moral).
Doctrina
del dret: Primera part de la doctrina dels costums;
conjunt dels deures a través dels quals és possible
una legislació externa de la llibertat. La doctrina del
dret comprèn: 1.- el dret privat natural i 2.- el dret
públic (que inclou no només el dret internacional
sinó també el dret cosmopolita).
Església:
Forma a través de la qual es tendeix a realitzar històricament
entre els humans la idea d'un poble o d'un regne de Déu.
En la tradició pietista que li era pròpia, Kant
distingeix entre les esglésies (històriques i contingents)
i una Església invisible, com a Idea racional pura pràctica
de la unió de tots els éssers raonables morals,
que vindria a ser una mena d'Estat ètic de Déu sobre
la terra. [Veure: Fe pràctica pura]
Emoció:
[Affekt, Rührung] Situació patològica
que fa difícil tota reflexió i impossible tota determinació
de la voluntat segons la llei moral. Kant distingeix entre emocions
del coratge (o estèniques) causades per la força
vital i emocions lànguides (o astèniques) provocades
per la feblesa.
Entusiasme:
Estat de l'ànima quan s'inflama excessivament per un ideal.
L'entusiasme que consisteix a creure's directament inspirat per
Déu és il·legítim, però com
a passió pel bé moral (per exemple com el que va
suscitar la revolució francesa) és una exaltació
de la força vital i en el nivell estètic i moral
expressa el sublim.
Ètica:
Mot que en l'obra kantiana cal entendre en diversos contextos.
1.-
En sentit ampli: filosofia moral, filosofia dels costums que comporta
una part pura formal (metafísica dels costums) i una part
empírica aplicada (antropologia pràctica)
2.-
En sentit estricte: part pura de la filosofia moral, ciència
racional que exposa els principis i els actes de la filosofia
moral, estableix l'autocràcia de la raó pura pràctica
i enuncia les fórmules de l'imperatiu categòric,
fent abstracció de tot element empíric i antropològic.
3.- En sentit restringit: doctrina de la virtut, entesa com a
sistema complet de deures i legislació de la llibertat.
Eudaimonisme:
Doctrina que fonamenta la moral en el principi material i subjectiu
de la felicitat (o de l'amor propi). Hi ha també un eudaimonisme
optimista en els qui creuen, amb ingenuïtat històrica,
que el gènere humà progressa de manera constant
i certa. L'eudaimonisme aristotèlic es contradictori en
la mesura que presenta la presenta la felicitat com un deure.
Falta:
Ineficàcia de la forma legislativa de les màximes.
El crim és la transgressió deliberada.
Fe
pràctica pura: [Glaube] Creença moral
racional en l'existència, suposadament necessària
(postulada) d'objectes suprasensibles (llibertat, Déu i
immortalitat de l'ànima). Perllonga la moral en religió
i augmenta el camp de la raó pràctica, però
no el de la raó teòrica. És subjectivament
necessària i objectivament contingent. Vindria a ser la
fe moral que es distingeix de la fe doctrinal en què la
fe pràctica pura no pot titubejar, mentre que la fe doctrinal
és vacil·lant. És el tipus de fe de l'Església
invisible i moral, no el de la religiositat contingent de l'Església
visible.
Felicitat:
[Glückseligkeit- "beatitud afortunada"] Gaudi corporal
i espiritual. Conjunt de totes les finalitats de l'home que fa
possibles la natura; satisfacció extensiva (varietat),
intensiva (grau) i propensió (durada) de totes les inclinacions;
ideal de la imaginació que exigeix una satisfacció
total, un màxim de benestar per a tota la vida. O, en paraules
del propi Kant, "l'estat en el món d'un ésser
raonable per al qual, en tota la seva existència, tot actua
segons el seu desig i la seva voluntat".
La
felicitat no pot ser ni motiu, ni criteri, ni principi de l'acció
moral perquè és subjectiva, empírica i contingent.
La felicitat constitueix necessàriament el desig de tot
ésser raonable però es tracta, finalment, d'un ideal
flotant de la imaginació.
La
voluntat moral s'ha de determinar independentment de la felicitat
i la filosofia moral pura ha de rebutjar el principi heterònom
de la felicitat, si no vol reduir la moral a un eudaimonisme.
El principi pràctic de la felicitat és fals (perquè
l'eudaimonisme és un cercle viciós entre felicitat
i virtut) i pressuposa com a fonament de la moral un mòbil
que l'arruïna (l'amor propi). Però la felicitat és
el fi real, natural i legítim de l'home, ésser raonable
finit (sensible). La virtut no fa feliç, sinó digne
de felicitat.
Fenomen:
[Phaenomenon] "Allò que apareix en tant que és
pensat com a objecte segons la unitat de les categories".
(Crítica de la Raó pura A 248 - B 306)
Fet
de la raó pura pràctica: [Faktum] Consciència
immediata i a priori de la llei moral que no prové de cap
raonament, ni de cap experiència i que s'imposa en nosaltres.
La llei moral no és un fet empíric, sinó
el fet únic de la raó pura, pràctica per
ella mateixa, originàriament legisladora. Aquest fet a
priori, apodíctic, que es dóna amb certesa en tot
ser raonable, prova la realitat objectiva, pràctica, de
la llibertat.
Formalisme:
Fonament a priori de la moral (metafísica dels costums)
segons la qual el criteri de la moral no es troba en la matèria
de l'acció sinó en la forma legisladora universal
de la llei moral. El principi d'una moral universal i objectiva
només pot ser formal i independent de tot objecte de la
facultat de desitjar. La moral comporta una part formal però
també una doctrina de la virtut que prescriu fins o deures,
una antropologia pràctica, encarregada d'aplicar els preceptes
morals a la naturalesa humana i una didàctica ètica,
encarregada d'inculcar els principis purs de la moral.
Hi
ha també un ús pejoratiu del mot "formalisme"
en Kant, que no s'aplica, però, a la moral sinó
a la religiositat que obeeix formalment les regles, però
sense una recta intenció interior.
Heteronomia:
Situació en què l'acte de voler es determina segons
un objecte de la facultat de desitjar per comptes d'orientar-se
segons la raó. En l'heteronomia, l'imperatiu és
hipotètic i no té cap valor universal. És
el contrari de l'autonomia i indica una situació de "minoria
d'edat" moral o submissió. L'heteronomia no obliga
a res.
Idea:
Concepte pur de la raó que fa referència a un objecte
incondicionat i total que no es dóna en cap experiència
possible, al qual no correspon cap intuïció sensible
i que tan sols admet un ús regulador i no constitutiu.
Kant condemna tot ús transcendent (il·legítim)
de les Idees en pro d'un ús immanent (legítim) que
es limita a veure-hi purs objectes del pensament necessaris en
virtut del caire moral de la raó. Per a la raó pura
pràctica, l'idea és una suposició necessària,
un postulat i una exigència moral.
Imperatiu:
Proposició que enuncia la necessitat d'una acció.
haver de ser [Sollen]. L'imperatiu és un manament que s'experimenta
pel verb "Caldre" -haver de..- , és la forma
de la determinació d'una voluntat finita.
L'imperatiu
mana de dues maneres:
1.-Hipotèticament,
quan representa la necessitat d'una acció possible, considerada
com a mitjà per tal d'assolir un fi.
2.-
Categòricament: quan representa la necessitat moral universal
i objectiva d'una acció bona per ella mateixa.
Imperatiu
categòric: És
el que regeix la forma de tota màxima moral universal i
necessària. Té diverses formulacions: "actua
segons una màxima que puguis voler que al mateix temps
esdevingui llei universal", "actua de forma que tractis
la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre,
sempre com un fi i mai com un mitjà" i "de manera
que la teva voluntat pugui considerar-se ella mateixa com universalment
legisladora en un regne dels fins o món intel·ligible
moral".
Imperatiu
hipotètic: En aquest àmbit, Kant distingeix:
1.- regles d'habilitat tècnica problemàticament
pràctics (el fi dels quals és possible) 2.- consells
pràctics de prudència (el fi dels quals -la felicitat-
és real).
Intenció:
[Absicht] Acció proposada per la raó "en vistes
a". No s'ha de confondre amb la qualitat moral d'aquesta
intenció [Gesinnung]
Llibertat:
[Freiheit] Kant distingeix tota una sèrie de graus en la
llibertat:
1.-
En el nivell més baix, és la passió innata
d'independència, com, per ex., la dels nòmades del
desert.
2.-
Independència empírico-psicològica que cadascú
experimenta en si mateix fent l'experiència del lliure
albir. Equival al poder de triar, fugir, perseverar, afirmar,
negar. Caracterització empírica i bastarda de la
llibertat, determinisme causal psicològic.
3.-
Idea transcendental d'una causalitat intel·ligible incondicionada,
present en l'home. Poder d'instituir una sèrie absolutament
nova de fenòmens en el món sensible, independentment
de tota causa natural.
4.-
Autonomia moral, obediència de la voluntat a la llei de
la raó pura pràctica, principi regulador i postulat
(suposició pràcticament necessària) que no
pot ser objecte de cap experiència i que tan sols pot ser
provada a priori pel fet pur de la llei moral (ratio cognoscendi
de la llibertat). Aquesta llibertat manifesta l'autocràcia
de la raó pura pràctica. És la "ratio
essendi" de la llei moral, funda la filosofia moral i el
conjunt de la filosofia pura, de la qual n'és la clau de
volta. Llibertat i necessitat coexisteixen en dos plans diferents,
de manera que una mateixa acció pot ser explicada per la
llibertat i la necessitat natural. Kant està convençut
que la llibertat mai no pot entrar en conflicte amb la raó.
Llei
pràctica : Principi universal, necessari, a
priori, objectiu, apodíctic de la raó pura pràctica
originàriament legisladora, que es distingeix de la màxima
(regla i precepte subjectiu i contingent). La llei moral -en singular-
és l'imperatiu categòric com a forma legislativa
universal buida que serveix de fonament, criteri i principi a
la moral. Les lleis morals -en plural- són els deures morals
determinats. La moral exigeix no tan sols obrar segons lleis,
sinó també segons "la representació"
de les lleis.
Una
llei pràctica, en general, pot ser:
1.-
Tècnica: regla d'habilitat que ordena un mitjà en
vistes a un fi possible. Un consell de prudència que ordena
un mitjà en vistes a un fi real, p. ex. la felicitat.
2.-
Jurídica: relativa a la forma de l'acord extern entre les
llibertats individuals i el vincle de coerció pública.
3.-
Ètica: relativa a la forma de la voluntat, a la puresa
de la intenció interior.
Mal:
Cal distingir entre
1.-
Mal físic, patiment, pena [Weh, Übel] que indica la
relació amb un objecte desagradable que suscita en nosaltres
un sentiment de dolor.
2.-
Mal moral [Böse] que està vinculat a la voluntat lliure
i a la responsabilitat. Hi ha un mal moral radical, inherent a
l'ús fonamental que es fa de la llibertat, tendència
innata però lliurement triada, que consisteix a adoptar
una màxima fonamental heterònoma.
Dir
que l'home és per naturalesa bo o dolent, significa que
posseeix una raó primera insondable d'adoptar màximes
conformes o no a la llei moral.
La
tendència al mal moral comporta tres graus:
.-
La feblesa: és a dir, adonar-se de la llei moral i ser
incapaç de tenir prou força per aplicar-la.
.-
La impuresa: és a dir, barrejar mòbils materials,
empírics i subjectius, amb la motivació racional
i objectiva de la llei moral.
.-
La maldat de cor: que és una forma de malignitat més
greu que l'anterior perquè corromp la puresa de la llei
moral subordinant-la a màximes heterònomes. El fonament
del mal moral no rau ni en la sensibilitat, ni en la corrupció
intrínseca i definitiva de l'home (no hi ha voluntat diabòlica,
purament dolenta, que renunciï a la llei moral per rebel·lió),
sinó en un mal ús de la llibertat que consisteix
a no renunciar a les inclinacions que contradiuen la llei moral.
És inútil voler anorrear aquest mal radical vinculat
a la naturalesa de l'home, però s'ha d'intentar dominar-lo,
restaurant la puresa de la intenció.
Màxima:
Principi subjectiu d'acció, situat entre la particularitat
del precepte i la universalitat objectiva de la llei pràctica
pura. Regla pràctica que la raó determina per a
tota la durada de vida d'un subjecte, tot que es pugui (fàcticament)
canviar. Principi segons el qual s'actua, és a dir, contingent,
mentre que la llei pràctica pura és un principi
segons el qual "s'ha d'actuar" necessàriament.
Metafísica
dels costums: Filosofia moral pura que té per
objecte la llibertat (per oposició a la metafísica
de la naturalesa, de l'ús especulatiu de la raó
pura) que exposa els principis a priori, objectius, universals,
necessaris, apodíctics que fonamenten la moral.
1.-
En sentit estricte, part formal que funda l'ètica.
2.-
En sentit ampli, doctrina dels costums, exposició completa
de tots els nostres deures (respecte al dret i a la virtut). Sistema
de tots els coneixements a priori de la raó pura pràctica.
Mòbil:
[Beweggrund, Triebfeder]
1.-
En sentit ampli: element motor, principi determinant de la voluntat.
2.- En sentit estricte: principi subjectiu i patològic
de determinació de la voluntat.
En
un ésser raonable finit, la voluntat del qual no és
necessàriament conforme a la llei moral, el mòbil
determina subjectivament l'arbitri però només té
validesa singular.
"Mòbil"
s'oposa a "motiu", motor i fonament objectiu del voler,
element racional pur a priori de determinació. L'únic
motiu moral, universal i necessari, és objectivament la
llei moral i subjectivament el respecte envers ella. En el dret
el mòbil (estricte o ampli) de l'acció és
indiferent. Només importa la conformitat exterior de l'acte
a la llei. En l'ètica, però, el mòbil importa
absolutament i per tal de ser moral ha de ser un motiu racional
pur (la llei moral).
Model:
[Urbild] La figura originària de l'ideal de la raó.
Món
intel·ligible moral: Regne dels fins.
Moral:
Doctrina ètica que ensenya a arribar a ser digne de la
felicitat.
1.-
En sentit ampli: filosofia pràctica o filosofia dels costums
en general, que implica una part formal pura (metafísica
dels costums) i una part empírica aplicada (antropologia
pràctica).
2.-
En sentit restringit: part fundadora, formal i pura de la filosofia
pràctica, metafísica dels costums que exposa els
principis pràctics purs i el principi suprem de l'autonomia.
3.-
En sentit estricte: doctrina de la virtut (sistema de tots els
nostres deures) i, més estrictament, doctrina ètica
elemental, sistema de deures de la virtut que correspon a una
legislació ètica interior, per oposició a
la doctrina del dret o legislació jurídica externa.
Kant
no diferencia, com ho va fet Hegel, entre moralitat abstracta
[Moralität] i eticitat concreta [Sittlichkeit]. Ambdues designen
el caràcter d'una acció acomplida per pur respecte
a l'acció moral, per deure, sense consideració de
cap mòbil subjectiu empíric. El valor moral no es
troba en l'èxit de l'acció, sinó en la forma
de la màxima, en la qualitat de la intenció interior.
És, doncs, la voluntat la que és moral; l'acció
no ho és més que en tant que deriva d'una bona voluntat,
pura, autònoma. L'existència d'una disposició
moral en nosaltres ens és testimoniada per la llei moral,
fet a priori de la raó pura pràctica.
Motiu:
[Motiv] Mòbil, principi motor de l'acció, element
determinant de la voluntat que és racional, pur, (a priori),
universal, apodíctic, incondicionalment necessari per a
la voluntat de tot ésser raonable. L'únic motiu
de l'acció moral és objectivament la llei moral
i subjectivament el respecte que sent espontàniament el
subjecte per aquesta llei.
Perfecció:
Acord múltiple sota una norma que integra i unifica el
divers. Totalitat completa d'un compost. Kant distingeix diverses
menes de perfecció:
1.-
Perfecció tècnica d'un objecte, que remet al seu
concepte o finalitat interna objectiva.
2.-
Perfecció quantitativa o material: el concepte de l'extensió
material d'un objecte.
3.-
Perfecció qualitativa o formal: l'acord d'un objecte amb
el concepte del que ha de ser.
4.-
Perfecció teòrica: realització completa d'un
objecte en el seu tipus (perfecció transcendental) o en
general (perfecció metafísico-ontològica).
5.-
Perfecció pràctica: és l'aptitud d'un ésser
per convenir a tota mena de fins, desenvolupament màxim
de les seves facultats o talents naturals (força física,
habilitat tècnica, capacitat intel·lectual, virtut
moral).
La
perfecció no és el fonament de l'ètica, perquè
no hi ha perfecció moral més que un cop donada la
llei moral. La més gran perfecció moral de l'home
és no pas l'inaccessible santedat d'una voluntat divina,
sinó la virtut.
Postulat:
Suposició moralment necessària, proposició
pràctica immediatament certa que no es pot provar per mitjà
de la raó teòrica perquè està mancada
d'intuïció sensible. Creença moral, fe pràctica
pura de la raó en l'existència d'un objecte necessari
per a la moralització de la vida humana i que dóna
a les Idees transcendentals (simples hipòtesis) de la raó
una realitat objectiva pràctica.
Els
tres postulats de la raó pura pràctica són
la llibertat, la immortalitat de l'ànima i l'existència
de Déu.. es fonamenten en la llei moral i en l'exigència
que deriva de la realització del Bé més alt.
Pragmàtica:
Una regla pragmàtica és la que participa de la felicitat
personal. La regla pragmàtica, consell de prudència
subjectiu i contingent, es distingeix, en primer lloc, del deure
com a obligació a priori que deriva de l'imperatiu categòric
i, en segon lloc, de l'imperatiu hipotètic, d'habilitat
tècnica, el fi del qual només és possible.
L'imperatiu
pragmàtic determina no tan sols, com l'imperatiu tècnic,
el mitjà, sinó el fi en ell mateix. La disposició
pragmàtica consisteix a usar els altres com a mitjà
de satisfer la pròpia felicitat.
Pràctic:
Tot el que, en general, és possible per llibertat. Tota
consideració d'una cosa a través de l'angle de la
seva possible realització mitjançant un acte lliure.
El coneixement pràctic representa "el que ha de ser",
el coneixement teòric "el que és".
1.-
La pràctica en sentit ampli s'ocupa dels principis (àdhuc
dels empírics) que determinen la voluntat i engloba els
imperatius hipotètics.
2.-
La pràctica en sentit estricte (o pur) és autonomia
de la voluntat sota la llei moral de la raó. Engloba, a
més de l'imperatiu categòric, les lleis pràctiques
pures, deures, manaments universals, necessaris, objectius, a
priori, incondicionals i apodíctics.
L'ús
pràctica de la raó revela el seu caràcter
originàriament legislador.
Principi:
[Grundsatz, Prinzip] L'escoli del paràgraf 7 de la Crítica
de la Raó Pràctica suggereix que ambdós mots
són sinònims.
1.-
Un principi especulatiu de la raó es relaciona, a títol
de concepte regulador, directament amb les regles de l'enteniment,
de les quals n'indica l'ús legítim, i indirectament
de l'experiència.
2.-
Un principi pràctic de la raó (que condiciona l'acció)
pot ser: en sentit ampli una proposició que expressa una
determinació general de la voluntat (regla empírica,
relativa, màxima subjectiva...) que suposa una matèria
(objecte) de la facultat de desitjar (heteronomia), o bé,
en sentit estricte, un principi pur, objectiu, universal, necessari,
apodíctic, llei a priori, que determina la voluntat moral
i és vàlida per a tot ésser raonable.
Regne
dels Fins: [Reich der Zwecke] Món intel·ligible
moral, conjunt sistemàtic dels éssers raonables,
sota lleis morals de llibertat i sota el govern de Déu
(fet que n'elimina qualsevol deriva humana). Ciutat de Déu
a la qual progressivament s'ha d'anar acostant el món sensible.
Els
humans tenen una dignitat ètica en la mesura que participen
(activament o no) d'aquest Regne dels Fins interactuant com a
substàncies raonables i no com una simple societat dels
vivents. Aquest concepte apareix a la Fonamentació de la
metafísica dels costums, però no a la Crítica
de la raó pràctica.
Regne
de la Gràcia: [Reich der Gnaden]. El regne de
la llibertat i de la virtut. La República ètica
o Església universal, invisible i eterna que s'oposa a
les lleis de la natura. Sinònim estricte de "Regne
dels Fins".
Religió:
Doctrina que interpreta els deures morals com a manaments divins.
L'autèntica religió (fe pràctica, pura) és
la de caire moral, interior (racional, objectiva, universal i
necessària) que considera com a manaments divins (sagrats)
els de la moralitat, que, de fet, són prescrits per la
raó.
La
religió positiva, històrica, fundada en una fe contingent
d'església -conjunt de dogmes que prescriuen una conducta,
cultes, ritus...- és una il·lusió supersticiosa
perquè a Déu no se'l pot plaure per altres actes
que els de caire moral. Una religió històrica només
serveix de propedèutica , o de vehicle provisional, a la
veritable religió moral interior.
La
moral no es fonamenta en cap teologia positiva, però condueix
a la religió fent necessària una creença
moral en l'existència de Déu i en la immortalitat
de l'ànima.
Respecte:
[Achtung] Consciència de submissió a la llei moral.
Sentiment moral, no patològic, produït per la raó
pura pràctica sobre la sensibilitat del subjecte però
que no és fonament de moralitat (contra el que havien cregut
erròniament Hutcheson, Shaftesbury o Rousseau). Del respecte
a la llei moral se'n deriva el respecte degut a tota persona com
a fi en si mateixa, dotada d'un valor absolut i d'una dignitat
intrínseca. De la mateixa manera que el concepte estètic
del "sublim", també el respecte humilia l'element
sensible i eleva l'element intel·ligible del nostre ésser.
Santedat:
Caràcter sagrat d'una voluntat absolutament bona, les màximes
de la qual són immediatament sempre i necessàriament
adequades a la llei moral.. Propietat de la llei moral en tant
que és sublim, inviolable i pot ser considerada d'origen
diví. La voluntat santa divina és incapaç
de màximes contràries a la llei moral i només
té drets. No tindria sentit cap imperatiu adreçat
a una voluntat santa perquè no ha superar cap tendència
sensible. L'home només es pot acostar a la santedat divina
a través de la virtut, el progrés constant i l'esforç
inacabable.
Sentiment
moral: Respecte.
Teleologia
moral: Esdevenir històric del món humà,
regit per una legislació racional de la llibertat i que
correspon alhora a una astúcia de la saviesa providencial
(Natura) i a una exigència moral de la raó humana.
La teleologia no s'ha de confondre amb la teologia. Significa
que el gènere humà progressa envers un lent progrés
vers la perfecció moral, meta final de la creació.
La teleologia moral dóna un fi directiu a la història
humana.
Temps:
Kant fa una doble reflexió sobre aquest tema. A la Crítica
de la Raó Pura desplaça el problema des del "temps
viscut" (passat, present i futur) tal com l'havia analitzat
Sant Agustí al temps "conegut" (permanència,
successió i simultaneïtat) i a la Crítica de
la Raó Pràctica desvela un temps moral, propi de
l'ésser raonable finit: el progrés envers l'autonomia
és el temps de la virtut.
Teodicea:
Doctrina de la saviesa de Déu, defensa de la saviesa suprema
de l'autor del món contra les acusacions que aixeca en
contra seva la raó, nodrida per l'espectacle del mal físic
i moral en el món. La teodicea, hereva de Leibniz, té
per funció explicar l'origen del mal en el món,
tot disculpant Déu, la saviesa del qual -com la justícia
i la bondat -són infinites i infal·libles. Permet
esperar que, en aquest món o en el món futur, algun
dia regni una exacta proporció de felicitat i virtut, sota
el govern savi i just de Déu. Però cap assaig de
teodicea no dóna el que promet perquè la raó
és incapaç de capir la relació del món
amb una saviesa providencial suprema, essent -com són-
els designis de Déu impenetrables per a l'home.
Transcendental:
Un principi transcendental representa "a priori" la
condició universal del coneixement. El concepte transcendental
de la llibertat (l'espontaneïtat absoluta de l'acció)
prové la raó que exigeix l'integralitat de la sèrie
de les premisses i, per tant d'una primera condició -i
no d'una experiència interior. Mai no s'ha de confondre
"transcendental" amb transcendent (el que supera l'experiència
sensible).
Violència:
Transgressió d'una llei moral civil o internacional proposada
per la raó. La violència no és ni l'antinatural
(Aristòtil), ni l'insensibilitat (Rousseau).
Virtut:
Força o coratge de l'ànima en l'acompliment ferm
i decidit dels seus deures, rectitud de la intenció interior,
puresa de la màxima subjectiva de l'acció, esforç
constant per tal de sotmetre la voluntat pròpia a la llei
moral, que implica una coerció de la de la raó pura
pràctica (autocràtica) sobre la sensibilitat. La
virtut mai no pot ser un hàbil mecànic automàtic,
sinó un progrés indefinit de l'home envers l'ideal
de perfecció moral (santedat divina), intenció moral
en lluita constant amb les tendències que contradiuen la
llei moral. És el bé suprem, condició de
tots els altres, però no és el bé complet,
perfecte, Bé Suprem (unió de virtut i felicitat).
Per tal de ser virtuós no n'hi ha prou amb canviar de costums
(manera exterior de viure) a través d'una reforma parcial,
reversible i gradual. Cal revolucionar la manera interior de pensar
(intenció, màxima fonamental) de manera radical,
brusca, definitiva i total. L'oposat a la virtut és la
feblesa i el contrari és el vici.
Voluntat:
[Wille, Wollen] Facultat d'actuar segons conceptes i per la representació
dels fins. Capacitat per tal d'obeir una regla, un principi, una
llei. La voluntat no està immediatament determinada per
l'objecte, com l'arbitri, però fa d'una regla de la raó
el mòbil de l'acció. Si la voluntat es determina
per pur respecte envers la forma universal de la llei moral, sense
mòbil subjectiu sensible, llavors és lliure, autònoma
i moral. Si està determinada per elements sensibles, llavors
és impura i heterònoma. Kant distingeix entre la
voluntat pura, a la qual es pot elevar l'home, i la voluntat santa
divina que no coneix ni deure ni obligació, ni imperatiu
i que per a l'home constitueix un ideal inaccessible.
