UNA
NOTA SOBRE EL «MAL RADICAL» EN KANT
La
restauració en nosaltres de la disposició primitiva
al bé no és l’adquisició d’un
mòbil per al bé, mòbil perdut per nosaltres,
perquè aquest mòbil, que consisteix en el respecte
a la llei moral, mai no l’hem pogut perdre, i si tal cosa
fos possible, mai no podríem adquirir-lo de bell nou. No
és tracta, doncs, més que de restaurar la puresa
del mòbil en tant que fonament darrer de totes les nostres
màximes i, de la mateixa manera, ha de ser rebut en el
lliure albir no unit tan sols a altres mòbils o potser
subordinat a ells (és a dir a les inclinacions) com a condicions,
sinó en tota la seva puresa, en qualitat de mòbil,
en sí i suficient, de determini d’aquest lliure albir.
KANT:
LA RELIGIÓ EN ELS LIMITS DE LA MERA RAÓ –“De
la inherència del mal principi al costat del bo, o de del
mal radical en la natura humana”.
Elements
per al comentari
EL
TEXT:
En origen es tracta d’un article SOBRE EL MAL RADICAL EN
LA NATURA HUMANA (1793, escrit l’any anterior) després
reprès al llibre LA RELIGIÓ EN ELS LÍMITS
DE LA MERA RAÓ (1794).
ORIGEN
DEL MAL:
Triar el desig contra la Raó; donar primacia a les passions
sobre la raó.
EN
QUÈ CONSISTEIX EL MAL RADICAL:
La paraula “radical” fa referència a l’arrel
del mal perquè l’obediència a la llei moral
mai no és pura, sense barreja de sensibilitat: mòbils
sensibles, l’amor propi i les inclinacions, les preferències,
etc., intervenen sempre en la determinació de la voluntat.
Vèncer el mal radical significa negar-se a subordinar la
satisfacció de les inclinacions sensibles al superior respecte
a la llei
UNA
GENIAL SUBTILITAT KANTIANA:
Kant, en plantejar el tema del mal, distingeix entre «fragilitat»
[Gebrechlichkeit], «impuresa» [Unlauterkeit] i «maldat»
[Bösartigkeit].
·
Fragilitat: correspon al que separa el voler de l’acompliment
efectiu de l’acció; no faig el bé fins i tot
quan vull fer-lo perquè sóc fràgil.
·
Impuresa: correspon al que distingeix l’acció per
simple tria de l’acció per preferència; trio
les inclinacions sense ser totalment conscient de preferir-les
a la llei.
·
Maldat: consisteix a triar deliberadament les inclinacions per
sobre de la llei. Aquest és el problema del mal radical.
A
l’època, els Aufklärer es van escandalitzar
pel que interpretaven com una predisposició kantiana a
admetre que la naturalesa humana estava marcada per una indeleble
tendència a la corrupció (Herder considerava aquesta
tesi com una “Philosophische Diavoliade”) i els cristians
consideraren la teoria kantiana del mal com una mena d’equivalent
racionalista de la doctrina del pecat original, que Kant transforma
més que no reprèn. Però cal no confondre
la humana tendència al mal amb un Mal absolut i invencible.
Kant
no és cap maniqueu; per a ell l’home és alhora
bo i dolent. Bo quan realitza la moralitat i malvat quan viu en
la contingència per comptes d’actuar per deure.
UN
ERROR A EVITAR:
Convertir el mal en una mena de tendència inevitable de
la natura humana i excloure la llibertat i la responsabilitat.
Cal suposar a priori que la naturalesa moral de l’home està
originàriament constituïda pel bé (herència
rousseauniana), malgrat l’existència empírica
d’accions manifestament contràries al deure.
CONSEQÜÈNCIES:
D’una banda, hi ha mal perquè el fonament de les
màximes ha estat corromput: el fonament hauria de ser la
pura llei moral, condició suprema, motiu únic sense
barreja de mòbils. Però, a més, no per haver
triat lliurement el mal l’home hi està sotmès.
Pot triar de restaurar el fonament darrer de tota màxima,
en la seva puresa.
Cal
comprendre que l’educació moral és el procés
de formació d’un caràcter, en el sentit de
la seva fundació per una conversió, un canvi de
jerarquia que no deurà res a la gràcia, és
a dir, a l’ajuda excepcional de Déu, sinó
que tot ho extreu de les pròpies forces de l’home.
Aquesta
conversió moral, que Kant a SOBRE EL MAL RADICAL EN LA
NATURALESA HUMANA anomena «única decisió irrevocable»
no consisteix a “portar-se millor”, val a dir, a millorar
els costums en el temps, sinó a elevar-se fins a l’arquetipus
de la intenció moral en tota la seva puresa. Tal decisió
no és mai perfecta en l’home: consisteix alhora en
el que he de fer i en el que puc esperar.
Això
és possible perquè el mòbil que consisteix
en el respecte a la llei moral no s’ha perdut (com ho demostra
la persistència dels ideals de les Llums); n’hi ha
prou a restaurar-lo en la seva preeminència absoluta com
a “mòbil en si suficient”
