FORMULACIONS
DE L’IMPERATIU KANTIÀ
A la METAFÍSICA DELS COSTUMS, Kant diu
que la moral és una Llei per a l’home, que exerceix
una compulsió interna [innerer Zwang].
Aquesta és
una noció emancipatòria car el dret, per la seva
banda, compel·leix l’home heterònomament,
renunciant a formar-lo d’ una correcta forma de pensar [Gesinnung].”
Kant considera
que els manaments morals han de ser imperatius categòrics
i no pas hipotètics: l’ imperatiu hipotètic
diu, p.ex.: “no he de mentir, perquè vull conservar
la meva honra.”; l’imperatiu categòric, en
canvi, diu: “no he de mentir, encara que mentir no em reporti
cap vergonya.” Els imperatius categòrics, per tant,
tenen una validesa universal, per a tots els éssers racionals
al marge dels seus sentiments, desigs i interessos. La llei universal
és, en conseqüència una llei formal i no pas
un principi amb contingut material. En tant que formal, la llei
moral s’expressa com un imperatiu categòric, del
qual hom troba fins a cinc formulacions a la Metafísica
dels Costums
1.
Fórmula bàsica: “actua segons aquella
màxima que al mateix temps pot convertir-se ella mateixa
en llei universal.” („Handle nur nach derjenigen Maxime.
durch die du zugleich wollen kannst, daß sie ein allgemeines
Gesetz werde.”)
2.
Fórmula naturalista: “actua segons màximes
que puguin prendre’s al mateix temps elles mateixes per
objecte com a lleis universals de la naturalesa.” („Handle
so, als ob die Maxime deiner Handlung durch deinen Willen zum
allgemeinen Naturgesetz werden solle.“)
3.
Fórmula humanista: “actua com si tu la Humanitat
així en la teva persona com en la de qualsevol altre hagi
de ser considerada sempre com una finalitat i mai no com un mitjà.”
(„Handle so, dass du die Menschheit sowohl in deiner Person,
als auch in der Person eines jeden anderen jederzeit zugleich
als Zweck, niemals bloß als Mittel brauchest.“)
4.
Fórmula autonòmica: “actua sempre
segons aquella màxima la universalitat de la qual tu puguis
voler al mateix temps com a llei universal” („Handle
so, dass der Wille durch seine Maxime sich selbst zugleich als
allgemein gesetzgebend betrachten könne.“)
5.
Fórmula de regne dels fins: “actua en cada
moment com si tu, a través de les teves màximes,
fossis membre legislador del Regne dels fins („Handle so,
als ob du durch deine Maxime jederzeit ein gesetzgebendes Glied
im allgemeinen Reich der Zwecke wärest.“)
Malgrat que en cadascuna d’aquestes formulacions s’hi
destaca un aspecte concret, Kant les considerà sempre amb
idèntic valor. L’anomenada llei natural (Naturgesetzformel)
sembla expressar l’imperatiu categòric com si fos
tan universal com una llei natural. La fórmula humanista
(Menschheitsformel) subratlla una premissa fonamental de Kant
segons la qual “tots els éssers humans, en efecte,
estan sotmesos a la llei segons la qual cada un d’ells mai
no ha de tractar-se ell mateix ni tractar tots els altres simplement
com a mitjans, sinó sempre al mateix temps com a fins en
si.” La consideració de tota persona i la seva dignitat
esdevé, d’aquesta manera, una llei objectiva. La
fórmula “autonòmica” (Autonomieformel)
identifica un altre aspecte fonamental de l’ètica
kantiana: que l’home pugui decidir el que fa pressuposa
una voluntat que influeix en l’acció. La voluntat
és però autònoma només quan és
lliure i no pas heterònoma i a partir d’aquesta premissa
introdueix un concepte fecund: el Regne dels Fins (Das Reich der
Zwecke), el qual descriu l’estat ideal em què “tots
els éssers racionals estan sotmesos a la llei” segons
la qual cada un d’ells mai no ha de tractar-se ell mateix
ni tots els altres simplement com a mitjans, sinó sempre
al mateix temps com a fins en si.”
PER AL DEBAT: L’imperatiu categòric aporta certament
la regla bàsica per a una bona conducta però no
és suficient, perquè l’home no és un
ésser racional pur sinó que té inclinacions
[Neigungen] i impulsos [Triebe]; per tant cal una bona voluntat
necessàriament. Qui vol actuar conforme a la moral ha de
prendre el bé absolut com a mesura de les seves accions.
El bé absolut [Das uneingeschränkt Gute] és
descrit per Kant com a moral [Sttlichkeit], que és una
idea a priori que no pot ser definida, però que qualsevol
pot determinar a partir dels seus judicis. ¿Creieu que
una teoria kantiana de l’ètica seria vàlida,
com defensava ell, fins i tot “per a un poble de dimonis”,
és a dir, en absoluta manca de bona voluntat?
