1.-
Diferència entre sensibilitat i enteniment
Kant
distingeix entre dues menes de coneixement: sensibilitat (coneixement
sensible) i enteniment (coneixement intel·lectual); sense
copsar la diferència entre ambdós tipus no és
possible entendre per què la metafísica no pot ser
una ciència.
1.-
SENSIBILITAT és la capacitat, passiva, que té el
nostre psiquisme de ser afectat per les coses, o de rebre representacions.
2.-
ENTENIMENT és la capacitat, activa, que té el psiquisme
de produir per ell mateix (espontàniament) coneixement.
A
la CRÍTICA DE LA RAÓ PURA (A 51) Kant afirma:
"La
nostra naturalesa comporta que la intuïció només
pot ser sensible, és a dir que no conté sinó
el mode amb que som afectats pels objectes. La capacitat de pensar
l'objecte de la intuïció és, en canvi, l'enteniment."
En
definitiva: comencem a copsar el món, tal com ens ve de
l'exterior, a través de la sensibilitat. La sensibilitat
és una capacitat que ens permet rebre impressions de les
coses. Però hi ha un segon nivell de coneixement que és
l'enteniment, que ens permet pensar els objectes.
Donat
que la Crítica és una arquitectura de la raó,
podríem dir que la sensibilitat és el fonament que
farà possible construir l'enteniment.
2.-
El coneixement sensible
El
coneixement sensible és el que ens permet copsar els fenòmens.
"Fainomenon" en grec significa "allò que
apareix", "el que es fa present"... en definitiva,
els fenòmens són les sensacions.
Però
aquí cal fer un primer incís: no coneixem els fenòmens
(ni els podríem conèixer) tal com són en
ells mateixos (purs) sinó que els coneixem tal com ens
apareixen. El fenomen és, doncs, l'objecte d'una intuïció
empírica. Quan copsem alguna cosa ens cal distingir entre
dos nivells: la matèria percebuda (allò que percebo:
per exemple, un arbre) i la forma de la percepció (la meva
manera de posar-me, per exemple, davant l'arbre en qüestió).
Hi
ha dos elements fonamentals i bàsics pel que fa a la forma
de la percepció: espai i temps. Fora ( o més enllà)
d'espai i temps no hi ha percepció possible. Per això
diem que són "formes a priori a priori" i "intuïcions
pures".
-
FORMES: Que l'espai i el temps són formes significa que
no són impressions sensibles particulars (colors, sons...)
sinó la forma o la manera (el mode) com percebem totes
les impressions particulars. Els colors o els sons es perceben
"en" l'espai i "en" el temps.
-
A PRIORI: Vol dir que el seu coneixement i la seva validesa són
independents de l'experiència. Espai i temps no procedeixen
de l'experiència, sinó que la precedeixen, és
a dir, són les condicions per tal que l'experiència
sigui possible. Que espai i temps siguin a priori significa que
estan en el subjecte de bon començament per a ser aplicats
a les dades empíriques de la sensació.
-
DE LA SENSIBILITAT: És a dir, del coneixement sensible.
La sensibilitat externa depèn d'espai i temps (jo llegeixo
això ara a casa meva) i la sensibilitat interna depèn
només del temps (p. ex. la imaginació, els records,
etc se succeeixen en el temps).
-
INTUÏCIONS: Significa que espai i temps no són conceptes
de l'enteniment, sinó que són previs a l'enteniment
i el fan possible.
-
PURES: Vol dir que no tenen contingut empíric. Espai i
temps són com dues coordenades buides en què s'ordenen
les impressions sensibles.
2.1.-
L'espai
L'espai
és per a Kant la forma a priori de la sensibilitat. Tot
objecte exterior ens el representem "en" l'espai. Posseeix
les següents característiques:
1.-
L'espai no és un concepte empíric extret de les
experiències externes (B 38)
2.-
L'espai és una necessària representació "a
priori", que serveix de base a totes les representacions
externes (A 24, B 39)
3.-
L'espai no és un concepte discursiu o un concepte relacional,
sinó una intuïció pura (A 25, B 39)
4.-
L'espai es presenta com una magnitud donada i infinita (B 40)
D'aquestes
característiques se'n deriven dues conseqüències:
-
L'espai no representa cap propietat de les coses, ni en elles
mateixes ni en les seves relacions mútues.
-
L'espai no és més que la forma de tots els fenòmens
dels sentits externs. Que hi hagi espai és una condició
subjectiva de la sensibilitat.
2.2.-
El temps
El
temps, en tant que forma pura de la sensibilitat humana, pertany
al domini de la sensibilitat interna i fa possible que captem
les dades ordenades successivament.
1.-
El temps no és cap concepte empíric extret d'alguna
experiència (B 46)
2.-
El temps és una representació necessària
que serveix de base a totes les intuïcions. Ve donat a priori
i només en ell és possible la realitat dels fenòmens
(A 31, B 46)
3.-
En aquesta necessitat a priori es basa igualment la possibilitat
de formular principis apodíptics sobre les relacions temporals
o axiomes del temps en general (A 31, B 47)
4.-
El temps no és un concepte discursiu o, com es diu, universal,
sinó una forma pura de la intuïció sensible
(A 32, B 47)
5.-
La infinitud del temps vol dir simplement que cada magnitud temporal
determinada només és possible introduint limitacions
en un temps únic que serveix de base. L'originària
representació "temps" ha de ser donada, doncs,
com a il·limitada (A 32, B 48)
Les
conseqüències que se'n deriven són:
-
El temps no és quelcom que existeixi per si mateix o inherent
a les coses com a determinació objectiva, és a dir,
quelcom que subsisteixi un cop feta l'abstracció de totes
les condicions subjectives de la seva intuïció (A
33, B 49)
-
El temps no és altra cosa que la forma del sentit intern,
això és, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i
el nostre estat intern (A 33, B 49)
-
El temps és condició formal a priori de tots els
fenòmens (A 34, B 50)
2.3.-
Què vol dir "revolució copernicana del coneixement"
El
fet que espai i temps siguin formes pures de la sensibilitat i
que, per tant, totes les dades sensibles calgui estructurar-les
en aquestes dues estructures serà molt important en la
crítica a la metafísica. La unió de les dades
empíriques i les formes pures constitueix el fenomen.
El
fenomen és, doncs, el resultat d'un procés que arranca
de la intuïció sensible i culmina amb l'aplicació
de les formes pures de la sensibilitat. No hi ha, doncs, fenòmens
fora dels subjectes. Això significa que no coneixem el
que sigui la "cosa en sí", l'objecte tal qual
és, sinó tan sols en tant quant ens afecta. Això
significa una revolució en les teories del coneixement
defensades fins aleshores i que el propi Kant anomena "revolució
copernicana del coneixement".
3.-
El coneixement intel·lectual
A
més del coneixement sensible, tenim, segons Kant, un segon
nivell de coneixement de coneixement. Es tracta del coneixement
intel·lectual, la funció del qual es pensar els
objectes.
Amb
el coneixement sensible s'ha arribat a constituir, a partir de
les dades rebudes en la sensibilitat, una pluralitat de fenòmens
que no posseeixen unitat. Aquesta tan sols s'aconsegueix a través
del pensar, és a dir, a través d'una activitat capaç
d'unificar la pluralitat dels fenòmens. Aquesta activitat
la porta a terme l'enteniment o facultat de jutjar que atribueix
als fenòmens determinats conceptes.
En
el cas de l'enteniment cal aplicar també l'esquema de matèria
i forma. La matèria són aquí els fenòmens
i la forma són els conceptes que el mateix enteniment aporta.
3.1.-
Conceptes, judicis i categories
Kant
distingeix entre conceptes "a priori" i "a posteriori".
-
Els conceptes a posteriori provenen de l'experiència, de
l'observació de les dades comunes a diferents objectes.
Són conceptes empírics ("casa", "mamífer"...)
-
Els conceptes a priori per contra els produeix l'enteniment espontàniament
(és a dir, per si mateix) i no provenen de l'experiència.
És per això que els anomena "purs".
Per
a Kant, els conceptes purs a priori són els que tenen veritable
importància per al coneixement intel·lectual. En
tractar de determinar quins són aquests conceptes purs,
Kant fa una llarga marrada per la lògica aristotèlica
i pel que anomena "deducció metafísica de les
categories", arriba a la conclusió que n'hi ha dotze:
Unitat
Pluralitat
Totalitat Realitat
Negació
Limitació
Substància
Causalitat
Comunitat
Possibilitat
Existència
Necessitat
Però
l'important no és ni si són dotze, ni com arriba
a establir que són aquests i no d'altres. Allò significatiu
és que, segons Kant, aquests dotze conceptes purs desenvolupen
un paper fonamental en l'activitat intel·lectual: no podríem
pensar el món si el nostre enteniment no tingués
aquests dotze conceptes purs que són com principis globals
que ens permeten classificar qualsevol altre concepte empíric
i qualsevol experiència.
Cal
tenir presents dues qüestions importants pel que fa als conceptes
purs de l'enteniment:
1.-
Els conceptes purs són condicions transcendentals, necessàries
del nostre coneixement dels fenòmens.
Això
significa que l'enteniment no pot pensar els fenòmens si
no és aplicant-los aquestes categories. Si no tinguéssim
els conceptes purs (substància, causa, afirmació,
etc...) no ens quedarien sinó un conjunt d'impressions
sensibles inconnexes i desarticulades.
2.-
Els conceptes purs o categories són buits.
De
la mateixa manera que l'espai i el temps han d'omplir-se amb les
impressions sensibles, els conceptes purs han d'omplir-se amb
les dades procedents del coneixement sensible. Les categories
no tenen aplicació vàlida més enllà
dels fenòmens, és a dir de l'experiència.
4.-
Per què la metafísica no pot ser ciència.
A
partir de la distinció entre sensibilitat i enteniment
i de l'aparició de les categories ja podem comprendre per
què la metafísica no pot ser considerada una ciència.
La
metafísica no pot ser ciència perquè és
un conjunt de proposicions o de judicis sobre realitats que estan
més enllà de l'experiència. Si les categories
només poden usar-se legítimament en la seva aplicació
als fenòmens (és a dir, a allò que ve donat
en l'experiència) és obvi que qüestions com
Déu o la immortalitat de l'ànima no pertanyen a
l'àmbit de l'experiència. Per tant és obvi
que la metafísica no pot ser ciència.
Intentar
aplicar les categories més enllà de l'experiència
només dóna lloc a errors lògics i a il·lusions.
Els humans mai no podrem conèixer la "cosa en sí".
Estem limitats al món dels fenòmens. La metafísica
és una "il·lusió transcendental",
és a dir, un ús incorrecte dels conceptes més
enllà de l'empíric.
Però
que la metafísica sigui lògicament contradictòria
i il·legítima no vol dir que sigui absurda. La metafísica
és també una tendència inevitable d'acord
als principis mateixos de la raó. La raó humana
tendeix inevitablement a la recerca de l'incondicionat i, d'aquí
que tendeixi a fer-se preguntes i a formular respostes d'una manera
acrítica sobre Déu, l'ànima i el món
com a totalitat.
APUNTS
A PARTIR DE:
M.
Caballero i altres: NOESIS, Ed. Vicens Vives, Bcn, 1992
Juan Manuel Navarro - Tomás Calvo: HISTORIA DE LA FILOSOFIA,
Ed. Anaya, Madrid, 1983
