EL
CONCEPTE KANTIÀ D'HOME
Pel
que fa a l'home, Kant distingeix dos nivells que, com hem vist,
són clàssics en ell: fenomen i noümen.
·
Fenomènicament, l'home està sotmès a les
lleis físico-biològiques de la naturalesa, de la
mateixa manera que tots els altres membres del món físic.
·
Però en tant que noümen, l'home és un ésser
lliure, que pertany a l'àmbit de l'intel·ligible,
àmbit de la raó pràctica.
La
consideració de l'home és la conseqüència
del reconeixement de les seves "disposicions originàries".
Aquestes disposicions s'articulen segons tres direccions o vessants
concurrents o constituents de la seva naturalesa.
1.
Disposició a l'animalitat, en funció de la qual
s'explica la capacitat tècnica de l'home.
2.
Disposició a la humanitat, que explica la seva capacitat
pragmàtica
3.
Disposició a la personalitat, que explica la seva capacitat
moral
Totes
aquestes disposicions en el seu conjunt expressen l'estructura
constitutiva de l'home, que remet a una dualitat de dimensions,
en consonància a la primera distinció: la dimensió
empírico-sensible i la dimensió ètico-social.
La
primera ens descobreix l'home en la seva dimensió individual,
egoista, tancat en sí mateix, com una cosa més entre
les coses. En aquest sentit es pot parlar de la natural in-sociabilitat
de l'home, sense que a aquest nivell -que no és susceptible
de judicis morals -es pugui donar al mot "insociabilitat"
cap mena de sentit pejoratiu.
La
segona -dimensió ètico-social- configura l'home
com inserit al regne dels fins i de la moralitat, és a
dir, com a ésser que pertany a una comunitat de persones.
En
aquesta dimensió es pot i s'ha de parlar de la sociabilitat
l'home. Aquesta és la dimensió estrictament racional
de l'home.
D'aquí
la paradoxal situació humana: hi ha una "insociable
sociabilitat" i, alhora, una "sociabilitat insociable"
que ens constitueix. L'home és "obra de sí
mateix", en el sentit que la seva racionalitat és
obra de la seva pròpia llibertat. I aquesta llibertat només
s'assoleix al preu d'una lluita contra les tendències internes
a la insociabilitat (val a dir, a l'amor propi, al predomini del
desig sobre la raó etc.)
L'home
"única criatura racional sobre la terra" mai
no aconseguirà com a individu realitzar completament totes
les disposicions originàries de la naturalesa humana. La
tasca de completar aquesta realització correspon a l'espècie.
Per això no és prou que un home vulgui realitzar
la tasca de la Il·lustració. Aquesta tasca correspon
a la totalitat de la humanitat i es pot considerar una labor estrictament
interminable.
Història
i religió són els dos escenaris de l'antropologia
kantiana. La religió perquè tal com la considera
ell, és a dir no pas revelada sinó moral, estableix
la idea del bé més alt com a unió de virtut
i felicitat. La religió, sempre dins els límits
de la mera raó, significa una estricta comprensió
moral de l'home i del seu paper.
La
història, Kant la considera des del punt de vista de la
Il·lustració, és a dir, com un progrés
de la Raó sempre en un sentit més universalista
o "cosmopolita". La realització de l'essència
humana exigeix una societat on poder i dret s'ajudin mútuament
a desenvolupar la racionalitat.
Una
filosofia de la història seria, doncs, un intent d'esbrinar
fins a quin punt, i com, la història, en tant que evolució
de la comunitat humana, ens pot portar a la realització
del bé sobirà. És, per això mateix,
una tasca interminable, més pròpia, però,
del gènere humà que de l'individu. Cal que l'home
(val a dir: l'home de la Il·lustració) s'esforci
a convertir la història en una "societat de ciutadans
del món" perquè només al seu sí
l'humà -definitivament moralitzat -trobarà el lloc
adient de la seva llibertat i superarà l'egoisme biològic
original.
BIBLIOGRAFIA:
J.M.
Navarro Cordón - T. Calvo Martínez: HISTÒRIA
DE LA FILOSOFIA. Madrid, Ed. Anaya., 1983
