MAQUIAVEL:
QÜESTIONS PRÈVIES A UNA LECTURA DEL “PRÍNCEP”
Hi
ha obres que es poden explicar en cinc minuts, en cinc hores,
en cinc anys o en mig segle, perquè en una primera lectura
sembla que resulten extremadament fàcils, però quan
hom s’hi introdueix apareixen un munt de problemes que eren
impensats i que tenen un seguit de greus conseqüències
teòriques i fins i tot d’índole pràctica.
Maquiavel, com Marx per cert, pertany a aquest ordre d’autors
aparentment senzills però realment molt complexos, carregats
de sobreentesos i d’implícits. Convé saber
que “El Príncep” de Maquiavel és una
obra tan enigmàtica pel que fa als seu procés de
redacció i a la seva intenció que, per no saber,
ni tan sols no coneixem ni el seu títol autèntic.
G. Inglese, un dels màxims especialistes en el tema, va
titular DE PRINCIPATIBUS la seva edició crítica
(1994) i EL PRÍNCEP l’edició de butxaca (1995).
De fet, el text es publicà per primer cop a Roma l’any
1532, cinc anys després de la mort de l’autor (edició
Blado) i a Florència (edició Bernardo di Giunta)
però hi ha una extensa col·lecció de manuscrits,
que els erudits numeren de A fins W, seguint l’abecedari,
que sovint no coincideixen.
Molt
en resum, sembla que els savis estan d’acord a considerar
que alguns capítols del PRÍNCEP, entre els quals
un de tan bàsic com el 15, sobre la “Verità
effetuale”, havien estat escrits a part i foren introduïts
en l’ordre del discurs seguint les normes retòriques
de la vella oratòria llatina. Però una lectura del
text que no vulgui caure en l’anacronisme històric,
hauria de tenir també en compte que Maquiavel no pretenia
ser un continuador estricte de la retòrica clàssica.
Això no representa només un problema estilístic,
sinó que afecta al sentit mateix de la proposta maquiavèlica.
En altres paraules: ell no vol escriure un llibre com els de la
tradició medieval o clàssica de consells als prínceps,
sinó que –a partir d’un model literari ja consolidat–
es pretén subvertir el gènere literari, però
també la praxi política, des del seu propi interior.
El
propòsit de trencar amb la retòrica –i amb
la didàctica– clàssica es copsa molt bé
en una primera lectura si, senzillament, ens adonem del paper
que compleixen per a l’argumentació del llibre els
exemples que es presenten sovint, gairebé a cada plana
del PRÍNCEP: en la retòrica clàssica, l’exemple,
l’anècdota històrica, el record d’un
fet d’armes etc., servia per a reforçar l’argument;
en canvi en l’obra de Maquiavel aquests elements estilístics
no fan una funció simplement il·lustrativa del raonament.
Ben al contrari, ell pensa “des dels” exemples que
presenta. Cal recordar sempre que Maquiavel no escriu un tractat
de retòrica, sinó una obra de combat: té
una voluntat de convèncer i usa els instruments retòrics
a tal fi. És fàcil copsar que, a diferència
de l’ús retòric del seu temps, sovint en Maquiavel
els exemples no fan referència a coses que cal fer sinó
–ben al contrari– al que cal evitar: més que
exemples generalment ens proposa contraexemples.
Per
això és difícil trobar “regles”
polítiques en Maquiavel (ell preferia dir-ne “sentències”).
No hi ha res més enganyador que traduir “virtù”
(és a dir la capacitat política) com a “virtut”,
mot que al nostre temps té un sentit moral i que en canvi
per a ell designa una mena de força interior, quasi salvatge.
En un primer moment, la “virtut” maquiavèlica
és la “vigilància” perquè pertany
al coratge, a l’habilitat o la intel·ligència.
Però, més estrictament, la “virtù”
cal entendre-la en un sentit prou divers: vindria a significar
el que les àvies deien quan parlaven de la “virtut”
de les plantes –o de les aigües medicinals– per
tal de curar una malaltia. El Príncep virtuós, com
un metge, més aviat ha de formular un diagnòstic
i determinar quina medicina cal emprar-lo cada cop de manera particularitzada.
En
el curs canviant de les coses que revelen la “qualita de’
tempi” podem trobar situacions de tota mena, que ell designa
amb un vocabulari extremadament curós i carregat de saviesa
pagesa. Hi ha “bonaccia” o “tempesta”,
hi ha “tempi quieti” –o “pacifici”–
com hi ha tempi aversi i “tempo atto” (temps apte
per als propòsits), favorable per a l’acció
de la Fortuna que, com ens diu al cap. 25, “és dona”
i per tant estima els joves i els audaços.
Una
altra qüestió és bàsica per a copsar
el sentit del maquiavelisme és l’omnipresència
de la guerra, que juga un paper central al rerafons de la reflexió
teòrica. Per a Maquiavel, l’estat normal de la societat
és la guerra i no la pau. Aquesta dada, resulta ben fàcil
de comprendre si s’observa que viu en un període
extremadament agitat, i que des de 1494 Itàlia és
envaïda per francesos, aragonesos, alemanys i suïssos.
Entendre Maquiavel significa no oblidar la famosa frase que al
cap. 26 del PRÍNCEP pren de Tit Livi: “Perquè
la guerra és justa per als qui és necessària
i santes són les armes on no hi ha cap esperança
si no és en elles”. Guerra i patriotisme són
per a Maquiavel estrictament sinònims. Quan això
s’oblida resulta inevitable el tòpic discurset professoral
sobre despotisme i maquiavelisme que ignora el paper de Maquiavel
com a fundador de la virtut republicana.
Finalment,
en una introducció a la lectura convindria no passar per
alt el fet que EL PRÍNCEP està escrit per superposició
i combinació del que Fournel i Zancarini anomenen “illots
autònoms”, conjunts significatius que tenen valor
propi en ells mateixos i que es podrien llegir fins i tot per
separat. L’estructura per capítols que aquests autors
proposen és la següent:
Cap
1-11: Examen dels diversos tipus de principats
Cap
12-14: Argumentació en favor de l’exèrcit
propi i de l’art militar que necessita un príncep
Cap.
15-23: Anàlisi de les qualitats que ha de menester un príncep
per tal d’aconseguir una reputació favorable, i per
assolir i mantenir-se al cap de l’Estat
Cap
24: Capítol frontissa; diagnòstic de la situació
italiana a partir de l’anàlisi anterior
Cap
25: Anàlisi del paper de la fortuna i del que pot la “virtù”
Cap
26: Crida a l’alliberament d’Itàlia [exhortatio]
Caldria,
encara, fer alguna referència al context del pensament
renaixentista italià de l’època perquè,
sense anar més lluny, Maquiavel s’enfronta també
al PRÍNCEP, com és fàcil veure al cap. 25,
amb el pensament transcendentalista (Pico, per exemple) i amb
el fatalisme, sovint adornat a l’època de neoplatonisme
i d’aristotelisme. Si alguna cosa detestava, per cert, Maquiavel,
era el “terme mitjà” aristotèlic. Però
abans d’encetar la lectura, ja n’hi ha prou amb el
que portem dit...
