TRES
CONCEPTES BÀSICS EN MAQUIAVEL (1469 –1527):
“AMICS”, “FORTUNA, “VIRTÙ”
AMICS [amici]: El
tema de l’amistat dels poderosos, alhora necessària,
temptadora i perillosa, és un lloc comú del pensament
polític des de l’Imperi Romà i Maquiavel,
com a humanista, el coneixia prou bé. Amistat i govern
tenen una íntima relació, perquè qualsevulla
enemistat podria ser un cop fatal per a les pretensions de qui
aspiri al poder. Governar demana un doble moviment: d’una
banda cal posar les condicions per tal de mantenir el poder i
de l’altra –i al mateix temps– cal fer amics.
Control del poder i establiment d’aliances són dues
necessitats simultànies per a qui vulgui governar. La part
més delicada i astuta de la feina d’un líder
consisteix a triar els seus amics, en mig de les “mutazioni”
o “variazioni”, val a dir, de les crisis inevitables
en totes les coses humanes. El que més costa a un governant
no és pas aconseguir amics, sinó no fer-se enemics.
Però dedicar-se a la política implica necessàriament
tenir-ne i sovint de poderosos.
La
intel·ligència política es mostra, segons
Maquiavel, en ser capaç de destriar amics i enemics (21,167)
i saber quines aliances són possibles, quines necessàries
i quines perilloses. La violència i el conflicte s’han
de donar per suposats en un Estat. Però qui té “bones
armes” acaba per tenir bons amics (19,156): les aliances
són alhora possibles i perilloses; no és el mateix
ser aliat d’un príncep que ser amic seu –i
el bon polític ha de saber notar la diferència.
Els enemics d’un príncep (3,112) no són només
aquells qui ell ha derrotat sinó –i sobretot–
els qui en un nou govern esperaven millorar la seva situació
i no ho han aconseguit. Hi ha una paradoxa en la qüestió
de l’amistat. D’una banda, per naturalesa, els homes
tendeixen per naturalesa a l’antagonisme i a l’interès
propi, per altra banda aquest objectiu no es pot aconseguir sense
amics. Com és obvi aquesta teoria significa una desautorització
en tota regla de les posicions que Aristòtil havia mantingut
en l’ÈTICA A NICÒMAC.
FORTUNA:
El pes de la fortuna en l’establiment de les coses humanes
és un tòpic ja conegut pels historiadors romana.
Aristòtil (FÍSICA II, 4-6, POLÍTICA V,3),
Polibi, Tit Livi i Plutarc l’havien analitzat a pleret.
Però a l’època de Maquiavel els comerciants
també parlaven de la “fortuna de mar”, en el
sentit de la força de l’atzar i del risc més
o menys calculat en els negocis. “Fortuna” seria la
inconstància de les coses, el principi de desordre que
hi ha arreu. En ella s’inclou el voler insaciable, però
també l’imprevist, l’aliè a càlcul.
El paper pertorbador de la fortuna no és, però,
inexorable i només resulta atzarosa a primera vista. Cal
recordar que no només destrueix, sinó que té
un poder creatiu: “fortuna és dona” i “àrbitre
de la meitat de les nostres accions, diu al PRÍNCEP (25).
Si
ens hi fixem amb certa cura, resulta que la fortuna només
es mostra quan no hi ha virtut que se li resisteixi [vegi’s
PRÍNCEP (25) i CAPITOLO DE LA FORTUNE (1066)]. En realitat
cadascú es basteix la seva fortuna, a través de
l’esforç, del treball, de l’atenció
concentrada en els negocis de la vida. Fortuna no és culpable
de res: senzillament “mostra el seu poder” i no se
la pot jutjar amb criteris morals pel que té d’element
còsmic.
Però
Maquiavel no és un providencialista; per això sap
que allí on hi ha un bon exèrcit és estrany
que les institucions siguin febles o que falli la fortuna; per
això el que li preocupa és la contraposició
amb la virtut. La fortuna ens la podem buscar o fer-nos-la. S’ha
dit que, a la manera aristotèlica, la fortuna és
la matèria de les coses, a la qual la virtut ha de donar
“forma”. Altres estudiosos, però, vinculen
el concepte de fortuna al DE NATURA RERUM de Lucreci –que
el propi Maquiavel havia copiat a Roma per al seu ús–
i pensen que té a veure amb els àtoms que segons
l’autor epicuri combinen atzar i necessitat.
En
cap cas la fortuna no implica un complet atzar; per això
la fortuna no és cap justificació a la nostra impotència.
L’home és en bona part responsable del seu destí
per no haver treballat la seva “virtù”. Conèixer
les passions de la vida humana ajudaria a frenar els cops de la
fortuna, malgrat el seu caràcter cíclic.
VIRTUT [virtù]:
El concepte més important del pensament maquiavèlic
i al voltant del qual dóna voltes tot EL PRÍNCEP.
D’una manera general, “virtù” és
la capacitat de portar a bon terme les empreses polítiques
i pressuposa que aquell qui mana ha de tenir una superioritat
intrínseca; la “virtù” és molt
més que el prestigi (reputazione) i es pot identificar
amb la capacitat, amb la força viril (“Vir”
significa “home” en llatí). No consisteix tan
sols en el talent, ni en la destresa (termes massa pàl·lids,
per definir el concepte). Podria considerar-se el principi contrari
a la “fortuna” (entesa com a “atzar”),
però també és la capacitat d’associar’s-hi
per tal de triomfar, fent-se propici o favorable l’atzar.
Implica un esforç però sovint Maquiavel la diferencia
de la “indústria” (o capacitat de desplegar
els mitjans necessaris per a realitzar una empresa; vegi’s
3,113); consisteix gairebé en un art perquè transcendeix
els límits de l’habitual. Maquiavel diu que no pot
ser expressada (PRÍNCEP, 18) sinó amb la imatge
d’un híbrid, com el centaure Quiró –meitat
bèstia i meitat home– perquè és alhora
força i astúcia, excel·lència i càlcul,
previsió i intuïció. La virtù combat
al mateix temps mitjançant la llei i mitjançant
la força. En la virtù hi ha alhora implícites
i sumades les característiques de la guilla i del lleó.
(18, 153-154 i 19,159-160). Té molt a veure amb la ferotgia
en la mesura que és capaç d’unir la violència
animal amb la inventiva humana. Podria descriure’s com a
“mobilització total”. Implica, com és
obvi, la total desvalorització del terme mitjà aristotèlic.
