MATERIALS
PER A LA LECTURA DEL Cap. 3 “DE LA SANCIÓ ÚLTIMA
DEL PRINCIPI D’UTILITAT”
A.- INTRODUCCIÓ – CONSIDERACIONS PRÈVIES
A LA LECTURA DEL CAP. 3
I.- El que
Mill argumenta al cap. 3 del seu UTILITARISME és el criteri
últim o la fonamentació del principi utilitarista.
En definitiva, la pregunta que dóna unitat al capítol
vindria a ser: “per què hem de fer-nos utilitaristes
en ètica per comptes de, per exemple, kantians?”.
Per a l’utilitarisme una teoria ètica que vulgui
ser de caire universal, és a dir, recomanable a tothom
i a cadascú com a criteri de conducta, ha de vincular l’acció
moral a la llibertat i la felicitat. El que és útil
des del punt de vista moral és el que augmenta la llibertat
i la felicitat general, és a dir, allò que maximitza
el benestar per a més gent. A diferència de SOBRE
LA LLIBERTAT, però, aquest llibre no està enfocat
des de la perspectiva del dret individual, sinó que té
present el fet que una maximització de la utilitat passa
per acceptar que la felicitat individual té menys valor
que la col·lectiva. Al final del primer paràgraf
del cap. 3, Mill planteja la pregunta bàsica: «...
per què estic obligat a promoure la felicitat general?
Si la meva felicitat consistís en quelcom diferent ¿Per
què no he de donar-li preferència?».
II.- Ha de
quedar clar que el text de Mill és incompatible amb l’hedonisme
vulgar: el plaer i la utilitat que es plantegen a l’obra
són de caire solidari. Aquest és un punt que diferencia
radicalment l’individualisme utilitarista de Bentham respecte
a l’utilitarisme de Mill (o al menys del Mill de UTILITARISME
al 1861). La major utilitat és la més gran felicitat;
i és més gran la felicitat de molts que la d’un
de sol. Ningú no pot ser feliç tot sol: per a ser
de debò feliços necessitem ser-ho amb els altres.
És la felicitat agregada (la suma de les felicitats de
tots i cadascú) el que dóna el nivell de benestar
i d’integració d’una societat. No tots els
plaers “desitjats” són de debò “desitjables”,
és a dir, veritablement útils: no tots maximitzen
la felicitat global. D’altra banda la perspectiva sobre
l’hedonisme que assumeix Mill és qualitativa. El
veritable plaer no rau a “tenir “més”
sinó a “ser millor”. Com diu la famosa màxima
utilitarista «Val més ser un Sòcrates insatisfet
que un porc satisfet».
III.- Al cap
2 del llibre Mill també té interès a distanciar-se
de la doctrina liberal més pedestre que identificava l’utilitarisme
amb el “hard work” [treball dur] en una evolució
de la teoria del sentit comú. La filosofia del sentit comú
era una derivació de l’empirisme escocès que
va tenir, més tard, una gran influència a Catalunya
en la mesura que responia als interessos d’una burgesia
industrial. Entre els partidaris del “common sense”,
era un tòpic considerar que “la utilitat màxima
és el treball”. Per això el moviment socialista
veia amb prevenció l’utilitarisme considerant-lo
com una justificació de l’explotació. Però
per a Bentham i Mill la utilitat és allò que ens
fa feliç la gent; i és obvi que no qualsevol treball
fa feliç, ni és socialment útil: n’hi
pot haver de creatiu (tenir cura de les flors del meu jardí)
i d’alienant, inútil i embrutidor. Podria ser útil
ser frívol o esnob (això ajuda a divertir la gent)
i pot ser útil una vida dedicada als plaers senzills. De
fet, Mill identifica el seu model moral amb la vida de plaers
senzills que havia reivindicat Epicur. En aquest sentit, també
pot resultar més útil la feina d’un pagès
que té cura del medi ambient que la d’un industrial
que el destrueix. Tòpics com “el treball dignifica”
o “qui de jove no treballa de vell morirà a la palla”,
no reflecteixen de la moral utilitarista, ni l’estat de
l’evolució social. Treballar dotze hores en un bar
amb un contracte escombraries i dependre de les propines, no dignifica
ningú -i qui no treballa no ha de morir a la palla sinó
que té tot el dret a una ajuda suficient de la Seguretat
Social. L’economia no és el criteri de utilitat de
cap manera.
Ja amb poc
més de vint anys, Mill havia escrit al cinquè dels
seus ASSAIGS SOBRE ALGUNES QÜESTIONS DISPUTADES EN ECONOMIA
POLÍTICA que la utilitat de l’economia no és
la de l’«homo oeconomicus», l’abstracció
del subjecte que busca maximitzar el seu benefici material: «Mai
cap economista polític no ha imaginat que els éssers
humans autèntics no tinguessin cap més desig que
la riquesa, o cap altre objectiu que no cedís davant la
més insignificant motivació de tipus pecuniari».
Un «oeconomicus» és una abstracció,
però la utilitat és «felicífica»
(és a dir, de felicitat agregada) i no estrictament econòmica
al menys en el sentit més habitual del mot.
IV.- És
important també diferenciar dos conceptes que no tenen
res a veure i que, de fet, per a Mill són estrictament
antagònics, però que els crítics de l’utilitarisme
confonen de forma sovint interessada. No és el mateix el
«contentament» [en anglès, “content”],
és a dir, la conformitat, l’acomodament, que la “felicitat”.
Per a ser feliç cal ser actiu, protagonista de la pròpia
vida, creador. En el contentament som tractats com a objectes
(ens “fan” contents). En la felicitat ens tractem,
i exigim ser tractats, com a subjectes (ens “fem”
feliços). Per exemple: tenir diners, però no res
més que diners, pot ser font de “contentament”,
però no de felicitat. Hi podria haver esclaus (i “gigolos”
i “gígolas”) contents, però no feliços...
Per això la felicitat demana com a condició prèvia
la llibertat (tema de ON LIBERTY) i la llibertat que sempre és
quelcom personal i intransferible fonamenta també una sociabilitat
útil i solidària (tema del llibre). Una societat
que assumeix com a regla la llibertat individual i el dret a la
diferència –criteris centrals en el liberalisme–
serà no només la més útil sinó
sobretot la que produeixi més benestar a tots els seus
membres.
EL
PLAER SEGONS BENTHAM I MILL
Per a Mill
els plaers han de ser “de qualitat” (utilitarisme
de la regla). No és útil qualsevol mena de plaer
sinó el que fa una vida millor –i “més”
no significa millor. Això es pot explicar amb un conegut
exemple d’òptim parettià (Paretto era un economista
utilitarista italià posterior a Mill). D’una manera
molt senzilla: menjar un tros de pastís produeix un gran
plaer, menjar-ne quatre fa que trobem l’últim amb
menys sabor, menjar-ne quatre-cents ens portaria a l’hospital.
Més pastís no vol dir més plaer, sinó
menys.
Jeremy Bentham
va escriure uns famosos (i ripiosos!) versots que explicaven quina
és la mena de plaer que promou la teoria utilitarista.
Tot i que Mill a UTILITARISME s’allunya molt del seu mestre,
i que el poema es podria qualificar també d’hedonisme
vulgar, no estaria de més recollir els requisits del plaer
benthamita:
«Intense,
long, certain, speedy, fruiful, pure / Such marks in pleasures
an in pains endure. / Such pleasures seek in private be the end.
/ If it be public, wide let them extend / Such pains avoid, wichever
be thy view? / If pains must come, let them extendeded to few»
[«Que
sigui intens, llarg, segur, ràpid, fructífer, pur
/ Et cal tenir en compte per al plaer o el dolor segur / Cerca
plaers tals per al plaer privat / Estén-los, no obstant,
quan sigui públic / Evita dolors tals per a tu o per a
un altre / Si cal que hi hagi mals, que a pocs abasti».]
MILL
I KANT
El model utilitarista
d’ètica (conseqüencialista, a posteriori) s’enfronta
gairebé punt per punt al model kantià (deontolològic,
a priori). Hi ha una dificultat, que Mill resumeix molt per sobre
al cap. 1 del llibre i que explica prou bé perquè
un utilitarista considera que la resposta de Kant no és
adient de cap manera: es tracta del que s’acostuma a anomenar
“l’argument del pervertit sexual” –tot
i que Mill, home del segle 19 i educat en les convencions victorianes,
no l’anomena així de cap manera. Vegem-ne la seva
presentació a UTILITARISME: «Aquest home insigne
[Kant] (...) estableix un principi universal com a origen i fonament
de l’obligació moral. Diu així “Obra
de tal manera que la regla conforme a la qual actues, pugui ser
adoptada com a llei per tots els éssers racionals”.
Però quan comença a deduir a partir d’aquest
precepte qualsevol dels deures relatius a la moralitat fracassa,
de manera gairebé grotesca, en la demostració de
què hi hauria alguna contradicció, alguna impossibilitat
lògica (i ja no diguem física) en l’adopció
per part de tots els éssers racionals de les regles de
conducta més immorals».
Traduït
d’una manera senzilla, l’argument vindria a dir que
si un pervertit gaudeix en la seva perversió i la seva
consciència no li impedeix fer-ho, llavors també
podria voler que la seva màxima d’actuació
(“sigues pervers!”) esdevingui llei universal. A un
altre nivell, quan Kant diu que la mentida és universalment
dolenta (sense cap excepció possible) sempre seria possible
argumentar-li que mentir a una persona quan pregunta on viu algú
perquè el vol assassinar, seria altament recomanable. En
definitiva, per a un utilitarista són les conseqüències
d’un acte –i no els principis que l’animen–
el que el converteix en acció moral.
Al cap. 3,
i al llibre en el seu conjunt, Mill presenta la teoria utilitarista
en debat simultàniament amb les altres dues teories morals
bàsiques del seu moment històric; d’una banda
el kantisme que és una teoria del deure pel deure, a priori,
basada en la consciència moral universal -i de l’altra
el socialisme, que sense constituir en primer terme una teoria
moral porta, tanmateix, implícites unes afirmacions morals
(especialment sobre la solidaritat entre els humans [a través
de l’acció col·lectiva o consciència
de classe] i sobre la felicitat [vinculada a la justícia]).
Mill defensa
que l’utilitarisme no és una teoria moral “heterònoma”.
Kant havia usat aquest mot per referir-se a les teories que oferien
al final un premi o un càstig i que depenien de la voluntat
o de l’interès però del “deure pel deure”.
“Heterònom” –el contrari d’«autònom»–
és qui depèn de l’opinió dels altres,
no de la pròpia, qui actua per profit, no per deure. Per
a Mill la moral religiosa és, efectivament, “heterònoma”
perquè el seu bé depèn de complir la voluntat
d’un Déu. El principi d’utilitat no depèn
de l’èxit social de les nostres accions, ni ens dóna
necessàriament plaer, ni ens garanteix res. La utilitat
d’un acte la descobrim apel·lant a la nostra consciència,
però no es tracta d’una consciència universal
i a priori, sinó d’una consciència educada
en una societat concreta i que vol ser de profit en un context
social concret. L’acció correcta es pot validar d’una
manera objectiva: depèn alhora de la sanció externa
i del contentament amb la nostra acció: quan sabem que
una decisió moral ha estat “útil” (profitosa)
a més gent experimentem una sensació de felicitat
interna i, alhora, ens sentim bé amb nosaltres mateixos.
Per a Mill
no és dolent, al contrari, obrar perquè l’acció
produeixi profit. Però cal distingir entre el que anomena
«sanció externa» i «sanció interna»
de la nostra conducta. Si obrant bé anem al cel, o si ens
donen, per exemple, la Creu de Sant Jordi, millor que millor.
Seria una sanció externa de la nostra acció i «això
pot ser emprat per a reforçar la moralitat». Però
la «sanció interna» és la que prové
del nostre sentiment de contentament interior, de la nostra consciència
en definitiva.
Per a Kant
l’única sanció de debò valuosa és
la que prové de la nostra consciència. Hi ha una
llei moral interna (l’«imperatiu categòric»)
que ens impulsa a obrar. Mill no està en absolut d’acord
amb aquesta hipòtesi. Per a ell l’imperatiu categòric
només tindria sentit si, prèviament, hi ha en la
consciència un “sentiment” moral que no és
de cap manera natural i que no tothom té. En definitiva,
segons un utilitarista per a ser kantià prèviament
caldria haver estar educat en un sentiment de deure i d’abnegació,
que molta gent no sent naturalment. Per això actuar segons
l’imperatiu categòric sovint provoca «violentar
sentiments» i fa caure presa de «remordiments».
És un capteniment massa sublim i, per tant, irrealitzable,
impossible de demanar a tothom. La sanció interna de l’utilitarisme,
en canvi, és la que prové del propi contentament
quan la meva acció maximitza la felicitat. A diferència
de Kant, per a qui l’obligació moral és “transcendent”
(a priori), per a Mill els resultats de complir amb el meu deure
són objetivables, maximitzen la felicitat no només
de qui actua moralment, sinó de la humanitat.
En termes
de la psicologia evolutiva de Kohlberg es podria dir que qui obra
moralment des del punt de vista utilitarista se situa en un àmbit
“postconvencional”; la utilitat de debò és
la que augmenta el benestar de tots –i d’aquesta manera
també el meu. En la mesura que aquest comportament que
em fa feliç hauria de ser just, potser Mill no està
tan lluny de Kant. El que els distingeix és però
un matís molt significatiu. Per a Kant la felicitat individual
no era important davant la sublimitat de la justícia. Per
a Mill, que al cap i a la fi prové de la tradició
empirista, sense felicitat dels individus –és a dir,
sense creixement de la individualitat– no hi ha podria haver
felicitat social sinó, a tot estirar, contentament.
A Mill tampoc
no li importa si la sanció de la nostra acció és
interna o purament externa. O, en termes kantians, no li sembla
significatiu quin sigui el “mòbil” que ens
impulsa a obrar. Importen les seves conseqüències.
Per a explicar-ho posem un exemple que no està en l’obra
de Mill i que potser no és gaire ortodox, però tant
de bo sigui clar: imaginem que l’actriu X havia fet pel·lícules
de molt èxit, però ara la seva carrera cinematogràfica
va de baixa. El seu últim film ha estat un desastre i ha
rebut pèssimes crítiques. Llavors, per tornar a
fer parlar d’ella, anuncia que es fa membre d’una
ONG solidària-amb-els-orfes-de-l’Àfrica i
que els dóna un milió d’euros. Tot seguit
es fa fotos amb els orfenets, les revistes lloen el seu bon cor
i la seva carrera remunta. Per a Kant aquest acte, tot i fer el
bé als orfes, no seria moral perquè no està
fet per deure sinó per pur oportunisme interessat. En canvi,
per a Mill, i per als orfes, la motivació de l’actriu
resulta perfectament secundària: el que val són
les conseqüències dels actes. Si un nen orfe troba
llar i aliment, no hi ha res a objectar a l’acció;
gràcies a que una actriu ha de cobrir una necessitat subjectiva
(fama), un orfe haurà resolt una necessitat objectiva (menjar).
Tant l’actriu com el nen n’han tret profit, encara
que d’una manera molt diferent. Si l’acte és
desinteressat serà millor, però que sigui interessat
no el converteix en dolent.
Per a Kant
un acte bo depèn d’una intuïció correcta,
està innatament gravada a la nostra ànima la predisposició
al bé i a complir amb el deure. L’home és
bo quan obra amb bona voluntat, és a dir segons el principi
innat que l’acosta al bé. L’utilitarisme també
pressuposa la bona voluntat però, a més, en la mesura
que té conseqüències pràctiques i avaluables,
l’acció bona no es limita a l’àmbit
dels principis, sinó que abasta les conseqüències.
Per a Mill, en canvi, malgrat no creure «que la creença
moral afegeixi cap eficàcia addicional a la sanció
interna», la utilitat és també una creença
moral sense necessitat de caure en la subjectivitat.
MILL,
ROUSSEAU I EL PENSAMENT SOCIAL
Però els sentiments morals ha de ser educats. El que anomena
«principi de la felicitat general» no neix espontàniament
contra el que pensava Kant, però és consubstancial
a la socialització. «El desig d’estar units
amb els nostres semblants –diu Mill– és un
poderós principi de la naturalesa humana i, sortosament,
un dels que tendeixen a enfortir-se àdhuc sense que sigui
expressament inculcat, donada la influència del progrés
de la civilització». En aquest punt, Mill respon
a les tesis rousseanianes que: «L’estat social és
alhora tan natural, tan necessari i tan habitual que (...) l’ésser
humà no pot concebre’s a sí mateix si no és
com a membre d’un col·lectiu». O en altres
paraules: «[el] sentiment d’associació es reforça
cada cop més i més conforme la humanitat abandona
l’estat d’independència salvatge».
D’aquí
es deriven per a Mill dues conseqüències:
1.- d’una banda que l’autèntica felicitat no
pot ser solitària sinó solidària (contra
els romàntic i rousseaunians).
2.- de l’altra que l’autèntica felicitat només
es possible en una societat democràtica, regida pel principi
d’imparcialitat o de «igual consideració dels
interessos de tots». Això d’una banda vincula
Mill amb el socialisme cartista i d’altra banda és
el principi democràtic defensat per Bentham: «cadascú
val per un i només per un».
DEMOCRÀCIA
I IGUALTAT
És
interessant observar que al capítol 3 apareix l’argumentació
que permet passar d’una consideració democràtica
(la igualtat de tothom a l’hora de fer valer els seus interessos,
perquè cada vot és comptat per un i només
per un), a una consideració socialista de caire humanista
i no totalitari; l’argument és senzill però
rotund: sortint de la base que cada vot val només per un
i tots els vots valen igual. necessitaré cooperar amb els
altres per tal de fer triomfar els meus interessos particulars.
D’aquesta manera, cooperar amb els altres és l’estratègia
més útil per tal que jo visqui millor: Com diu Mill:
«en la mesura que [els individus] cooperen, els seus fins
s’identifiquen amb els d’altri. Es produeix, al menys,
un sentiment provisional de què els interessos dels altres
són els meus propis interessos». O d’una manera
encara més clara, cada cop més: «cada cop
més [en societat, l’home] tendeix a identificar els
seus sentiments amb el bé aliè o, com a mínim,
amb un augment constant i gradual de la seva consideració
envers aquell». Promoure els interessos de tots és
la millor manera de promoure també els meus junt amb la
resta.
És
important comprendre que per a Mill –i per influència
seva, també posteriorment en l’àmbit del laborisme
britànic– la consideració de la llibertat
i de la igualtat resulta estrictament inseparable del concepte
de «civilització». En altres paraules, el natural
i biològic seria la violència. Arribar a tenir «igual
consideració dels interessos de tots» demana cultura.
El sentiment més primari seria l’agressivitat; per
a interessar-se pels altres cal «el contagi de la simpatia
i la influència de l’educació». El concepte
de “simpatia” havia estat teoritzat per Hume i a través
d’Adam Smith arribà a Bentham i a Mill. Amb el concepte
de “simpatia” Hume havia volgut contrarestar el concepte
de “Sentit moral” propi d’un filòsof
del XVIII avui poc llegit, però molt important a la seva
època, Lord Shaftesbury.
Hume, com
després els utilitaristes no creia que hi hagués
“un” sentiment moral, sinó molts i diversos
perquè estrictament l’experiència de la vida
mostra la seva diversitat. Per això parlava de l’«internal
sense», o de «sense of virtue», de «sentiment
of approbation or disapprobation», i també de «moral
taste», al qual corresponien una «moral deformity»
o una «moral beauty». Per a Hume, la simpatia és
«the great source of moral sentiment». La simpatia
no és un sentiment que ens surti de forma natural, cal
conrear la societat per a sentir simpatia per les persones i,
a més, la simpatia s’expressa de forma simbòlica.
Per a Hume, com per a Smith, Bentham i Mill que no són
de cap manera filòsofs naturalistes, la simpatia és
una expressió de civilització. Bentham, el mestre
de Mill, insistí molt sobre el fet que el sentiment, tot
i que pogués ser de vegades natural, enterbolia el que
de debò és just –cosa que només podem
descobrir mitjançant un càlcul de conseqüències.
Podem simpatitzar
amb idees, persones o coses amb qui no tenim res a veure (de fet,
com va observar Smith a les LECTURES ON JURISPRUDENCE fins i tot
podem simpatitzar amb un mort –cosa que fan sovint els historiadors
i que no deixa de ser una mica morbós, tot sigui dit),
però per a simpatitzar ens cal una societat, una cultura,
uns sentiments “treballats” per l’experiència.
Mill aprofundeix
aquesta tendència a considerar la simpatia com el sentiment
que fonamenta la sociabilitat, a partir del concepte republicà
de “fraternitat” que els socialistes llegien com a
“solidaritat” i que ell veu com un sentiment dinàmic
que produeix felicitat col·lectiva
