Un
dels temes més repetits en el mite grec -i que apareix
de forma molt central en tot el món homèric- és
el de la vergonya ("aidós"). L'anàlisi
d'aquesta qüestió fou renovat per l'antropòloga
nord-americana Ruth BENEDICT en el seu llibre: "El crisantem
i el sabre, models de la cultura japonesa" (1946) en què
contraposa la "cultura de la vergonya" (japonesa, en
aquest cas), a la "cultura de la culpa" (judeocristiana).
Òbviament el llibre estava redactat per intentar la "traducció"
dels costums i la mentalitat japonesa als hàbits dels guanyadors
de la II Guerra mundial. Però, més enllà
d'això, aquesta contraposició és també
fèrtil per entendre els valors morals dels mites grecs.
No endebades, "aidós" -és a dir: "vergonya"-
era el crit dels generals grecs per llançar les tropes
al combat.
Per
a Benedict, en les "cultures de la culpa" hi ha uns
criteris universals de moralitat i una idea molt "forta"
de la consciència individual. En canvi, en les "cultures
de la vergonya" hi ha una moralitat pròpia i específica
de cada grup social (guerrers, dones, comerciants...) i l'individu
-com a singular- pesa molt poc en relació al grup.
En
una cultura de la culpa, el qui actua malament "defrauda"
la seva consciència. En tot cas, el grup pot, perdonar-lo,
o expulsar-lo. Però, en canvi, per dir-ho com Benedict:
"Allí on la vergonya representa la sanció principal,
l'individu no experimenta cap atenuació de la pena pel
fet de fer-la pública, ni tant sols participant-la al seu
confessor. Fins i tot, la confessió manca de sentit. Quan
algú confessa, el grup pensarà que l'individu pretén
voluntàriament infringir-se una pena". A la cultura
de la vergonya, el que importa és "que no se sàpiga":
l'individu només queda deshonrat si la seva conducta és
de coneixement públic. Si fos dolenta, però ningú
no la conegués, no passaria res. A la cultura de la vergonya
"no ens inciten a confessar els nostres pecats ni tan sols
als mateixos déus".
La
cultura de la vergonya té més rituals per celebrar
la felicitat (identificada generalment amb l'abundància)
que per complir la penitència (que acostuma a ser brutal).
La
vergonya va acompanyada de "dolor personal", més
que de "dolor moral" (propi de la culpa). Seguint Benedict,
als japonesos els causa vergonya: "no se capaços d'observar
una bona conducta, d'establir una jerarquia entre les diferents
obligacions, o de preveure les diverses contingències futures.
La vergonya -diuen - és el començament de la virtut.
Un home que tem la vergonya observarà totes les regles
d'una bona conducta".
La
vergonya ocupa, doncs, en l'ètica japonesa, el mateix lloc
que la bona consciència en l'ètica judeocristiana
occidental. Cadascú està molt atent al judici que
la seva conducta provoqui en els altres, de la mateixa manera
que un occidental vol "no tenir càrrecs de consciència".
Així,
per exemple, al Japó la "vergonya" implica que
cal fer coses potser fins i tot per sobre de les pròpies
possibilitats. No està tan lluny el món del Lazarillo,
on per no passar vergonya un "hidalgo" castellà
pot fer coses inversemblants. Però al Lazarillo aquesta
vergonya és blasmada, mentre a la societat japonesa i a
la Grècia homèrica era enaltida.
A
diferència de la cultura de la culpabilitat, la cultura
de la vergonya no provoca intolerància directa, sinó
un seguit de formes d'exclusió prou més subtils,
carregades de símbologia que només comprenen els
iniciats. Hi ha una "comunitat d'ambient", que es regeix
per sobreentesos, per implícits: hi ha un "poder del
lloc" (exercit com a derivació del lloc que s'ocupa)
més que un poder de la norma.
Amb
tot, les "cultures de la vergonya" són politeistes
i permeten conciliar fidelitats diverses sense que els individus
se sentin en contradicció. Alguns antropòlegs consideren
que, en contextos de canvi cultural, són més lliures
i més tolerants, en la mesura que posen el reforçament
de la solidaritat grupal per sobre d'altres consideracions més
abstractes.
Si
la tradició judeocristiana posa l'accent en la culpa; en
canvi, el mite grec desvincula "mal" de "culpabilitat"
i el vincula a la vergonya. El mal en la tragèdia grega
és (¿sempre?) vist com un atzar dissortat del qual
l'heroi no és culpable: en tot cas el que mostra la tragèdia
és el perill de "ceguesa" que amenaça
la vida de tothom -i en la representació, la de l'heroi.
El paper del cor tràgic, actuant com a veu del poble, posa
l'accent , estrictament, a evitar les accions que puguin derivar
en vergonya. En tot cas, la tragèdia "pagana"
no viu la dissort com un càstig legítim sinó
com la summa de factors -en principi aleatoris- fins a ordir una
trama de la qual (per la pressió de les circumstàncies)
ningú no pot fugir, tot i que se'n puguin sentir responsables
-generalment, més per omissió que per acció.
Que això pugui ser legítimament connectat amb la
cultura japonesa és, certament discutible. Però
també és suggestiu pensar una ètica deslliurada
del joc de la culpabilitat.
