'Hubris' - Mite i desmesura
A Grècia era desconeguda la nostra idea de ‘pecat’. Els seus déus no eren una expressió de conceptes morals, sinó forces de la naturalesa divinitzades. No es cometien pecats, sinó desmesures, o excessos, perquè la naturalesa – i també la naturalesa humana – per definició pot ser sempre brutal o excessiva. Els mites grecs pretenen mostrar que al món hi ha hubris (desmesura, excés, insolència, orgull exagerat, excés...) i que aquesta desmesura s'ha de contrarestar a través de la prudència dels ciutadans (sofrosine). Per això cal viure una vida harmoniosa, equilibrada, que és la que millor ens protegeix de les maltempsades.
La hubris consisteix en un sentiment violent inspirat per la passió, que hom pot trobar al cor de tots els homes, però molt especialment en els herois. Hubris és una arrogància honorable, un menyspreu temerari, una insolència típicament humana que els déus castiguen perquè els humans per molt rics o poderosos que creguin ser, no poden traspassar els límits que els són propis. La hubris és amartia (error, bogeria). Quan algú desitja quelcom més que el que el destí li ha donat, cau en hubris.En certa manera tothom porta la hubris al cor en forma de descontrol sobre els propis impulsos i, per això mateix, es posa en perill. Com diu Hesíode: ‘la divinitat tendeix a abatre tot el que destaca en excés’ (VIII, 10).
Hi ha tres formes de hubris que l’home autènticament educat, el bon ciutadà, ha de saber dominar per viure harmònicament:
1. Moira (Destí – o més estrictament ‘lot’, ‘part’ o ‘porció’: el lot, la part o la porció que et toca de felicitat o de dissort en la vida).
2. Daimon (Veu interior, energia de les potències de l’ànima i també ‘ombra’ o ‘temptació’).
3. Àte (Bogeria, encegament de l'ànima i també la ruïna).
1. El destí és imprevisible, per tant és perillós. Ningú no té la culpa del teu destí, imposat per una força còsmica brutal, però cal aprendre a suportar-lo.
2. La veu interior inclou també la idea de ‘sort’, el fat, el purament atzarós incontrolable. A partir de Sócrates la paraula daimon passarà a significar caràcter, forma de ser.
3. És la bogeria, la follia. Etimològicament: "La ceguesa de l’ànima". Els déus enceguen l'esperit d'algunes persones fent que ells mateixos s’autoenganyin: és una forma de maleir-les i portar-los a la ruïna Segons Hesíode, Até és una de les filles d’Eris (la discòrdia) i està emparentada amb la Injustícia.
Quan les ‘lithai’ (personificació de les pregàries), no són escoltades per els homes, durs de cor, llavors envien a Até per castigar-los.
Curiosament a Grècia mentre la ceguesa moral és una hubris, la ceguesa física és considerada una forma de saviesa. Homer, el gran transmissor dels mites, era cec i es considerava que el cec era un savi perquè en realitat podia veure millor que els altres homes l'interior. El que és pitjor és "encegar-se", deixar-se portar per la pura irracionalitat, o per la insolència, no ser prou fred a l'hora de reflexionar.
El càstig que els déus grecs atorguen a la hubris s’anomena nèmesi i té com a conseqüència fer que l’home retorni als límits que va voler depassar. Per a evitar-la cal viure amb mesura i sobrietat, orientant la vida pel principi de pan metron, expressió que significa ‘mesura en totes les coses’, o també ‘mai en excés’ o ‘sempre bé’.
Exemples de hubris els trobem en personatges mitològics com Prometeu, Ícar, Èdip...
La tragèdia grega era una forma d’educació popular perquè mostrava que qui comet excés és castigat.
