UNA
INTRODUCCIÓ A
“SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL”
SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL és un text
breu (només de 14 paràgrafs) però d’una
importància decisiva en l’obra de Nietzsche perquè
s’ocupa del que, a grans trets, hom podria anomenar la “filosofia
del llenguatge” de Nietzsche. El que passa és que,
com sempre en l’obra d’aquest autor, no se’ns
presenta “només” una filosofia del llenguatge,
sinó que hi inclou una reflexió en profunditat sobre
el paper de la metàfora i sobre la relació del llenguatge
amb la veritat.
Amb
Nietzsche apareix plenament en la filosofia el que s’ha
anomenat “consciència lingüística”,
és a dir, el convenciment que els conceptes –i bàsicament
els conceptes de caire moral (bo/dolent just/injust, etc.)–
són construccions lingüístiques, és
a dir, instruments per a la dominació i per a la domesticació
de la realitat i no predicats o propietats essencials de les coses.
Ell serà el primer a observar que el llenguatge, per comptes
d’acostar-nos al món real, ens n’allunya i
ens el dissimula. El llenguatge i la veritat per a Nietzsche són,
senzillament, una metàfora, una il•lusió,
una ficció que ha oblidat el seu origen fictici. L’originalitat
de Nietzsche com a filòsof del llenguatge rau en què
no l’estudia com un fenomen de comunicació sinó
que, ben al contrari, el presenta com allò que ens impedeix
de comunicar-nos realment perquè les paraules –i
més estrictament l’ús metafòric de
les grans paraules– ens amaguen les coses.
Les
afirmacions bàsiques de SOBRE VERITAT I MENTIDA... no són,
però, quelcom que aparegui com a novetat en aquest text.
En realitat Nietzsche va sostenir la mateixa concepció
sobre el llenguatge i la veritat en totes les seves obres. Les
mateixes conviccions hom pot espigolar-les aquí i allí
en tota l’obra nietzschiana i, de fet, deriven de la seva
concepció de la voluntat com un “poder” que
mai no pot degradar-se a ser tan sols “concepte”.
Ja
al paràgraf 41 d’AURORA (1881), Nietzsche havia observat
que: “Sempre que els homes de les primeres edats situaven
una paraula, creien haver realitzat un descobriment, creien haver
resolt el problema; i el que havien fet era dificultar la solució.
Ara, per tal d’aconseguir el coneixement, cal empassegar
constantment amb paraules que s’han fet eternes i dures
com la pedra, tant que fins i tot és més fàcil
trencar-se una pedra que trencar una paraula”.
I
al paràgraf 265 de LA GÀIA CIÈNCIA (1881-1882)
trobem l’aforisme sobre l’últim escepticisme
en què Nietzsche ens diu: “¿Quines són
en darrer terme les veritats de l’home? Els seus errors
irrefutables”.
En
aquests dos textos, triats entre molts d’altres, podem trobar
la síntesi del que en forma més arrodonida es planteja
a SOBRE VERITAT I MENTIDA...:
1.-
Que el llenguatge és sempre una presó (un conjunt
de metàfores que ens impedeixen de copsar la veritat del
món)
2.-
Que la veritat no és altra cosa que un prejudici (una construcció
feta de forma interessada) que hem acabat prenent com a veritat
més per un acte de fe que per una anàlisi racional.
No
és, però, que Nietzsche menysprees el llenguatge;
ben al contrari, el considerava una de les obres més significatives
dels humans, que a través de la paraula han construït
un ordre en el real. El problema és que llenguatge ha domesticat
el món però al mateix temps ens ha convertit en
éssers morals, a través de la paraula restem presoners
de conceptes que tenen una existència exclusivament lingüística,
com “veritat” o “mentida” conceptes que,
en ells mateixos, ens impedeixen veure el món tal com és
(com una força) per convertir-lo en un fet moral.
Gràcies
a aquesta presó i a aquest prejudici que és el llenguatge
s’ha pogut bastir el gran espectacle que és la cultura
però també, i al mateix temps, l’home s’ha
acabat trobant presoner dels prejudicis que ell mateix ha construït.
Nietzsche
és un filòleg i com a tal té una clara consciència
del fet que el llenguatge no mostra la veritat de la cosa sinó
que és, al contrari, una construcció arbitrària
que designa, que indica la cosa, però que alhora, domestica
la realitat i ens torna incapaços de copsar el que la cosa
sigui. Posant nom a les coses –i convindria recordar que
l’acte de posar nom a les coses és una de les primeres
coses que feu Adam segons el Gènesi– se’n pren
possessió i, en resum, se les domina però alhora
se les torna insignificants. Les etimologies ens mostren d’una
manera molt òbvia fins a quin punt el que en el llenguatge
antic era terrible, s’ha convertit en quelcom purament banal
només per la força de l’ús. El llenguatge
actua així com una forma d’autoengany perquè
en el fet de “donar nom” creiem que ja dominem el
poder de les coses. La ficció del “donar nom”
ens permet evitar el dolor que ens produiria el coneixement de
la Veritat.
Per
a introduir-nos en SOBRE VERITAT I MENTIDA... cal no oblidar mai
que per a Nietzsche la veritat és una forma del “poder”:
no està constituïda per un joc de conceptes, sinó
per “forces”. La veritat mai no pot consistir en una
idea, en el sentit platònic del mot, sinó en una
“intensitat”, que expressa la força de la voluntat
de poder –i no de la voluntat de veritat. El que al paràgraf
primer de SOBRE VERITAT I MENTIDA... s’anomenen els “animals
llestos que inventaren el coneixement” (els humans) són
éssers que han construït el llenguatge com una eina
per dominar el món i fer-se’l seu. El llenguatge
és una “fe” -aquesta idea apareix també
a la primera part del seu HUMÀ, MASSA HUMÀ (1878)-
de la qual jo podem desfer-nos-en. No hi ha marxa enrera: l’animal
que ha descobert el llenguatge ha descobert també la mentida.
En
la mesura que l’ésser humà és social
i gregari, el llenguatge no li serà útil, fonamentalment,
per a comunicar-se (en Nietzsche la comunicació és
un fet impossible, un pur malentès), sinó per a
imposar-se i dominar els altres. No estem tan lluny de la concepció
del món de la sofística...
Per
a Nietzsche en el principi no hi ha mots sinó sensacions.
Cadascuna d’aquestes sensacions és única,
pròpia, personal i intransferible. Les sensacions produeixen
imatges i, finalment, d’aquestes imatges en fem conceptes
i en conseqüència les refredem, donant-los una falsa
aparença d’eternitat i de perfecció. Però
treballant així, per processos d’abstracció,
acabem per oblidar que el llenguatge deforma tan com forma; que
sedueix tant com redueix la realitat a paraula i que, finalment,
ens fa passar la ficció per realitat.
Els
animals que inventaren el coneixement no ho feren com a expressió
del seu poder –perquè, al cap i a la fi, el poder
del llenguatge s’ha revelat superior al dels humans–sinó
com una forma de supervivència perquè en parlar
cregueren, erròniament, que serien capaços de defensar-se
la plurivocitat i de la diferència (del “poder”,
en definitiva) que emana de les coses.
Caldria
preguntar-se també per què usa Nietzsche el mot
“extramoral” en el títol d’aquest text.
En quin sentit la veritat i la mentida tenen un sentit “extramoral”?
La resposta cal veure-la en el metallenguatge, és a dir,
en la funció, del llenguatge que no designa les coses sinó
que es designa a si mateix. Hi ha un doble sentit moral i extramoral
del llenguatge que cal diferenciar curosament.
Que
el llenguatge posseeix un sentit “moral” és
obvi: emprem mots com “bo/dolent”, “just/injust”,
etcètera; però aquest ús moral del llenguatge
neix de la rancúnia, del ressentiment dels febles que,
precisament perquè no tenen poder en sentit ple –en
la mesura que no són amos de la seva pròpia vida–
construeixen la moral com a forma de defensa de la seva feblesa.
Qui necessita fer ús del llenguatge de la moral és
que, senzillament, no té poder.
Però
el llenguatge no té només un sentit “moral”,
sinó que –com se’ns diu al títol de
l’obra– és “extramoral”. Cal definir
el “sentit extramoral” del llenguatge com una doble
capacitat:
1.-
d’una banda és extramoral perquè la gramàtica
dóna al món un ordre (fictici, però ordre)
que ens permet creure (erròniament) que podem dominar el
món i que podem fer nostre el poder, la voluntat de poder,
que palesa tot el que viu.
2.-
però, a més, és també extramoral perquè
remet a un metallenguatge (no “diu”, sinó que
“imposa”). El llenguatge, a diferència de les
sensacions i de les imatges a partir de les quals ha nascut, no
pertany a l’ordre de la naturalesa sinó al de la
convenció. De la mateixa manera que la paraula “taula”
no és una taula, tampoc la paraula “veritat”
no defineix la veritat. Per a Nietzsche la veritat només
prové de la vida, i ha de ser entesa com a expansió
de la vida.
El
poder del llenguatge sobre els humans neix de la inconsciència.
Al paràgraf 8, del text, Nietzsche ens dirà que
precisament perquè hem oblidat que en el llenguatge el
que hi havia al principi eren només imatges, hem pogut
arribar a identificar els conceptes amb la veritat i a creure
que aquests conceptes estableixen un ordre natural sobre les coses.
Així l’ésser humà: “s’oblida
tant de les metàfores intuïtives originals en tant
que metàfores i les pren com les coses mateixes”.
I així s’arriba a creure que la paraula “veritat”
designa la veritat per comptes de designar una força o
un poder.
Així
s’entén millor que a l’inici del text Nietzsche
hagués parlat de l’home com a “faula”.
El llenguatge ens permet fabular sobre el món, construir
un edifici de paraules que anomenem “ciència”
i “veritat”. Al paràgraf 13 de SOBRE VERITAT
I MENTIDA... dirà que: “L’ésser humà
mateix ... té una invencible tendència a deixar-se
enganyar, i es troba com encisat de felicitat quan el rapsode
li conta faules èpiques com si fossin vertaderes, o quan
l’actor fa de rei en l’obra de teatre amb més
reialesa que la que li mostra la realitat”. En definitiva,
el llenguatge que vol aparèixer com a “veritat”
de la cosa no és construeix la més terrible de les
mentides.
Per
a Nietzsche tot el llenguatge té un sentit extramoral perquè
tot ell constitueix una pura metàfora; la gramàtica
actua com una mena d’ulleres que ens obliguen a mirar el
món d’una determinada manera, desenfocant-lo, convertint
–o més ben dit: degradant- la pluralitat de les coses
en la (falsa) unitat dels conceptes. El llenguatge té una
capacitat “extramoral” perquè construeix una
metàfora que ha oblidat la seva realitat metafòrica
i ha convertit el que primitivament era una força en una
mena de pacte social, falsament comunicatiu. En sentit extramoral
el llenguatge congela la realitat, la torna instrumental i ens
dóna la falsa sensació que construint conceptes
construïm també les coses i les dominem. En sentit
extramoral el llenguatge crea “la” veritat i, en conseqüència,
tot ús del llenguatge, en tant que suposada expressió
de veritat, està tocat de moralisme.
En
la mesura que el llenguatge és una construcció que
ha de servir col•lectivament ja és una ficció,
perquè ens fa oblidar allò que de personal i intransferible
hi ha en la realitat mateixa. Com ens diu al paràgraf 7
del text: “la natura no coneix formes ni conceptes, ni tampoc,
per tant, cap mena de gèneres sinó tan sols una
X inaccessible i indefinible per a nosaltres”. Voler convertir
en llenguatge el que com a tal és inaprehensible i no reductible
a concepte (el món com a “poder”) significa
degradar-lo.
La
concepció de la veritat “moral” és la
que ha dominat fins ara en la filosofia. Hem après a discutir
sobre “bo/dolent”, sobre “just/injust”
o sobre “útil/inútil”. Però ens
ha mancat la lucidesa necessària per tal de copsar l’ús
“extramoral” del llenguatge o, en altres paraules,
per adonar-nos-en de fins a quin punt la construcció del
llenguatge és una pura degradació moralitzant, gregària
i insípida, de la realitat entesa com a “poder”.
Al paràgraf 6 del text Nietzsche diu que: “Tot concepte
sorgeix de la igualació d’allò desigual”.
En aquest sentit el llenguatge és, i només pot ser,
una ficció perquè en l’ús dels mots
(en el seu ús comunicatiu que ha de ser compartit i comprensible
per tots els parlants d’una llengua) hi rau una falsedat
bàsica: la de creure que els mateixos mots signifiquen
el mateix per a individus que, en realitat, els omplen de significats
molt diversos. Cada paraula ressona diferent per a individus que
han viscut experiències molt diverses i, en aquest sentit,
no hi hauria de debò dos llenguatges idèntics.
D’aquí
la tesi sobre la veritat com a mentida que ha oblidat el seu origen
mentider, que és la més coneguda de SOBRE VERITAT
I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL i que Nietzsche enuncia al principi
del paràgraf 8: “¿Què és, doncs,
la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores,
metonímies, antropomorfismes, en poques paraules, una suma
de relacions humanes que han estat augmentades, transferides,
adornades poèticament i retòricament i que després
d’un ús de molt de temps a un poble li semblen fixes,
canòniques i obligatòries: les veritats són
il•lusions que han oblidat que ho són”.
Allò
que a través del llenguatge volem fer passar com a “veritat”
no és, doncs, altra cosa que una construcció interessada.
La capacitat dels humans per a crear metàfores és
un “impuls fonamental (que) l’ésser humà
no pot deixar de banda en cap moment, perquè amb això
deixaria de banda l’ésser humà mateix”
(paràgraf 12). El mite i l’art, per exemple, serien
formes especialment significatives de la metàfora i en
aquest sentit resulten, sinó alliberadors, com a mínim
consoladors.
Però
perdre de vista aquest sentit mític i emparentat amb el
somni que hi ha en la capacitat metafòrica humana i voler
convertir el llenguatge en descripció objectiva del món
–i per tant en ciència– és tant com
perdre de vista l’element intuïtiu que constitueix
l’element oblidat i extramoral del llenguatge. Quan es perd
de vista la intuïció i hom s’afirma com a posseïdor
de la racionalitat, de la “veritat” i de la ciència
es cau en el domini de la ficció. Només l’home
intuïtiu, ens dirà al darrer paràgraf del text,
és capaç de suportar el dolor del món.
Mentre
ens refugiem en l’errònia concepció del llenguatge
com a expressió de la “veritat” ens enganyem
a nosaltres mateixos. Quan, per contra, som capaços d’adonar-nos
de la capacitat “extramoral” del llenguatge i copsem
el que la gramàtica té de ficció i de construcció
social i interessada –o com diu Nietzsche “d’obra
d’art de la ficció”– aconseguim distanciar-nos
del parany dels conceptes morals falsament naturals. Només
aleshores vivim amb “claredat” i amb “alegria”.
Saber que el llenguatge –i per tant els mateix concepte
de “veritat”– és una màscara ens
fa ser alhora més solitaris i més lliures.
El
que passa –i aquí és on rau la contradicció
interna de la teoria nietzschiana– és que no podem
deixar d’emprar el llenguatge per a fer també la
crítica del llenguatge. El llenguatge forma conceptes i
els conceptes degraden la vida (que és, repetim-ho, un
“poder” i no un concepte) però només
a través dels conceptes podem criticar-lo.
Una
altra crítica a tesi forta del text nietzschià segons
la qual tot llenguatge és sempre expressió de poder,
és pot resumir dient que si això fos cert, també
l’ús del llenguatge que fan els crítics del
poder seria, inexorablement, expressió de poder...
En
tot cas SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL és
un text significatiu perquè ens mostra que el llenguatge
no és neutral, ni objectiu, ni expressió de la raó,
sinó construcció i ficció. Una filosofia
del llenguatge no hauria d’oblidar aquesta lliçó.
