Història de la filosofia grega - Història de la Filosofia medieval - Maquiavel - Montaigne- Galileu - Descartes - Ignasi - Hobbes - Pascal - Van del Enden - Spinoza - Empirisme (Locke) - Empirisme (Hume) - Mandeville - Il.lustració francesa (Montesquieu - Voltaire - Rousseau - La Mettrie- Sade) - Meslier - Kant - Fichte - Hegel - Kierkegaard - Feuerbach - Stirner - Marx - Utilitarisme (Mill) - Schopenhauer - Nietzsche - Filosofia de la Sospita - Freud - Durkheim - Weber - Kraus - Jaspers - Russell - Ayer- Wittgenstein - Popper - Feyerabend - Heidegger - Arendt - Anders - Jünger - Patocka - Korczak - Mounier - Rougemont - Escola de Frankuft - Benjamin - Jonas - Weil - Ellul - Mumford - Jankélévitch - Sartre - Simone de Beauvoir - Lévi-Strauss - Girard - Morin - Cioran - Foucault -Rawls - Sen - Habermas - Lorenz - Singer - Wilson - Macintyre - Zadeh - Georgescu-Roegen - Vattimo - Sloterdijk - Fukuyama - Pogge - Illouz - Rosa - Filosofia política - Utopies - Anarquisme - Liberalisme - Socialdemocràcia - Conservadorisme - Totalitarisme - Republicanisme - Ètica bàsica - Contra el relativisme -Empatia -Tecnoètica - Ètica i empresa - Decreixement - Bioètica- Neuroètica - Ètica Periodística - Ètica i ecologia - Ètica animal - Ecologia humana i Antropologia - Biopolítica - Darwin i l'ètica - Einstein i l'ètica -Africana - Guerra Justa - Ateisme - Laïcisme - Cristianisme - Religions del món - Sociologia bàsica - Filosofia de la història - Argumentació - Teoria del Coneixement - Teoria de Ciència - Història de la Psicologia - Contes per pensar - Vocabulari Filosòfic - Introducció a la Filosofia - Dossier Selectivitat

 

PER QUÈ GRÈCIA?

 

 

El món present no mereix que fem res per ell, perquè allò existent pot passar igual que l'instant. Per al passat i per al futur cal que treballem; per al primer amb el reconeixement dels seus mèrits, per al segon amb la intenció d'augmentar els seus valors.

J.F.W. Goethe.

 

He navegat com Ulisses pel noble mar que separa
amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,
l’illa de l’últim adéu, on es va inclinà’ el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant


Carles Riba: Elegies de Bierville (VII)

 

 

Una de les qüestions més apassionants de la història de la filosofia és per què Grècia?. La resposta a aquesta pregunta condiciona d'una manera radical la nostra manera de fer filosofia i fins i tot de comprendre per què serveix la filosofia. Grècia es pot considerar com l'arrel de la nostra cultura (i en aquest sentit tots som un producte del "miracle" grec). Però també és com una ombra: l'ombra del paradís perdut per a la racionalitat.

Hi ha dues o tres Grècies fetes de substància mítica, que constitueixen el nostre imaginari, el nostre somni i la nostra esperança. Hi ha, primer, la Grècia del blau de mar i del marbre blanc. Les seves pedres escapçades ens recorden que tota cultura humana és, per definició, fràgil i, finalment, mortal. La ruïna grega és una meditació sobre l’efímer de la nostra existència. Però alhora hi ha quelcom que depassa les pedres mortes. Grècia és també la nostra esperança d’un món harmònic, una estètica del temps ideal i quasi impossible. Un espai sagrat -dèlfic- en què, ben sovint, projectem les nostres mancances i que reconstruïm segons les nostres necessitats. Finalment Grècia és també la paraula filosòfica, que pugna per a ser més duradora que les pedres i per ressonar més enllà dels oracles com a paraula de la racionalitat, ara i sempre, entre tots els qui aspirem -i volem merèixer- ser Grecs, és a dir, alhora humans i joiosos. La nostra fidelitat a Grècia és la fidelitat a la paraula filosòfica, que es construeix com a reflexió des de la polis.

Convindria analitzar, abans de començar el curs, el sentit de dos "tòpics" culturals fonamentals no tan sols per a l`ètica, sinó per a la nostra pròpia imatge com a humans:

1.- El miracle grec

2.- La nostàlgia de Grècia.

Anomenem miracle grec l'afirmació segons la qual el naixement de Grècia constituí un "succés extraordinari" que ha marcat la nostra vida cultural i, si cal dir-ho així, "espiritual". Que els Grecs fossin una cultura absolutament original ha estat negat amb bones raons per bona part dels estudiosos anglesos més importants des de la II Guerra mundial ençà. Dover i Finley molt especialment s'han dedicat a mostrar les innegables arrels dels mites grecs en mites mesopotàmics, hitites, egipcis, etc. Tanmateix la seva filologia incontestable no omple la necessitat espiritual de qui s’acosta a Grècia.

Ell miracle grec és fonamentalment l'humanisme, entès com a creença bàsica en el valor de la paraula l'home i específicament de l'home a la polis, que li permet fins i tot desafiar els déus. Ni els egipcis amb el seu culte a la mort, ni els sumeris amb els seus monarques dèspotes, ni els babilònics amb la seva casta sacerdotal no poden ser considerats els fundadors d'Europa. La doctrina segons la qual: l'home és la mesura de totes les coses, intuïda per Homer i desenvolupada per Protàgores és el nucli mateix del miracle grec. Aquesta doctrina només és possible perquè la polis dóna un marc d'autonomia, i d'individualisme (tot i que no un individualisme insolidari com el de la modernitat). Podem copsar la reivindicació de l'humanisme a la Ilíada (llibre IV, vers 208) quan Hippolocos aconsella al seu fill: lluitar sempre per l’excel·lència i quedar sempre pel davant dels altres i també al llibre XI, vers 789, quan Peleu aconsella a Aquilines: ser sempre el primer... ser sempre l'home millor. Aquesta idea de què cal buscar l’excel·lència (areté) i que només es podrà assolir a través d'una carrera d'acció decidida i d'afirmació heroica del propi jo és fonamentalment grega. La idea de la profunda dignitat de l'home, entès com a centre del món; i, si cal, de la seva dignitat tràgica quan s'enfronta al fat és una de les grans aportacions gregues a la història espiritual humana.

El miracle grec no consisteix només en l'afirmació de la dignitat humana. Hi ha, encara, un segon element íntimament vinculat al de la centralitat de l'home en el cosmos: el descobriment de l'eficàcia investigadora de la raó. I convé recordar que en grec raó es diu logos, és a dir que per a l’home grec raó i llenguatge són inseparables. A diferència del cosmos estàtic dels egipcis o dels sumeris, que gairebé no coneixia el pas del temps, els grecs tenen plena consciència de viure en un món dinàmic. La polis és un espai de debat, de discussió, de frec humà i, per això mateix, la ciutat és el lloc on pot néixer la paraula que ens salva. Els grecs fan obres d'art meravelloses perquè tenen consciència de ser lliures i de que aquesta vida de la ciutat és al mateix temps llibertat i tensió. La idea que apareix a l'Antígona de Sòfocles segons la qual l'home és admirable i no hi ha res superior a ell resumeix l’essencial del miracle grec.

El miracle grec és, finalment, el regne de la crítica. El fet que Anaxàgores (500-428), Protàgores (485-411) i Sòcrates (470-399) fossin acusats de impietat mostra, també, la profunda lluita que el pensament hagué de mantenir amb la tradició. Davant un saber propi de sofos que ofereix respostes per a qualsevol dubte, allò propi dels filo-sofos serà presentar dubtes a qualsevol resposta, mostrant-ne la seva profunda provisionalitat.

Allò que s'anomena nostàlgia de Grècia és una mena de curiosa malaltia. Ja el romàntic Novalis deia que tota filosofia és nostàlgia. Però com concreten Horkheimer i Adorno a Dialèctica de l’il.luminisme (1944), aquesta nostàlgia només resulta justa si no s’exhaureix en el fantasma de quelcom antiquíssim i perdut, sinó que mostra la pàtria (...) la salvació assolida (p.99). En certa manera els filòsofs som "grecs a l'exili". És com si l’essència grega provoqués una nostàlgia impossible de guarir. Deia Hegel a l'Estètica que Grècia era un poble eternament jove. La seva història comença amb la mort del jove Aquilines a La Ilíada i acaba també amb un emperador que mor jove, Alexandre Magne. Per a Hegel, allò que converteix Grècia en una nostàlgia inguarible és la sensació que sempre ha tingut la humanitat d'haver "estrenat" a Grècia un vocabulari polític i una manera de mirar el món que ens ha constituït posteriorment.

Tendim a pensar que Grècia fou una mena d'època de plenitud, en què l'home fou "autènticament humà" i la societat "veritablement comunitària". Certament, Grècia no coneixia aquest magnífic invent cristià que és la "pietat"; però volem creure que en una societats d’harmonia, la pietat serà innecessària. És endebades que els filòlegs, els historiadors i els arqueòlegs insisteix a dir-nos que aquella Grècia somniada mai no va existir: ni les columnes de marbre dels temples no eren blanques, ni la democràcia no tenia res a veure amb allò que nosaltres anomenem tal, sinó que més aviat era un despotisme. En realitat, el problema no és la nostàlgia de Grècia, sinó la nostàlgia de nosaltres mateixos: ens mereixem ser grecs quan volem ser lliures, harmònics i viure en plenitud, assolint l’excel·lència que recomanava Homer als seus herois.

Ens hem construït una Grècia que gairebé repeteix l’estructura del desig: mai no està del tot curull ni del tot buit. En grec hi ha una paraula interessant: akoé (d'aquí ve el nostre "eco"), que significa "vaig sentir un dir", "va arribar-me a l'oïda una cosa que s'explica". Els mites eren un akoé, que no se sabia ben bé d'on havien sortit. Només els qui havien estat a l’origen podien saber de veritat què havia passat, però el temps acabava esborrant les diferències, es desfeia la veritat, s'oblidava i es reconstruïa: per als altres el mite era com el ressò meravellós, sovint increïble del que havia passat i que ben bé mai no podríem arribar a conèixer. Grècia tota és el nostre akoé.

Hegel a la seva Estètica (llibre: La forma de l'art clàssic) ens presenta Grècia com el lloc de la bellesa clàssica. Aquest mite de la perpètua harmonia, del punt mig i de la vida portada amb dignitat, sense subordinació ni al subjectivisme ni al col.lectivisme, és encara per a nosaltres la més preuada herència grega. Ja sabem que la Grècia històrica i concreta no és com la imaginem, però nosaltres ens la mereixem així. Per a Hegel, l'important dels grecs és que per una banda no van caure en la unitat oriental, mancada de llibertat, que té com a conseqüència el despotisme polític i religiós, (....) ni en el particularisme, perquè un grec com a individu no té drets, sinó que els té com a ciutadà. (p.35). Un grec, a diferència d'un mesopotàmic o d'un egipci, no està subordinat cegament a l'autoritat que té al mateix temps una sobirania política i religiosa. El grec és polités (membre d'una ciutat) però al mateix temps és autònom. A Grècia no hi ha un grup religiós centralitzat o una confraria religiosa organitzada que tingui l'exclusiva del poder religiós. Cada ciutat té els seus propis mites que poden ser reinterpretats amb criteris localistes o de simple oportunisme polític, com mostra, per exemple, el debat sobre el lloc on va néixer Apol.lo.

Però al mateix temps cap grec no es pot desentendre radicalment de la seva ciutat. Hi està vitalment compromès i implicat: la seva supervivència en el combat i en la vida quotidiana serà inseparable de la dels seus conciutadans. Si algú pretengués passar per alt les seves obligacions a l'àgora seria considerat un idiotés, un tranquil i, en certa manera també, un estúpid. Precisament allò que fa reaccionar Sòcrates i Plató, després de la derrota d'Atenes a les guerres del Peloponès, és la consciència del trencament de la xarxa fonamental de complicitat intel·lectuals i econòmiques que constitueix la ciutat. Quan a finals del segle Vè a.n.e. apareixen les màfies a la ciutat (tihasies) Sòcrates i després Plató s'adonen que alguna cosa està apunt de trencar-se. Són els símptomes d'aparició de l'individualisme els qui porten Sòcrates a autoconstituir-se en mestre de la ciutat i Plató a cercar una altra mena de societat en La república.

Al fons de la nostàlgia de Grècia hi ha també un element de consciència de la crisi de la comunitat en llibertat i de l’equilibri entre l’home i el seu entorn.. Nosaltres tenim una incurable nostàlgia de Grècia perquè, equivocats o no, sentim també propera aquesta malaltia de la ciutat. També avui hi ha que voldria un món tòpicament asiàtic, és a dir, col·lectiu, socialitzat "prietas las filas, rectas y marciales", amb negació de la individualitat. Hi ha qui creu que l'home individual és una passió inútil o, com a molt, un símptoma o un exponent del social. I, a l'altra banda, hi ha qui ha decidit simplement anar passant, fent la viu-viu i prescindint de qualsevol sentit del col·lectiu. Deia el poeta alemany Gottfried Benn que: ser tonto i tenir treball, això és la felicitat. Potser algú si encara visqués avui matisaria encara més i afegiria que l'ideal és tenir un "treball tonto", que és habitualment el més ben pagat.

Contra aquestes dues tendències innates de l'esperit humà (subsumir-se en la massa i negar-la), Grècia és un ideal clàssic, una crida a l'harmonia i al punt mig. Com deia Hegel: en la vida ètica grega l'individu era autònom i lliure, sense allunyar-se no obstant, dels interessos universals existents de l'Estat real i de la immanència afirmativa de la llibertat espiritual en el present temporal. L'universal de l'eticitat (Sittlichkeit) i la llibertat abstracta de la persona en l'intern i l'extern es manté com el principi escaient de la vida grega en impertorbable harmonia.... (op. cit. p. 36).

El nucli de l'esperit grec és aquesta idea de mesura i de punt mitjà. Ja deia Heròdot que als déus els agrada mutilar el qui sobrepassen sobre els altres un cap. Si no hi ha harmonia hi ha hubris i perill per a la ciutat. Ser social i individual alhora, conjuminant ambdós principis, és l'ideal grec: la llibertat d'esperit (personal) i la consciència de formar part d'un col·lectiu (polis) que ens dóna l'ésser. Només perquè hi ha individualitat hi pot haver art. Però només perquè aquesta individualitat es troba i s'identifica amb la col·lectivitat, podem posar aquest art en els temples i, en conseqüència, objectivar-lo. Fídies o Sòfocles prenen els seus motius d'Homer i del mite, però els reinterpreten i els universalitzen precisament perquè els particularitzen. Si podem aplicar a Grècia el qualificatiu de sublim és perquè els seus motius artístics, filosòfics etc. són al mateix temps molt universals (molt "de tothom") però al mateix temps molt propis, molt individuals. Ni triomfa l'art "oficial" (de fet, Fídies serà acusat, com Sòcrates, de manipular els mites en profit propi) ni triomfa tampoc la pura subjectivitat ("romàntica") que sobrevalora la forma per sobre -i contra- el contingut.

La nostàlgia de Grècia és estètica i vital. És l'enyor d'una situació -potser del tot inexistent des del punt de vista de l'objectiviat històrica- en que simplement l'ètica no era necessària. La nostra Grècia idealitzada és un espai en què la primera obra d'art és la pròpia vida. El món grec és esplendorós, té la llum viva. El pensament grec detesta el desordre. Cal buscar l' arkhé, l'estructura i l'ordre del món i defugir l'hubris (el desordre, l’excessiu).

La conversió de la vida en un projecte d'harmonia, de bellesa, és fonamental: la idea de kalós kai agathós serà l'expressió d'aquest ideal. Tucídides, l'historiador de les guerres del Peloponès explica quin és el seu objectiu intel·lectual d'una manera molt senzilla: "veure clar". Aquesta aspiració a la claredat que és la bellesa alhora ètica i estètica sintetitza tota l'aspiració clàssica. Es tracta d'evitar l’até, la temuda "ceguesa de l'ànima". Si ser cec físic és una dissort per a un grec, és encara infinitament pitjor ser "cec d'ànima". no copsar amb l'esperit que és l'eina a través del qual tots ens humanitzem. Per a un grec la ceguesa de l'ull podia ser, fins i tot, una benedicció dels déus. Homer era cec i Tirèsies, el savi endeví, també. Però això els permetia estar encara més atents a l'autèntica bellesa que és la bellesa interior, la bellesa de l'ànima que cerca l'harmonia.

Grècia és, a més, una aspiració a l'universalisme cultural. Pot semblar estrany, però no hi ha textos grecs que parlin sobre la tolerància. I no n'hi ha, simplement i senzilla, perquè no són necessaris. Per a un grec, com mostra un text del sofista tardà Isòcrates l'essencialment universal és el seu model cultural: S'anomena grec més aviat a la gent que participa de la nostra educació que aquells que tenen la mateixa sang que nosaltres (Panegíric, 50). La participació en la cultura (no en la religió, estrictament localista) és el nucli de l’extensió de l'esperit grec arreu. I la cultura no necessita teoritzar la tolerància perquè, simplement, la practica cada dia. No hi ha guerres de religió en una societat politeista. Al llibre II d'Heròdot, que tracta sobre Egipte, ho diu ben clar: En llengua egípcia Apol.lo és Horus, Démeter, Isis ; i Artemis, Bubastis. (II, 156) El grec no té uns déus "nacionals", en tot cas el que li és propi són uns rituals locals, amb un gust de terrer molt aspre; però accepta i assumeix que la divinitat és "una manera de parlar" (no una manera de ser: ser com déu serà una aspiració dels cristians que per als grecs sona a incomprensible).

Un mite consisteix, en primer lloc i d'una manera òbvia, en l'explicació d'una història. Un conte que ens expliquem a cada polis d'una manera diferent i que, sovint, intercanviem: perquè els mites es poden comerciar igual com el blat o el vi. Tothom té accés al coneixement dels mites i les organitzacions secretes, ni que tinguin un component religiós de caire iniciàtic com pot ser el culte a Orfeu, estan mal vistes perquè para un grec el coneixement és inseparable de la publicitat.

Les estàtues dels déus hermosos y vencidos, com diu el poeta andalús Cernuda, no són només una herència per a grecs. Arreu els mites continuen tenint un ressò en la cultura viva. Des del particular de la polis, els grecs són capaços de construir un món intel·lectual que val arreu. Tant li fa que el comunisme de Plató no tingui res a veure amb el nostre comunisme. I el mateix passa amb la paraula daimon que no és tampoc l'esperit ni la intel·ligència. El significat dels conceptes grecs s'ha transformat, però resta viva la sensibilitat grega. Grècia és una educació (una paideusis) Acostar-se als clàssics grecs és educar-se en el respecte per l'home i en la recerca sense aturador ni termini.

En resum: Grècia és allò que construïm com a desig d'harmonia i, al mateix temps, és el que ens mereixem (o desitgem) ser: individus no esquinçats, no alienats, sinó plens.

 

Bibliografia: G. Reale (1996). La sabiduría antigua. Herder, Barcelona.

 

Tria autor/tema

Envia un email a l'autor