El
món present no mereix que fem res per ell, perquè
allò existent pot passar igual que l'instant. Per
al passat i per al futur cal que treballem; per al primer
amb el reconeixement dels seus mèrits, per al segon
amb la intenció d'augmentar els seus valors.
J.F.W. Goethe.
He
navegat com Ulisses pel noble mar que separa
amb un titànic somrís d’obediència
a l’atzur,
l’illa de l’últim adéu, on es
va inclinà’ el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d’una glòria
sagnant
Carles Riba: Elegies de
Bierville (VII)
Una
de les qüestions més apassionants de la història
de la filosofia és per què Grècia?. La resposta
a aquesta pregunta condiciona d'una manera radical la nostra manera
de fer filosofia i fins i tot de comprendre per què serveix
la filosofia. Grècia es pot considerar com l'arrel de la
nostra cultura (i en aquest sentit tots som un producte del "miracle"
grec). Però també és com una ombra: l'ombra
del paradís perdut per a la racionalitat.
Hi
ha dues o tres Grècies fetes de substància mítica,
que constitueixen el nostre imaginari, el nostre somni i la nostra
esperança. Hi ha, primer, la Grècia del blau de
mar i del marbre blanc. Les seves pedres escapçades ens
recorden que tota cultura humana és, per definició,
fràgil i, finalment, mortal. La ruïna grega és
una meditació sobre l’efímer de la nostra
existència. Però alhora hi ha quelcom que depassa
les pedres mortes. Grècia és també la nostra
esperança d’un món harmònic, una estètica
del temps ideal i quasi impossible. Un espai sagrat -dèlfic-
en què, ben sovint, projectem les nostres mancances i que
reconstruïm segons les nostres necessitats. Finalment Grècia
és també la paraula filosòfica, que pugna
per a ser més duradora que les pedres i per ressonar més
enllà dels oracles com a paraula de la racionalitat, ara
i sempre, entre tots els qui aspirem -i volem merèixer-
ser Grecs, és a dir, alhora humans i joiosos. La nostra
fidelitat a Grècia és la fidelitat a la paraula
filosòfica, que es construeix com a reflexió des
de la polis.
Convindria
analitzar, abans de començar el curs, el sentit de dos
"tòpics" culturals fonamentals no tan sols per
a l`ètica, sinó per a la nostra pròpia imatge
com a humans:
1.-
El miracle grec
2.-
La nostàlgia de Grècia.
Anomenem
miracle grec l'afirmació segons la qual el naixement de
Grècia constituí un "succés extraordinari"
que ha marcat la nostra vida cultural i, si cal dir-ho així,
"espiritual". Que els Grecs fossin una cultura absolutament
original ha estat negat amb bones raons per bona part dels estudiosos
anglesos més importants des de la II Guerra mundial ençà.
Dover i Finley molt especialment s'han dedicat a mostrar les innegables
arrels dels mites grecs en mites mesopotàmics, hitites,
egipcis, etc. Tanmateix la seva filologia incontestable no omple
la necessitat espiritual de qui s’acosta a Grècia.
Ell
miracle grec és fonamentalment l'humanisme, entès
com a creença bàsica en el valor de la paraula l'home
i específicament de l'home a la polis, que li permet fins
i tot desafiar els déus. Ni els egipcis amb el seu culte
a la mort, ni els sumeris amb els seus monarques dèspotes,
ni els babilònics amb la seva casta sacerdotal no poden
ser considerats els fundadors d'Europa. La doctrina segons la
qual: l'home és la mesura de totes les coses, intuïda
per Homer i desenvolupada per Protàgores és el nucli
mateix del miracle grec. Aquesta doctrina només és
possible perquè la polis dóna un marc d'autonomia,
i d'individualisme (tot i que no un individualisme insolidari
com el de la modernitat). Podem copsar la reivindicació
de l'humanisme a la Ilíada (llibre IV, vers 208) quan Hippolocos
aconsella al seu fill: lluitar sempre per l’excel·lència
i quedar sempre pel davant dels altres i també al llibre
XI, vers 789, quan Peleu aconsella a Aquilines: ser sempre el
primer... ser sempre l'home millor. Aquesta idea de què
cal buscar l’excel·lència (areté) i
que només es podrà assolir a través d'una
carrera d'acció decidida i d'afirmació heroica del
propi jo és fonamentalment grega. La idea de la profunda
dignitat de l'home, entès com a centre del món;
i, si cal, de la seva dignitat tràgica quan s'enfronta
al fat és una de les grans aportacions gregues a la història
espiritual humana.
El
miracle grec no consisteix només en l'afirmació
de la dignitat humana. Hi ha, encara, un segon element íntimament
vinculat al de la centralitat de l'home en el cosmos: el descobriment
de l'eficàcia investigadora de la raó. I convé
recordar que en grec raó es diu logos, és a dir
que per a l’home grec raó i llenguatge són
inseparables. A diferència del cosmos estàtic dels
egipcis o dels sumeris, que gairebé no coneixia el pas
del temps, els grecs tenen plena consciència de viure en
un món dinàmic. La polis és un espai de debat,
de discussió, de frec humà i, per això mateix,
la ciutat és el lloc on pot néixer la paraula que
ens salva. Els grecs fan obres d'art meravelloses perquè
tenen consciència de ser lliures i de que aquesta vida
de la ciutat és al mateix temps llibertat i tensió.
La idea que apareix a l'Antígona de Sòfocles segons
la qual l'home és admirable i no hi ha res superior a ell
resumeix l’essencial del miracle grec.
El
miracle grec és, finalment, el regne de la crítica.
El fet que Anaxàgores (500-428), Protàgores (485-411)
i Sòcrates (470-399) fossin acusats de impietat mostra,
també, la profunda lluita que el pensament hagué
de mantenir amb la tradició. Davant un saber propi de sofos
que ofereix respostes per a qualsevol dubte, allò propi
dels filo-sofos serà presentar dubtes a qualsevol resposta,
mostrant-ne la seva profunda provisionalitat.
Allò
que s'anomena nostàlgia de Grècia és una
mena de curiosa malaltia. Ja el romàntic Novalis deia que
tota filosofia és nostàlgia. Però com concreten
Horkheimer i Adorno a Dialèctica de l’il.luminisme
(1944), aquesta nostàlgia només resulta justa si
no s’exhaureix en el fantasma de quelcom antiquíssim
i perdut, sinó que mostra la pàtria (...) la salvació
assolida (p.99). En certa manera els filòsofs som "grecs
a l'exili". És com si l’essència grega
provoqués una nostàlgia impossible de guarir. Deia
Hegel a l'Estètica que Grècia era un poble eternament
jove. La seva història comença amb la mort del jove
Aquilines a La Ilíada i acaba també amb un emperador
que mor jove, Alexandre Magne. Per a Hegel, allò que converteix
Grècia en una nostàlgia inguarible és la
sensació que sempre ha tingut la humanitat d'haver "estrenat"
a Grècia un vocabulari polític i una manera de mirar
el món que ens ha constituït posteriorment.
Tendim
a pensar que Grècia fou una mena d'època de plenitud,
en què l'home fou "autènticament humà"
i la societat "veritablement comunitària". Certament,
Grècia no coneixia aquest magnífic invent cristià
que és la "pietat"; però volem creure
que en una societats d’harmonia, la pietat serà innecessària.
És endebades que els filòlegs, els historiadors
i els arqueòlegs insisteix a dir-nos que aquella Grècia
somniada mai no va existir: ni les columnes de marbre dels temples
no eren blanques, ni la democràcia no tenia res a veure
amb allò que nosaltres anomenem tal, sinó que més
aviat era un despotisme. En realitat, el problema no és
la nostàlgia de Grècia, sinó la nostàlgia
de nosaltres mateixos: ens mereixem ser grecs quan volem ser lliures,
harmònics i viure en plenitud, assolint l’excel·lència
que recomanava Homer als seus herois.
Ens
hem construït una Grècia que gairebé repeteix
l’estructura del desig: mai no està del tot curull
ni del tot buit. En grec hi ha una paraula interessant: akoé
(d'aquí ve el nostre "eco"), que significa "vaig
sentir un dir", "va arribar-me a l'oïda una cosa
que s'explica". Els mites eren un akoé, que no se
sabia ben bé d'on havien sortit. Només els qui havien
estat a l’origen podien saber de veritat què havia
passat, però el temps acabava esborrant les diferències,
es desfeia la veritat, s'oblidava i es reconstruïa: per als
altres el mite era com el ressò meravellós, sovint
increïble del que havia passat i que ben bé mai no
podríem arribar a conèixer. Grècia tota és
el nostre akoé.
Hegel
a la seva Estètica (llibre: La forma de l'art clàssic)
ens presenta Grècia com el lloc de la bellesa clàssica.
Aquest mite de la perpètua harmonia, del punt mig i de
la vida portada amb dignitat, sense subordinació ni al
subjectivisme ni al col.lectivisme, és encara per a nosaltres
la més preuada herència grega. Ja sabem que la Grècia
històrica i concreta no és com la imaginem, però
nosaltres ens la mereixem així. Per a Hegel, l'important
dels grecs és que per una banda no van caure en la unitat
oriental, mancada de llibertat, que té com a conseqüència
el despotisme polític i religiós, (....) ni en el
particularisme, perquè un grec com a individu no té
drets, sinó que els té com a ciutadà. (p.35).
Un grec, a diferència d'un mesopotàmic o d'un egipci,
no està subordinat cegament a l'autoritat que té
al mateix temps una sobirania política i religiosa. El
grec és polités (membre d'una ciutat) però
al mateix temps és autònom. A Grècia no hi
ha un grup religiós centralitzat o una confraria religiosa
organitzada que tingui l'exclusiva del poder religiós.
Cada ciutat té els seus propis mites que poden ser reinterpretats
amb criteris localistes o de simple oportunisme polític,
com mostra, per exemple, el debat sobre el lloc on va néixer
Apol.lo.
Però
al mateix temps cap grec no es pot desentendre radicalment de
la seva ciutat. Hi està vitalment compromès i implicat:
la seva supervivència en el combat i en la vida quotidiana
serà inseparable de la dels seus conciutadans. Si algú
pretengués passar per alt les seves obligacions a l'àgora
seria considerat un idiotés, un tranquil i, en certa manera
també, un estúpid. Precisament allò que fa
reaccionar Sòcrates i Plató, després de la
derrota d'Atenes a les guerres del Peloponès, és
la consciència del trencament de la xarxa fonamental de
complicitat intel·lectuals i econòmiques que constitueix
la ciutat. Quan a finals del segle Vè a.n.e. apareixen
les màfies a la ciutat (tihasies) Sòcrates i després
Plató s'adonen que alguna cosa està apunt de trencar-se.
Són els símptomes d'aparició de l'individualisme
els qui porten Sòcrates a autoconstituir-se en mestre de
la ciutat i Plató a cercar una altra mena de societat en
La república.
Al
fons de la nostàlgia de Grècia hi ha també
un element de consciència de la crisi de la comunitat en
llibertat i de l’equilibri entre l’home i el seu entorn..
Nosaltres tenim una incurable nostàlgia de Grècia
perquè, equivocats o no, sentim també propera aquesta
malaltia de la ciutat. També avui hi ha que voldria un
món tòpicament asiàtic, és a dir,
col·lectiu, socialitzat "prietas las filas, rectas
y marciales", amb negació de la individualitat. Hi
ha qui creu que l'home individual és una passió
inútil o, com a molt, un símptoma o un exponent
del social. I, a l'altra banda, hi ha qui ha decidit simplement
anar passant, fent la viu-viu i prescindint de qualsevol sentit
del col·lectiu. Deia el poeta alemany Gottfried Benn que:
ser tonto i tenir treball, això és la felicitat.
Potser algú si encara visqués avui matisaria encara
més i afegiria que l'ideal és tenir un "treball
tonto", que és habitualment el més ben pagat.
Contra
aquestes dues tendències innates de l'esperit humà
(subsumir-se en la massa i negar-la), Grècia és
un ideal clàssic, una crida a l'harmonia i al punt mig.
Com deia Hegel: en la vida ètica grega l'individu era autònom
i lliure, sense allunyar-se no obstant, dels interessos universals
existents de l'Estat real i de la immanència afirmativa
de la llibertat espiritual en el present temporal. L'universal
de l'eticitat (Sittlichkeit) i la llibertat abstracta de la persona
en l'intern i l'extern es manté com el principi escaient
de la vida grega en impertorbable harmonia.... (op. cit. p. 36).
El
nucli de l'esperit grec és aquesta idea de mesura i de
punt mitjà. Ja deia Heròdot que als déus
els agrada mutilar el qui sobrepassen sobre els altres un cap.
Si no hi ha harmonia hi ha hubris i perill per a la ciutat. Ser
social i individual alhora, conjuminant ambdós principis,
és l'ideal grec: la llibertat d'esperit (personal) i la
consciència de formar part d'un col·lectiu (polis)
que ens dóna l'ésser. Només perquè
hi ha individualitat hi pot haver art. Però només
perquè aquesta individualitat es troba i s'identifica amb
la col·lectivitat, podem posar aquest art en els temples
i, en conseqüència, objectivar-lo. Fídies o
Sòfocles prenen els seus motius d'Homer i del mite, però
els reinterpreten i els universalitzen precisament perquè
els particularitzen. Si podem aplicar a Grècia el qualificatiu
de sublim és perquè els seus motius artístics,
filosòfics etc. són al mateix temps molt universals
(molt "de tothom") però al mateix temps molt
propis, molt individuals. Ni triomfa l'art "oficial"
(de fet, Fídies serà acusat, com Sòcrates,
de manipular els mites en profit propi) ni triomfa tampoc la pura
subjectivitat ("romàntica") que sobrevalora la
forma per sobre -i contra- el contingut.
La
nostàlgia de Grècia és estètica i
vital. És l'enyor d'una situació -potser del tot
inexistent des del punt de vista de l'objectiviat històrica-
en que simplement l'ètica no era necessària. La
nostra Grècia idealitzada és un espai en què
la primera obra d'art és la pròpia vida. El món
grec és esplendorós, té la llum viva. El
pensament grec detesta el desordre. Cal buscar l' arkhé,
l'estructura i l'ordre del món i defugir l'hubris (el desordre,
l’excessiu).
La
conversió de la vida en un projecte d'harmonia, de bellesa,
és fonamental: la idea de kalós kai agathós
serà l'expressió d'aquest ideal. Tucídides,
l'historiador de les guerres del Peloponès explica quin
és el seu objectiu intel·lectual d'una manera molt
senzilla: "veure clar". Aquesta aspiració a la
claredat que és la bellesa alhora ètica i estètica
sintetitza tota l'aspiració clàssica. Es tracta
d'evitar l’até, la temuda "ceguesa de l'ànima".
Si ser cec físic és una dissort per a un grec, és
encara infinitament pitjor ser "cec d'ànima".
no copsar amb l'esperit que és l'eina a través del
qual tots ens humanitzem. Per a un grec la ceguesa de l'ull podia
ser, fins i tot, una benedicció dels déus. Homer
era cec i Tirèsies, el savi endeví, també.
Però això els permetia estar encara més atents
a l'autèntica bellesa que és la bellesa interior,
la bellesa de l'ànima que cerca l'harmonia.
Grècia
és, a més, una aspiració a l'universalisme
cultural. Pot semblar estrany, però no hi ha textos grecs
que parlin sobre la tolerància. I no n'hi ha, simplement
i senzilla, perquè no són necessaris. Per a un grec,
com mostra un text del sofista tardà Isòcrates l'essencialment
universal és el seu model cultural: S'anomena grec més
aviat a la gent que participa de la nostra educació que
aquells que tenen la mateixa sang que nosaltres (Panegíric,
50). La participació en la cultura (no en la religió,
estrictament localista) és el nucli de l’extensió
de l'esperit grec arreu. I la cultura no necessita teoritzar la
tolerància perquè, simplement, la practica cada
dia. No hi ha guerres de religió en una societat politeista.
Al llibre II d'Heròdot, que tracta sobre Egipte, ho diu
ben clar: En llengua egípcia Apol.lo és Horus, Démeter,
Isis ; i Artemis, Bubastis. (II, 156) El grec no té uns
déus "nacionals", en tot cas el que li és
propi són uns rituals locals, amb un gust de terrer molt
aspre; però accepta i assumeix que la divinitat és
"una manera de parlar" (no una manera de ser: ser com
déu serà una aspiració dels cristians que
per als grecs sona a incomprensible).
Un
mite consisteix, en primer lloc i d'una manera òbvia, en
l'explicació d'una història. Un conte que ens expliquem
a cada polis d'una manera diferent i que, sovint, intercanviem:
perquè els mites es poden comerciar igual com el blat o
el vi. Tothom té accés al coneixement dels mites
i les organitzacions secretes, ni que tinguin un component religiós
de caire iniciàtic com pot ser el culte a Orfeu, estan
mal vistes perquè para un grec el coneixement és
inseparable de la publicitat.
Les
estàtues dels déus hermosos y vencidos, com diu
el poeta andalús Cernuda, no són només una
herència per a grecs. Arreu els mites continuen tenint
un ressò en la cultura viva. Des del particular de la polis,
els grecs són capaços de construir un món
intel·lectual que val arreu. Tant li fa que el comunisme
de Plató no tingui res a veure amb el nostre comunisme.
I el mateix passa amb la paraula daimon que no és tampoc
l'esperit ni la intel·ligència. El significat dels
conceptes grecs s'ha transformat, però resta viva la sensibilitat
grega. Grècia és una educació (una paideusis)
Acostar-se als clàssics grecs és educar-se en el
respecte per l'home i en la recerca sense aturador ni termini.
En
resum: Grècia és allò que construïm
com a desig d'harmonia i, al mateix temps, és el que ens
mereixem (o desitgem) ser: individus no esquinçats, no
alienats, sinó plens.
Bibliografia:
G. Reale (1996). La sabiduría antigua.
Herder, Barcelona.
