L’Eclecticisme en psicologia, o les ‘Teràpies a la carta’
Una dels gran tòpics que van entrar en crisi en psicologia a partir de finals de la dècada de 1960 (tot i que a Catalunya d’això la majoria dels professionals se’n van assabentar vint-i-cinc anys més tard!) fou ‘l’obsessió pel mètode’. El mètode venia a ser com el certificat de garantia d’una psicoteràpia i cada escola tenia els seus ‘chiens de garde’ encarregats de la puresa metodològica. L’any 1964, però, Arnold Lazarus (1932), que provenia del behaviorisme, va publicar un text molt interessant en favor de l’eclecticisme tècnic i en un primer moment les represàlies contra aquesta gosadia epistèmica foren brutals. Hans Eysenck (1916-1997) el va expulsar immediatament del comitè editorial de la revista ‘Behavior Research and Teraphy’ i fins i tot el mestre de Lazarus, J. Wolpe, va fer gestions per tal que l’acomiadessin com a professor de la Temple University! Però l’any 1990 entre el 40 i el 60% dels professionals de la psicologia a Amèrica del Nord es reconeixien com a ‘eclèctics’. Què havia passat, entre tant?
Fins 1960 un psicoanalista, un behaviorista, un gestaltista o un constructivista eren quasi com membres d’una capelleta (per no dir una secta), amb el seu vocabulari esotèric i els seus hàbits intel·lectuals propis i distints. Només l’arribada de les teories de la psicologia humanista i la creixent deriva humanista de la psicoanàlisi americana canviaren una mica el panorama, perquè el seu grau de complexitat teòrica era molt menor. Se sabia, a més, que els bons clínics tendien a ser mals teòrics (guarien sense saber explicar prou satisfactòriament com ho feien). I per contra hi ha poca constància de grans èxits clínics en Freud o en els primers Gestaltistes. Però això no era prou per a canviar els hàbits escolàstics.
Bàsicament dues circumstàncies canviaren la percepció dels professionals:
1.- A partir dels anys’60, es produeix una extraordinària proliferació de teràpies. L’any 1986 n’hi havia de repertoriades ni més ni menys que 450 i des d’aleshores el nombre ha augmentat fins fer-se inabastable. Amb això l’ortodòxia tenia fins i tot un punt de ridícul.
2.- Però sobretot es començà a veure que en les diverses psicoteràpies (no en les teories!) hi havia cada cop més elements comuns. L’estudi comparatiu dels efectes dels diversos mètodes posava cada cop més de manifest que, per a la curació, l’important no era tant el mètode com (sobretot) l’aliança que s’estableix entre el terapeuta i el seu client. Una cosa era el que els psicòlegs diuen o escriuen i una altra, sovint ben diferent, era el que realment feien.
Com a conseqüència l’enfocament behaviorista clàssic (conductual) es va anar desplaçant i cada cop interessaren més els aspectes cognitius. La ‘Teràpia Multimodal’ de Lazarus constitueix l’exemple més afinat de teoria eclèctica. Com diu ell mateix: ‘Volem evitar panacees simplistes, però també volem superar qualsevol tendència a superar innecessàriament els problemes concrets Si un client està tens, l’antídot obvi és la teràpia de relaxació, si una persona està tímida i inassertiva cal entrenament assertiu, si abunden les cognicions defectuoses i les creences errònies, la primera via d’intervenció consistirà a corregir els conceptes equivocats. Es tracta, doncs, d’aprofitar de manera flexible i creativa (i al preu més baix possible per al client en temps i diners) el més efectiu de les diverses escoles
Lazarus proposava estudiar les interrelacions que s’estableixen entre els diversos nivells del comportament humà, en una perspectiva que era alhora cognitiva i conductual.
Els partidaris de la ‘Teràpia Multimodal’ defensen que hi ha set components o variables de la personalitat (Biològic, afectiu, de sensacions, d’imatges, cognitiu, conductual i social) que interelacionen entre ells i que cal entendre’ls en una perspectiva social. A tot això, en ‘Teràpia Multimodal’ es busca el que anomenen ‘perfil C.A.S.I.Co’ [en anglès: B.A.S.I.C ID] dels clients i es treballen interrelacionadament els aspectes de: C. (cognició), A. (afecte), S. (base somàtica), I. (interpersonals) i Co. (conductuals), propis i distints en cada individu.
Òbviament quan es parla d’eclecticisme cal diferenciar dues situacions prou diferents:
1.- D’una banda un ‘eclecticisme arbitrari’, que constitueix un pot-poti irreflexiu, sovint testimoni d’una mala formació del terapeuta, que barreja tècniques sense capacitat per discernir. Aquest és el cas de molts terapeutes ‘new age’, convertits en gurus i conceptualment incoherents.
2.- De l’altra un ‘eclecticisme tècnic’, sistemàtic, basat en la recerca de regles pragmàtiques que permeten indicar quines tècniques poden ser útils a cada moment en un pacient concret, segons la seva evolució. Un exemple d’això és la ‘teràpia multimodal’ d’Arnold Lazarus que avalua la seqüència d’intervencions en funció del perfil del pacient, establert per l’aplicació d’un model avaluatiu multidimensional. .
L’eclecticisme és una tria pragmàtica, utilitària però no atzarosa, i aquesta diferència sovint no és fàcil de justificar teòricament. De fet, fins l’arribada de la revolució neurocientífica cap a la dècada de 1990 és aquest enfocament eclèctic el que ha dominat en l’àmbit de la psicoteràpia.
BIBLIOGRAFIA:
Arnold LAZARUS: Multimodal Behavior Therapy. Springer Pub., 1994.
Dominique BRUNET: Une approche en Psychotérapie Integrative. Publibook, 2007.
