PLATÓ
I LES DONES
Monique
DIXSAUT
[Ens
els diàlegs platònics Sòcrates mai no enraona
amb cap dona, però ens tramet sengles discursos posats
en boca de dues dones, Aspàsia de Milet (que simbolitza
la retòrica) i Diòtima de Mantinea (que simbolitza
l’eros filosòfic). En el text una de les més
conegudes hel•lenistes franceses contemporànies planteja
aquesta qüestió. R.A.]
Sòcrates
dialoga amb tota mena de gent però mai amb dones. Tanmateix
en els diàlegs de Plató dues dones parlen extensament.
L’elogi dels soldats morts en el combat és atribuït
per Sòcrates en el diàleg ‘Menexé’
a Aspàsia de Milet, amant i després esposa de Pèricles.
I a Diòtima, sacerdotessa de Mantinea, se li deu la revelació
decisiva del ‘Banquet’. Però només parlen
per boca de Sòcrates. Les dones no són interlocutores,
ensenyen un saber que Sòcrates no sotmet a examen sinó
que fingeix rebre. Aquestes dues estrangeres demostren que el
que passa per ser la naturalesa de la dona i el destí a
un silenci decent no és sinó la invenció
d’una cultura. Són elles les que inicien Sòcrates
en una mena de discurs al qual fins llavors havia restat aliè:
l’elogi. ¿Per què s’espera d’una
dona en un cas una lliçó d’eloqüència
política i en l’altre que ella celebri Eros com a
camí que ens mena al que de debò existeix? [les
Idees]
Una
oració fúnebre és per a la ciutat l’ocasió
de produir una imatge enganyadora i falaguera de sí mateixa
i dels seus ciutadans, prestant-los totes les virtuts. L’art
en què Aspàsia excel•leix és el de
la sofística, la producció de simulacres mitjançant
la paraula. A través d’ella, Plató desmitifica
el gènere tot parodiant-lo. Pel que fa a Diòtima
escomet la naturalesa mateixa de l’elogi: un elogi només
val si diu la veritat sobre la naturalesa mateixa del seu objecte.
La veritat per a ella és que Eros no és un gran
déu, perquè tot desig és mancança,
sinó perquè Eros està ple de recursos per
procurar-se allò que li falta. Eros és un ‘daimon’,
un intermediari entre el diví i l’humà, com
la sacerdotesa Diòtima ho és entre els déus
i els homes. Fa l’ofici de guia de contrabandistes anant
del mite al discurs filosòfic i empenyent l’ànima
a anar més enllà del seu apetit de múltiples
coses belles per tal d’accedir a una bellesa única
que és la que pot satisfer el desig.
Però
Sòcrates s’enganya: allò a què el desig
aspira no és a la Bellesa. Allò a què tot
mortal aspira és la immortalitat. No a la immortalitat,
il•lusòria, de la glòria lloada per Aspàsia,
ans a la real de l’infantament. Tenir fills és afirmar
la vida perpetuant-la en els infants de la carn i, més
encara, en els discursos aptes per despertar el mateix amor en
les altres ànimes. A l’esterilitat dels discursos
fabricats per Aspàsia, Diòtima hi oposa la fecunditat
renovada del desig de comprendre. Mostra a un Sòcrates
massa enamorat que la filosofia és, abans que res, un discurs
amorós.
¿
Plató és misogin quan utilitza Aspàsia la
cortesana com a símbol de la demagògia del discurs
polític? ¿Quan remet a Diòtima per recordar
que és Eros qui filosofa en nosaltres, és feminista?
Ni una cosa ni l’altra. Aquestes dues figures invertides,
una tan hàbil a manipular i a encisar com Gòrgies
i l’altra més profundament filosòfica que
Sòcrates, diuen que les dones són, ni més
ni menys que els homes capaces del pitjor i del millor.
Monique
DIXSAUT (‘Le Nouvel Observateur’, 16-22 agost 2007,
Dossier Les philosophes et les femmes); trad. al català
Ramon Alcoberro
