PLATÓ
COMENTARI DE TEXT SELECTIVITAT - 1
TEXT
1
–
Si algú no és capaç de discernir amb la raó
la idea de bé, distingint-la de totes les altres, ni de
triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se
per fonamentar les demostracions no en l’aparença
sinó en l’essència de les coses per poder
refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs
d’ell que no coneix el bé en si ni cap altra cosa
bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna
imatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió,
però no de la ciència? [...]
–
Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot
això i amb totes les meves forces.
–
Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills
que ara imagines criar i educar, no els permetràs, crec
jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin els assumptes
més importants mentre estiguin privats de raó, com
si fossin línies irracionals.
–
No, en efecte –digué.
–
¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment
a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar
i respondre amb la més gran competència possible?
–
Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord
amb tu.
–
¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica
en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que no hi
ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella,
i que ella és com el cim de tot ensenyament?
PLATÓ. República,
534c
PAU.
Curs 2005-2006, sèrie 1, Opció A
PREGUNTES
1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules–
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
Plató defensa que aquell qui no coneix la idea del bé
i que es guia només per l’opinió i per l’aparença
més que per la ciència no pot governar. A través
de l’educació, especialment a través de la
dialèctica, la més noble de totes les disciplines,
s’aprèn a raonar correctament, a conèixer
la idea del bé i dirigir, així, la comunitat.
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules
o expressions següents –al voltant de 5-15 paraules
en cada cas. [1 punt]
a.- «el bé en si»: idea suprema que il•lumina
i dóna sentit a la resta d’idees
b.-
«opinió»: fals saber fonamentat en l’aparença
sensible. Contrari al saber veritable o ciència.
3.
Per què diu Plató que la dialèctica està
«en el lloc més alt dels nostres ensenyaments i que
no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt
d’ella»? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos
als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
Plató parteix de la base que només qui coneix el
Bé en tant que idea pot arribar fer-lo, i que fer el bé
significa governar la polis d’acord amb el model de perfecció
del món intel•ligible. Però l’ànima,
que en un principi estava al món de les idees i que va
caure al món sensible (recordem el mite del carro alat
que apareix al Fedre), ha de fer un procés d’aprenentatge
ascendent altre cop cap al món de les idees, per recordar
allò que ja sabia (reminiscència). Aquest procés
gradual i dolorós de millora de l’ànima i
de separació de l’ànima respecte al cos s’anomena
‘dialèctica’. La dialèctica és
un mètode –l’únic mètode- a través
del qual, es pot arribar a la idea de Bé. L’únic
que està preparat per a decidir correctament, aplicant
la idea de Bé a la tasca política, és l’home
l’ànima del qual coneix la idea de Bé perquè
s’ha sotmès al procés de millora dialèctica
en el coneixement, (el filòsof-rei).
La
paraula ‘dialèctica’ en Plató té
un significat una mica diferent al que tenia per al seu mestre
Sòcrates. La dialèctica en Sòcrates era només
un diàleg orientat a la recerca de la veritat, però
en Plató el terme es complica una mica. Plató considera
que no coneixem només a través del diàleg
amb els altres ciutadans, que és el que feia Sòcrates,
sinó que ens fem millors quan millorem la nostra ànima,
aprofundint en el coneixement i en la reflexió que ens
permet anar més enllà de la pura sensibilitat i
assolir el món de les idees, pures i perfectes (‘en
si’). La dialèctica és la tècnica de
coneixement per excel•lència, és el procés
a través del qual l’ànima aprèn a passar
del món sensible al món intel•ligible. Recuperant
el mite de la caverna de Plató, si el presoner -el que
està atrapat en el món sensible- arriba, un cop
alliberat de les cadenes, al terme de la visibilitat quan pot
veure el sol i s’adona que el sol il•lumina les coses
sensibles, el qui fa el procés dialèctic arriba
també al terme de la intel•ligibilitat quan contempla
la idea de Bé, que il•lumina i dóna sentit
a tot el món intel•ligible.
Per
tant, la dialèctica és un camí llarg i dur
(Plató considera que només es pot culminar un procés
així quan s’ha entrat en la maduresa). Estem davant
un camí d’aprenentatge a través del qual l’home
més perfecte aprèn a situar-se per sobre i més
enllà del que és purament material i sensible i
a optar per la perfecció de les idees. La dialèctica
significa una evolució de perfeccionament de l’ànima
i un ascens a un nivell superior de coneixement, que és
el món de les idees (dialèctica ascendent).
En
el mite de la Caverna, el presoner alliberat, un cop ha completat
el procés, en veure la idea del Bé veu també
com aquesta idea il•lumina i dóna sentit a tot el
món de les idees perquè les idees són bones
en la mesura que participen de la idea de Bé. Però
no hi ha només una dialèctica ascendent; conèixer
el Bé suposa també un procés descendent,
en què aquesta idea de Bé regeix totes les nostres
accions en el món sensible. Qui ha perfeccionat la seva
ànima és capaç de tenir una visió
unitària de totes les coses i les coneix en el seu ple
sentit (perquè apareixen il•luminades per la idea
suprema). És, doncs, en aquesta dialèctica descendent
quan s’adquireix la capacitat de sintetitzar, d’encaixar
i donar sentit a allò que apareix divers.
Per
a Plató el sentit de la vida humana es troba en la millora
en la vida moral i en la recerca del bé. En altres paraules,
la vida és un continuat esforç de perfeccionament
envers el món de les idees. Per això, la formació
dels dialèctics és molt dura i molt llarga. Va destinada
a crear ciutadans que siguin veritables ‘homes d’or’
i que puguin governar amb saviesa la ciutat al llarg de les seves
vides.
4. Compareu la filosofia política de Plató
(és a dir, la seva concepció del govern i la justícia)
amb una filosofia política diferent que es pugui trobar
en la història del pensament. [2 punts]
Hi ha qui interpreta que la finalitat última de Plató
amb els seus diàlegs era de caire polític, perquè
s’interroga sobre la validesa i el significat dels principis
de justícia. No és clar que la finalitat última
de Plató fos la política –hi ha qui diu que
era l’educació del ciutadà segons principis
morals o l’epistemologia que situa l’enteniment per
sobre de la sensibilitat- però, en tot cas, el que no es
pot negar és que la política va ser per a ell almenys
un dels eixos més importants del seu sistema filosòfic,
tal com ens ho mostra en aquest diàleg.
Com hem vist en la pregunta anterior, la política demana
un a educació específica, una formació llarga
i costosa. Aquesta formació havia de permetre al filòsof-rei
adquirir el coneixement suprem, necessari per tenir coneixement
del Bé i de la Justícia que demana el bon govern
d’un Estat.
En
tota l’obra platònica es reivindica la superioritat
d’un tipus d’individus que són els ‘homes
d’or’; és a dir els homes autènticament
savis, és a dir, d’ànima més pura i
que coneixen la justícia, per damunt dels altres homes
(soldats o homes de plata i obrers o homes de bronze). Per això
hi ha una estreta relació entre la república aristocràtica
regida per un filòsof-rei, el govern que proposa Plató,
i la justícia, ja que només els que coneixen el
bé i la justícia poden governar.
Tot
comptat i debatut, la postura política de Plató
és clarament idealista. Un pensament polític es
considera ‘idealista’ perquè, entre altres
coses, no es preocupa tant de les circumstàncies de l’acció
com dels principis que l’orienten. Els idealistes tendeixen
a considerar que són els principis i no les conseqüències
d’una acció política el que marca el valor
d’aquesta acció. Per a un idealista és la
bona teoria el que marca la bona política. A més,
els idealistes tendeixen a considerar que la bona política
deriva d’un governant savi, o d’un filòsof-rei,
capaç de fer la síntesi de saber i poder.
Podríem
comparar aquesta tesi amb altres dues de molt importants també
en el context del pensament polític; la d’Aristòtil
a Grècia i la de Maquiavel al Renaixement.
Aristòtil
es va adonar que l’idealisme polític de Plató
estava errat perquè una ciutat només pot ser feliç
i pròspera si està unida i si tots els ciutadans
van a una; però Plató no acabaria tenint una sola
ciutat sinó tres de diferents, perquè n dividir
la societat en tres classes socials (governants –o homes
d’or–, defensors de la ciutat –o homes de plata–
i obrers –o homes de bronze-), cadascuna d’aquestes
classes socials buscaria el seu propi profit.
Però si en tota la història del pensament trobem
un autor contrari a l’idealisme en política i que
considera nefast governar segons principis sense atendre a les
conseqüències de les accions, aquest és Maquiavel.
En el Renaixement italià Maquiavel inaugura la tendència
del que s’anomena ‘realisme polític’
i defensa que el governant, per ser virtuós, ha d’aprendre
a no ser bo, si convé. Adaptar-se a les circumstàncies
per tal d’aconseguir allò que es vol pot voler dir,
per exemple, mentir o ser deslleial. Amb la tendència a
creure que tot home és dolent per naturalesa i que no es
pot confiar en la bona intenció del governant, per més
savi que sigui, Maquiavel, a diferència de Plató,
separa allò moralment bo d’allò políticament
bo.
5. Creieu que Plató té raó quan defensa
que els més savis han de governar? Raoneu la resposta.
[2 punts]
Avui
en dia, i d’entrada, la democràcia, i no l’aristocràcia,
és considerat arreu el règim més desitjable
perquè garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant
la llei, mentre en la teoria de Plató cada classe social
tenia una educació i unes lleis diferents. De totes maneres,
tot i que la polis grega i l’època de Plató
tenen poc a veure amb les nostres societats actuals, l’afirmació
de Plató que els més savis són els que han
de governar no es pot desqualificar directament i, com a mínim,
ha de fer-nos reflexionar.
D’entrada,
sembla que no està malament pensar que la persona que governi
ha de ser una persona informada, que sàpiga què
passa en el seu entorn, intel•ligent i astuta i, també,
una persona que sigui equilibrada i justa. Perquè si no
està informada es pot errar, si no és intel•ligent
i astuta es pot deixar enganyar i si no és equilibrada
i justa pot esdevenir un tirà, casos, tots aquests, clarament
indesitjables.
Però
en la democràcia no busquem tampoc l’home més
savi; si cerquéssim això no faríem eleccions
sinó exàmens complicats –com les oposicions
a jutges i a notaris– o ¿per què no? test
d’intel•ligència. Les democràcies són
règims d’opinió pública i, per tant,
es vota aquella persona que considero capaç de gestionar
millor els interessos de tots d’acord a la meva opinió
particular. No cal posseir cap ‘ànima’ especial
per ser un bon governant: les millors democràcies són
aquelles que garanteixen que qualsevol persona, amb independència
dels seus cognoms, dels seus diners o del seu nivell d’estudis
pot representar les opinions de la majoria.
A
més tampoc no podem pressuposar ingènuament que
qui coneix el bé necessàriament el farà.
Saber què és el bé i actuar d’acord
amb el bé són coses molt diferents. Per tant, saviesa
i bondat, que per a Plató són indestriables i necessàries
per al bon govern, no estan en realitat intrínsecament
unides. I segurament aquesta discordància amb l’afirmació
de Plató es dóna perquè el règim polític
imaginat per l’autor de La República és massa
idealista per a nosaltres.
