PLATÓ
COMENTARI DE TEXT SELECTIVITAT - 2
TEXT
2
Cal,
en efecte, que l’home exerciti la seva comprensió
basant-se en el que anomenem «idea» i que procedeixi
a partir de percepcions múltiples vers una única
cosa assolida per mitjà del raonament. I això és,
certament, la reminiscència del que en altre temps la nostra
ànima va veure mentre caminava al costat de la divinitat,
contemplant des de dalt les coses que ara diem que «són»
i enlairant la mirada vers el que realment «és».
Per això justament la ment del filòsof és
l’única que [...] en la mesura que li és possible,
sempre roman, gràcies al record, al costat d’aquelles
coses que fan que una divinitat, perquè no s’aparta
d’elles, assoleixi el seu caràcter diví. Per
tant, només l’home que sap fer un bon ús d’aquests
records i s’inicia contínuament en els misteris perfectes,
aconseguirà ser realment perfecte. En defugir les preocupacions
humanes i apropar-se a allò que és diví,
aquest home es converteix en objecte de menyspreu per part de
la multitud, com si fos un pertorbat, però la multitud
ignora que està posseït per un déu.
PLATÓ,
Fedre, 249d
OPCIÓ
B Sèrie 3
RESPOSTA
1.-
Expliqueu breument —al voltant de 40-80 paraules—
les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
En
aquest fragment Plató ens explica que a través de
la reminiscència hom pot assolir el coneixement d’allò
que en realitat és, allunyant-se de l’aparença.
El filòsof és la persona que, en un continu procés
de reminiscència està més a prop de la divinitat,
és a dir, del món de les idees, i més lluny
del món sensible, per la qual cosa és rebutjat,
injustament, per la resta d’homes.
2.-
En les sis qüestions següents, trieu l’única
resposta que considereu vàlida (no cal justificar-la).
Cada resposta errònia descompta el 33% de la puntuació
prevista per a cada pregunta. Per contra, les preguntes no contestades
no tindran cap descompte. Escriviu les vostres respostes en el
quadernet de respostes, indicant el número de la pregunta
i, al costat, la lletra que precedeix la resposta que considereu
correcta (a, b, c o d). [0,5 punts per qüestió encertada]
2.1.
Quines de les afirmacions següents sobre el que Plató
anomena «idea» és correcta?
a)
Les idees són les percepcions múltiples.
b) Les idees són les percepcions sensorials més
perfectes i úniques.
c) La nostra ànima obté, per primera vegada, coneixement
de la idea a partir de les percepcions sensorials.
d) Les percepcions sensorials ens fan recordar la visió
intel•lectual de les idees, prèvia al nostre naixement.
2.2. Plató creu, segons el text, que:
a)
Les coses que ara diem que «són», són,
totes elles, el que «realment és».
b) El que «realment és» no és cap de
les coses que ara diem que «són».
c) Les coses que ara diem que «són», són
totes les idees.
d) Les coses que ara diem que «són», són
les idees més perfectes.
2.3.
Quina d’aquestes tesis és defensada en el text?
a)
El nostre cos ha vist les idees abans d’unir-se a la nostra
ànima.
b) La percepció sensorial és més perfecta
que el record.
c) El coneixement de les idees ens porta cap a la perfecció.
d) Les idees poden fer-nos recordar les percepcions.
2.4.
Quin d’aquests arguments és bàsic en la concepció
platònica del coneixement?
a)
Com que no podem haver adquirit el coneixement de les idees mitjançant
l’experiència, cal concloure que el coneixement de
les idees és anterior a l’experiència.
b) Com que el coneixement de les idees és anterior a l’experiència,
cal concloure que no hi ha percepcions.
c) Com que les percepcions no són idees, cal concloure
que els éssers humans no tenen percepcions.
d) Com que les idees són entitats subjectives en el marc
de la metafísica platònica, cal concloure que el
coneixement de les idees és anterior a l’experiència.
2.5.
Quina d’aquestes afirmacions sobre el coneixement va defensar
Plató?
a)
El coneixement no és possible.
b) L’únic coneixement veritable és el coneixement
de les idees.
c) El coneixement de les idees i la percepció són
dues formes diferents i alternatives de coneixement.
d) El coneixement és sempre una il•lusió.
2.6.
La concepció del coneixement humà de Plató
fa que sigui un filòsof:
a)
empirista.
b) visionari.
c) comunista.
d) racionalista.
3.
Caracteritzeu una altra concepció d’idea diferent
de la que apareix en el text. Compareu-la amb la que apareix en
el text. [3 punts]
Segons
la noció d’idea que es desprèn del text, les
idees no pertanyen a aquest món sensible i material en
què vivim, sinó que provenen d’un món
superior i modèlic; d’un món perfecte i de
caràcter diví. Segons Plató, la idea té
una entitat superior a la de qualsevol de les coses del món
sensible en què vivim. Les idees són els models
intel•ligibles de les coses, són perfectes i immutables
i només s’arriba a elles a través de la raó:
com diu el text, és la reminiscència -el record-
la que permet que ens adonem que les coses sensibles són
només aparences o còpies de les coses que realment
són i que ja havíem vist, és a dir, de les
idees. Les idees, doncs, són per a Plató la font
del coneixement veritable. En canvi les coses materials només
són còpies de les idees. El pur coneixement sensible
de les coses materials ens aporta un coneixement insuficient,
unilateral, i per tant, fals; les sensacions sense la idea només
generen opinió, no pas ciència .
Les
tesis de Plató van generar un corrent que, a l’època
moderna, es va anomenar racionalista i que està representat
bàsicament per Descartes el qual, reelaborant la tesi de
Plató, creia que les idees preexisteixen als individus
o són innates en ells. Però hi ha dues grans tradicions
filosòfiques que han criticat molt en profunditat el platonisme
a l’hora d’analitzar el concepte d’idea. Ens
referim a les afirmacions d’Aristòtil en el món
grec i a les de l’empirisme de Hume al segle XVIII, que
resumirem tot seguit.
La
superioritat absoluta que Plató va atorgar a les idees
separades de la matèria va ser rebutjada d’una manera
radical pel seu deixeble Aristòtil. Segons Aristòtil
les idees no es poden separar de les coses materials. La idea
d’home, per exemple, resulta inseparable de ‘Pere’,
‘Lluís’ o ‘Joan’ i de fet no existiria
ni seria comprensible sense l’existència real de
‘Pere’, ‘Lluís’ o ‘Joan’,
perquè una idea expressa la ‘substància’
comuna ‘home’ per sobre dels accidents que separen
els diversos humans (ser alt o baix. Gras o prim, ros o bru).
No hi ha idees sense coses materials en les quals es fonamenten.
En cadascun dels humans hi ha la idea d’home i sense l’existència
dels humans no hi hauria idea d’home. Bàsicament
per a Aristòtil una idea és una construcció
intel•lectual que s’elabora per abstracció
a partir de considerar el que les diverses coses tenen substancialment
–és a dir, en profunditat– en comú.
Es per això que s’acostuma a anomenar ‘realista’
la posició aristotèlica, en la mesura que les idees
no existeixen fora de la realitat material de la qual deriven.
Aristòtil considera que sense sentits corporals i sense
captació sensible de les realitats materials no hi hauria
idea: no hi ha una separació entre el sensible i l’intel•ligible,
sinó que la sensibilitat porta a l’enteniment i a
l’elaboració de conceptes; per això segons
Aristòtil el rebuig platònic de la importància
dels sentits el condemna a què les idees siguin unes pures
abstraccions mentals desencarnades.
En
el pensament modern, al segle XVIII la polèmica sobre què
entenem per ‘idea’ va ser represa pel filòsof
empirista escocès David Hume. Hume distingeix entre idees
i impressions i, ben al contrari del que sosté Plató,
diu que l’únic coneixement immediat és el
que prové de l’experiència sensible; les idees
no són més que imatges dèbils que tenim de
les impressions quan les pensem o les recordem. Per tant, per
a Hume és a partir de les impressions (primàries)
que tenim idees derivades de les impressions. De manera que les
idees no són cap model de les coses materials sinó
una còpia de les impressions, que són més
vives. En Hume, doncs, les idees deixen de ser primeres en el
temps (en Plató les havíem vist abans quan la nostra
ànima estava al ‘cosmos noetós’ i només
les hem de recordar), i ja no són la font de coneixement
ni, per descomptat, no es troben en cap món separat del
material, sinó en la ment de l’home, que les obté
a través de les impressions que rep de les coses sensibles.
4.
Esteu d’acord amb la tesi platònica que hi ha d’haver
idees innates? Raoneu la resposta. [2 punts]
La
tesi platònica sobre l’existència de les idees
innates s’ha de situar en el conjunt del seu sistema filosòfic.
La teoria platònica del coneixement recolza l’acceptació
que l’ànima és eterna i que ha pogut contemplar
les idees en el transcurs d’una vida anterior a aquella
que és, diguem-ne, terrenal. La vida perfecta i desitjable
no és, en conseqüència, la que s’origina
en el cos i els sentits, sinó la que prové de l’ànima
eterna i suprasensible. Per tant, el pensament platònic
reivindica l’existència d’un món d’idees,
perfecte i immutable, en contraposició d’un món
sensible imperfecte i canviant. I és que per a Plató
les idees innates que tota persona té provenen de la seva
vida anterior en el món intel•ligible, abans de “caure”
en el món sensible per culpa de l’afebliment de la
part racional de l’ànima (mite del carro alat).
Molt
després de Plató, altres filòsofs, com Descartes,
han defensat també l’existència d’idees
innates: idees que estan enregistrades en la ment de cadascú,
amb les quals naixem o que no són més que el desenvolupament
de la pròpia capacitat de pensar; però que, en tot
cas, no deriven ni són fruit de l’experiència.
També Kant, per exemple, va sostenir que les persones tenen
per naturalesa una estructura mental (que suposa una mena d’idees
innates, anomenades ‘formes a priori’) a través
de la qual –i només a través d’ella-
l’home pot tenir coneixement del món. Conceptes com
‘espai’ o ‘temps’ són per a Kant
condicions a priori de la sensibilitat; naixem amb ells i si no
els tinguéssim no seria possible explicar ni comprendre
cap experiència.
Malgrat
l’esforç de l’empirisme per ressaltar que la
ment humana és com una ‘tabula rasa’ on cal
anar imprimint tota l’experiència i que tot coneixement
prové només de les dades sensibles, es pot mantenir
raonablement la tesi de l’existència de les idees
innates a la manera kantiana i a la manera cartesiana. Hi ha tres
grans tipus de proves sobre l’existència d’idees
innates i, a més, es pot argumentar també un corol•lari
de tipus polític per a la defensa de l’innatisme.
Presentem a continuació una síntesi d’aquestes
argumentacions
D’una
banda els partidaris de les idees innates avui acostumen a argumentar
a partir de la genètica i de la teoria de l’evolució.
Si la forma del nas o dels ulls és innata i està
determinada per una sèrie de gens, no s’acaba de
veure perquè les idees –és a dir, els continguts
mentals– no podrien ser també innats. I, a més,
des del punt de vista evolutiu convertir en innats alguns comportaments
ofereix una sèrie d’avantatges innegables. Si haguéssim
de pensar a tancar els ulls cada cop que se’ns posa al davant
un focus de llum potent, potser ens quedaríem cecs, de
manera que resulta més interessant per a la supervivència
que determinats comportaments (bàsicament vinculats a l’alimentació,
però no només limitats a ella) es disparin automàticament,
és a dir, siguin innats.
Un
segon argument és de tipus psicològic i es fonamenta
en què determinats comportaments i els nivells de raonament
abstracte només són comprensibles quan innatament
ha madurat el nostre aparell psíquic. És inútil,
per exemple, forçar un nen de tres anys pretenent que aprengui
matemàtiques, simplement perquè no disposa de les
eines que li permetran fer-ho uns anys després. Aquesta
maduració psicològica és innata i no es pot
forçar amb la pura repetició d’experiències.
Hi
ha un tercer argument més complex que té a veure
amb l’existència de patrons perceptius comuns a tota
l’espècie humana. L’especial sensibilitat envers
determinades formes i colors (especialment cap a la simetria)
sembla ser de caràcter innat.
Finalment
es podria també presentar un argument de tipus polític
i de menys valor provatori per tal de justificar, com va fer Descartes
al seu moment, que a través de l’existència
d’idees innates universals, quedaria demostrat també
que la humanitat és una gran família, de manera
que la unitat del coneixement serviria també de testimoni
també a favor de la unitat moral dels humans. Però
aquest argument no resulta gens obvi perquè sempre es podria
respondre que la llibertat humana neix de la diversitat de les
nostres idees. L’existència real del que s’anomena
la llei moral ‘natural’ que seria de caràcter
innat és lluny d’haver estat demostrada. Mentre els
tres primers arguments epistemològics a favor de l’existència
d’idees innates tenen proves empíriques prou fortes,
aquest darrer corol•lari ètic resulta poc evident
i no hi ha actualment gaire defensors de l’innatisme moral.
