ELS RÈGIMS POLÍTICS EN PLATÓ
Segons Plató hi ha cinc tipus de règims polítics. Proposa una gradació des del més perfecte (el qui millor expressa la idea de Bé), que és l'aristocràcia, fins els més imperfectes que són la democràcia i la tirania.
ARISTOCRÀCIA
TIMOCRÀCIA
OLIGARQUIA
DEMOCRÀCIA (-)
TIRANIA (-)
Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l'ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei , perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de Bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica.
Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen l'ànima dels infants.
Aleshores apareix la Timocràcia (en grec timos =valor). És el govern dels militars (són els que tenen l'ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d'un quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la Oligarquia.
Oligarquia ( En grec oligos =pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia
Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un règim d'opinió pública. Plató és radicalment contrari a aquest règim i li fa una sèrie de crítiques:
1.- Quan governa tothom és com si no governés ningú, no hi ha ordre.
2.- En la democràcia no governa el millor sinó el més popular, és el regne dels sofistes, de les pures opinions i no del saber. De la mateixa manera que la nau no l'ha de governar el més popular sinó un capità expert, l'Estat ha de ser també governat pel millor coneixedor
3.- En la democràcia tothom té el mateix dret, el vot és independentment del coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidides per ignorants. Del simple fet d'haver estat votat no se segueix que algú tingui la capacitat real per tal d'exercir un càrrec.
4.- La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual es produeix un cop d'Estat i apareix la Tirania o dictadura.
La tirania o dictadura és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia. A la Tirania el governant no té cap coneixement virtut ni hi ha cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.
Plató creu que els règims polítics se succeeixen els uns als altres d'una manera cíclica de manera que la seva època era de decadència absoluta i calia preparar altre cop l'arribada del filòsof-rei.
Plató planteja el tema de la decadència dels règims polítics d'una manera original. Descobreix que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció interna: primer un règim polític es podreix interiorment i després pot ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi moral. Un govern virtuós tendiria a consolidar-se mentre que un govern degenerat, podrit per la corrupció, tendirà a esfondrar-se per les seves pròpies contradiccions.
LES CLASSES SOCIALS EN LA REPÚBLICA
La República és un intent de fonamentar un estat just. El bé de l'ànima s'ha de reflectir en una política justa, realitzada pels millors entre els ciutadans. Per aconseguir l'harmonia d'un estat cal que hi hagi una relació estricta entre el tipus d'ànima de la persona i la funció que fa en la societat. Quan l'infant neix els magistrats observen la seva ànima i decideixen a quina classe social ha de pertànyer. L'estat s'encarrega absolutament dels infants i els educa per a que realitzin la funció social per a la qual estan predeterminats.
Plató sap que la política pertany al món sensible, per tant inevitablement com tot el que pertany al món sensible està destinada a la degradació i la decadència. Però creu que es pot retardar aquesta decadència a través de una societat ideal en la que hi hagi ordre. El concepte fonamental en la República és el concepte de nomos (llei i ordre inseparablement).
En una República justa la llei ha de ser coneguda i acceptada per tots els ciutadans i ha de ser superior a la simple suma de les voluntats individuals. Plató, com el seu mestre Sòcrates, considera que el greu error de la política grega tal com l'havien configurat els sofistes fou creure que les lleis poden canviar quan canvien els nostres interessos. Així havia començat el relativisme i s'havia perdut la dimensió comunitària de la convivència, en la mesura que el Bé comú havia estat abandonat per la persuasió i els interessos subjectius. El filòsof que és qui coneix l'etern i el permanent (les Idees) i està per sobre de les opinions (sofístiques) ha de governar d'acord a principis racionals i a valors universals -no a interessos canviants. Cal recuperar el sentit col·lectiu de la ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha de consistir a fer que els ciutadans perdin de vista els seus interessos personals o familiars per centrar-se en la defensa de la ciutat com a entitat del tot superior a les limitades voluntats individuals.
La llei és superior a la voluntat individual i els habitants de la República han de creure que té un valor universal, indubtable. En l'última obra, Les lleis , arribarà a dir que les lleis són sagrades, intocables, no es poden discutir. La llei ha de posar ordre en la ciutat. "Ordre" no significa només evitar aldarulls al carrer, sinó que d'una manera més profunda ordre vol dir que cada ciutadà ha de saber quin és el lloc que ocupa en la ciutat i actuar en conseqüència.
A la societat ideal de Plató només hi ha tres classes socials: els magistrats, els guerrers i soldats i els productors o obrers.
A cada classe hi correspon una virtut moral, un ofici i un ànima. Com que cada classe té un ànima, també té un caràcter propi, una forma de ser i de pensar que li és característica.
En esquema l'estat platònic seria:
UN ESTAT JUST IMPLICA:
3 CLASSES: MAGISTRATS / GUERRERS / PRODUCTORS
3 VIRTUTS: Prudència (saviesa) / Fortalesa (valor) / Temprança (moderació)
3 OFICIS: Legislar (governar) que ho fa només el magistrat prudent/ Defensar l'estat que és la tasca del guerrer fort / Produir aliments i serveis que és la tasca dels obrers
3 ÀNIMES: Racional en el Magistrat/ Irascible en el Guerrer / Concupiscible o Sensual en els productors
HARMONIA DE L'ESTAT: Quan cada ànima troba el seu lloc adient, de manera que realitza la seva funció pròpia i complementària en ordre al bé comú de la Ciutat, llavors vivim en una Polis justa.
INFANTS, DONES, COMERCIANTS I ARTISTES EN LA REPÚBLICA
L'estat platònic és totalitari en el sentit que Plató aspira a controlar tots els aspectes de la vida humana (i això inclou també els sentiments, les emocions...) Res pot ser aliè a l'interès de l'Estat. Per això dóna una gran importància a l'educació, que entén com una forma de "domesticació". A la ciutat platònica la família ha estat abolida. Els nens depenen de l'Estat des del principi. Els magistrats estudien les ànimes dels infants i els destinen a una de les tres classes socials de tal forma que cada individu serà educat per servir la societat en els rengles de la seva classe i mai no en podrà sortir.
En la ciutat platònica no hi ha canvi social. Els infants no pertanyen als seus pares, sinó a l'Estat. Per impedir que els magistrats afavoreixin els seus propis fills, Plató propugna el comunitarisme de les dones. Consisteix en que hi hagi una absoluta llibertat sexual. Totes les dones són de tots els homes i viceversa, de tal manera que els magistrats mai no podran estar segurs de quins són els seus fills. En el fons es tracta de compensar l'opressió política amb l'alliberament sexual.
Plató admet que les dones poden ser guerreres i fins i tot filòsofs-reis, cosa que considerant la repressió i l'aïllament en què vivien les dones a l'antiga Grècia, de vegades s'ha considerat com una mena de "feminisme". Però en realitat és una conseqüència del sistema platònic, perquè el coneixement no depèn del cos (que és quelcom accidental) sinó de l'ànima que és eterna i per tant cal acceptar la possibilitat que una ànima de filòsof-rei pugui trobar-se en un cos de dona.
A la República no hi ha esclaus però a la pràctica tothom és esclau, perquè a l'estat és absolutament autoritari i no permet cap llibertat individual. Popper deia que en "La República" hi ha pastors (magistrats), gossos(guerrers) i ramat (productors). Tampoc no hi ha comerciants perquè el comerç obliga a viatjar, a conèixer altres mentalitats... i precisament això és el que vol impedir Plató. La República ha de ser autàrquica (autosuficient) i restringir al màxim els contactes amb les altres polis. Cal que els habitants de la seva ciutat ideal no tinguin coneixement del "pervers" món exterior i visquin dedicats exclusivament a la virtut.
En la República de Plató no hi ha poetes ni pintors (curiosament si que hi ha, però, escultors) perquè l'art és una forma de desordre de la societat. L'art resulta una força passional, és "massa humà", Plató creia que els grans artistes del s.V havien humanitzat excessivament els déus i per tant els havien fet perdre l'aura de misteri sagrat. Quan l'art apropa massa la divinitat, li fa perdre el respecte i sense fe en els déus, els homes també perden la fe en la ciutat o en l'amistat que són virtuts divines. A més, l'art enganya perquè ens fa creure que existeix bellesa en el món sensible quan l'única Bellesa real és en l'intel·ligible; només les Idees són belles, estrictament parlant. Plató expulsa els artistes i els poetes perquè ells situen els sentiments en el lloc que només pot ocupar la Raó. En el fons, Plató tenia una concepció "romàntica" de l'art, com si l'art fos una mena de "furor sagrat" que inevitablement provoca hybris .
EL SORPRENENT PAPER DE L'ESCULTURA EN PLATÓ
Plató expulsa els poetes i els pintors de la ciutat però, d'una manera sorprenent, evita condemnar l'escultura. En principi l'explicació del rebuig a les arts és clara: les arts són ficcions, són trucatges que ens porten a fer una tria equivocada per la bellesa de les coses materials per comptes d'acostar-nos a la bellesa de les coses-en-si, de les Idees. L'art celebra el sensible i ens allunya de l'intel·ligible i, en conseqüència, ha de ser considerat un fals coneixement. Al BANQUET, apareix una gradació de la bellesa (dels cossos bells a les Idees, passant per la bellesa de les ànimes), però la Idea pura resta inaccessible a la mirada. Les coses sensible, la matèria no són matèria de ciència i, per tant, l'art no ens pot acostar a la ciència de les Idees.
Però: per què Plató prescindeix de condemnar l'escultura? Entre els estudiosos del platonisme s'han donat diverses explicacions a aquest fet. En destaquem algunes:
1.- Plató denuncia el trucatge que hi ha en els jocs d'ombra i llum a través dels quals els pintors volen crear il·lusió de relleu, però l'escultura té tres dimensions i, en conseqüència, no hi ha falsedat.
2.- En l'escultura s'expressa una certa proporció matemàtica que permet mantenir una idealitat en la forma. A través del cànon de Policlet, la matemàtica ha donat una estructura formal a l'escultura.
3.- El pare de Sòcrates era escultor i, segons sembla el mateix Sòcrates hauria estat aprenent d'escultor en la seva joventut. A més, en els diàlegs platònics, Sòcrates empra sovint metàfores extretes de l'àmbit de l'escultura. En conseqüència, Plató hauria fet una excepció amb l'escultura respecte a les altres arts.
Però darrerament s'està imposant una hipòtesi interessant: Plató seria un admirador del gran escultor Pràxiteles, cosa que el porta a considerar l'escultura com un art diferent, no assimilable a la pintura o a la poesia. Això cal explicar-ho amb més cura, com a quarta hipòtesi.
4.- Plató era uns vint anys més jove que Praxíteles i -a més- l'escultor pertanyia també a una família artistocràtica, cosa que fa possible que ambdós haguessin mantingut alguna mena de relació a Atenes. Al CÀRMIDES Plató afirma que la bellesa és més gran quan el cos és nu, cosa que lliga abastament amb la nuesa de l'Afrodita praxiteliana i amb les llegendes sobre Friné -l'amant de l'escultor que hauria estat el model per a l'Afrodita. La força de l'escultura praxiteliana rau, precisament, en el fet que intenta expressar la puresa, que es té la impressió que hi ha alguna cosa de misteriós en l'esguard de les seves figures. Aquest seria un tret molt platònic. En la pura idealitat de la corba praxiteliana s'ha volgut veure l'associació del sensible i l'intel·ligible. La " karis " (terme traduïble per "gràcia") de l'escultura ens acosta, doncs, al món pur de les idees i per això no pot ser censurada en ordre al coneixement.
