FILOSOFIA PRESOCRATICA

 

PERIODITZACIÓ DE LA FILOSOFIA GREGA: ESQUEMA. EL PAS DEL MITE AL LOGOS
UNA INTERPRETACIÓ RACIONALISTA DELS MITES: L’EVEMERISME
ELEMENTS D’HISTÒRIA DE LA GRÈCIA ARCAICA
APOL.LO I DIONÍS
GRÈCIA COM A UNITAT CULTURAL
EL PROBLEMA DE L’ALÉTHEIA
DITES DELS SET SAVIS DE GRÈCIA
FACTORS QUE AJUDEN AL PAS DEL MITE AL LOGOS
L’ESCOLA JÒNICA: INTERPRETACIÓ DE LA PHISIS I L’ARKHÉ
L’ESCOLA JÒNIA-MILÈSIA: THALESUN TEXT PER A ANALITZAR: FRANCISCO FERRER
CONNEXIÓ DE LA FILOSOFIA DE MILET AMB ELS PITAGÒRICS
LA POLÈMICA SOBRE EL CANVI: HERÀCLIT-PARMÈNIDES
HERÀCLITHERÀCLIT I EL PENSAMENT ANTERIOR
HERÀCLIT I EL PENSAMENT POSTERIOR: ELS SOFISTES
QUÈ VOL DIR "EL CANVI COM A LOGOS" EN HERÀCLIT?
TEXTOS D’AMPLIACIÓ:

D’Heràclit a Lao-Tse: Un text de Yi-Zhuang Chen
Dos poemes de Borges sobre Heràclit

L’ESCOLA D’ELEA I PARMÈNIDES
PARMÈNIDES PARMÈNIDES, TEXTOS D’AMPLIACIÓ:

El Poema (Versió M. Montserrat)
Una versió contemporània del poema: Sam Abrams

DESPRÈS D’HERÀCLIT I PARMÈNIDES: ELS ATOMISTES 

 

Períodes del pensament grec.

Hi ha 5 períodes bàsics al pensament grec, entenent per tal 5 moments diferents de l’esperit. O, si ho preferiu, cinc èpoques, cinc grans temes i cinc estils del filosofar :

1. PERÍODE FÍSIC O PRESOCRÀTIC: Finals del s.VII, tot el s. VI i primers anys del s.V a.C.

És el moment del naixement de la filosofia. El primer problema filosòfic és el de l'Arkhé, [Arché] que és l´estructura físico-material de l´univers. (De què està fet el cosmos?).La filosofia neix com a tal a Milet (Àsia Menor). El primer filòsof és també el primer físic i matemàtic de nom conegut: THALES. A l´escola de Milet hi ha tres filòsofs importants: THALES, ANAXIMANDRE, ANAXÍMENES Es tracta de sofos (savis generalistes), més que no pas de filo-sofos.

Segona escola filosòfica important: els PITAGÒRICS de la Magna Grècia (Sud d'Itàlia). Plantegen la qüestió de les matemàtiques. Pensen el cosmos com una mena de gran teorema matemàtic. L'arkhé són els nombres.

Un tercer grup és el que es planteja el problema del canvi. No se situa en un lloc geogràfic en concret. Quan entra en crisis el problema de l´Arkhé físic apareix la qüestió de la metafísica.(Per què hi ha ésser? Per què l'ésser canvia?). Dos filòsofs importants són: HERÀCLIT D´ÈFES (actual Turquia), que considera el canvi com a logos (raó) i PARMÈNIDES D´ELEA. (Magna Grècia, sud d'Itàlia), que nega la possibilitat del canvi perquè no podem conèixer el no-ésser.

Art: període arcaic o dels kurós, figures hieràtiques.

2. PERÍODE HUMANÍSTIC: s.V a C. Màxim esplendor de la cultura grega. Primacia d'Atenes. (Pèricles s.V).

Anys centrals del s.V a.C. Des del punt de vista polític determinat per les conseqüències de les guerres Mèdiques (amb els Perses) que van destruir les polis gregues d´Àsia Menor i van estar a punt de fer desaparèixer la cultura grega però finalment els perses són derrotats a la batalla de Salamina i arriba el moment de més esplendor cultural i polític de Grècia. Època de la construcció del Partenó actual.

Art: Fídies (escultor, autor del Partenó) Representa l'antropomorfisme més perfecte.

Moment en que apareix la democràcia com a sistema de govern. En filosofia hi ha dos grups importants:

SOFISTES (Sofos = savi) :Són mestres ambulants; ensenyants que van de ciutat en ciutat, educant els fills dels rics que volen dedicar-se a la política. Tenen una concepció pràctica de la filosofia i defensen una teoria relativista del món. Els interessa el llenguatge i defensen el relativisme: res no és veritat ni mentida, tot depèn de l'habilitat amb què s'argumenta.

SÒCRATES que és condemnat a mort l´any 399 a C., acusat de no creure en els déus de la ciutat de corrupció intel·lectual dels joves. Es preocupava per la definició dels conceptes ètics (Què vol dir "el Bé", "la Justícia"...).

Sòcrates és considerat el pare de la filosofia, sobretot per la radicalitat del seu gest en acceptar la mort. Mai no va escriure res, es limitava a conversar amb el homes de la ciutat per portar-los a fer el bé a través de comentaris irònics. Defensava l'intel.lectualisme moral (tot home bo és savi) i la docta ignorància (només sé que no sé res).

En aquest període el problema fonamental és el Nomos (la llei), i la diferència entre les lleis físiques (universals, no es poden manipular) i les lleis polítiques (concretes i manipulables). És essencial el valor que es dóna a la paraula, que és l´instrument de transformació del món.

En la societat atenesa, domina les assemblees democràtiques el qui parla bé i la retòrica apareix com un instrument de dominació política.

La polèmica entre Sòcrates i els sofistes és fonamentalment la discussió sobre la paraula. Per els sofistes la paraula és l'eina del poder i en canvi per Sòcrates la paraula és un instrument de la veritat.

En aquest moment té una gran importància el model de ciutadà: s'elabora un concepte ideal de ciutadà. (Home perfecte) que s'anomena: KALÓS KAI AGATHÓS. És l'home harmònic, integral. (Kalós: bell moralment, persona de bona anomenada. - Agathós: bo, just).

Traducció:"Bello de cuerpo y de alma". "Ànima bella"... Carles Riba en les seves traduccions a la Bernat Metge usa l'expressió: home de bé i com cal. Aquest concepte tindrà una gran influència per a la cultura humanística arreu; especialment al Renaixement: Uomo universale intenta ser un ressò de Kalós kai agathós.

3.PERÍODE CENTRAL O ONTOLÒGIC: Període més important de la filosofia grega (Plató, Aristòtil), s.IV a C.

Hi ha les dues personalitats centrals de la filosofia grega i de tots els temps: PLATÓ i ARISTÒTIL.

És el moment en què s´inicia la crisi de la polis: encara no ha arribat la decadència absoluta però hi ha símptomes de la descomposició social. A Atenes tot el s.IV està marcat per les conseqüències de la derrota a les guerres del Peloponès (entre Esparta i Atenes). Esparta guanya i això provoca una crisi social important.

Des del punt de vista de la filosofia es caracteritza per un esforç de clarificació de la metafísica. La pregunta central d´aquest període és: Què és l'ésser?

Per Plató l'ésser són les Idees, models intel·ligibles de les coses materials sensibles; per a Aristòtil l´universal (les Idees) no està separat dels éssers concrets ( la Idea està en la cosa).

Plató amb la seva teoria de les idees posa una de les bases de la cultura europea posterior. Per Plató es fonamental afirmar que existeixen Idees i que aquestes Idees són el model de les coses materials concretes. Les coses copien, imiten o participen de les Idees perfectes, pures.

Plató considera que ha d´existir necessàriament un Món de les Idees per donar coherència al llenguatge. No podem fer actes bons justos si no existeix la Bondat o la Justícia intel·ligible, que és el model conceptual perfecte dels actes i de les coses. Plató afirma que hi ha dos móns radicalment diferents, per una banda un món sensible, material (nostre) que és imitació i còpia i , per altra banda, un món de les formes pures que són els models.

Aristòtil fa una crítica de la teoria de Plató i nega l´existència de dos móns. Hi ha universals (Idees) però no estan separades de les coses (la Idea d´Home no es pot separar de Pere, Lluís,..) Aristòtil explica el tema del moviment a partir de la teoria de l’acte i la potència. Des del punt de vista ètic, Aristòtil elabora la teoria del punt mitjà (la virtut és equidistant entre dos vicis) i tota una teoria de la prudència (Ètica a Nicòmac).

Aristòtil en l'Època Medieval va ser redescobert a Europa i el seu vocabulari, traduït al llatí i adaptat a la filosofia escolàstica, ha estat durant segles el llenguatge de la filosofia.

4.PERÍODE ÈTIC: s.III a C. Període de crisis social i anarquia política.

En història política i en art s'anomena període hel·lenístic.Va de la mort d´Alexandre Magne a l’arribada dels romans.Alexandre arriba a posseir l´Imperi més gran dels temps antics fins les fronteres de la Índia, però mor sense descendència i a la seva mort els generals es van repartir l'Imperi (guerres dels Diàdocs, successors). Això significa l'extensió de la cultura grega en tot el territori de l´antiga Persa. Des del punt de vista polític, es destrueixen les llibertats de les polis i es constitueix un Imperi, centralitzat. Això provoca que es perdi la confiança en l´home considerat com a ésser social, l'àgora, el centre de la vida de la ciutat, deixa de ser per sempre més una instància de poder. És un període radicalment individualista. L´home no se sent vinculat a la ciutat, falta confiança en la política.

El problema fonamental és la moral, especialment la conducta individual. La pregunta que determina el període és: Com ha d´actuar l'home savi (prudent)? Generalment la saviesa s’identifica amb una actitud d´automarginació política.Hi ha tres escoles filosòfiques: ESTOICS, EPICURIS i CÍNICS.

Els ESTOICS centren la seva filosofia en el tema del dolor. Al món hi ha el mal i el savi és el que sap assumir i acceptar el dolor. La seva moral està centrada en la idea d’autocontrol.

Els EPICURIS tenen com a qüestió principal el tema de la felicitat. L´home ha de procurar ser feliç malgrat el mòn sigui dolent, desagradable,...etc. Per arribar a ser feliç cal practicar la moderació i "viure amagat" , lluny de la ciutat. Pels epicuris la felicitat exigeix apartar-se radicalment de la política que és una font de dolor, angoixa, ... Desenvolupen també el tema de l'amistat, que ha de ser el fonament de la relació entre els savis. L'amistat gairebé substitueix la política.

Els CÍNICS (etimologia: kinos: gos) són el grup més radical, consideren que la societat és injusta i tenen una actitud provocadora, destructora, asocial. Neguen que pugui existir qualsevol idea de veritat, tot és mentida, fals. El filòsof ha de ser un provocador, tota la filosofia és sols un gest. Aquesta escola s’originà entre antics deixebles de Sòcrates desenganyats que reivindicaven el capteniment irònic, però en un sentit destructiu.

5. PERÍODE RELIGIÓS O ROMÀ: s.II a. C. a S.II-III després de Crist.

És el període en què Grècia queda sota l’òrbita romana. Moment de decadència de la filosofia. Apareixen un gran nombre de sectes religioses més o menys inspirades en cultes egipcis, babilònics,...etc. Hi ha una recuperació d’escoles filosòfiques anteriors, però llegides en una clau mística; preocupa el més enllà.

Hi ha dos grups de filòsofs importants:

NEOPITAGÒRICS: Recuperen la teoria Pitagòrica, els horòscops, la mística...

NEOPLATÒNICS: Una part del seu vocabulari va ser posteriorment recuperada pels cristians. Volen recuperar el platonisme. Últim filòsof neo-platònic: PLOTÍ: va influir molt en Sant Agustí i a través seu en el pensament filosòfic cristià.En general Sant Agustí es considera el primer filòsof cristià (és el darrer Pare de l'Església).

Pot tenir cert interès per a comprendre la polèmica entre cristians i pagans i per conèixer el punt de vista pagà el Discurs veritable contra els Cristians, de l'epicuri tardà CELS (Alianza Ed.).

EL PAS DEL MITE AL LOGOS

Sal.lusti (historiador romà, autor de Els déus i el món), quan parla sobre el mite afirma: "Aquestes coses no s´esdevingueren mai però sempre existeixen". Aquesta frase ens dóna la "pista" fonamental sobre el sentit d’allò que anomenem mite. No existeixen històricament Èdip, Medea o Antígona, però si allò que ells, com a símbols, representen.Mite, en grec, significa "paraula". És una narració fabulosa que s'explica per tradició.

El Mite és l´intent de recollir una situació arquetípica (model) a través d´una acció o d'una història. El que passa al Mite és una ficció però aquesta ficció simbolitza quelcom profund i de seriós que s'esdevé a l´esperit humà. El que explica el mite no ha esdevingut mai (fàcticament) però el fons de la situació (el conflicte existencial), això existeix realment.

Al mite hi ha dos elements:

La història que s´explica, (òbviament falsa, exagerada o, com a mínim, inexacta per a un lector distant i imparcial).

L'Hermenèutica (Interpretació; significació profunda). (aquí hi ha la veritat, el sentit profund del mite).

Tot el mite està en funció de l'hermenèutica, pretén transmetre un missatge a través d'imatges. El mite no és ni veritat ni mentida: és un indici. Indica coses profundes sobre l´home, el món i la vida.

L´inici de la filosofia s´acostuma a expressar amb la frase: Pas del mite al logos.

Aquesta frase estrictament no és correcta. El mite i el logos NO són contradictoris. El logos neix del mite, és una forma diferent d´intentar expressar les veritats profundes que també trobem al mite.

Generalment els mites es classifiquen en tres tipus:

1 Sagues

2 Märchen

3 Mites pròpiament dits

1. SAGUES: Històries dels orígens. Expliquen l'origen d´una família, ciutat, país. i fins i tot del cosmos... Podem considerar-les com un tipus d´història primitiva. Ex: Odissea, Ilíada (Explica com els aqueus van a entrar a Grècia per venjar el rapte d'Helena de Troia)

2. MÄRCHEN: Historietes humorístiques, fantasioses. Contes de la vora del foc. No pretenen explicar cap veritat sinó simplement divertir. Estan plenes d´elements fabulosos, d'exageracions, se situen en escenaris fantàstics: un exemple podrien ser la majoria d'històries de Dionís, déu de la vinya i del vi. Són antecedents del folklore.

3. MITES: Aquests són l'antecedent de la filosofia. Tenen un caràcter existencial. El mite pròpiament dit parla d'alguna situació humana tràgica i profunda. Dóna lliçons de comportament social i moral.

A Grècia els mites es troben, sobretot a tragèdia clàssica (Èsquil, Sòfocles, Eurípides) eren representats en públic en el teatre, tenien un sentit educatiu (catàrtic: purificador): a través de la contemplació de les dissorts del protagonista, el públic aprenia una lliçó de comportament, valors humans,...etc. En alguns períodes (especialment al s.Vè. va ser obligatori assistir a les representacions tràgiques com una forma d'educar el poble en la prudència: sofrosine).

Els mites tenen també un sentit educatiu. A la tragèdia grega veiem aparèixer una sèrie de personatges simbòlics que pateixen un destí horrible per manca de moderació (Sofrosine-prudència).L´espectador aprèn a ser prudent i moderat a través del exemple del personatge tràgic; per això ARISTÒTIL deia que la funció del teatre era la catarsi (purificació, neteja)

A Grècia no hi ha una religió nacional unificada (única), ni un col·legi sacerdotal únic, sinó que cada polis adapta diversos mites als seus interessos a les seves circumstàncies (sovint els grecs de les diverses ciutats no es posaven d'acord en temes com ara on havien nascut els déus o el sentit d’alguns mites...).

Els mites grecs eren tramesos fonamentalment a través de dues obres literàries: la Ilíada i la Odissea d'Homer. Van ser escrites al s. VIII però recullen materials molt més antics. La Iliada és la saga que recull l'entrada dels grecs al Mar Negre cap al s. XIII i l’Odissea explica l’expansió comercial de Grècia pel Mediterrà (apr. s.IX-VIII a. C.). La Ilíada, sobretot, ens narra un món primitiu, militar, amb palaus fastuosos, molt jerarquitzat amb dues classes socials: els nobles guerrers i el poble (demos) ocupat en les labors del camp. És un món terrible amb una barreja de déus i homes.

Els mites Grecs pretenen mostrar que al món hi ha Hubris (ubris) (desmesura, excés) i que aquesta desmesura s'ha de contrarestar a través de la prudència dels ciutadans (sofrosine).

Hi ha tres formes de hubris que cal saber dominar per viure harmònicament:

1. Moira (Destí)

2. Daimon (Sort)

3. Àte (Bogeria, encegament de l'ànima)

1. El destí és imprevisible, per tant és perillós. Ningú no té la culpa del teu destí, imposat per una força còsmica brutal , però has d'aprendre a soportar-lo.

2. La sort, el fat, purament atzarós. A partir de Sócrates la paraula daimon passarà a significar caràcter, forma de ser.

3. És la bogeria, la follia, l´embogiment. Etimològicament: "La ceguesa de l´ànima". Els déus enceguen l'esperit d'algunes persones: és una forma de maleir-les. Curiosament a Grècia la ceguesa física és considerada una forma de saviesa. Homer, el gran transmissor dels mites, era cec i es considerava que el cec era un savi perquè en realitat podia veure millor que els altres homes l'interior. El que és pitjor és "encegar-se", no ser prou fred a l'hora de reflexionar.

A la mitologia grega hi ha dos nivells diferents de divinitats:

1. Els déus aeris : representats per Apol.lo.

2. Els déus terrestres: representats per Dionís.

1. Apol.lo és el símbol dels déus de sobirania, més conceptuals, que anomenem Olímpics. (s'anomenen així perquè viuen al cim de l'Olímp, muntanya del nord de Grècia que no té res a veure amb Olímpia). És el fill de Zeus, anomenat també Febus, (el brillant) representa l´ordre, el seny, la moderació, la prudència i la música amb ritme i de la poesia (Parnàs).

2. Dionís és fill de Zeus i Sèmele, simbolitza els déus terrestres d'origen neolític (vinculat als cultes neolítics de fertilitat) és el déu del joc, de la festa, del vi (com a divinitat del vi li diuen Baco i les seves festes són les Bacanals); també és el déu del teatre i del deliri.

Apol.lo és sobretot un déu dels ciutadans, és un principi d'ordre més abstracte. Com a déu aeri representa un concepte, un capteniment d'autocontrol i de moderació, més que no una pràctica. És, aproximadament, la simbolització del que nosaltres anomenem el seny.

Dionís és un déu de la fecunditat, més primitiu: és més propi de les dones, dels esclaus, de la gent més senzilla. És la rauxa.

Aquests dos tipus de déus no es consideren com a contradictoris sinó com a complementaris. En la vida humana hi ha al mateix temps, ordre, seny, mesura,(Apol.lo) i desordre, joc, festa, (Dionís).

Ex: Al Santuari de Delfos a l´hivern, Apol.lo marxava i s´oferien sacrificis a Dionís. Els grecs busquen sempre l´equilibri harmònic entre el principi apol.lini i el principi dionísiac. No és correcta la interpretació que feia Nietzsche, que els veia com a principis contradictoris, són complementaris.

[Bibliografia: La mitologia clàssica, Joan Sarriol, Santiago Cucurella, Carme Móncau, Ed. Barcanova, 1994]

TIPUS DE MITES.

Els mites es poden classificar segons la seva funció en:

cosmogònics: quan volen explicar la creació del món

teogònics: quan es refereixen a l'origen dels Déus

antropogònics: quan es refereixen a la creació de l'home

etiològics: quan intenten explicar l'origen i el perquè de determinades institucions

escatològics: quan fan referència a la vida del més enllà, imaginen la fi del món...

morals: quan narren la lluita entre el bé i el mal

Malgrat tot en molts mites apareixen barrejats els diversos elements en una mateixa narració. D'aquí la importància de l'hermenèutica.

 

UNA INTERPRETACIÓ RACIONALISTA DELS MITES: L'EVEMERISME.

El mitògraf Evemer (any 300 a.C.) fou el primer a intentar explicar els mites d'una manera estrictament racional. Per a ell els mites feien referència a antics benefactors de la humanitat que havien estat convertits ens déus en agraïment per les seves accions o en reconeixement del seu saber. Així, argumentava, un home ignorat degué ser fa molts milers d'anys el primer a adonar-se que el foc es podia agafar a partir d'un incendi casual i usar-lo en benefici de la humanitat. El record d'aquell benefactor fou l'origen del mite de Prometeu, que roba el foc als déus. O un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. Els centaures, per a Evemer, eren un record del moment en què la humanitat va domesticar el cavall i així successivament. En general, l'evemerisme observa el mite d'una forma unilateral, estrictament pragmàtica, passant per alt els aspectes poètics i simbòlics que també inclou tot mite.

L'evemerisme fou aprofitat pels primers cristians quan intentaren desprestigiar la religiositat antiga, però presenta una dificultat conceptual: la simplificació del mite, el reduccionisme brutal que el degrada i el converteix només en instrument de ningú no sap què. Un mite no és només racional, sinó que presenta també molts elements simbòlics secundaris i molts nivells d’interpretació. Així, per exemple, Prometeu pot ser el descobridor del foc, però també és el símbol de l’intel·lectual (per la seva funció crítica), dels revolucionaris de tots els temps (perquè s'enfronta als déus) i de l’humanisme (per la compassió). El mite és una forma artística i filosófica valuosa precisament perquè no es deixa exhaurir mai i -si som prou avisats- ens dirà coses noves i valuoses a cada lectura.

 

ELEMENTS D'HISTÒRIA DE LA GRÈCIA ARCAICA

Els grups que anomenem actualment els grecs són una sèrie de tribus (aqueus) que cap a l´any 1400 a. C. (segle XIII) van ocupar Grècia continental (Peloponès) les illes i Àsia Menor (la costa de l'actual Turquia).

En aquell moment a Grècia hi havia una civilització molt important: la Minoico-cretense. Creta era governada per un rei-sacerdot anomenat MINOS i constuia un imperi Talasocràtic (és a dir, que el seu poder es fonamentava en el comerç marítim: thalassa és el mar, en grec). A Creta hi havia una sèrie de palaus, o potser temples, el més conegut del qual és el de Knossos. Tenien una escriptura ideogràfica. Les seves ciutats no eren amurallades, cosa que vol dir que era un imperi bastant assentat (no tenia enemics). La vida es fonamentava en el comerç amb Egipte i amb els diversos pobles del Mediterrània.

Els pobles aqueus que eren guerrers van destruir l´imperi cretense en menys de 100 anys; fins i tot va desaparèixer l’escriptura minoica (n’hi havia dues: lineal A i lineal B). El que nosaltres anomenem grecs són aquests conjunt de pobles que van destruir l´imperi cretense. L'escriptura a Grècia no va reaparèixer fins el s.IX a. C. (escriptura fonètica).

Els aqueus i els doris eren pobles aristocràtics i guerrers que es van establir per Grècia formant polis (ciutat-estat d'una extensió similar a la d'una comarca catalana, sempre més petites que una província actual . La polis és la unió de diversos demos (grups familiars o clans). Cada polis era independent i es podien agrupar unes amb les altres en cas de guerra. Els mites que parlen del naixement de ciutats representen sempre un heroi (Teseu en el cas d'Atenes) que obliga diversos demos a unir-se. Aquesta operació l'anomenaven "sinecisme". Les primeres polis eren militars i aristocràtiques. Lentament, però, i donat que Grècia és un país pobre, les polis van anar evolucionant cap al comerç per la Mediterrània. És el comerç el que explica, per exemple, a fundació d'Empúries (que com el seu propi nom indica era un emporion, un establiment comercial de la ciutat de Focea, a l'Àsia menor).Entre les diverses polis al llarg de la història es van anar mantenint dos lligams: La consulta a l'oracle de Delfos i els Jocs.

DELFOS: És un santuari del Peloponès que, abans de l´arribada dels pobles aqueus i doris, havia estat dedicat a una divinitat terrestre de la fecunditat: la serp Pitó. Pels grecs, Delfos era l'omphalos (el ventre del món). Apol.lo havia deixat anar dues àguiles des dels dos extrems del món i allí on s'havien trobat era Delfos, el centre del món. Quan Apol.lo ocupa el santuari s’instal·la allà també una pítia (una mena de dona inspirada o sacerdotessa) que feia oracles en nom del déu. Tots els grecs consultaven aquest oracle, que sovint responia d'una manera conscientment molt complicada, per tal que només l’entenguessin els més avisats.

ELS JOCS: En l´origen tenien un caire militar i funerari. Eren la forma de trobar-se junts els guerrers de les diverses ciutats i competir entre ells, com a record de l´entrada que havien fet junts els pobles doris i aqueus (que havien destruït l'antiga civilització cretense o minòica)i com a forma d'honorar els soldats caiguts.

La paraula "joc" en grec es diu agon que significa també lluita i agonia ( moment entre el traspàs entre la vida i la mort). No eren, al menys fins al segle Va.C. (quan es van començar a professionalitzar), cap espectacle, en el sentit de "cosa divertida", sinó un acte d'afirmació del valor militar i d’homenatge als caiguts en les guerres. No és cert que hi hagués treva olímpica (al menys no es va donar sempre). Els jocs olímpics eren uns dels jocs, però n'hi havia d'altres, sempre vinculats a algun esdeveniment religiós: Pítics (a Delfos), Ítsmics (a Corint), Nemeus...

APOL.LO I DIONÍS

Apol.lo és un dels Déus més joves de l'Olímp. Va viatjar al país dels Hiperboris i després va anar a Delfos. Allí va matar la serp Pitó. La tradició el presenta com un déu esbelt, d'atractiu extraordinari, símbol de la bellesa masculina i de la joventut. Els seus gràcils rínxols negres, de reflexos blavencs, li reportaveun gran èxit i molta admiració entre les nimfes, les muses i els mortals. La seva planta preferida era el llorer. Li estava consagrat el Parnàs.Té per símbol l'arc (guerra) i la lira (poesia).

Dionís és un déu traci (nord de Grècia), s'identificava amb les divinitats masculines de la fertilitat de la Natura. Aviat fou assimilat al Panteó hel.lènic fins establir-se a Beòcia (Grècia central). És el déu del vi, de l'embriaguesa, de la vegetació i de la procreació. Se'l representava acompanyat de sàtirs, silens i mènades. Portava barba, una túnica llarga, una corona d'heura i una canya plena de grops (símbol del cep), acabada en una pinya guarnida d'heura i de fulles de parra. A Atenes se li dedicaven les festes Dionísies (quatre, que es feien d'hivern a primavera i tenien caire orgiàstric) i el teatre. A Roma, el Senat prohibí les Bacanals l'any 186 a C.

 

GRÈCIA COM A UNITAT CULTURAL

Els grecs no són una nació -i menys encara un Estat- tal com entenem avui el concepte. Cada ciutat grega era independent (autarqueia) i l’home no era subjecte de drets si no formava part d’una polis, en tant que ciutadà. De fet, l’estranger (metecos) no era ningú des del punt de vista polític i no podia tenir propietats, ni drets propis. Però tanmateix els grecs es reconeixien com una unitat cultural.

L’historiador Heròdot és qui millor reivindica el sentiment que uneix els grecs: "la llengua, la sang, els santuaris i els sacrificis que ens són comuns, els nostres costums que són els mateixos" (VIII, 144). La unitat cultural grega no és material, sinó un fet de l’esperit. Amb un anocronisme excusable, podem comparar-ho amb la situació actual dels Països Catalans que no són una unitat política sinó una fraternitat de caire cultural.

 

EL PROBLEMA DE L' ALÉTHEIA.

Els grecs usaven una paraula molt interessant per dir veritat. En grec, es diu alétheia, que significa, també, "des/velament", des-ocultament. La paraula léthe, vol dir "oblit" o també "estat letàrgic" i el verb lantháno significa "amagar". Amb una a- al davant (alfa privativa, que significa "no"), alétheia ve a significar: "el que estava adormit o amagat i ara ja no ho està". La idea de fons és que la veritat és "despertar" i és "llum". Plató ho diu al mite de la caverna i Aristòtil al llibre II de la Metafísica (993a-30b 12). Descobrir la veritat en la mentalitat grega ve a ser com "despertar", "desvelar el que estava amagat". És com si les coses tinguessin quelcom que les ocultés, i la intel·ligència humana s’esforcés a descobrir la veritat, desvelant-la sobre la foscor de les coses. Com si el món, l'home i els objectes estiguessin coberts per la ignorància i la ment s'esforcés a des-cobrir-los o a des-velar-los.Per entendre el significat profund de l'alétheia, cal comparar la mentalitat grega amb les de les altres cultures antigues. Per als egipcis (i abans per als xinesos) la veritat era quelcom que ja coneixien des de l'eternitat (i que només podien conèixer) els déus. Hi havia grups socials privilegiats (sacerdots, mags, bruixots, fetillers...) capaços d'entrar en contacte amb la veritat perquè els la desvelaven els déus, tot i que d'una manera obscura. Per exemple al llibre sagrat de la Índia (els Upanishads, anys 400-300 aC. però que recullen tradicions molt anteriors), se'ns diu: "Als déus els agrada l'enigma, i els repugna tot allò que és palès i manifest".

Els grecs de l'època d'Homer, també creien que el saber autèntic és el dels déus i que els déus són juganers, els agrada manifestar-se a través d'enigmes, paradoxes, jocs de paraules i embarbussaments com el de l'oracle de Delfos. Però molt lentament, es va consolidant una altra mentalitat que dóna origen a la filosofia: no només els déus coneixen el món; també l'home amb l'esforç de la seva intel·ligència pot arribar a l'alétheia-veritat. També l'home pot des-velar el misteri del món si raona correctament. Però quan l'home des-vela la veritat s'empara d'un privilegi dels déus i aquests, de la manera que sigui i com a represàlia, ens fan pagar les conseqüències d'aquesta hubris amb algun càstig, sovint terrible (p. ex. Prometeu i, en general, la tragèdia). Per això, Píndar, per exemple, aconsellava: "No t'escarrassis a ser Zeus! Ja ho tens tot si t'ateny una part d'aquests béns. Als mortals els escau el que és mortal" (Ísmica V. ). Gosar trencar les normes i des-velar el que estava ocult, significa iniciar el camí filosòfic.

Empèdocles (31 B 134) ens diu que Apol.lo: "només té una ment sagrada i inescrutable que llança contra tot el món, com si fossin sagetes, els seus pensaments instantanis". Quan l'home gosa, però, des-velar la raó i el sentit, a través del llarg camí perdedor de la paraula, s'està produint el naixement de la filosofia. El naixement de la filosofia (allò que tòpicament s'anomena el pas del mite al logos) està, doncs, vinculat a la nova mentalitat racional, a la confiança que l'home és també capaç d'assolir la veritat que es des-velament, aletheia. Per a la mentalitat racional, la veritat no és un privilegi d'alguns sinó una condició, que sovint costa cara, de l'acte humà i un pressupòsit de la comunicació objectiva.

Resumir les pags. 31-40 del llibre: Introducció a la Filosofia grega, de Ramón M. Torelló SJ. Ed. Enciclopèdia Catalana, 1993 Barcelona.

Lectura dels epinicis pindàrics (si es possible en la traducció de Manuel Balasch) i anàlisi de la moral aristocràtica a Grècia: Quina mena d'home es propugna i com es diferencia de l'home de la modernitat?

DITES DELS SET SAVIS DE GRÈCIA

Els Set Savis són un conjunt semilegendari de personatges que segons els grecs, havien estat els primers a defensar la sofrosine i el logos. Alguns dels Savis són personatges històrics (per exemple Solò, legislador atenès) i d'altres són fabulosos. Cal situar el seu akmé a principis del segle VI a.n.e. El primer filòsof, Thales, forma part d'aquest grup. La llista més habitual dels Set és la que dóna Plató al Protàgores: Thales de Milet, Bies de Priene [Biantes], Pítac de Mitilene, Soló d'Atenes, Cleòbul de Lindos, Quiló d'Esparta i Misó de Quen (llogaret desconegut, potser al Peloponès), que de vegades se substitueix pel tirà Periandre de Corinte.

La traducció castellana que seguim és de Juan David García Bacca, un dels pensadors més importants de l'exili espanyol, no gaire estricta, filològicament parlant, però que accentua el caràcter de "dita" popular dels textos fundacionals de la saviesa grega. (Refranero, poemas y sentenciario de los primeros filósofos griegos, Edime, Caracas-Madrid, 1972). També és interessant per contextualitzar, la lectura de Los siete sabios (y tres más) de Carlos García Gual. Alianza Ed., Madrid, Col.. Libro de Bolsillo, nº1369.

Cleóbulo, el Líndico, dijo:

Lo óptimo, la mesura.

Hay que reverenciar al padre.

Ten cuerpo y alma en bello y buen estado.

Sé oidor y no gran hablador.

O sé instruido en muchas cosas o en ninguna.

Hazte con lengua bien hablada.

Familiar a la virtud, extraño a la maldad.

Aconseja a los ciudadanos lo mejor.

Considérate en guerra con el enemigo de tu pueblo.

No te ensoberbezcas con los éxitos ni te deprimas con los fracasos.

 

Solón, el Ateniense, dijo:

Nada en demasía.

Pon a tus palabras el sello del silencio, y al silencio el de la oportunidad.

Aconseja a los ciudadanos no lo más agradable, sino lo mejor.

No seas mentiroso, sino veraz.

Cállate lo que sepas.

 

Quilón, el Lacedemónio, dijo:

Conócete a ti mismo.

No corra más tu lengua que tu entendimiento.

Manda sobre tu ánimo.

No desees lo imposible.

 

Thales, el Milesio, dijo:

No trabajes por ser bello de rostro; sé más bien bello de obras.

Difícil es conocerse a sí mismo.

Triste es la ociosidad, dañosa la intemperancia, pesada la ignorancia.

Sea tu oráculo la mesura.

 

FACTORS QUE AJUDEN AL PAS DEL MITE AL LOGOS:

La filosofia neix a Grècia a través d´un procés d´anàlisis i crítica del mite. Hi ha moltes cultures que tenen mites però no han arribat a tenir la filosofia. És més normal que els mites esdevinguin religió que no pas filosofia. El que s'ha anomenat miracle grec és precisament l'aparició d'un nou tipus de pensament que és logos (raó/paraula) en lluita amb el mite.

A Grècia, però, es dóna la conjunció de 5 factors que fan possible el miracle grec:

Econòmic: Grècia està formada per un conjunt de Polis comercials. El país és molt pobre (secarral: oliveres, vinya...) i això obliga al comerç i fa que els grecs entrin en contacte amb altres civilitzacions (del Mediterrà) i, per tant, poden contrastar i discutir diverses maneres d´entendre el món; tenen, per tant, l'hàbit de relativitzar i de pactar, propi de la mentalitat de comerciant. És especialment important la seva relació amb Egipte, l'imperi més important del moment.

Sociològic: Grècia no és un imperi, sinó que cada ciutat-estat és independent. Per tant els ciutadans tenen a prop el poder polític, coneixen els governants i els poden criticar a l'àgora (plaça pública). Això fa aparèixer una consciència individualista molt forta. Hi ha una tendència a buscar la isonomia (igualtat de tothom davant la llei). Aquesta idea anirà lentament evolucionant cap a la idea d' humanisme, molt matisada (ni dones, ni infants). L'humanisme grec és més aviat una confiança en el valor de l'home com a individu capaç de regir racionalment la ciutat i de governar-se també racionalment a sí mateix, sense necessitat d'una religió que li indiqui com s'ha de captenir.

Religiós: A Grècia no hi ha confraries religioses organitzades que tinguin poder per sobre de les polis. Cada ciutat té la seva manera pròpia i diferent d´organitzar els cultes religiosos, generalment els sacrificis els ofereix un basileus (rei) que feia funcions purament simbòliques i sacrificis rituals en nom de la ciutat. Els mites es poden interpretar de manera diferent a cada contrada. No hi ha una casta sacerdotal que impedeixi el debat sobre els mites i que obligui a una ortodòxia. La medicina grega, per exemple, constitueix un seriós esforç per criticar la superstició i buscar causes racionals. Hipòcrates de Cos, el pare de la medicina, va escriure: Els homes creuen que l'epilèpsia és divina, merament perquè no la poden entendre. Però si anomenessin diví tot allò no poden entendre, hi hauria infinitat de coses divines. La crítica al mite obre el pas a la ciència.

Educatiu: A Grècia tots els ciutadans tenien l´obligació de participar en la política de les ciutats. A l´àgora (plaça pública) es debaten temes que interessen tothom (guerres, impostos) i tothom està obligat a participar-hi. .Això fa que tots els grecs estiguin educats per la discussió, el diàleg constant obliga a un tipus de pensament no dogmàtic. En grec la paraula idiota significa, estrictament, el qui no intervé en política i no té cura per la ciutat.

Importació de la geometria i física egípcies: Els primers filòsofs grecs aprenen la física i matemàtiques dels egipcis. Però per als egipcis la geometria i la matemàtica eren ciències sagrades. Tenien un significat religiós. Quan els grecs les adopten, prescindeixen dels aspectes religiosos. La geometria els ajuda a desenvolupar una concepció sistemàtica i organitzada de l' espai. Gràcies a la geometria i a la física el cosmos agafa un ordre que es pot explicar a través de fórmules matemàtiques i geomètriques. Els primers filòsofs són també els primers geòmetres.

La geometria grega serà també important a un altre nivell: desenvolupa la idea de proporció que serà essencial en l'art. Els grecs són els inventors del canon de bellesa humana ( és a dir, de la correcta proporció bella), però també amplien la idea de proporció a altres nivells: hi ha d'haver proporció entre el pensament i l'acció, entre la raó i els sentits... el que no és proporcionat, els grecs ho consideren hubris (excés).Aquesta idea grega segons la qual en totes les coses hi ha la seva proporció serà essencial en desenvolupament de l'esperit occidental.

RESUM

Mite: Hi ha un ordre tràgic i irracional instal·lat pels déus.

Logos: Hi ha una Jerarquia física, material, concreta, que la raó pot comprendre.

A partir del s.VIII aC. amb el redescobriment de l'escriptura i els canvis socials que imposa el comerç hi ha un replantejament del mite, ajudat pels canvis que apareixen en la ciutat (creix la importància de l'àgora, apareix la isonomia).

L'esforç de la filosofia és passar del mite al logos.

La raó humana experimenta la sorpresa davant l'ordre que es percep en el món i es fa la primera pregunta filosòfica: Per què hi ha cosmos (ordre) i no caos (desordre) en la fisis (món)?.

 

L´ESCOLA JÒNICA: INTERPRETACIÓ DE LA PHISIS I DE L´ARKHÉ.

A mesura que la narració ambigua del mite es va substituint per la creença en què les coses tenen un origen i una conducta determinades per lleis físiques, es pot considerar que està naixent una nova forma de comprensió del món, que ha estat anomenada filosofia. La primera pregunta que es fa la filosofia a Jònia (Grècia, Àsia Menor)és: Per què són les coses, per a què són i a partir de què són?. En altres paraules: es plantegen el problema de l'arkhé de la phisis (el primer principi físic, material del món). Els primers filòsofs grecs s.VI intentaran contestar aquesta pregunta a partir d´un concepte fonamental: La phisis (món en sentit físic).

Phisis (en llatí: Natura) ve del verb phio, que significa acció de produir, néixer, sorgir, etc. En aquest sentit la Phisis fa referència al conjunt d´éssers produits i també al principi que els genera. Etimològicament el verb Phiso (Phisis) implica la idea de moviment. Pels Grecs la Phisis no és quelcom estàtic, acabat i perfecte, sinó quelcom que està sempre en procés de formació, és a dir, en procés de fer-se o esdevenir.

Per tant, la Phisis pot ser entesa per la raó a condició que la raó capti la seva Dínamis (moviment intern). La Phisis està canviant, transformant-se a conseqüència de la Dínamis i la sorpresa davant d´aquest canvi són el fonament de la filosofia.

Els grecs establiren que la Phisis pertany al ordre de la necessitat. La Phisis existeix necessàriament. No és el producte de la voluntat d´un déu o d´un atzar còsmic, sinó que tots els éssers que existeixen, existeixen necessàriament.

Per els grecs la Phisis és eterna, no l´ha creat ningú, en tot cas ella s´ha creat a si mateixa. Els grecs no tenen la idea de creació ni de final. El cosmos és etern i la Phisis també. La paraula Phisis ve del grec phio, que significa "brotar", "néixer", "aparèixer" (fixem-nos en la diferència entre "crear" i brotar"). Però és un naixement al qual segueix una vida dinàmica, un moviment. En la phisis hi ha canvi.

Aquesta és una de les diferències fonamentals entre la mentalitat dels grecs i la que tindran posteriorment els cristians. Pels grecs cap déu no ha creat el cosmos, simplement ha brollat i té un moviment. Per a un grec el temps és cíclic (com el de les collites) és un temps que retorna.

Podem conèixer la Phisis perquè té un Arkhé. Un Arkhé és un principi d´organització racional. L' Arkhé és l'element que governa el món físic. A la Phisis hi ha un ordre, hi ha un principi d´estructura, quelcom d'ordre material que és "primer" i "principal" en l'espai i en el temps. Per això els grecs deien que hi ha cosmos i no caos.

L´ordre del cosmos s´expresa a través de l´arkhé.El primer problema de la història de la filosofia és l´Arkhé (ar/khé -> Paraula composta, ar- és una síl.laba que prové de l´indoeuropeu [idioma anterior i origen (substrat) del grec, del llatí i del germànic. No sabem si va existir realment]. Significa: "primer"," principi"," principal", "el que mana", "el més antic".... I "khe" o ge- és un apòcop de Gea (Terra).

Arkhé és l´estructura, el principi fonamental del cosmos (el primer principi del cosmos). L'arkhé és un element fix, que "mana", que dóna ordre o llei. Pensem, per exemple, en un pi o en un home. El pi i l'home poden patir modificacions, però mai no deixen de ser el que són. Un pi mai no és un faig, un home mai no és un llop. Donc bé, allò que fa que una cosa sigui el que és essencialment, els grecs ho anomenen arkhé.

Els grecs arriben a la conclusió que igual que a la ciutat hi ha algú que mana (ar-cont) també a la natura hi ha algú/algun principi fonamental (Arkhé) que dóna ordre a tot i que fa que les coses siguin el que són. Precisament perquè hi ha un arkhé es pot fer ciència, buscar racionalment el principi que ens permeti comprendre aquest ordre. Si no hi hagués arkhé no hi hauria cosmos (paraula grega que vol dir "ordre"), sinó caos, desordre.

En resum per a un grec l'arkhé és:

1.- La font i el principi de totes les coses

2.- L'estadi terminal de totes les coses (el que les coses finalment seran)

3.- La realitat que mai no canvia malgrat que les coses canviïn, neixin i morin

4.- L'element material que dóna sentit i estructura a les coses

El pas del mite al logos és el procés a través del qual els grecs comencen a explicar la Phisis com a quelcom material i per un ARKHÉ propi que la Raó pot comprendre. Fer ciència per a un grec és esbrinar l'arkhé del cosmos.Per això els primers "físics" són també els primers filòsofs.

Vocabulari: Phisis, Dínamis, Cosmos, Arkhé.

 

L´ESCOLA JÒNIA-MILESIA: THALES.

La filosofia apareix per primera vegada a la ciutat de Milet, que era un dels centres de comerç més important del món antic. Era una polis d'Àsia menor [actual Turquia] un lloc de pas per els vaixells que navegaven entre Egipte i Grècia. A més els Milesis tenien una colònia al delta del Nil, anomenada Nàucratis, a través de la qual estaven en relació amb tota la cultura egípcia.

El primer filòsof de nom conegut és THALES de Milet, que viu a finals del s.VII i principis del s.VI aC. (630-546 aC.). Forma part del grup dels set savis de Grècia. Eren uns personatges semi-legendaris, que segons la llegenda eren amics i discutien plegats; els grecs els consideraven els fundadors de la racionalitat i els atribuïen frases tradicionals (dites) que exaltaven el sentit comú i la prudència (sofrosine).

Possiblement no va escriure res; però se li atribueix una Astrologia nàutica, en vers. És important aquesta atribució perquè mostraria que Thales és un científic pràctic. Escriu en vers perquè la rima resulta més fàcil de memoritzar. Aquest llibre servia per orientar els pilots dels vaixells en la mar a través del Teorema de Thales.[Dues estrelles fixes i un punt a baix que és el vaixell]. Thales és un físic, els seus contemporanis mai no li diuen "filòsof". Físic, per a un grec, és un investigador de la natura amb mètodes racionals.

Era negociant d'oli. Va viatjar per Egipte i segurament va aprendre matemàtiques i física amb els sacerdots egipcis. Sembla que va preveure un eclipsi l´any 585 a.C. També se li atribueix haver calculat la distància entre les dues estrelles petites de l’Ossa (el carro) i haver mesurat l’alçada de les piràmides amb un mètode indirecte a través de l´ombra.

En el camp de la filosofia, Thales és el primer a plantejar-se el tema de l´Arkhé, és dir, el tema de l´estructura material del món. L’Arkhé de Thales és l’aigua. En un dels seus fragment diu que: "Déus i coses divines naixeren de l´aigua". Aquesta frase pot semblar banal o absurda. Però al darrera hi ha una qüestió important. Thales és el primer a dir-nos que el món pot ser explicat a través d'un element físic natural que és l'aigua. El món és una estructura objectiva, constituït per diferents formes d'aigua.

Per primera vegada s'intenta explicar quelcom sobre la natura sense utilitzar ni l'al.legoria ni la fàbula. Uns 150 anys abans de Thales, Homer (s. IX-VIII a.C.) en el cant 14 de l´Iliada havia dit que Oceà és el pare de totes les coses i també que és Theon genesis (origen dels déus).

Oceà era un déu fill de Gea (Terra) i Urà (Cel).En un poble de navegants i comerciants Oceà era un déu de molta importància, perquè el comerç es feia a través del mar. L'aigua és com una metàfora de la vida. Thales té el mèrit de criticar aquest mite. Ja no proposa com a ordre del cosmos un esperit o déu, sinó una força material de tipus físic. L´Arkhé del món és una realitat empírica, i comprovable. L’Arkhé del món és aigua: H2O.

A l´obra de Thales es produeix el pas de mite a logos. A partir d´ara l´explicació del món no s´haurà de buscar en la tradició o contes sinó en el món material físic mateix.

ANAXIMANDRE de Milet fou deixeble de Thales (Probablement del s.VI a.C., 610-547 aC.) Aristòtil el considerava el primer filòsof estricte perquè és el primer que planteja el tema de la Phisis amb termes que van una mica més enllà de l´anàlisi de la matèria concreta.Amb Anaximandre la filosofia fa un segon pas més abstracte. És el primer autor que té una intuició metafísica sobre l´Univers.Anaximandre va ser també un científic i descobridor, va construir un rellotge d'aigua (gnomón). Va ser també el primer a mesurar el perímetre de la Terra a partir del moviment del Sol i va descobrir els solsticis i equinoccis. Se li atribueix diversos tractats científics en prosa (dedicats a un petit grup de científics). Si escriu en prosa és perquè al seu moment ja existien petits grups de savis que es comunicaven entre ells.En el camp de la filosofia, Anaximandre planteja la qüestió de l'Apeiron (l'indeterminat o indefinit). Kirk i Raven tradueixen Apeiron per l'indeterminat en l'espai i ho remarquen així per insistir que l´Apeiron és un principi indeterminat però físic.Anaximandre és el primer a dir que l´arkhé no és un element físic concret (l´aire, aigua,..) sinó quelcom indeterminat com una certa potencialitat inscrita en les coses que pròpiament parlant no és matèria sinó la capacitat d´arribar a ser matèria. Per això Aristòtil el considerava el primer filòsof autèntic en la mesura que el concepte d´Apeirón és un antecedent del concepte Aristotèlic de potència (possibilitat d´arribar a ser, esdevenir, que tenen els éssers materials segons Aristòtil).

ANAXÍMENES de Milet (aprox. 588 -524 aC.) és l’últim filòsof de l´escola milèsia.Va ser deixeble d´Anaximandre però la seva teoria representa un pas enrera respecte el seu mestre. Per a Anaximenes, l´Arkhé torna a tenir un caire físic, material. El seu arkhé és l'aire.Dóna tres raons per justificar la decisió de considerar l´aire com Arkhé:

1.-Condició imprescindible per la vida.

2.-Està a tot arreu (universal)

3.-L´aire no pesa [és fals, l´aire SI pesa; però aquest error va durar en l´història de la física fins al s.XVII].

Possiblement Anaximenes va ser també el primer a explicar la teoria dels quatre elements segons el qual la Terra està constituïda per aire, aigua, terra i foc. Alguns autors atribueixen la teoria dels quatre elements a Anaximandre.

Resum: Explica l'arkhé de cada autor i les raons que dóna. Com es contraposa l'arkhé de Thales a la consciència mítica grega?.

UN TEXT PER A ANALITZAR...

... [Hay] ciertas constantes del pensamiento jónico que cabe valorar como nuevas en los siglos VII y VI: racionalismo (sistematización racional dela fisis mediante hipótesis e inferencias, esto es, interpretación analógica de la realidad física a partir de ciertas experiencias fundamentales, regidas por el principio de la unidad y permanencia de sus elementos últimos), inmanentismo (exclusión de divinidades mágicas, arbitrarias e irracionales, materialismo), observación crítica y sistematizada del mundo. A estos tres elementos no míticos hay que añadir, quizás, otro de alcance más general , puesto de manifiesto por Vernant: la concepción geométrica del espacio. Junto a estas notas conviven en los milesios y en Heráclito claros elementos míticos, entre los que se pueden destacar la intención soteriológica de sus sistemas, la persistencia de signos y de un lenguaje poético y una serie de afirmaciones cosmológicas como la del estado de indistinción del comienzo en el cual nada se diferencia....

Francisco Ferrer: Los pensadores jonios. Universitat de València; servei de publicacions.

Exercici: Assenyala les característiques dels pensadors jonis que corresponen al que afirma Francisco Ferrer.

 

CONNEXIÓ DE LA FILOSOFIA DE MILET AMB ELS PITAGÒRICS.

A finals del s.VI a.C els Perses ocupen Àsia Menor i les polis gregues són destruïdes; la cultura de les polis és anorreada: això fa que la filosofia canviï d´àmbit geogràfic. A partir d'aleshores el centre de la filosofia passarà a ser la Magna Grècia [Sud d'Itàlia]. Grècia continental (el Peloponès) illes illes del mar Egeu són sotragades per les guerres mèdiques mentre que les colònies gregues establertes al Sud d'Itàlia i a Sicília, progressen molt durant aquest període.

Els Pitagòrics i els Sofistes es desenvolupen a la Magna Grècia durant els seglesVI-V a.C.

 

ELS PITAGÒRICS.

Aristòtil (segle IV a.C.) creia que Pitàgores (segleVI a. C. aprox. 530 aC.) no havia existit mai, sinó que era un personatge purament llegendari. Per això, quan en parla, es refereix a la secta -i no al suposat fundador- utilitzant l'expressió: "Els anomenats pitagòrics". Les llegendes que afirmen que tenia un braç d´or, que ressuscitava i que caminava sobre l´aigua, són molt posteriors al s.VI. Actualment es considera que Pitàgores va existir realment. Sembla que va néixer a la illa de Samos (Jònia, Àsia Menor). Per causa de les invasions perses, o perquè a la seva ciutat hi havia un govern de tipus autoritari, Pitàgores va fugir a la Magna Grècia i va instal·lar una escola a Crotona (Sicília).

L'escola Pitagòrica era una barreja d´elements místics, religiosos, amb idees polítiques molt reaccionàries i amb elements científics, concretament matemàtics, molt perfeccionats. És possible que Pitàgores creies que la civilització grega estava a punt de ser derrotada pels perses i que hagués volgut crear a la reraguarda un grup molt elitista (avui en diríem secta), que mantingués la pura tradició hel·lènica. Sabem que en la secta pitagòrica els elements vinculats al culte de l’Apol.lo eren molt importants. Podem considerar-los una secta perquè barrejaven elements científics i religiosos i buscaven el poder polític.

A l´escola pitagòrica hi havia dos nivells (graus), per una banda els acusmàtics (eren els novicis, els que entraven a la secta) que havien de guardar silenci durant un llarg període (algunes fonts diuen tres anys). Acusmàtic ve d'acusmata, que significa escoltar.

El segon nivell eren els matemàtics, eren els qui coneixien els secrets del grup. Aquests "secrets" estaven vinculats als nombres.

Els Pitagòrics creien que els nombres naturals tenien poders màgics i simbòlics, que es podien manipular (màgia numèrica). Des del punt de vista científic els pitagòrics són importants en la història del pensament per plantejar per primera vegada el problema de les Matemàtiques.

Per ells, l'arkhé és el nombre i l´univers era una gran equació. D'un Arkhé físic milèsic passem a un Arkhé molt més abstracte, teòric, intel.lectual... Els pitagòrics van descobrir el nombre PI , i també l´arrel quadrada, l´escala musical i el teorema de Pitàgores. Però aquests descobriments matemàtics van significar la crisi de la secta, perquè l´arrel quadrada té dos signes (+ - ).A més, PI és un nombre irracional (no s´acaba mai). Amb l´aparició dels nombres irracionals tota la màgia numèrica és impossible (només es podia aplicar a nombres naturals).

L´escola pitagòrica era políticament molt conservadora i havia aprofitat els seus coneixements matemàtics per ocupar el poder en diverses ciutats de Sicília. sembla que a finals del s.VI es van produir una sèrie de revoltes polítiques contra els pitagòrics (en una d´aquestes va morir Pitàgores, a l'escola del grup a Crotona, però la seva mort va ser amagada, d'aquí van sortir les llegendes que el feien immortal).

Des del punt de vista estrictament filosòfic, el pitagorisme significa un nivell superior d'abstracció. Posteriorment Plató, que estava molt ben relacionat amb la secta, va recollir la idea de la diferència entre el nombre pur i la cosa. El plantejament platònic dels dos móns (sensible i intel·ligible) està molt condicionat pel pitagorisme, que coneixia prou bé gràcies als seus viatges. El fet que Plató hagués creat també una escola (l'Acadèmia) el vincula també a la comunitat pitagòrica.

Amb la crisi del Pitagorisme, entra també en crisi del tema de l´Arkhé. L´Arkhé sembla que no és ni un element físic, material ni tampoc un element abstracte com els nombres.El pas següent a la història de la filosofia serà plantejar el tema del canvi des d'un un punt de vista metafísic, com ho faran Heràclit i Parmènides.

 

LA POLÈMICA SOBRE EL CANVI HERÀCLIT-PARMÈNIDES.

La polèmica sobre el canvi entre HERÀCLIT i PARMÈNIDES és un tema que fonamentalment va encetar Hegel al s.XIX, a partir del seu llibre: Lliçons d'història de la filosofia.

Hegel considerava que hi havia un debat entre aquests dos filòsofs grecs a propòsit del tema del moviment i del canvi en l'ésser. Presentava Heràclit com l´iniciador de la filosofia dialèctica (que és la teoria segons la qual no hi ha res de definitiu, tot està sempre en procés de construcció).

Parmènides en canvi seria, segons Hegel, el pare del racionalisme radical, perquè és el primer a dir que, des del punt de vista de la raó, el canvi és lògicament contradictori. De fet, es traslladava a Grècia un debat més propi dels primers anys del s.XIX que no pas del pensament antic. Hegel s´autoconsiderava el redescobridor de la dialèctica. Afirmava que en el seu llibre: Fenomenologia de l'esperit havia incorporat tots els fragments coneguts d´Heràclit.

Parmènides, en aquesta perspectiva, havia estat el filòsof que defensa la idea que l´ésser és etern, no pot canviar, Heràclit seria el filòsof d´esdevenir i del canvi.

Rodolfo Móndolfo considera que la polèmica Heràclit-Parmènides se centra en el tema dels oposats. Per Parmènides els oposats són inconciliables, hi ha una contradicció que no es pot resoldre, en canvi Heràclit creu que és possible la conciliació dels oposats.

Pròpiament parlant, des del punt de vista grec, no hi va haver segurament polèmica entre Heràclit i Parmènides (perquè en el fons tots dos creien en la unitat de l'ésser que Heràclit convertia en lluita de contraris).

Heràclit havia nascut a Èfes (una de les ciutats més importants de l'Àsia Menor, actualment Turquia) i Parmènides era d´Elea (Sud d’Itàlia, molt a prop de Nàpols; la ciutat que avui s'anomena Vèlia). No és segur que l'un conegués l´obra de l´altre, tot i que eren pràcticament contempranis. Però tots dos tenen en comú l’haver estat molt influïts pels pitagòrics i sobretot el plantejar-se com a qüestió central el tema del canvi.

En la mateixa idea grega de Phisis hi ha implícita la idea de dinamis (moviment). Quan la filosofia fracassa intentant buscar un Arkhé material (un element físic que doni estructura a la natura [aigua, aire,..]), Heràclit i Parmènides s´adonen que per plantejar el problema de la natura han de plantejar el tema del canvi, moviment. La phisis s'ha d'explicar a partir d'un concepte metafísic que és l'ésser i el canvi. Cal explicar com es produeix el canvi.Amb Heràclit i Parmènides per primera vegada apareixen dues qüestions centrals de la metafísica:

Què significa ésser?

Per què una cosa comença o deixa d'ésser?

En altres paraules, Heràclit i Parmènides són els primers a qüestionar-se el canvi. Què vol dir deixar d´ésser? Què vol dir començar a ésser?. En plantejar-se aquesta qüestió apareix el tema de l'esdevenir (paraula que significar, arribar a ser, fer-se, tornar-se, convertir-se.). L´esdevenir pot ser pensat per la raó, o és un temps cec i irracional?.

 

HERÀCLIT

Moltes de les coses que sabem sobre Heràclit provenen de l´historiador de la filosofia antiga Diògenes Laerci (epicuri grec d'època romana) a la seva obra: Vida dels filòsofs més il·lustres, que constitueix una mena de primera història de la filosofia.

HERÀCLIT va néixer a Èfes (Àsia Menor) va viure aproximadament entre el 554 i 484 a.C. Aristòtil el considera un continuador de l’Escola de Milet, perquè també busca un arkhé -en aquest cas el foc. Pertanyia a una familia aristocràtica i hauria d'haver estat basileus (rei) però va rebutjar els càrrecs polítics per dedicar-se a la filosofia i perquè un amic seu, Hermodor, havia estat exiliat. El seu moment històric coincideix amb les Guerres Mèdiques (contra els perses, moment molt violent que està a punt de fer desaparèixer la civilització grega) i no és sorprenent que el seu tema sigui el canvi, que, en definitiva, devia ser una experiència no només metafísica sinó també política, molt present al seu temps.

Els seus contemporanis l´anomenaven Heràclit l'Obscur i no el presenten d´una manera gaire simpàtica: més aviat ens apareix com un personatge estrafolari; en l’iconografia grega sovint el representen plorant, perquè si és cert que "tot canvia" llavors la tasca del coneixement és impossible. Però Heràclit no diu només que hi ha canvi sinó que considera que els canvis són la forma de la unitat.

Sòcrates deia sobre Heràclit: El que he arribat a capir de la seva obra em sembla genial; pel que fa al que no he entès, penso que també n’és, però necessitaria com a intèrpret un bon nedador de Delos [és a dir, algú acostumat a bregar amb ones molt altes i amb corrents perilloses]. Per la seva banda, Heràclit no sembla tenir cap interès per fer-se comprendre i, més aviat, li agradava mostrar-se distint amb la massa. Diògenes Laerci li atribueix la frase: per a mi un home val per trenta mil i una munió no val ni per un.

D´Heràclit s´han conservat només una llarga sèrie de fragments (al voltant de 150) units pel tema comú de l'esdevenir.

Va escriure -pels volts de l’any 500 a.C- un poema que s´acostuma a anomenar Peri phýseós ("sobre la naturalesa", o "sobre la realitat") però no va publicar-lo sinó que el va entregar al santuari d'Àrtemis Efèsia (a la seva ciutat). Per cert, és el mateix santuari contra el que -molts segles després- va predicar Sant Pau.

Considerava que els seus contemporanis no estaven preparats per comprendre'l. Sovint Heràclit apareix en els textos, com un personatge aristocràtic que menysprea a la massa i que està convençut d´expressar una idea paradoxal o una intuïció filosòfica que atenta contra l´experiència dels sentits corporals: Tot canvia (Panta rei). No hi ha res que sigui constant i el moviment és la regla (logos) o la raó comú de tot.

Diògenes Laerci (IX,5) ens diu sobre Heràclit: I no va seguir l’escola de ningú sinó que s’investigava a si mateix i que de si mateix ho havia après tot. Però Soció diu que alguns deixaren dit que va rebre ensenyaments de Xenòfanes i deia Aristò al seu llibre D’Heràclit que també s’havia curat ell mateix de l’hidropèsia i havia mort d’una altra malaltia: i això també Hipòrbot ho diu. I el llibre que corre al seu nom Peri Phýseós que està dividit en tres discursos o raons: un de general sobre totes les coses (peri pánton), un sobre política o ciutadania (politikon) i un de divinitats o religió (theologikon). I el va portar com a ofrena al temple d’Àrtemis...

Sembla que Heràcil defensava que hi havia un arkhé: el foc, però el foc no era entès com un element estrictament físic sinó que més aviat representa un símbol. A través de la metàfora del foc, que al mateix temps crea i destrueix la vida, està dient que totes les coses estan perpètuament en estat de canvi, de transformació i de moviment.

La idea a partir de la qual s'articula la filosofia heraclitana és la de l'esdevenir. Tot flueix, tot està sempre en moviment. Igual que el foc és creador i destructor al mateix temps, tota la vida està plena de contrast, moviment, transformació.

És possible què quan els pitagòrics van descobrir l´arrel quadrada i, amb ella, l’existència dels nombres negatius, aparegués ja la intuïció de que en les coses hi ha dos principis implícits (positiu i negatiu/més i menys). Heràclit recull aquesta idea que tot el que existeix està sempre en procés, en evolució.

La dínamis de la Phisis és un principi etern, perpetu. A Grècia, Heràclit es representava sempre a la iconografia com un home que plorava. Per què? Perquè precisament no hi ha res que sigui constant, per tant no puc comprendre res. N'hi per plorar, perquè el canvi sembla que derrota la raó: quan la raó vol comprendre el món sembla que la constatació del canvi mostra que el món és, en realitat, incomprensible.

L'historiador de la Filosofia Emile Bréhier afirma que en la filosofia d'Heràclit hi ha quatre grans temes:

1.- La Guerra com a pare de totes les coses.

2.- La Unitat de totes les coses de l´ésser.

3.- El perpetu fluir.

4.-Visió irònica dels contrastos (Joc irònic del llenguatge).

1. La lluita és norma del món i la guerra és comú progenitora i senyora de totes les coses".

Heràclit viu en el moment de les Guerres Mèdiques amb els Perses. Ciutats molt importants van ser destruïdes i els seus habitants convertits en esclaus. En la filosofia política Heràclit deixa entre veure que la guerra és la projecció a escala humana de la discòrdia del cosmos. La Phisis en el seu conjunt està perpètuament en transformació i a escala humana això és la guerra.

2.3. Déu és dia-nit-hivern-estiu

A l'original grec d´aquest text sembla que era tot una paraula. La significació profunda de la frase és que el Cosmos és una unitat feta de transformacions i de contrastos. Heràclit creu que en el fons totes les coses són una. La unitat existeix però és conceptual: ningú no pot capta-la sensiblement. El que podem captar, el que ens arriba a través dels sentits, és la contraposició i la lluita eterna de tot amb tot.La realitat està constituïda a través de la unitat i la lluita de contraris. Quan creiem conèixer l'ésser, resulta que l'ésser ja ha canviat. La unitat està feta de diversitat.La frase més famosa d´Heràclit (tot i que segurament no és seva estrictament, sinó de l’escola) diu: Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu. Es tracta d'explicar que tot passa com flueixen les aigües del riu.(Aquesta frase és possible que no sigui d´Heràclit, sinó de la seva escola però és un intent de fer una versió pedagògica del problema del canvi). La idea és que tot està fluint, tot és mòbil, i, per tant, no pots aturar la vida, no hi ha res que sigui constant, ni es pot aturar el temps...La llei del cosmos és el perpetu fluir, tot està sempre fluint, movent-se.

4. Nom de l'arc "vida", funció de l'arc "mort [joc de paraules amb la paraula Bíos (vida) i Biós (arc)].

Per explicar el seu concepte de canvi, Heràclit utilitza molt sovint jocs de paraules, retorça el vocabulari (amb un accent canvia el sentit de la paraula).A través del llenguatge vol mostrar la ironia del canvi.En un altre fragment afirma que el temps és un nen que juga a les bales. Ens vol mostrar que el logos, la raó, té un aspecte d´atzar, de joc, de casualitat.

Amb Heràclit la filosofia fa un pas en la seva maduració. S'allunya definitivament de dos temes milesis i pitagòrics:

1.- No hi ha cap referència a déus ni a orígens de déus, ni tan sols per criticar-los. Estem molt lluny del món d'Homer.

2.- No hi ha ja recerca de l'Arkhé físic. El foc és només un símbol de l’esdevenir, canvi.

Convindria no caure en una contraposició mecànica Heràclit-Parmènides perquè en el fons Heràclit està dient el mateix que Parmènides: que hi ha unitat, que les coses són una. Però aquesta unitat només la podem copsar a partir de la diversitat, multiplicitat del sensible. Sense l'experiència del canvi no podem entendre la unitat.La unitat l'entenem a través de la contraposició de quelcom amb una altra cosa (ex: Dia-nit).

Heràclit i el pensament anterior

El pensament heraclità recull fonamentalment tres influències:

1.- Anaximandre: El problema del canvi perpetu recull en bona part la problemàtica de l’arkhé apeiron. La paraula apeiron es pot entendre també en el sentit del que no té (alfa privativa) límit (en grec peras) L’apeiron és el material originari, el que no té ni origen ni final, l’ésser del qual prové les coses. El canvi per a Heràclit és la forma d’aquesta indeterminació originària. En certa manera Heràclit és l’últim filòsof joni.

2.- El pitagorisme: Molt possiblement Heràclit recull el problema de l’existència del no-res (el zero en la seva forma matemàtica), del pitagorisme. El canvi perpetu explica com és possible que l’ésser i el no ésser coexisteixin i es necessitin mútuament. El descobriment pitagòric dels nombres negatius i dels irracionals obre la necessitat de pensar el canvi com a logos.

3.- Xenòfanes: Algunes fonts diuen que Xenòfanes -l’iniciador de l’escola d’Elea- va ser també mestre d’Heràclit. Una certa ironia i un cert menyspreu pels humans i per les convencions socials podrien estar relacionades amb Xenòfanes.

Heràclit i el pensament posterior: els sofistes.

Sovint s’ha situat Heràclit com un antecedent de la sofistica. Un dels seus fragments més coneguts afirma: m’he estudiat a mi mateix. Aquest esforç quasi humanístic d’aprofondiment en un mateix i d’investigació està en la base de la sofistica. La primacia del Logos entès com a canvi és un tema que també recollirà i aprofundirà la sofistica al segle V. En certa manera l’esforç heraclità per pensar el que modernament anomenem ètica és un pas intermedi entre els consells dèlfic i la sofistica. L’oracle de Delfos havia propugnat: de res massa. Aquesta idea segons la qual la moderació és el millor, la recull Heràclit d’una manera molt clara. Així trobem textos que ens diuen: És més necessari sufocar la còlera que no pas apagar un incendi (B.43). Heràclit pensa que l’home (i no els déus) és responsable dels seus actes. Ha de forjar per ell mateix les seves decisions, perquè el caràcter és el daimon (esperit) de l’home. La saviesa consisteix a dir la veritat i escoltant-la obrar segons la seva naturalesa (B.112). En definitiva l’home que exerceix reflexivament i responsable la seva llibertat és el que es capté d’una manera prudent i racional.

Què vol dir: "el canvi com a logos", en Heràclit?

La paraula logos significa "llenguatge", "raó", "paraula", "discurs", però cap d’aquests mots no és capaç d’exhaurir la significació del concepte. El verb legein del qual prové el substantiu "logos" no significa "dir" sinó "recollir". El logos grec és la forma de re-collir tot el que està dispers i donar-li un sentit. Quan escoltem el logos, recollim en la paraula la significació de les coses que estaven disperses i aïllades i els donem un sentit. En la mentalitat grega el "logos" no és una construcció que l’home fa, sinó que es recull del món i de les coses. Per a un grec parlar és "enraonar", buscar la raó comú de les coses i no inventar-la. El "logos" no és el llenguatge que parlem, ni la raó que construïm sinó el sentit segon, allò que portem amb nosaltres sense haver-lo creat.

Quan diem que el canvi és logos volem dir que l’home no inventa aquest fet, sinó que el reconeix en les coses i en ell mateix. Per això Heràclit afirma que el logos regeix el món (fragment 72). El canvi és l’experiència primera que tots tenim i que els nostres sentits corporals recullen de l’experiència quotidiana. El logos, però, està més enllà de l’experiència del canvi. Podem conceptuar la unitat (feta de contraris) com un triomf de la racionalitat que integra el-que-és-igual i el-que-és-diferent en una sola raó.

Hi ha tres afirmacions fonamentals en els fragments d’Heràclit sobre el logos:

1.- El logos governa el món.

2.- Tot succeeix segons el logos.

3.- Tots els homes estan units al logos perquè pertany a l’ànima.

Per una banda, el logos governa el món significa que el canvi no és un absurd: ser i no ser s’impliquen, es necessiten i s’expliquen mútuament. Per altra banda no hi ha canvi no és irracional, el món no està governat per forces cegues sinó que tot allò que és logos necessita algun principi d’explicació convincent. Finalment el logos no és res aliè a l’home, sinó l’expressió més clara del nostre ser. El canvi és logos perquè delimita la totalitat del que pot ser conegut.

 

HERÀCLIT: TEXTOS D’AMPLIACIÓ

Jean Brun: Heráclito: el destino del filósofo oscuro. Ed. Edaf, 1990 (fragments)

(...) La oscuridad de Heráclito no proviene quizá solamente de su estilo o de sus intenciones, sino más bien de la profundidad del mensaje que encierra. Si no deja de iluminarnos, si sigue brillando en la eternidad de su retorno, es porque sus tinieblas no son comparables a las que siguen al día tras el crepúsculo, sino a las que preceden a la aurora. Oscuro, Heráclito lo es y lo permanece siendo como la fuente de toda claridad. ¿Cómo es que desde hace veinticinco siglos el fuego de Heráclito no ha dejado de arder, mientras que los sistemas científicos se iban apagando uno tras otro?

Oscura es la luz que emana de Heráclito en la medida que escapa a todos los resplandores que han pretendido reducirla. Es, en efecto, considerable el número de creadores de sistemas que han proclamado a Heráclito como antecesor. Desde luego no podríamos pasar revista de todos ellos, pero si podemos ordenarlos en dos grandes rúbricas, según consideren a la naturaleza como un sistema o como una historia. El propio examen de su punto de vista nos permitirá discernir mejor el alcance del pensamiento de Heráclito.

En gran número de historias de la filosofía y en la mayoría de las historias de las ciencias se considera a Heráclito como uno de esos precursores torpes pero históricamente necesarios intelectualmente llenos de mérito, de una visión racional del mundo. Heráclito habría sido uno de esos físicos heroicos de los primeros con una mentalidad aún plenamente prelógica que intentaba explicar la naturaleza del universo y la estructura de las cosas a partir de un principio elemental único, en este caso el único (...)

Pero el filósofo del devenir no podía dejar de encontrar eco en aquellos que consideran la naturaleza como una historia. El tema heraclitano de la lucha y armonía de los contrarios llevó a Hegel a creerse autorizado para ver en el filósofo griego el padre de la filosofía de la historia, para la cual el devenir es la síntesis del ser y de la nada. Lenin verá en el fragmento D.K. 30 -según el cual el universo es un fuego eternamente vivo que se enciende y se apaga con mesura, que no ha sido creado por dios o hombre alguno- una "excelente exposición del materialismo dialéctico".

Pero (...) no hay nada más antiheraclitano que la idea de un devenir lineal de la naturaleza orientada por un irreversible movimiento hacia adelante.

(...) quizá haya sido Heidegger quien mejor ha sabido actualizar al filósofo de Éfeso, al que relaciona muchas veces con Parménides. Heidegger ve en Heráclito a aquel que, después de Anaximandro, ha planteado el verdadero problema: el de la relación entre el Ser y los existentes en una filosofía en la que el ser es aquello que se muestra y se esconde, mientras que los existentes permanecen errantes y en el error porque participan del ser sin poseerlo. (...)

Para Heráclito, la naturaleza no es ni un sistema, ni una historia, ni el Ser. Esta es la afirmación que hay que desarrollar de entrada si se quieren evitar anexiones abusivas.

La visión heraclitana del mundo, al igual que la de los presocráticos difiere totalmente de aquella a la que nos han acostumbrado siglos y siglos de civilización científico-técnica (...) Pero, por lo mismo, la visión heraclitana del mundo nos da la posibilidad de alejarnos para poder juzgar con espíritu crítico lo que hemos llegado a ser. Este distanciamiento debe permitirnos poner en tela de juicio el sentido mismo de la empresa por la que hacemos de nuevo a la naturaleza según unos ritmos y unas normas que no son los suyos, sino los que se ajustan a nuestras necesidades y deseos. Podríamos llegar así a tomar conciencia de que el problema urgente de nuestra época es el de saber en nombre de qué debemos asumir una técnica y una historia que nosotros hacemos y padecemos a la vez, que nos liberan y encadenan a un tiempo y que se ha convertido, a fin de cuentas, en un órgano-obstáculo que hemos de manipular y afrontar simultáneamente.

La naturaleza no es para Heráclito ni una historia que se fuera desplegando progresivamente desde un pasado primitivo a un porvenir mejor, ni un sistema que se ofrezca al pensamiento y a la acción humana.

En efecto, el tiempo no es para Heráclito lo que pueda dirigir el hombre convertido en ingeniero de la historia, capaz de hacer el acontecimiento en lugar de sufrir el fenómeno. El tiempo es, por el contrario, lo que hace al hombre y le deshace, porque no hay sino este gran algo vivo que es la naturaleza. Tal es la razón de que haya que evitar darle al término "istoria", de donde viene nuestra "historia" el sentido que hoy le damos a ésta última. La "istoria"es, en efecto, una serie de observaciones realizadas sobre hechos naturales y en absoluto una crónica pretendidamente objetiva de las relaciones entre los hombres o entre la naturaleza física, la naturaleza humana, la naturaleza social y la paranaturaleza elaborada por la técnica. Por otra parte, para Heráclito el tiempo no es, ni mucho menos, un avance dirigido por un progreso. Es un gran círculo que devuelve indefinidamente a las cosas y a los seres a su punto de partida. El eterno retorno es, a su manera un eterno rodeo.

Rodolfo Mondolfo: Heráclito: Textos y problemas de su interpretación. Siglo XXI Editores.

... la oposición diametral entre el devenir y el ser quiso sustituirla Reihardt por otra, igualmente diametral, entre los dos filósofos, dirigida todavía a establecer una relación de derivación y dependencia, pero en sentido contrario al tradicional, ya que sería Heráclito el deudor de Parménides, por el estímulo necesario para la formación, por vía de antítesis, de su doctrina. La antítesis fue desplazada por Reinhardt a otro terreno: no es más el contraste entre devenir (Heráclito) y ser (Parménides), sino el contraste entre la concepción de los opuestos como inconciliables (Parménides) y su conciliación (Heráclito). - p.365

Analitza les següents frases d'Heràclit i situa-les en un dels quatre temes de la Filosofia heraclitana segons Bréhier:

Este cosmos no lo hizo ningún dios ni ningún hombre, sinó que siempre fué, es y será fuego eterno que se enciende según medida y se extingue según medida

Todas las cosas se cambian recíprocamente con el fuego y el fuego a su vez con todas las cosas, como las mercancías con el oro y el oro con las mercancías

Los mejores escogen una sola cosa en vez de todas las demás, la gloria perpetua entre los mortales. La mayoría, en cambio, llena su vientre como bestias

Una sola cosa es lo sabio: conocer la Inteligencia que guía todas las cosas a través de todas

El tiempo es un niño que juega, buscando dificultar los movimientos del otro: reinado de un niño.

 

TEXTOS D'HERÀCLIT SOBRE LA UNITAT DE CONTRARIS

Els contraris s'harmónitzen i de la diversitat en resulta la més bella harmonia; i tot ha estat engendrat per la discòrdia.

Als qui entren en els mateixos rius els corren pel damunt aigües diferents cada vegada

Baixem i no baixem al mateix riu; som i no som

Després d'escoltar el logos i no pas a mi, és savi reconèixer que totes les coses són una

No comprenen com això, que està separat, pot reconciliar-se amb sí mateix: hi ha una harmonia tensa com la d'un arc i una lira

La guerra no és només el pare de totes les coses, sinó també el rei de totes les coses; els uns els mostra com a déus, els altres com a homes; mentre els uns els fa esclaus, els altres els fa lliures

El camí que puja i el que baixa és un i el mateix

Els immortals són mortals i els mortals, immortals; els uns viuen de la mort dels altres, els altres moren de la vida dels uns

El món és un de sol per als homes que estan desperts, però en el somni cadascú té un món propi

Tot canvia en el foc, i el foc, en tot, així com les mercaderies es canvien per or i l'or per mercaderies.

El foc viu de la mort de l'aire i l'aire de la mort del foc; l'aigua viu de la mort de la mort de la terra i la terra de la mort de l'aigua.

Hem de saber que la guerra és universal, i que la justícia és discòrdia i que tot esdevé segons la discòrdia i la necessitat

El senyor, l'oracle del qual és a Delfos, ni diu ni amaga res sinó que es manifesta amb senyals

Exercici: Situa cadascuna d'aquestes frases en els temes d'Heràclit segons Bréhier

JAVIER REVERTE: CORAZÓN DE ULISES.

Javier Reverte (Madrid, 1944), és un periodista especialitzat en literatura de viatges.El seu llibre Corazón de Ulises (1999) és un viatge per la cultura grega. Recollim un fragment en què exposa la importància de la reflexió ética i antropològica d’Heràclit.

Fue Heráclito uno de los primeros filósofos en afirmar una orgullosa subjetividad, en afirmar el yo. En su poderoso espíritu se oculta un fondo de poeta, dice Wilhelm Capelle, que añade Precisamente Heráclito ha descubierto al hombre. Por su parte, Olof Gigon, que llama sermoneador, al filósofo de Éfeso, dice que su pensamiento central és ético y que nadie (como Heráclito) ha manifestado más despiadadamente su desprecio por los hombres.

Pero es Werner Jaeger, inclinado a simpatizar con Heráclito, quien tal vez ha entendido mejor al filósofo de Éfeso: El corazón humano constituye el núcleo fundamental y apasionado de su filosofía, escribe. Y sigue: Heráclito funda en la norma del mundo la norma de la vida del hombre filosófico y constituye así la primera antropología filosófica.

El acaecer cósmico pasa en Heráclito a través de su alma, según Jaeger, y su melancólica fe en el hombre se expresa en fragmentos como éste: En la mano de todo hombre está conocerse a sí mismo y ser sensato. O en el que a mi me parece el más hermoso de todos sus aforismos: Por mucho que andes y aunque paso a paso recorras todos los caminos, no hallarás los límites del alma.

 

SIMONE WEIL: UN FRAGMENT SOBRE HERÀCLIT.

Simone Weil és una filòsofa francesa de la primera meitat del segle XX (1909-1943), de tipus existencialista, especialment important per la seva anàlisi de la religió.En el seu llibre La font grega, analitza els aspectes religiosos de la cultura grega. Aquest fragment "Déu en Heràclit" és especialment significatiu per a comprendre el significat de l’arkhé,"foc". Weil intenta relacionar la teologia heraclitana amb la cristiana. Els textos en cursiva són fragments d’Heràclit, en la versió pròpia -i filològicament discutible- de S. Weil. La traducció castellana és d’Ed. Jus (Mèxic, 1990).

Dios único: Lo uno, ese único sabio, no quiere y al mismo tiempo quiere ser llamado con el nombre de Zeus.

Sin embargo da a Dios el nombre de:

logos - En cuanto al logos, ese logos eternamente real, los hombres no lo comprenden ni cuando todavía no se les haya hablado de él ni cuando comienza se comienza a hablarles de él.

pensamiento - Ser sabio consiste en un solo punto que es el saber que el pensamiento gobierna todas las cosas por medio de todas las cosas.

fuego - El rayo gobierna todo. El rayo es fuego eterno, un fuego sabio y autor de la administración del mundo.

Fuego en tres sentidos relacionados por la analogía:

Fuego como elemento: la llama, la leña que arde;

la energía en todos los fenómenos (en sentido moderno);

fuego divino, transcendente; el rayo, que no es de abajo, que cae del cielo.

Los tres aparecen en el Himno de Cleanto: Zeus, el fuego y el logos.

Los estoicos, que procedían de Heráclito, tenían además otro nombre para el fuego en sentido de energía. Lo llamaban "soplo" (pneuma). Decían que ese soplo sostiene al mundo. Por ello entendían la energía en sus diferentes niveles. En el nivel más alto es la energía sobrenatural por la que se define la inspiración. Daban también ese nombre de "soplo" a pneuma el fuego. Verosimilmente la palabra "soplo" era sinónima de fuego en el tercer sentido.

Esperanza - Si no se lo espera no se encuentra lo inesperado; pues no se lo puede buscar, no hay camino hacia él.

Fe - (la mayor parte de las cosas divinas) escapan al conocimiento por falta de fe.

Nada de las virtudes humanas - El hombre más sabio comparado con Dios es un mono en cuanto a sabiduría, belleza y todo lo demás.

Igualdad de los hombres - Corresponde a todos los hombres tener conocimiento de sí y sabiduría.

Tratamiento de la sensibilidad - A todo lo que se arrastra le corresponden los golpes.

Salvación como único bien - Los mejores eligen un solo bien (...) La multitud se sacia como los rebaños.

Vida como muerte del alma, muerte como vida del alma - Vivimos de su muerte (de las almas) y ellas viven de nuestra muerte.

Agua, muerte del alma - La muerte para las almas es convertirse en agua; la muerte para el agua es convertirse en tierra. De la tierra nace el agua y del agua el alma.

 

 

D'HERÀCLIT A LAO-TSE.

Als darrers anys hi ha una escola de filosofia que tendeix a establir punts de comparació entre el pensament occidental i el pensament oriental. És l'anomenada filosofia de la complexitat que vol construir ponts que permetin un diàleg global entre la mentalitat d'Occident -globalment més activa i preocupada per l'home- i la filosofia oriental -globalment més estàtica, preocupada pel procés del coneixement-. El fragment que segueix estableix una relació entre Heràclit i Lao-Tse i pertany a l'article: L'arbre genealògic de Yi-Zhuang Chen, investigador de filosofia comparada sino-occidental al Centre d'Estudis d'Àsia de l'Est de la Universitat de Móntreal (Canadà). Va ser publicat per El Correu de la Unesco, març 1996.

El pensament de la complexitat ve de lluny. Es poden trobar les empremtes de la seva llarga evolució a través de les filosofies occidentals i xinesa.

Alguns filòsofs de l'Antiguitat, a Occident, sostenien que el real és complex però el pensament és simple. Així, les propietats de l'ésser, contradictòries i incompatibles segons les categories del pensament humà, poden ser solidàries i simultànies en el real. Si l'home no tingués consciència d'aquest fet, el fons de la realitat se li escaparia del tot. Aquesta era la idea clau del grec Heràclit (535-480) que ensenyava la gent a "escoltar la natura" per tal de trobar-hi "l'harmonia invisible": "Apropament i diferència, acord i desacord: l'U neix de totes les coses i totes les coses neixen de l'U". Segons Heràclit, l'harmonia dels contraris -la transformació d'una cosa en el seu oposat- constitueix el principi d'una ralació universal i objectiva: (el logos). Però aquesta concepció es fa difícil d'entendre a causa del caràcter fix, unilateral, de la intel·ligència humana.

Apareixen idees semblants ben aviat en el pensament xinès. En el Yijing (o Yi-king, Llibre de les mutacions, segles XII-XI aC.), el yin i el yang constitueixen els pols contraris d'una mateixa realitat, la seva dualitat intrínseca. En el seu sentit primitiu, el yang significa claredat del sol, o vessant assolellat, i el yin significa la manca de claredat, o vessant ombrívol. En l'evolució posterior, el yan i el yinvan arribar a representar totes les realitats concebibles que contenien dos aspectes antitètics. Com a causes eficients, el yin i el yang cooperen per a produir l'univers i tots els seus constituents i també per a regir-ne el moviment. "El yang és el principi que dóna el complement a les començament a les coses: el yin és el que les completa" (Yiging).

Per als antics xinesos, el cosmos porta implícit un principi bipolar, i no és reduïble a un principi únic i últim. El postulat de l'exclusivitat, de la incompatiblitat, dels contraris, governa el pensament, però allò que regeix el real és la complementarietat dels contraris. En el Daodejing ( Llibre del Tao i de la seva virtut), Laozi (Lao-tsé, segle IV aC.) explica així el Tao, que ha originat l'univers i fa regnar l'ordre en la natura: "Actuar en sentit invers, és el moviment del tao".

El tao afavoreix les coses que es troben en subdesenvolupament i reprimeix les que estan en superdesenvolupament. D'aquí en surt una llei implacable: tota cosa que s'ha desenvolupat fins al seu extrem, passa al seu contrari. Per exemple: "Els éssers esdevinguts robusts s'envelleixen". Aquesta llei garanteix l'harmonia del món com un tot orgànic; tanmateix sovint va contra la voluntat i la intel·ligència de l'home. Quan afirma que per dur a bon port una empresa cal partir del seu oposat, Lao-tsé il·lumina una sèrie de fenòmens paradoxals i critica el caràcter lineal de l'enteniment humà.

Exercici: Busca en els fragments d'Heràclit, textos que permetin afirmar que : "Per a dur a bon port una empresa cal partir del seu oposat".

 

DOS POEMES DE BORGES SOBRE HERÀCLIT

SON LOS RIOS

 

Somos el tiempo. Somos la famosa

parábola de Heráclito el Oscuro

Somos el agua, no el diamante duro,

la que se pierde, no la que reposa

 

Somos el río y somos aquel griego

que se mira en el río. Su reflejo

cambia en el agua del cambiante espejo,

en el cristal que cambia como el fuego

 

Somos el vano río prefijado,

rumbo a su mar. La sombra lo ha cercado

Todo nos dijo adiós, todo se aleja

 

La memoria no acuña su moneda

Y sin embargo hay algo que se queda

Y sin embargo hay algo que se queja

 

De Los Conjurados

 

FINAL DE AÑO

 

Ni el pormenor simbólico

de reemplazar un tres por un dos

ni esa metáfora baldía

que convoca un lapso que muere y otro que surge

ni el cumplimiento de un proceso astronómico

aturden y socavan

la altiplanicie de esta noche

y nos obligan a esperar

las doce irreparables campanadas

La causa verdadera

es la sospecha general y borrosa

del enigma del Tiempo;

es el asombro ante el milagro

de que a despecho de infinitos azares

de que a despecho de que somos

las gotas del río de Heráclito,

perdure algo en nosotros

inmóvil,

algo que no encontró lo que buscaba

 

L´ESCOLA D´ELEA I PARMÈNIDES .

Ela és una polis de la Magna Grècia, situada al sud de Nàpols. Actualment s'anomena Vèlia. En aquesta ciutat hi havia una escola de filosofia particularment interessada pel problema del canvi, fundada per Xenòfanes i que va tenir Parmènides com a autor més important.

Xenòfanes era un poeta jònic, que possiblement va estar en relació amb Heràclit i que es va traslladar a la Magna Grècia per causa de les invasions perses. És el primer pensador que practica la crítica política i religiosa. Feia una poesia epigramàtica (Poema curt quatre versos, satírica,...) És el primer pensador que es pot considerar agnòstic (dubta si hi ha déus o no). Critica l´antropomorfisme dels déus. La filosofia de Xenòfanes és ja un pas envers l'humanisme dels sofistes.

Un fragment molt conegut de Xenòfanes afirma: Rossos són els déus del Traci; i negres i camusos els déus de l'Etíop. Vol dir que els déus (si existeixen) no poden tenir forma humana i també critica que els homes siguem tan creguts o tan ingenus de pensar que els déus poden ser com nosaltres (rossos o negres, angoixats o feliços..). Si els déus existeixen per força han de diferents dels humans, massa imperfectes.

L'escola Eleàtica es caracteritza per una discussió amb els Pitagòrics. Parmènides els criticarà molt, els anomenarà homes bicèfals i bífids (el pitagòrics defensaven que existien també els nombres negatius, per tant tenen dues llengues o dos caps...)

En oposició als Pitagòrics, els Eleatics tendeixen a donar més importancia a la teoria del llenguatge que no pas al problema de les matemàtiques. A l'escola Eleàtica ja no hi ha investigació sobre la natura, és més de caire metafísic i lingüístic.

 

PARMÈNIDES D´ELEA

Viu a finals s.VI i principis del V a.C., possiblement fos una mica anterior cronològicament a Heràclit, però no és segur. Va morir l´any 470 a.C. aproximadament. Segons Plató quan Parmènides era vell va fer un viatge a Atenes i allà va tenir l´ocasió de discutir amb el jove Sòcrates però segurament això és fals.

El poema de Parmènides és un text força extens que s´anomena també Peri Fiseion (sobre la natura). És un poema en hexàmetres (versos de 6 peus). Aquest poema planteja el problema de l'ésser i la impossibilitat del canvi. Conservem nombrosos fragments de la primera part i molt pocs de la última.

Parmènides planteja que el canvi és lògicament contradictori perquè canviar és passar de ser a no ser. Però el no ser no és, per tant no podem expressar-lo. No hi ha canvi.

El Poema de Parmènides està dividit en tres parts:

Proemi oracular: Introducció en l´estil dels oracles religiosos en què l´autor és segrestat per unes joves donzelles i portat en un carro de foc a la presència de la Deessa.

Via de la Veritat: Que és i no és no ser. La tesis central que defensa aquesta via és que ser i pensar és el mateix; que només puc pensar el que és i no puc pensar el que no és.

Via de l´opinió: Que no és i és no ser. La idea és que el no ser no es pot pensar, perquè el no ser no és possible ni tan sols dir-lo (quan dius d'una cosa que no és, ja és... [ni que sigui en el llenguatge]).

Amb Parmènides apareix per primer cop el tema del racionalisme radical. Hi ha una identitat tan perfecte entre ser i pensar que l'ésser només es pot conèixer a través del pensament.

El no ésser no és; i resulta contradictori parlar d´una cosa que no és.

El canvi és contradictori: esdevenir és deixar de ser i el no ésser no és.

Per a Parmènides el món físic i el canvi són pura aparença. Si quelcom existís i estigués en moviment hauria de venir del NO ÉSSER i això és absurd. Del no ésser no pot venir-ne res. El moviment és pura aparença dels sentits. Ens sembla que hi ha moviment quan ens fiem de l´aparença, com diu en el poema.

Per creure en els sentits, hauríem de ser "tant sords com cecs, com estupefactes, gent sense discerniment, per els quals el ser i el no ser són considerats el mateix i no el mateix". "Un ull que no veu, una vida reblerta de brogits".

Si no ens fiem de la raó, sinó que discriminem amb el logos (única font de coneixement, raó, que té l´home) aleshores el moviment ens apareix com lògicament contradictori. El moviment i el canvi consisteix a passar de A a no-A i la lògica ens mostra que si A és veritat no-A, cal que sigui necessàriament fals, i que entre A i no A no hi ha un terme mig. Per tant només ens queda un camí.L'ésser és i el no ésser no és. L´experiencia no és fiable, la raó sí.

L´ésser de Parmenides té 5 característiques:

1.-És inengendrat.

2.-És indestructible.

3.-És immòbil.

4.-Il.limitat.

5.-És Ú, una unitat.

 

1.2.Vol dir que l'ésser no pot venir de quelcom que no és o del no-res. No s´engendra sinó que continua essent contínuament. No es destrueix perquè no es pot passar del ésser al no-res, donat que en el no-res no hi ha res. I donat que no hi ha terme mitjà entre l´ésser i el no-ésser és impossible que l´ésser es destrueixi o passi a no-ésser.

3.4. Per què és immòbil? Perquè qualsevol moviment hauria de fer-ho en un espai diferent d´ell mateix i ha de ser il·limitat perquè si hi hagués límit hi hauria no-ésser.

5.És ú. L'ésser ha de ser la unitat. No hi pot haver diferents éssers perquè la multiplicitat implica discontinuitat. Ara bé, entre dos éssers, o hi ha quelcom o no hi ha res. Si hi ha ésser i, per tant, no hi ha discontinuïtat, sinó continuïtat; si no hi ha res, hi ha no-ésser i això és impossible. Per tant només hi ha ésser perquè el no-ésser no pot ser pensat.

El principal deixeble de Parmènides fóu Zenó d'Elea que va intentar demostrar la tesi de Parmènides sobre la inexistència del canvi amb una sèrie d´arguments lògics que reben el nom d’Apories (eren raonaments que obligaven a respostes contradictòries). L' Aporia més coneguda és la d'Aquil.les i la tortuga que és un problema de límits sobre la infinita indivisibilitat de l´espai.

 

EL POEMA DE PARMÈNIDES
(versió M.Montserrat)

"Les egües que em condueixen

tan lluny com volia arribar m'han emmenat,

perquè tot enduent-me m'endinsaren pel molt revelador camí

de la deessa que condueix l'home sabedor a través de totes les ciutats.

Per allí vaig ser conduït. Per allí em conduïren

les entenimentades egües arrossegant el carruatge

i unes donzelles mostraven el camí.

L'eix abrandat brunzia en els botons

per l'embranzida amb què el propulsaven les rodes circulars

quan les filles del Sol, havent deixat la mansió de la Nit,

s'afanyaven a emmenar-me vers la llum

tot fent enrere amb llurs mans els vels del cap.

En aquest indret es dreça la porta etèria

dels intineraris de Dia i Nit,

emmarcada per una llinda i uns marxapeus de pedra,

barrada amb immensos batents

dels quals la punidora Diké guarda les claus alternatives.

Amb blanes paraules les persuasives donzelles

la convenceren plenes de zel que llevés sens tardança de la porta

el forrellat assegurat amb balda (...)

 

I la deessa m'acullí afectuosa

prenent-me la meva mà entre les seves

i parlant-me d'aquesta faisó se m'adreçà:

"Oh jove que acompanyes aurigues immortals

i arribes a la nostra llar amb les egües que et condueixen,

sigues benvingut, ja que no és pas un mal fat

qui t'ha empès a recórrer aquest camí allunyat, en veritat,

de les fressades senderes dels homes, ans Themis i Diké

Cal que prenguis esment de tot:

del cor intèmul de la veritat ben circular

així com dels parers dels mortals, en els quals

no hi ha vertadera convicció. Però també, nogensmenys,

aprendràs com el que sembla cal

que sigui aparentment, penetrant de forma incessant tota cosa.

Doncs bé, jo diré -i percep tu en escoltar la meva determinació-

quins únics camins de recerca hi ha a pensar:

l'un que és i que no és no ésser

és intinerari de persuasió (car segueix la veritat);

l'altre que no és i ha de no ésser

que t'asseguro que és un sender sencerament ignot.

Car no coneixeràs el que no és (del moment que no és factible)

ni ho diràs.

Car hi ha el mateix a pensar i ésser

Cal dir i pensar que el que és sigui

Car és ésser i no és no res.

 

 

UNA VERSIÓ CONTEMPORÀNIA DEL POEMA DE PARMÈNIDES.

Sam Abrams: EL CAMÍ DE LA VERITAT I EL CAMÍ DE L’OPINIÓ.

 

Dels llibres aprenem que certs homes

de la primeria del pensament occidental van ser enterrats

sota làpides definitives amb el relleu

de l’ípsilon, el símbol amb forma de forca

de camins que se separen: el sender planer

que segueix la majoria i la vida oculta,

difícil, del saber que gairebé ningú

no vol seguir, un camí sense retorn

que fa sentir les jugades de la mort

amb nitidesa perfecta, amb perfecta angoixa.

 

 

DESPRÉS D´ HERÀCLIT I PARMÈNIDES: ELS ATOMISTES

Després d’Heràclit i Parmènides, els filòsofs de finals del s.VI a.C. i principis del s.V discuteixen fonamentalment el tema del canvi.

Parmènides havia mostrat en el seu Poema que el canvi era contradictori. Els sentits corporals ens diuen que hi ha canvi però la raó diu que el canvi és impossible i que no es pot passar de l'ésser al no-ésser. Apareix, doncs, una tensió entre la raó (el logos) i l´opinió (doxa). L'opinió que prové dels sentits, ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega.

En aquesta situació apareixen dos grups de filòsofs (els sofistes i els físics o atomistes):

Els sofistes accepten l´escepticisme. Consideren que cal desconfiar de la raó, tot són opinions. Tot es pot manipular. La veritat depèn del moment, dels interessos i de les circumstàncies. Recullen l'herència intel.lectual d'Heràclit.

Els físics i atomistes, en canvi, intenten respondre al problema de la contradicció en el moviment a través de la investigació material. En el grup dels Físics que es plantejen el problema de l´ésser i el no-ésser hi ha dos autors importants:

1 Empèdocles Era un metge sicilià, va morir llençant-se a l'Etna. Fa una versió psicologista del problema de l´ésser i el no-ésser. Diu que al cosmos hi ha dos principis:

1-- Eros --- L'amor (que és l´ésser)

2-- Eris ---- La discòrdia (que és el no-ésser)

Els dos principis, Eros i Eris, que són alhora contraris i complementaris lluiten en l'home, com en el cosmos.

2 Els Atomistes Demòcrit i el seu mestre Leucip.

Els Atomistes són un grup de tendències materialistes. De Leucip pràcticament no conservem res però el seu deixeble Demòcrit va transmetre’ns les seves opinions físiques. Hi ha l' ésser, que són els àtoms, i el no-ésser que és el buit. Els àtoms són la part més petita de la matèria ("A/tomos"-- que no té parts) i aquests àtoms es mouen en el buit. De tal manera que l´ésser i el no-ésser es necessiten mútuament. L'ésser i el no-ésser, no són contradictoris, sinó que són complementaris.

Els àtoms donen origen a l´univers agrupant-se i disgregant-se en el buit. De tal manera que l´univers no és més que les successives agrupacions i separacions d'àtoms.

Aquesta hipòtesi Atomista va tenir una recuperació molt important en la física del segle XIX quan es va elaborar la teoria atòmica.

Envia un email a l'autor