S’anomena
‘Escola de Palo Alto’ un grup informal d’investigació
que es reunia en aquest poble del sud de San Francisco, prop de
la Universitat de Standford. Els seus membres tenien en comú
haver rebut la influència de l’antropòleg
i analista de la cultura Gregory Bateson (1904-1980).
Bateson
fou un personatge fascinant; fill del rector del Saint John’s
College de Cambridge (Anglaterra) , que a més havia estat
inventor del terme ‘genètica’ i redescobridor
de l’obra de Mendel, tingué una vida molt complicada.
Un dels seus germans morí en la Primera guerra mundial,
un altre se suïcidà el dia i l’hora de l’aniversari
de la mort de l’anterior i ell mateix tenia una mena de
síndrome de fracàs molt accentuada que li impedia
publicar. Es casà amb l’antropòloga Margaret
Mead i col·laborà amb ella en l’estudi de
les relacions familiars patològiques. Investigà
temes com la gestualitat de la cara a través de fotografies
i teoritzà el que ell anomena ‘cismogènesi’,
és a dir, l’estudi d’aquelles situacions que,
si no es dominen, acaben amb el trencament de les relacions familiars
o de parella, a partir dels petits indicis. També feu treballs
molt importants sobre les formes de comunicació de les
nútries i dels dofins. Però era una mena de savi
desconegut fins la publicació del seu llibre ‘Passos
per a una ecologia de l’esperit’ (1970) que recull
els seus articles esparsos, d’una extraordinària
dificultat de lectura.
Bateson
a partir dels anys 1930 deixà d’interessar-se per
les comunitats, que és l’estudi tradicional de l’antropologia,
i passà a treballar el tema de les relacions interpersonals.
A partir del 1942 fou un assidu de les conferències de
la fundació Macy que cada any acollien els individus més
innovadors del món acadèmic dels Estats Units. Allí
va conèixer les idees del que Norbert Wiener designà
des de 1948 amb el nom de ‘cibernètica’ i que
ell adaptà a les ciències humanes i a la psicologia.
Entre
els conceptes bàsics de la cibernètica hi ha el
de ‘feed-back’ o bucle retroactiu, que descriu com
un sistema manté el seu equilibri gràcies a l’adaptació
permanent de cada element als seus homòlegs i al seu entorn.
Bateson va adaptar aquesta noció de causalitat circular
i retroalimentació a les formes de comunicació animal
i humana. A partir de l’any 1949, Bateson s’instal·là
a Palo Alto (Califòrnia), on treballà a l’Hospital
psiquiàtric de la ‘Veterans Administration’
(excombatents). Quatre anys més tard, la fundació
Rockefeller li atorgà subvencions per estudiar les paradoxes
de la comunicació entre els esquizofrènics. La seva
tesi, molt original per a l’època considera els trastorns
mentals com a inseparables del seu context relacional. A partir
de 1954 col·labora amb el psiquiatra Don Jackson (1920-1968)
que també estudiava l’homeòstasi (l’equilibri)
en les relacions familiars.
Per
a Bateson i Jackson, l’esquizofrènia és una
patologia de la comunicació familiar. Segons el seu model
(de 1956), que estava inspirada en la teoria dels tipus lògics
de Bertrand Russell i Alfred Whitehead, el malalt mental està
atrapat en un feix de regles implícites contradictòries
o ‘double bind’ (doble lligam o doble obligació,
en català) que li exigeixen un comportament al qual mai
no podrà adaptar-se. Si vinculem una necessitat primària,
com per ex. ser estimat, a una condició impossible de complir
(ser sempre el millor de la classe), el resultat serà el
trencament de l’equilibri emocional (homeostasi) i a l’extrem
una malaltia mental.
A
partir de 1959, Gregory Bateson fundà el Mental Research
Institute (MRI) , amb Jackson i Virginia Satir, embrió
de l’Escola de Palo Alto. L’originalitat d’aquest
centre és que no pretenia curar els esquizofrènics,
sinó les seves modalitats de comunicació en un sistema
familiar de regles destrossades. Aquesta idea d’implicar
la família en la teràpia, tot i haver estat molt
contestada, s’ha continuat emprant en moltes teràpies
posteriors que arranquen de la hipòtesi que el malestar
psicològic i la malaltia mental (o fins i tot el divorci!)
es deuen a problemes comunicatius.
La
tesi que presenta la vida familiar com una mena de teatre en què
cadascú interpreta un paper es va fer molt popular quan
Ray Birdwhistell (1956) va analitzar, imatge per imatge, una escena
de deu segons en què Bateson encén la cigarreta
d’una pacient. El resultat demostra que tot acte comunicatiu
funciona simultàniament sobre diversos registres: llenguatge,
entonació, gestos, mirades, proximitat, etc. Cada element
participa de l’acte i acompanya els altres. És el
model orquestral de comunicació. Llibres com ‘La
posada en escena de la vida quotidiana’ d’Erving Goffman
(1959) o ‘La dimensió amagada’ de l’antropòleg
Edward T. Hall (1966) van popularitzar aquestes idees.
L’any
1967, a l’interior del MRI, el filòsof i psicoanalista
Paul Watzlawick (1922-2007) funda el ‘Brief Therapy Center’
que proposa, com el seu nom indica, una teràpia sistèmica
molt sovint familiar i que dura un cap de setmana. Es pot considerar
que les tesis de l’Escola de Palo Alto arriben aleshores
al seu grau més alt de maduració.
La
teràpia breu recull també influències de
l’anàlisi transaccional d’Eric Berne, autor
del llibre clàssic ‘Jo estic bé, tu estàs
bé’, segons el qual en la ment de cadascú
de nosaltres hi ha tres nivells (pare/adult/nen) que dialoguen
entre ells, sota la direcció de l’adult, de manera
que quan triomfa el ‘pare’ (deure) o el ‘nen’
(desig), la personalitat es descompensa.
Contràriament
a la curació psicoanalítica, que és llarga
i posa l’accent en el passat, les teràpies breus
posen l’accent en l’ara i l’aquí. No
serveix de res voler resoldre circumstàncies que van passar
vint, trenta o quaranta anys enrere, i que en tot cas no tenen
remei. La realitat tal com la concebem és, segons Watzlawick,
el fruit una construcció individual que condiciona la nostra
interpretació dels esdeveniments, extensament condicionada,
al seu torn, pel sistema relacional en què ens inserim,
sigui familiar o social.
Per
a l’Escola de Palo Alto el terapeuta no ha de dirigir la
seva acció a les ‘causes’ de l’acció,
sinó a les temptatives anteriors d’intervenció,
la ineficàcia de les quals no ha fet altra cosa que mantenir
la patologia. Del que es tracta és d’ensenyar a mirar
les coses d’una altra manera. A l’extrem el trauma
que s’ha patit no té ‘remei’. Del que
es tracta és de no repetir-lo o de què no ens bloquegi
la nostra acció futura. I per aconseguir-ho, hem d’aprendre
a comunicar-nos d’una altra manera. En aquest sentit, aprendre
a situar-se en l’espai, a acceptar el propi cos, etc., es
pot fer a través d’exercicis en què l’important
és crear espais d’empatia.
Com
dirà Watzlawick: ‘no es pot no comunicar’:
el nostre cos, les nostres mirades, els nostres gestos, comuniquen
constantment. No hi ha circumstàncies o valors socials
que produeixin determinades conseqüències inevitables
sobre l’acció dels individus, com defensaren els
estructuralistes. És al revés: els individus produeixen
els fets socials. Del que es tracta és de mostrar-los com
poden reestructurar l’espai i les seves relacions profitosament.
