Els
noms de Stanley Milgram i de Philip Zimbardo estan associats en
la història de la psicologia als estudis sobre la submissió
a l’autoritat i sobre el tema del mal. Uns estudis prou
brutals com per a que el propi Zimbardo en ‘L’efecte
Lucífer’ (2007) un llibre escrit 30 anys després
del seu experiment de ‘la presó de Stanford ’
encara es manifestés trasbalsats pels fets.
A
principis dels anys 1960 Stanley Milgram –que no era psicòleg
sinó llicenciat en ciències polítiques–
va contractar, mitjançant un anunci al diari, una sèrie
de quaranta individus a qui es pagaven quatre dòlars més
dietes, per tal de participar en el que ells creien que era un
simple experiment sobre el funcionament de la memòria a
la Universitat de Yale. El que havien d’aconseguir era,
senzillament, que una altra persona, per a ells perfectament desconeguda,
aprengués de memòria una llista de paraules. Aquesta
persona, que era un actor còmplice de Milgram, es trobava
en una altra habitació, lligat a una cadira i envoltat
d’elèctrodes i que cometia errades voluntàries
quan es tractava d’ensenyar-li la llista de paraules.
Per
cada error comès en la memorització de la llista
de paraules, el voluntari que feia de professor havia d’administrar
un xoc elèctric al seu alumne. La descàrrega augmentava
segons el nombre d’errors, fins arribar als 450 volts al
final. La decoració de l’aula en què es feia
l’experiment estava preparada per produir una angoixa brutal,
que es nota perfectament en les pel·lícules enregistrades
durant l’experiència. La víctima cridava amb
180 volts i xisclava de dolor amb 270, però el professor
voluntari estava situat al darrera d’un suposat experimentador
que l’instava a continuar administrant electroxocs, etc.
fins el final.
Òbviament
res no era real i els xiscles els feia un actor, tot i que els
voluntaris no ho sabien. Doncs bé, 37 dels 40 participants,
van arribar fins al final, administrant els 450 volts, que si
haguessin estat reals, senzillament haurien matat la persona a
qui suposadament volien fer memoritzar una cosa tan intranscendent
com una llista de mots. L’experiment mostrava a les clares
que individus perfectament vulgars, mentalment normals i perfectes
ciutadans ordinaris podien convertir-se en botxins. Milgram publicà
un article sobre aquest experiment intitulat: ‘Behavioral
study of Obedience’ (1963) que obrí un debat molt
important sobre el tema dels límits ètics de la
psicologia. Posteriorment amb aquests i altres experiments va
escriure el clàssic: ‘Obediència a l’autoritat,
un punt de vista experimental’ (1974). Peter Gabriel també
va escriure una cançó sobre aquest tema: ‘We
do what we're told (Milgram's 37)’. Aquest experiment fou
repetit l’any 2006 a la Universitat de Santa Clara a Califòrnia
per Jerry M. Burger, amb els mateixos resultats.
Per
la seva banda, Philip Zimbardo, l’any 1971 va aplegar 80
estudiants, voluntaris psicològicament equilibrats de la
seva universitat (Standford), per tal de simular l’establiment
d’una presó. Després de jugar-s’ho a
sorts cadascun d’ells va haver de posar-se a la pell d’un
guardià o d’un presoner. Però aviat la gran
majoria es prengueren tan a pit el seu paper que els ‘guardians’
mostraren un sadisme extrem, mentre que els ‘presoners’
testimoniaven un autèntic comportament de prostració.
L’experiència havia de durar dues setmanes però
es va haver d’aturar al cap de sis dies, com a conseqüència
de la deriva espontània que prenien els participants. Zimbardo
sempre ha mantingut que als estudiants que feien de carcellers
no se’ls va donar una educació formal per fer la
seva feina. Senzillament se’ls digué mantinguessin
l’ordre, no els deixessin escapar i no usessin la força.
El que va passar, però, fou d’una brutalitat extrema,
amb vexacions psíquiques i físiques, com si el poder
fos un afrodisíac.
L’experiment
de ‘la presó de Stanford’ unit al de Milgram,
mostra que en un context adequat, de gran tensió emocional,
la identificació d’un individu normal i corrent amb
el paper que se li atorga pot convertir-lo en un ésser
del tot brutal i que en tot cas, la pressió social és
capaç de provocar una autèntica metamorfosi en la
conducta d’individus normals fins convertir-se en sàdics
retorçats. En un context situacional adequat, només
cal que algú sigui considerat una autoritat legítima
per tal que una majoria d’individus tendeixin a justificar
les seves ordres, per molt que siguin contràries a una
conducta moral o, senzillament, equitativa.
Milgram
anomenà ‘estat agèntic’ (per oposició
a l’estat ‘autònom’), aquell en què
un individu perd la noció de la seva responsabilitat i
es veu a si mateix només com un agent de l’autoritat,
de tal manera que no valora que està obeint lleis criminals.
Per a Zimbardo, en canvi, no és suficient una pèrdua
de l’autonomia o un la proximitat d’algú poderós
que ens inciiti a obrar. Cal, a més, que hi hagi una combinació
de dos elements ‘una situació estranya, nova i cruel’
i, d’altra banda, un ‘Sistema poderós’
que em recolza (p.251 de l’ed. espanyola).
Com
diu Zimbardo a ‘L’efecte Lucífer’: ‘El
resultat de tot això és que cadascú de nosaltres
es pot convertir en un heroi o en un canalla en funció
de la influència que exerceixen en nosaltres les forces
situacionals (...) En certa manera, l’heroisme rau en la
capacitat de resistir les poderoses forces situacionals que atrapen
tanta gent amb tanta facilitat’ (p. 594 de l’ed. espanyola).
Exemples dels canvis que experimenta un subjecte normal, o fins
i tot una mica mentalment deficitari, quan se sent investit de
poder (borratxera de poder) n’hi ha molts. El maig de 2004
es van publicar una sèrie molt impactant de fotografies
de tortures a la presó iraquiana d’Abú Ghraib
que coincideixen d’una manera espectacular (però
amb la diferència que es produïa en la realitat) amb
l’experiment de la presó de Standford.
