‘L’efecte
espectador’ és un fenomen de psicologia social, estudiat
per John Darley (1938) i ‘Bibb’ Latane (1937), que
té una gran aplicació als problemes vinculats a
la violència i a la solitud en les grans ciutats. Afirma
que la quantitat d’ajuda que pot esperar la víctima
d’una agressió és inversament proporcional
al nombre d’individus que la en són testimonis. És
a dir si vostè és l’únic a veure un
fet violent, tendirà de pet a socórrer la víctima,
però si hi ha molta gent en la mateixa situació,
l’un per l’altre no faran res. L’explicació
més òbvia és que tothom pensa que ja ho farà
un altre.
Aquest fet
es coneix també com ‘Síndrome Genovese’
pel nom de Catherine (Kitty) Susan Genovese (1935-1964), una dona
apunyalada mortalment a Nova York per un violador necròfil
i assassí en sèrie, que la va matar al carrer, sense
ni conèixer-la de res i d’una manera particularment
cruel: el seu assassí la va estar apunyalant al mig del
carrer durant uns trenta minuts, però amb la particularitat
que com a mínim 35 veïns veieren l’agressió
des de casa, sense qui ningú no l’auxiliés.
Joan Baez va escriure una cançó sobre aquest cas:
‘In the Quiet Morning’.
Darley i Temple
van reproduir experimentalment una situació d’aquesta
mena. Deixaven un o diversos subjectes sols en una habitació
i se’ls deia que es podien comunicar amb l’exterior
per un intercomunicador. De fet estan sentint una gravació
de ràdio i se’ls diu que el seu micròfon està
apagat fins que sigui el seu torn de parlar. De sobte un dels
subjectes fingeix tenir un atac de cor o un desmai. Doncs bé:
com més gent hi havia tancada a l’habitació
més trigaven a avisar fora. I a l’extrem, en algun
cas no arribaren ni a avisar.
Darley i Temple
atribuïren l’efecte espectador a dues causes: (1) Ignorància
pluralista i (2) Difusió de la responsabilitat.
Per una banda,
(1) hom pot pensar que hi ha algú més capacitat
que jo (un metge, un policia), per socórrer la víctima.
Al cap i a la fi, si jo no sé com actuar seria més
un destorb que un ajut. A més, si veig que ningú
no fa res, puc pensar que si els altres no intervenen deu voler
dir que el meu ajut és innecessari, en un cas d’autoengany
col·lectiu. I d’altra banda (2) quan hi ha molta
més gent contemplant la situació, especialment si
hi ha gent jeràrquicament superior a mi, puc pensar que
el fet no és de la meva incumbència. Si en aquest
cas un individu en concret no fa res, sempre pot argüir que
no se l’ hi havia ordenat que actués o, al revés,
que complia ordres.
Una frase
que resumeix la situació dels individus implicats en l’efecte
espectador és: ‘Cap gota d’aigua no pensa que
ella sigui la responsable de la inundació’.
Per tal que
es pugui donar una conducta solidària amb la víctima
calen 5 condicions:
1.- Cal que
qui pot prestar ajuda s’adoni efectivament del que està
succeint.
2.- Cal entendre que el succés requereix intervenció.
3.- Cal assumir la responsabilitat personal.
4.- Cal decidir quina acció emprendre
5.- Cal actuar amb conseqüència.
En cas de
rebre una agressió o de patir un accident, especialment
en un entorn urbà, és inútil demanar ajuda
a tothom en abstracte. L’exigència de responsabilitat
ha de ser personal. Cal dir ‘tu, ajuda’m!’ i
no pas ‘auxili, ajudeu-me!’. D’aquesta manera
s’apel·la a la responsabilitat personal evitant que
la responsabilitat es difumini. I quan la primera persona se solidaritza
és fàcil que ho facin totes les altres.
El tema de
la solidaritat ha estat treballat por molts altres psicòlegs
socials. Així D.L. Rosenham, P. Salovey – (Yale)
un dels forjadors del concepte ‘intel·ligència
emocional’– i K. Hargis (1981) van afirmar que els
optimistes són més solidaris que els pessimistes
i les persones de bon humor són també més
solidàries que les que estan de mal humor. Per la seva
banda, Jane Piliavin de la Universitat de Madison (1982) considera
que la conducta ‘prosocial’ depèn de 3 elements:
empatia (que inclou una valoració de l’ambigüitat
de la situació, relació familiar, gènere
i grup racial de la víctima etc.), excitació psicològica
(que inclou tant la percepció de l’angoixa de la
víctima com de la predisposició caracterial del
solidari) i anàlisi de costos (físics i emocionals)
que afecten l’ajuda tant com de la no ajuda.
