El
psiquiatra americà Thomas Szasz va plantejar en dos llibres
trencadors ‘El mite de la malaltia mental’ (1961)
i ‘El mite de la psicoteràpia’ (1978), una
hipòtesi que va trasbalsar tot l’àmbit de
les ‘ciències psi’: la malaltia mental no existeix;
és, senzillament, un mite pur i dur. Els psiquiatres no
serien altra cosa que els successors ‘científics’
dels Inquisidors eclesiàstics i la seva funció hauria
consistit bàsicament a assegurar que els ‘indesitjables’
o els ‘desviats’ fossin apartats de la societat, en
asils i institucions repressives dedicades bàsicament al
control dels pobres i de la gent que podia posar en qüestió
l’ordre social.
La finalitat
de les pràctiques psiquiàtriques seria el control
social i la malaltia mental només resulta una excusa per
a la repressió. De la mateixa manera que ‘per ofegar
el gos cal dir que té ràbia’, també
per negar el dret a la paraula dels dissidents (polítics,
sexuals etc.), el més pràctic és dir que
estan bojos. Però en realitat els usos psiquiàtrics
habituals no fan res més que agreujar els símptomes
psicòtics i les seves tècniques més tradicionals,
com la lobotomia o l’electroxoc, són formes de practicar
la tortura però no de curació. L’hospital
psiquiàtric reprimeix, però no cura. Ben al contrari,
augmenta la dependència i la segregació dels interns.
Per a Szasz,
la psiquiatria i la psicologia poden se descrites com a paròdies
pseudocientífiques de la medicina: la mateixa forma de
decidir si un trastorn és o no una malaltia resulta ridícula:
es fa per majoria de vots entre els membres de l’Associació
de Psiquiatria Americana, cosa que seria absurda si parléssim
del fetge o del ronyó.
En l’estela
de Szasz, durant la dècada de 1960-1970, tres psiquiatres
britànics: David Cooper (1931-1986), Ronald Laing (1927-1989)
i Aaron Esterson (1923-1999) van començar a usar la paraula
‘antipsiquiatria’ i reivindicar que el model biologista
amb què es parlava de la malaltia mental era invàlid.
Tots tres preconitzaven una transformació radical de les
pràctiques mèdiques: calia prendre’s seriosament
la paraula dels psiquiatritzats, els malalts mentals tenien dret
a organitzar-se i a lluitar per la seva integritat (i contra l’ús
de teràpies cruels i despersonalitzadores) i calia trencar
amb la identificació entre psiquiàtric i presó.
Cooper supervisà l’experiència ‘Pavelló
21’ en què els malalts podien viure en absoluta llibertat
i començà a buidar psiquiàtrics portant els
malalts a cases en què s’autoorganitzaven. De les
tres ‘households’ que obrí, la més coneguda
fou la de Kingsley Hall.
Per a l’antipsiquiatria,
la malaltia mental és descriptible en termes d’un
procés natural: consisteix en una ‘metanòia’
(en grec ‘conversió’ o ‘transformació’)
que té una resolució espontània i que ensenya
a veure el món d’una altra manera. En conseqüència
no s’ha d’intervenir amb tranquil·litzants
o amb calmants en el procés de la malaltia. Laing fins
i tot donava als seus pacients drogues al·lucinògenes
per tal d’accelerar el procés. Cooper, per la seva
banda, reivindicà ‘la mort de la família’,
considerada com un espai de repressió del desig i considerava
el robatori en grans magatzems com un acte alliberador i de resposta
al sistema consumista (que anys més tard donà origen
al moviment ‘Yo Mango’).
Un exemple
del que significa per a l’antipsiquiatria ‘donar la
paraula als malalts’ és el llibre ‘Mary Barnes.
Viatge a través de la bogeria’ (1971) escrit per
l’esquizofrènica Mary Barnes (1923-2001) i el seu
psiquiatra Joe Berke. Durant tres anys de tractament amb Ronald
Laing a Kingsley Hall, la pacient, una infermera catòlica,
diagnosticada des de 1952, aprengué a representar el seu
estat mental mitjançant la pintura i acabà essent
una pintora molt reconeguda, tot i la persistència dels
seus símptomes.
A Itàlia,
el director de l’hospital mental de Gorizia, el venecià
Franco Basaglia (1924-1980) –que no es declarava ‘antipsiquiatra’–
i la seva esposa Franca Onagro (1928-2005), foren el primers amb
el seu llibre ‘L’Instituzione negata’ (1968)
a demanar el tancament dels psiquiàtrics (moviment ‘Psichiatria
Democratica’). Paradoxalment aconseguiren un gran èxit,
però no degut a cap de les raons que esgrimien. En realitat
els grans hospitals psiquiàtrics i les lleis d’internament
obligatori dataven a tota Europa de finals del s. 19 i els anomenats
‘manicomis’ es van construir aleshores als afores
de la ciutat, en espais sovint immensos. Però amb el naixement
de les ciutats, aquests hospitals ocupaven espais cèntrics
i era possible usar els solars per fer especulació urbanística.
Si, a més, els psiquiatres més ‘progressius’
declaraven que els manicomis havien de desaparèixer, això
permetia als ajuntaments requalificar terrenys sense desgast polític..
A Barcelona el mental de Pi i Molist esdevingué un barri
de pisos i el de Sant Joan de Déu és ara L’Illa
Diagonal i el mateix succeí pràcticament arreu d’Europa.
Que els malalts mentals fossin retornats a les seves famílies
i sovint desatesos no semblà importar gaire... al cap i
a la fi, era cert que els bojos són generalment pobres
– i les seves famílies, també!
En un moviment
molt típic dels anys 1960-1970, les idees més extremistes
políticament acabaren donant l’excusa a plantejaments
interessats i especulatius.
Curiosament,
l’èxit d’alguns postulats de l’antipsiquiatria
no prové de les seves mateixes tesis, sinó de ‘l’experiència
Rosenhan’ (1972), un experiment sobre la ineficàcia
dels hospitals psiquiàtrics, d’una evidència
colpidora, recollit a l’article ‘On being sane in
insane places’ (Science, 1973). L’any 1972, sota la
coordinació del psiquiatra nord-americà David L.
Rosenhan, vuit individus del tot saludables i equilibrats (3 dones
i 5 homes) demanaren ser admesos en diferents hospitals psiquiàtrics
pretextant tan sols que ‘sentien una veu que feia zas!’.
Un cop hospitalitzats, feren saber que el símptoma els
havia desaparegut i adoptaren un comportament perfectament normal.
Però del grup, set van ser diagnosticats com a esquizofrènics
i el vuitè com a maníac-depressiu. El seu comportament
fou interpretat exclusivament a partir del diagnòstic inicial
i van estar hospitalitzats una mitjana de 19 dies, (i en un interval
que anava dels 7 als 52 dies) no considerant-los curats sinó
amb diagnòstic de ‘símptomes en remissió’.
Curiosament a qui no van poder enganyar fou als malalts autèntics.
Tots van ser desemmascarats per pacients que els deien coses com
‘tu ets periodista!’ o ‘tu estàs aquí
per avaluar l’hospital!’.
Un cop publicat
el cas, Rosenhan va repetir l’experiment amb una clínica
que havia afirmat que un cas com aquell a ells no els podia passar,
avisant-los prèviament que un pseudopacient intentaria
‘colar-se’ls’ durant els tres mesos posteriors
a l’avís. Doncs bé, en aquell període
entre 193 pacients, la clínica en va rebutjar 41 per ‘impostors’
i 42 per ‘sospitosos’. Però Rosenham, simplement,
no els va enviar cap pseudopacient.
Maurice K.
Temerlin (1924-1988), va fer també una versió de
l’experiment, dividint 25 psiquiatres en 2 grups que escoltaven
un actor explicant un cas. A un grup se’ls va dir que possiblement
es tractava d’un psicòtic i a un altre no se li va
dir res. En el grup ‘avisat’ el 60% van diagnosticar
efectivament psicosi (i bàsicament esquizofrènia)
i en canvi ningú del grup de control va diagnosticar l’actor
com a malalt.
Les
preguntes que obre l’antipsiquiatria són òbvies:
serveixen d’alguna cosa els hospitals mentals? I quina base
objectiva tenen molts diagnòstics? Les respostes, ja ho
hem vist, són inquietants.
