En
la història de la psicologia, Alfred Binet és conegut
com a creador dels primers tests d’intel·ligència
però va treballar també sobre molts altres temes,
com la hipnosi, el fetitxisme i les personalitats múltiples.
Advocat de professió va dimitir després de sis anys
d’exercici per posar-se a estudiar medicina i en la dècada
del 1880 va fer també estudis de psicofisiologia i de clínica
psiquiàtrica. En aquell moment el debat més viu
en l’àmbit de la psicologia girava al voltant de
la hipnosi que Jean Martin Charcot (1825-1893) practicava assíduament
al psiquiàtric de la Salpêtrière. Al principi
Binet va estar a favor de Charcot i contra l’anomenada ‘Escola
de Nancy’ que considerava la hipnosi com una simple suggestió
sense valor. Però l’any 1891, a l’estació
de Rouen, va conèixer Henry Beaunis (1890-1921), membre
destacat de l’escola de Nancy. Els dos psicòlegs
simpatitzaren ràpidament; Beaunis recomanà Binet
per a un lloc al laboratori de psicologia de l’Escola pràctica
d’alts estudis a la Sorbona i tres anys més tard
ambdós començaren a publicar la revista ‘L’Anné
psychologique’ que fou durant molt temps la referència
internacional sobre la temàtica.
En
aquesta revista es donaren a conèixer els primers intents
de tests psicològics, elaborats pel nord-americà
James McKeen Cattell (1860-1944) i Binet fou summament crític
sobre la qüestió, perquè Cattell se centrava
en els processos sensorials i motors, mentre que per a Binet per
tal d’explicar el diferent èxit dels individus calia
analitzar els processos superiors.
L’any
1903 Binet publicà ‘L’estudi experimental de
la intel·ligència’, a partir d’anàlisis
fets al llarg de quinze anys amb les seves pròpies filles,
Madeleine i Alice, que es complementà amb l’article
‘La intel·ligència dels imbècils’
(L’Anné psychologique’, 1904). Sobre aquests
dos textos s’edifica la seva concepció triangular
i dinàmica de la intel·ligència.
Per
a Binet, l’acte intel·ligent implica tres elements:
(1) una direcció, és a dir, una concepció
del fi (del problema a resoldre) que la ment continua tenint sempre
present al llarg del procés de resolució d’un
problema. (2) Una adaptació dels mitjans a aquest fi, cercant
la manera més ràpida i eficaç de realitzar-lo
i (3) la correcció d’errors, esperit crític
o autoajustament, que permet avaluar l’eficàcia dels
mitjans emprats.
Aquesta
concepció triangular de la intel·ligència
li permeté entendre que estem davant una facultat natural
multiforme. La intel·ligència per a Binet mai serà
una dada estàtica, fixa o heretada, sinó que es
desenvolupa mitjançant un ambient, una cultura, una família.
A diferència de la lectura dels tests que s’imposà
més tard als Estats Units, Binet no fou mai determinista,
ni naturalista, ni fatalista, sinó que reconegué
explícitament la influència de l’escola i
rebutjà sempre el segregacionisme escolar.
A
‘Les idees modernes sobre els infants’ (1911), Binet
va escriure: ‘Em sembla provat que es triomfa en la vida
mercès a tres factors principals: la salut, la intel·ligència
i el caràcter; afegim-hi un quart factor, una mica de fortuna
(...) El medi escolar i el medi social pateixen les mateixes influències,
i els qui aconsegueixen adaptar-se al primer tenen moltes facilitats
d’adaptar-se al segon’
L’any
1904 el ministeri francès d’instrucció pública
l’encarregà el disseny d’una eina psicològica
susceptible d’identificar i ajudar l’alumnat amb més
dificultats per seguir el ritme d’aprenentatge a l’aula,
tasca per a la qual comptà amb l’ajuda del metge
Théodore Simon (1872-1961). L’escala psicomètrica
de Benet-Simon proposada l’any 1905 (i revisada en 1908
i 1911) intenta ser un diagnòstic ràpid de l’endarreriment
escolar, comparant l’èxit d’un nen amb el dels
altres nens de la seva edat. És, en definitiva, un test
de desenvolupament o de nivell mental, no un test de Q.I. (que
va ser creat l’any 1921 per William Stern, pare del filòsof
Günther Anders). Es tractava de comparar la capacitat d’un
nen per resoldre problemes (de manipulació, de raonament,
de càlcul, etc) en comparació amb la d’altres
nens de la seva edat. L’escala (o puntuació) només
pretenia ser aproximativa i els resultats baixos no s’havien
de prendre com una ‘demostració’ d’estupidesa,
sinó com una eina per dissenyar millores en l’aprenentatge.
Tot
i que aleshores no existien eines per detectar la dislèxia
o els problemes en l’adquisició del llenguatge, Binet
intuí que el retard escolar no era definitiu i observà
que la no adaptació a l’escola no impedia que infants
amb retard educatiu triomfessin un cop abandonaven l’aula
en els seus oficis i professions. A les últimes planes
de ‘Les idees modernes sobre els infants’, va afirmar:
‘No creiem útil que al nen peresós se’l
consideri un malalt; no admetem tampoc que el mestre mateix consideri
el nen com un malalt, les desviacions del qual s’observen
amb serenitat; sobre tot no admetrem mai que se suprimeixi al
medi escolar una idea tan fecunda i justa com la de la responsabilitat
moral’. En definitiva, les eines de psicometria no foren
dissenyes per castigar ningú sinó per conèixer
l’alumne i ajudar-lo a superar-se.
Per
això, Binet proposà recórrer a adaptacions
dels currículums per fer front al fracàs escolar
afirmant que ‘els febles més lleugers’ han
de seguir ‘un programa diferent a primària’.
Fins i tot l’any 1907 intentà que alumnes ‘imbècils’
(incapaços d’aprendre a llegir) s’eduquessin
amb alumnes normals.
Com
va escriure ell mateix: ‘Teòricament, crec que l’imbècil
és per a l’hospici. Però desitjo apel·lar
a l’experiència i saber si, mitjançant, les
orientacions que podem donar als mestres, seria possible millorar
en gran manera l’aprenentatge d’alguns imbècils’.
A tal efecte l’ús excessiu i inadequat dels tests,
com va denunciar Théodore Simon sempre fidel a l’obra
del seu amic, fou el que va impedir posteriorment a altres psicòlegs,
la comprensió del desenvolupament de l’ésser
humà, perquè entengueren erròniament les
idees de Binet buscant en els tests un criteri estàtic
del tot incapaç de donar compte de la plasticitat de l’ésser
humà.
En
definitiva, els tests van néixer d’un desig de millora
social i com una eina per recolzar el progrés escolar.
Que després, als Estats Units, Lewis Madison Terman (1877-1959)
els convertís en una eina de selecció i elitisme,
és una altra qüestió.
