A
finals del s.19, el sociòleg pragmatista nord-americà
Charles Horton Cooley (1894-1929) fou el primer a plantejar el
problema de l’autoconcepte i a parlar del contingut emocional
del ‘Self’. Però aquesta qüestió,
que implica la construcció social de la identitat personal
i dels mecanismes per convèncer els altres i per autoconfirmar-se
en una determinada imatge, ha estat central en tota la psicologia
social. Per exigència metodològica, la psicologia
social dóna quasi per descomptada la hipòtesi (en
realitat molt discutible) segons la qual posseir una forta autoimatge
és fonamental per tal de tenir èxit en les relacions
socials.
Segons
la psicologia cognitiva el ‘Self’ es desenvolupa mitjançant
dos processos diferents que cal no confondre: el que s’ha
anomenat ‘autoverificació’ (congruència
o consistència) i el d’autoestima (o autolloança).
Aquest segon procés, entès com la forma en què
aconseguim trobar-nos bé amb nosaltres mateixos, ha estat
estudiat quasi exhaustivament i la psicologia humanista convertí
l’autoestima en l’objectiu quasi únic i director
de la vida humana.
Els
processos d’autoverificació, en canvi, han estat
menys treballats, en part perquè resulta difícil
entendre que determinats individus, saludables i intel·ligents,
reaccionin socialment (inconscientment o conscient) amb una conducta
més aviat impròpia o no adient als seus interessos
personals. La pregunta que hom pot fer és: ‘per què
hi ha individus amb una baixa motivació per a la competència
i per a l’assoliment de determinades fites, quan en realitat
aquests individus podrien haver guanyat, si es plantegessin els
reptes?’
El
fet és que ‘autoconcepte’ i ‘autoestima’
no sempre van de la mà. Dins la psicologia cognitiva ha
tingut un gran impacte l’anomenada ‘Teoria de l’Autoverificació
(1982) de William Bill Swann, segons la qual els individus tendim
de manera natural a què els altres ens vegin... tal com
en realitat som! És a dir, preferim ser vistos com nosaltres
mateixos ens veiem i no d’una manera idealitzada o superior
a allò que, subjectivament, creiem ser o merèixer.
Segons
la teoria de l’autoverificació, quan un individu
es forja un autoconcepte tendeix a mantenir-lo i a difondre’l.
Per tant, la imatge que un individu vol trametre als altres és
la que ell té de si mateix. Quan sabem, o creiem saber,
que posseïm una determinada imatge (‘soc divertit’,
‘tinc qualitats’, etc), volem que els altres la comparteixen
i associem la nostra conducta i la història que narrem
sobre nosaltres mateixos a aquest objectiu. De la mateixa manera,
si un individu té mala imatge de sí mateix, tendirà
a voler que els altres també tinguin una mala imatge d’ell
–i si cal accentuarà els seus trets negatius.
D’aquesta
manera podem triar situacions perjudicials per a la nostra autoestima
que, en canvi, confirmen el nostre autoconcepte. Així,
per ex., si un home o una dona tenen un autoconcepte baix i la
seva muller o el seu marit pretenen lloar-los i els tracten per
sobre del que creuen merèixer tendiran a divorciar-se i
a alimentar ressentiment, mentre que si els tracten per menys
del que creuen valdre no ho retrauran. La teoria de l’autoverificació
pot explica que hi hagi tants individus en llocs objectivament
molt per sota de la seva capacitat –i també tants
per sobre del que objectivament mereixerien.
El
contingut emocional del ‘Self’ és essencial
en temes com la psicologia de l’esport (en què resulta
relativament habitual el tema de la por al fracàs), o en
la psicologia del màrqueting. Si l’individu arriba
a creure’s que no guanyarà mai, efectivament, no
guanya. I el mateix val per a col·lectivitats, o fins i
tot per a societats que hom vol desnacionalitzar o desprestigiar.
Així és fàcil veure que a les televisions
espanyoles un esportista és ‘català’
si perd i ‘espanyol’ quan guanya, o com s’associa
una victòria individual (personal) amb un triomf col·lectiu
del país. De la mateixa manera en màrqueting s’associa
un producte a un estil de vida.
En
tot cas, cal distingir entre les relacions temporals en què,
efectivament, no ens agrada que ens vegin malament ni autodisminuir-nos,
i relacions de llarga durada en què l’autoconcepte
s’ajusta molt més a la realitat i fins i tot es disminueix.
