William
James, metge, pioner del pragmatisme, germà del novel·lista
Henry James, fou l’iniciador de la psicologia a Amèrica.
S’interessà tant per les emocions com per la memòria,
la religió, la consciència o els fets paranormals.
Com deia ell mateix: ‘la primera conferència sobre
psicologia a què vaig assistir la vaig donar jo’.
En
la seva concepció del món fou bàsica la lectura
dels ‘Assaigs de crítica general’ del filòsof
català del nord, Charles Renouvier (1851-1844), aleshores
molt conegut, en qui va trobar una teoria del lliure albir que
està en la base de la seva teoria psicològica. James
va descobrir l’obra d’aquest filòsof quan,
amb 28 anys, estava sumit en una greu depressió que havia
començat dos anys enrere. Segons Renouvier és inútil
reflexionar sobre el sentit de la vida, sobre la naturalesa humana
o sobre la manera de servir millor la humanitat. I això
és així perquè enlloc del món no hi
ha escrit el ‘camí’ que ha de seguir cadascú.
El camí es fa, fent-se. El futur no es troba en la recerca
d’algun destí, sinó que és la conseqüència
d’una lliure decisió, una tria lliure i voluntària.
El ‘lliure albir’ consisteix precisament en això:
en una presa de possessió de la pròpia vida, que
resulta d’una mena d’acte d’autofundació.
Al seu ‘Diari’ del 30 d’abril de 1870, James
va escriure: ‘El meu primer acte de lliure albir serà
creure en el lliure albir’.
El
problema que es plantejà W. James és el de la relació
entre determinisme i llibertat. Els iniciadors alemanys de la
psicologia científica eren radicalment deterministes i
la psicologia estava llavors encara molt vinculada a la fisiologia.
Però si els humans són capaços de tenir voluntat,
vol dir que són lliures. Aquesta contradicció resulta
central en l’orientació del seu treball. El que ell
intentà fou construir una ciència que se separés
tant de la il·lusió espiritualista d’una ànima
lliure com del determinisme.
L’any
1872, amb trenta anys, dóna els seus primers cursos de
psicologia a Harvard i tres anys més tard funda el primer
laboratori de psicologia a Cambridge MA.
James
proposà una teoria psicològica que s’anomena
‘funcionalisme’. El funcionalisme considera que l’adaptació
a les diverses exigències del medi és la clau del
comportament de tot organisme. El funcionalisme és un tipus
de ‘pragmatisme’, teoria filosòfica fundada
per ell mateix conjuntament amb Charles S. Peirce y John Dewey.
En un curt text amb el mateix títol (‘El pragmatisme’,
1907), va escriure: ‘Les idees no són verdaderes
ni falses, són o no són útils’. Per
a James les nostres idees són eines mentals creades pel
cervell amb la finalitat de resoldre problemes. Mentre són
adaptades, és a dir, adequades a un ús donat, se
les conserva i se les considera veritables. Si en un nou entorn,
esdevenen inadaptades, se les declara falses. Això significa
que les nostres idees no són altra cosa que creences més
o menys funcionals i relatives a l’eficàcia de l’acció,
de manera que la veritat absoluta no existeix.
El
funcionalisme ha estat una de les grans orientacions de la psicologia
i durant més d’un segle s’ha contraposat a
l’estructuralisme, defensat per Edward Bradford Titchener
(1867-1927). Mentre en el funcionalisme l’orientació
és darwiniana i els organismes, com les idees, són
funcionals o no, en canvi, per als estructuralistes l’element
central de la consciència és la percepció:
les sensacions i els pensaments constitueixen les estructures
de la ment, és a dir, les categories organitzades que ens
fan possible la comprensió de la realitat. Mentre el funcionalisme
implica una orientació dinàmica del pensament i
de la realitat (concebudes com a ‘processos’), en
canvi, l’estructuralisme privilegia una concepció
estàtica, ordenada i gradualista, del coneixement.
Les
primeres investigacions de James es van adreçar a la diferència
entre la memòria a curt termini i la memòria a llarg
termini, i a la teoria de les emocions. En aquest àmbit
proposà una teoria molt innovadora, que es resumeix en
la frase ‘somriure fa feliç’; val a dir, no
som feliços primer i somriem després, sinó
que primer hi ha un estat del cos i després aquest estat
desencadena una emoció. Aquesta teoria s’anomenà
posteriorment de James-Lange perquè el metge danès
Carl Lange, va contribuir a la seva formulació. Segons
la teoria de James-Lange, la qualitat emocional és el resultat
dels canvis percebuts en l’activitat corporal desencadenada
com a conseqüència de la percepció sensorial.
L’any
1890 James va escriure ‘Elements de psicologia’ un
manual que durant més de mig segle va ser de referència
arreu del món, però fins i tot en una primera lectura
és fàcil adonar-se que James no fou gaire fidel
al seu mètode experimental i funcionalista i que, ben al
contrari, li interessaven l’especulació filosòfica
i la introspecció.
Posteriorment
James estudià els fenòmens religiosos en dos textos,
‘La voluntat de creure’ (1897) i ‘Les varietats
de l’experiència religiosa’ (1907). En el primer
estudia la religió com una manera d’autoafirmació
(creient en Déu, l’individu s’afirma a si mateix,
com en una profecia autocomplida) i en el segon afirma que les
creences religioses no depenen del dogma, sinó d’una
varietat de creences personals. El beató, el místic
o el convers no viuen la fe de la mateixa manera. Per a uns la
religió aporta normes morals, per a altres dóna
models de conducta, etc. En definitiva, com a bon pragmatista,
les creences religioses no són ni verdaders ni falses,
sinó eficaces.
Per
a James, especialment a ‘La voluntat de creure’, l’ésser
humà és mogut per instints i pulsions, però
posseeix també la capacitat d’afirmar-se a si mateix
sotmetent-se als ideals que ell mateix ha creat. La religió
forma part d’aquestes idees que agafen consistència
mitjançant una mena de profecia autocomplida.
