A mitjans
del segle 19, la revolució industrial té com a conseqüència
l’aparició de les masses (un concepte que convindria
diferenciar amb cura del de ‘espectadors’, que només
neix amb l’expansió del cinema al segle 20). Les
masses són les agrupacions impersonals d’individus
que la tecnologia moderna i especialment la fàbrica ha
portat a les ciutats i que, per la força del nombre, creen
les seves pròpies formes de vida. El seu distintiu és
la força. Ocupen un lloc central tant en la producció
com en el consum. A més, poden determinar l’economia,
perquè sense un gran nombre de treballadors les fàbriques
no funcionen. D’aquí que les masses organitzades
(en sindicats, en agrupacions polítiques, etc.) fan por.
Aviat es feu obvi que les masses són el fonament del consum
perquè la gran producció es fonamenta en el consum,
alhora que el crea. Amb el creixement de les ciutats s’anorreen
els modes de vida tradicionals.
Amb la publicació
de ‘Els orígens de la França contemporània’
de Hippolyte Taine (1876) i amb les novel·les de Zola,
com ‘Germinal’ (1885) trobem les primeres descripcions
franceses de les masses, caracteritzades inexorablement en negatiu:
anònimes, brutes, criminals, alcohòliques.. La misèria
és també el punt de partida de la descripció
de les masses a Anglaterra per part de Charles Dickens (1812-1870).
Abans que la psicologia són els historiadors i els novel·listes
els qui s’adonen que alguna cosa profunda en la conducta
humana ha canviat amb la irrupció de les masses.
No és
cap casualitat que els iniciadors de la psicologia de les masses
siguin dos individus profundament conservadors: Gabriel Tarde,
monàrquic des de jove, i Gustave Le Bon, que estava encara
més a la dreta. De fet, després de la 1ª G.M.
fou un dels mestres més admirats per Mussolini, amb qui
va mantenir correspondència i de qui es vantava de ser
conseller. És precisament aquesta resistència a
la innovació i un cert aristocratisme el que els permet
veure l’altra banda del progrés. De fet, la ‘inconstància’
de les masses, contraposada a la suposada ‘estabilitat’
de la raça (essent la raça l’element permanent
i biològic de la comunitat) serà un dels temes centrals
de l’obra de Le Bon.
La necessitat
experimentada pels diversos governs de ‘dirigir’ les
masses i la por a veure’s arrossegats pels moviments socialistes
que enquadren les masses obreres, feu que l’estudi de les
masses tingués també una transcendència política.
Una nova forma de governar es feu possible. Com deia Le Bon al
final de la Tercera Part del seu text clàssic, ‘La
psicologia de les masses’: ‘Una civilització
a punt de caure en les seves mans [de les masses] estaria presa
de massa atzars per durar gaire’. Quan Tardé o Le
Bon estudien el fenomen, no tenien només por. Creien estar
salvant la tradició humanista que la massa, com a nova
forma de barbàries, estava enrunant.
La psicologia
de les masses, antecedent dels que avui s’anomena ‘psicologia
social’, ha estat una eina fonamental en el disseny de la
política des de com a mínim els temps de la 1ª
G. M. Associada a les tècniques de màrqueting, la
seva eficàcia pot resultar espaordidora. De fet, és
difícil dir si hi ha més sociologia que psicologia
en les seves teories. Esbrinar si Tardé i Le Bon són
‘sociòlegs menors’ o ‘psicòlegs
majors’, resulta, però, força inútil.
Tardé va ser derrotat metodològicament per Durkheim
i Le Bon tenia ‘males companyies’, però tothom
qui vol fer política els ha llegit d’amagatotis,
ni que sigui per renegar-ne en públic. No pot sorprendre,
doncs, que el sociòleg Moscovici parli de Le Bon com ‘el
Maquiavel de la societat de masses’. Com Maquiavel en l’època
clàssica, Tardé o Le Bon són tan llegits
com silenciats.
Convé
recordar que, a més, a finals del segle passat a tota Europa
hi hagué una autèntica onada de fascinació
per la hipnosi (que Charcot havia posat de moda a París)
i la mateixa idea que les masses actuaven mogudes per reaccions
properes a les de l’estat hipnòtic, i en conseqüència,
eren fàcilment manipulables, etc., es va divulgar interessadament,
amb l’esperança que fos possible trobar un programa
que les mantingués ‘adormides’.
GABRIEL
TARDÉ (1843-1904) va publicar un text fundacional
de la disciplina: ‘Les lleis de la imitació’
(1890), en què proposa com a hipòtesi que la psicologia
individual produeix comportaments col·lectius a partir
de la imitació: els individus imiten i inventen; aquesta
doble forma d’actuar està en la base de tota socialització.
En les seves pròpies paraules, un grup social és
‘una col·lecció d’eéssers en
tant que s’imiten entre ells’. Cadascú imita
aquells qui admira, a qui considera capaç de servir-li
de model i ho fa a la seva manera (Tardé és un individualista
metodològic), però la interacció de tots,
des la pròpia diferència, ens socialitza. Viure
en societat és com participar en un immens joc de miralls,
perquè jutgem i som judicats, imitem i ens imiten; i d’aquesta
interacció ens en beneficiem mútuament. D’aquí
que se l’hagi considerat, més o menys, interessadament,
com un antecedent de la sociologia de la traducció, o ANT
[Actor-Network Theory] de Bruno Latour, Arie Rip o Geoffrey Bowker.
Tardé
fou oblidat i considerat ‘menor’ en relació
a Durkheim per ser un indeterminista, quan la sociologia demana
lleis deterministes, però és obvi que les teories
sobre el consum continuen donant voltes al concepte d’imitació
que ell va encetar. També la psicologia de l’adolescència
ha fet un bon ús del tema de la imitació. Els adolescents,
fets un petit caos davant la necessitat d’orientar la pròpia
vida imiten models adults de manera sovint inconscient. Tota moda
seria incomprensible sense imitació.
GUSTAVE LE BON (1841-1931),
és un autor molt més vigent que Tardé, encara
que per raons polítiques no provoqui especials simpaties:
ja al seu temps fou acusat de plagiari –fins i tot s’ha
dit que en realitat no era metge i que mai no va acabar la carrera
de medicina. El seu llibre ‘La psicologia de les masses’
(1895) es continua llegint amb profit un cop superades les referències
a la raça (molt pròpies de l’època)
i, fins i tot és impossible acostar-se a Freud (especialment
a la seva ‘Psicologia col·lectiva i anàlisi
del jo’, 1924) sense conèixer les tesis bàsiques
de Le Bon. Els mètodes de mobilització de masses
estalinistes, nazis i feixistes en deriven directament.
Per a Le Bon, l’element bàsic de les masses és
el que anomena ‘llei psicològica de la seva unitat
mental’. En la massa, com diu al paràgraf segon del
primer capítol del seu llibre: ‘La personalitat conscient
s’esfuma, els sentiments i les idees de totes les unitats
s’orienten en la mateixa direcció. Es forma una ànima
col·lectiva, indubtablement transitòria però
que presenta característiques molt definides’. La
massa esdevé ‘massa organitzada’ o ‘massa
psicològica’ quan forma un sol ésser i presenta
una unitat mental.
El que anomena ‘dissolució de la personalitat conscient’
i ‘l’orientació dels sentiments i pensaments
en un mateix sentit’, dota les masses ‘d’una
mena d’ànima col·lectiva’. I com diu
ell mateix: ‘Aquesta ànima els fa sentir, pensar
i actuar d’una manera completament distinta a com ho faria
cadascun dels individus per separat’. Aquest és l’element
més significatiu de les masses: submergit al seu sí,
l’individu es transforma ‘no tan sols en la vida orgànica,
sinó també en el funcionament de la intel·ligència,
de manera que els fenòmens inconscients tenen un paper
preponderant’ (cap. 1).
Però a més de la força inconscient hi ha
en la massa un ‘sentiment de potència invencible’,
de manera que: ‘l’individu integrat en una massa adquireix
pel mer fet del nombre, un sentiment de potència invencible
que li permet cedir a instints que ell mateix hauria frenat forçosament’.
D’aquesta manera ‘desapareix completament el sentiment
de responsabilitat’ i es viu una situació de contagi
emocional i de suggestibilitat de manera que ‘fins a cert
punt, l’individu sacrifica molt fàcilment el seu
interès personal al col·lectiu’.
La massa té un poder hipnòtic, però alhora
és estúpida. Le Bon considera que ‘pel simple
fet de formar part d’una massa, l’home baixa diversos
graons en l’escala de la civilització’. Per
això la massa és inferior a l’individu aïllat
i necessita un líder. Dit d’una altra manera: ‘La
massa és un ramat que no sabria estar sense amo’
( 2ª part, cap. 3).
Les masses són crèdules i per això mateix
necessiten fantasies i guies, que no són homes de pensament,
sinó d’acció. Els líders ‘es
recluten entre neuròtics, alienats i semiexcitats, arran
mateix de la bogeria’, però al mateix temps són
‘homes de fe’. (2ª part, cap. 3). L’autoritat
del líder és ‘molt despòtica’
i ‘de voluntat persistent’. Actuen per tres mitjans:
afirmació, repetició i contagi. ‘Per fer-se
admirar per les masses, apunta, cal mantenir-les sempre a distància’.
Qualsevol dubte destruiria el seu prestigi i, de la mateixa manera,
els líders no es poden permetre cap fracàs perquè
viuen del prestigi que emana de la seva persona. Mentre la persistència
produeix fascinació (Napoleó), el fracàs
o el simple debat els esfondra (‘el prestigi que es discuteix
ja no és prestigi’, apunta Le Bon).
Seria un greu error llegir avui Le Bon com un simple crític
de la societat industrial. Moltes de les seves observacions continuen
tenint valor avui. Però no només pel que fa a les
formes de manipulació de masses, sinó també
a les característiques psíquiques de líder.
Se li podrà criticar que en els seus llibres acumula massa
adjectius terrorífics i que carrega les tintes; però
és suficient assistir a un camp de futbol en dia de partit
per veure que tenia molta raó en massa coses.
Una nova generació que arribà a l’èxit
professional en els anys de la 2ª G.M. i de la Guerra freda
(Hadly Cantril, Herbert Blumer i, especialment, el nebot de Freud
Edward Bernays) amplià les intuïcions de Tardé
i Le Bon, posant-les en relació amb el màrqueting
i el behaviorisme.
