Jean Martin Charcot (1825-1893): Donar sentit a la histèria
Charcot és considerat com una mena de pare fundador de la neurologia, una ciència que a dreta llei no existia abans que ell fos nomenat director de l’hospital parisenc de la Viellesse-Femme (La Salpêtrière), l’any 1862. Fou un metge brillantíssim, llicenciat amb 23 anys i doctorat als 28. S’havia fet una clientela privada riquíssima, formava part de l’alta societat parisenca i gaudia, a més, de l’amistat del metge de Napoleó III, Pierre Rayner (1793-1867), fundador de la Societat de biologia, de la qual Charcot fou un membre molt respectat. Anatomista significatiu, descriví l’esclerosi lateral amniotròfica (1885) i l’esclerosi en plaques (1886), però a partir de 1870 inicià al seu hospital parisenc un servei d’histèriques i d’epilèptiques ‘no alienades’, en què feu treballs bàsics per al naixement de la psiquiatria moderna. Contra el que explica una història romàntica, Charcot no apareix quasi per atzar en el sistema públic de medicina a França, sinó que dirigí l’hospital des d’una planificació de la salut mental de caire positivista.
Cal matisar també que, tot i tractar-se d’un asil per a dones, les seves pacients a La Salpêtrière no eren ‘boges’ sinó, per dir-ho en el vocabulari de l’època, ‘malaltes dels nervis’. És a dir, que presentaven símptomes lleus tot i ser ‘incurables’. D’aquí que l’hospital de Charcot més aviat es pot identificar amb una ‘casa de repòs’ (un altre mot d’època) que amb un asil.
Fins vint anys més tard (1882) de la seva entrada a la Viellesse-Femme (La Salpêtrière), no aconsegueix la creació de la primera càtedra de clínica de les malalties del sistema nerviós, però aviat els seus cursos i publicacions li comporten una fama mundial, de manera que rebia pacients i estudiants d’arreu del món, el més famós dels quals fou Sigmund Freud. Aviat Charcot feu dues classes setmanals que eren autèntics esdeveniments de crònica social. La ‘lliçó del dimarts’ era per un públic restringit de metges, estudiants i becaris, però la ‘lliçó del divendres’ tirava a espectacle: es feia a l’anfiteatre de l’hospital, amb experiments ‘en viu i en directe’ buscant l’aplaudiment.
En l’elogi fúnebre de Charcot (agost, 1983), Freud consignà que ‘cadascuna de les seves conferències constituïa una petita obra d’art’. Durant anys aquesta presentació teatral li ha estat blasmada com una manera de degradar el significat de la malaltia i de buscar pacients privats, però és el fet que Charcot tenia el convenciment seriós d’estar obrint una nova via de treball, perfectament científica. Segons Freud, Charcot s’orientava segons la màxima: ‘La théorie c’est bon, mais ça n’empêche pas d’exister’ [‘La teoria està bé però això no impedeix pas existir’].
A Charcot se li deu haver mostrat que la histèria no té cap mena de vinculació a l’úter [en grec: ‘hysteros’] com creia la medicina clàssica, sinó que és la conseqüència d’una lesió en el sistema nerviós. Al llarg de vint anys de treballs aconseguí definir un tipus fonamental i únic d’histèria que es pot trobar en ambdós sexes. És cert que de primer s’interessà només per la histèria femenina, però això era degut a què només treballava amb dones; en tot cas ja l’any 1880 descriví un cas d’histèria en un home que no tenia les característiques del que (un altre mot d’època) llavors s’anomenava ‘un histèric invertit’, val a dir un homosexual.
Charcot descobrí, sota el desordre aparent de les crisis histèriques una regularitat, en quatre grans fases de la malaltia, que anomenà: (1) fase epileptoide, (2) clownisme [pallassisme], (3) actituds passionals i (4) deliri.
En les experiències amb subjectes histèrics, Charcot va poder estudiar un estat modificat de consciència produït per la hipnosi i convertir-la en ‘histèria experimental’, és a dir, en un estat patològic. A França l’ús de la hipnosi havia estat prohibit des de 1837 (en aquell moment en deien ‘sonambulisme magnètic’) i ell la reintroduí en la pràctica mèdica. Cal insistir-hi: no és que Charcot ‘descobrís’ la hipnosi, ni tampoc considerava que hipnotitzar fos cap manera de ‘curar’. La hipnosi produeix un ‘estat patològic’ i és això el que li interessa estudiar.
Considerà, equivocadament, que la hipnosi no era un acte de domini de la voluntat; la capacitat hipnòtica provenia d’un objecte extern manipulat (el so d’un diapasó, la veu del metge, un objecte brillant...). Per tant, no creia tampoc que la hipnosi fos una relació entre metge i pacient o entre hipnotitzador i hipnotitzat.
Charcot considerava l’estat d’hipnosi sota tres formes diferents: letàrgia, catalèpsia i sonambulisme lúcid).
1.- La letàrgia s’aconsegueix pressionant les parpelles del subjecte, moment en què el subjecte resta inert, manifestant una ‘hiperexcitabilitat neuromuscular’ (el mínim contacte provoca una contractura).
2.- La catalèpsia es produeix reobrint els ulls del subjecte (o fent sonar un gong), moment en què el subjecte transfereix símptomes d’una part a l’altra del cos.
3.- El sonambulisme s’obté friccionant la part superior del crani, mentre el subjecte parla i respira normalment.
En tots aquests casos, el pacient demostra una amnèsia total quan es desperta de la hipnosi.
Quan havia aconseguit l’estat hipnòtic, Charcot feia servir la suggestió que per a ell és una situació que tan sols resulta possible degut a l’estat histèric del malalt. Podia suggerir al malalt que adoptés una postura que li produïa una emoció, una sensació (fred, calor), un acte (que es portava a la pràctica en estat de sonàmbul), i fins i tot podia provocar-li una paràlisi, modificar-li un símptoma, etc. Charcot va mostrar que la suggestió experimental podia tenir un valor terapèutic.
A més, correspon a Charcot haver mostrat que l’articulació entre el físic i l’orgànic es produeix a nivell d’inconscient cerebral. Amb tot per a ell, la psicologia ‘és tan sols la fisiologia de les parts superiors del cervell’ (Lliçó del 22 de desembre de 1891). Entrar a fons en una teoria de l’inconscient serà cosa d’un metge vienès que assistí durant quatre mesos del curs 1885-1886 a algunes classes impactants a la Salpêtrière, Sigmund Freud. Tot i que Charcot, fins a la seva darrera publicació (‘La fe que cura’, 1897), donava un paper molt significatiu a l’autosuggestió (però no a la hipnosi) en el procés de curació, per a ell la histèria fou sempre una malaltia orgànica d’odre neurològic.
BIBLIOGRAFIA:
Jean Martin CHARCOT: ‘Leçons du mardi’. Bibliothèque des introuvables, 2002.
Jean Martin CHARCOT: ‘La foi qui guarit’ (1897). Ed. Macula, 1984.
Nicole EDELMAN: ‘Les métamorphoses de l’hystérique’. Ed. La Découverte, 2003.
