Els
primers anys del segle 20 marquen un període molt significatiu
en l’estudi de la malaltia mental. L’explicació
freudiana de la histèria i el desenvolupament de l’estudi
de les neurosis per Pierre Janet (1859-1947) i, sobretot els treballs
d’Emil Krapelin (1856-1926) i Eugen Bleuler (1957-1939)
canvien els models de comprensió de la malaltia.
Fins
a les darreries del segle 19 estaven en ús teories com
la ‘degenerescència mental’ d’Enrico
Morselli (1852-1929) o ‘l’atavisme criminal’
de Cesare Lombroso (1835-1905). Eren formes de determinisme biològic
que vinculaven la malaltia mental a l’herència biològica.
Un malalt mental era un ‘pervers instintiu’, per dir-ho
com Ernest Dupré (1862-1921), d’aquí que la
societat tingués el dret i fins i tot l’obligació
de defensar-se’n i de defensar-lo, a través de l’internament
en psiquiàtrics.
Emil
Krapelin realitzà la tasca, poc lluïda però
imprescindible, d’estandarditzar uns quadres clínics
sovint poc clars. Amb això fa possible un llenguatge veritablement
comú de la psicologia i la psiquiatria. La seva codificació
es basa en l’articulació entre diagnòstic
i pronòstic, de manera que es pugui intentar preveure l’evolució
d’una malaltia. Les principals malalties que definí
Krapelin foren la psicosi maníaco-depressiva i la demència
precoç, que definí com a crònica.
Per
la seva banda, Eugen Bleuer fou qui proposà el terme ‘esquizofrènia’
per agrupar una sèrie de psicosis caracteritzades per una
forta dissociació de les funcions psíquiques i més
endavant també fou el primer a parlar d’autisme.
Bleuer era menys determinista que Krapelin, creia que les esquizofrènies
no eren malalties caracteritzades per dèficits i aquesta
discussió sobre l’etologia va marcar els debats científics
durant anys.
A
Alemanya, Karl Jaspers (1883-1969) intentà renovar la tradició
clínica publicant la seva ‘Psicopatia general’
(1913) en què proposava no reduir el malalt a la malaltia
i no considerar la malaltia com un estricte cas deficitari, sinó
com una forma de vivència interior. Però tingué
poc èxit i la tossuda praxi de l’internament i l’aïllament
perduraren encara molt anys.
En
tot cas, la creença en el caràcter incurable de
la malaltia mental, tingué com a conseqüència
el fet d’encoratjar el pessimisme terapèutic. La
crisi del sistema d’asils, (sòrdids, ineficaços...)
que ja era òbvia a finals del segle 19, portà a
una mena de pusil·lànimitat o d’acoquinament
dels psiquiatres per comparació als metges d’altres
especialitats. Es tractava més d’identificar i de
guardar uns malalts, pensant en criteris quasi d’ordre públic,
d’higiene i de policia, que no pas d’intentar guarir-los.
Només
en el primer quart del segle 20 es reforçà el convenciment
que cal fer una psiquiatria de base biològica, tot i que
no se sabia gaire per on començar i es barrejà investigació
neurològica i contenció dels internats. És
l’època en què l’austríac Julius
Wagner-Jauregg (1857-1940) guanyava el Nobel (1927) amb la ‘papiroteràpia’
provocant quadres febrils als interns i injectant la malària
als esquizofrènics!
D’una
manera similar el portuguès Antonio Egas Moniz (1874-1955)
rebé el Nobel (1949) per les seves operacions de lobotomia
(ablació total o parcial dels lòbuls frontals del
cervell) en pacients d’esquizofrènia i paranoia,
però també en depressius i en sifilítics.
Que morissin molts pacients durant l’operació i que
l’única experiència prèvia d’Egas
abans de posar-se a fer lobotomies fos amb un únic ximpanzé,
sembla que importava poc. De fet, un deixeble d’Egas, el
nord-americà por Walter Freeman, es feu famós durant
els anys 1940-1950 per realitzar intervencions de lobotomia amb
un martell de picar gel i anestesiant (per així dir-ho!)
els pacients amb una màquina d’electroxocs! Potser
unes cent mil persones arreu del món van patir lobotomies
(incloent-hi una germana del president americà John Kennedy)
sense que pràcticament ningú es preguntés
si servien d’alguna cosa.
L’esterilització
dels malalts mentals cal situar-la aquest context de fracàs
terapèutic de la psiquiatria. L’any 1933 Hitler promulgà
una llei d’esterilització que afectà 225.000
persones entre discapacitats, esquizofrènics, epilèptics,
cecs, sords, alcohòlics, jueus i gitanos. Però el
jove Salvador Allende a Xile i la socialdemocràcia sueca,
per posar dos exemples, també estaven d’acord amb
l’esterilització dels ‘deficients’. Quasi
només s’hi oposà l’església catòlica,
i al capdavant el Papa Pius XI amb l’encíclica ‘Casti
connubi’, publicada el 30 de desembre de 1930. En tot cas,
Hitler no inventà res de nou amb les seves lleis eugenèsiques.
El Tribunal Suprem dels Estats Units havia obert el camí,
l’any 1929, donant autorització a l’estat de
Virgínia (cas Buck contra Bell) per tal d’esterilitzar
els ‘no aptes’.
Convindria
recordar una personalitat significativa en la seva lluita pel
drets dels malalts mentals: el nord-americà Clifford Whittingham
Beers (1876-1943). Havia estat malalt de depressió i paranoia
i creà la primera associació d’higiene mental.
El seu llibre ‘Una ment que es va trobar a si mateixa’
(1ª ed., 1903, revisada en 1923) és el primer text
en què els malalts mentals prenen la paraula. És
a partir de la seva obra que es parlarà tímidament
de la rehabilitació del malalt mental, per comptes de considerar-lo
un rebuig social. Va costar molt entendre que una persona pot
tenir problemes mentals i no ser un malalt mental. Assumir que
els problemes mentals (cognitius, comportamentals i/o emocionals)
de les persones tenen una veu pròpia i que de vegades no
es poden explicar en una clau patològica, sinó adaptativa,
ha demanat i demana encara, una llarga lluita.
