Carles M. Espinalt (1920-1993): La Teoria Psicoestètica
Carles Muñoz Espinalt fou un dels grans herois de l’independentisme català en la lluita contra el franquisme i indiscutiblement la figura més significativa de la psicologia catalana en el període 1950-1968, malgrat que per sigui avui poc conegut entre els professionals joves tant per haver desenvolupat la seva carrera i les seves teories en la consulta privada i als mitjans de comunicació (però sense accés a la Universitat), com, sobretot a causa de la persecució a què fou sotmès per seva militància política. Ja durant l’any 1953 un article seu sobre el caràcter català publicat a la ‘Revue de Psychologie des Peuples’ del CNRS (amb el pseudònim Pere E. Bauló) li valgué una duríssima resposta del republicà i ultraespanyolista Salvador de Madariaga, el qual lamentà en diverses conferències (i més matisadament al seu llibre ‘Memorias de un federalista’, 1967) que Franco no hagués pogut acabar amb tots els ‘separatistes’.
Abans de la guerra, Espinalt havia estat delegat del sindicat d’estudiants FNEC i lluità com a membre de la ‘lleva del biberó’, al front del Segre (prop de Balaguer) a la batalla de l’Ebre (prop de Gandesa). Li agradava explicar que, havia vist morir nou persones al seu costat i que per esbrinar si la teoria freudiana era correcta, se li acudí portar una estadística del nombre de soldats que morien, sense dir res (2), dient ‘Me cago en Déu!’ (3) o dient ‘Mare!’ (4). Exiliat, estudià pel seu compte psicologia i grafologia (activitat en què fou tot un especialista, tot i que ell als darrers anys de la seva vida era escèptic sobre la utilitat d’aquesta disciplina). No hem pogut determinar ni la trajectòria ni la durada el seu exili. Retornat a Barcelona s’establí com a psicòleg industrial, que llavors era una activitat que no tenia títol universitari reconegut i treballà per a empreses con Nestlé i els laboratoris Sandoz. L’any 1950 fundà l’Escola Grafològica de Barcelona; s’integrà a la clandestinitat en el grup dirigit per mossèn Ramon Muntanyola i va ser també un dels promotors de la Conferència Nacional Catalana (Mèxic, 1953); poc després fou escollit vicepresident del Consell Nacional Català dirigit pel professor Batista i Roca (1895-1978) i representant a l’interior d’aquest organisme clandestí molt minoritari. Amb tot publicà (o s’autopublicà) més de 40 llibres i opuscles, molts d’ells recollits a ‘Obra Escrita’ (Barcelona, El Llamp, 1987).
Espinalt, que era un polemista de gran capacitat, tingué (també sota el pseudònim de Pere E. Bauló) un debat molt important amb Jaume Vicens Vives sobre el caràcter català negant la pertinència psicològica dels conceptes de ‘seny’ i ‘rauxa’ i defensant que la característica bàsica dels catalans és el ‘realisme’ (revista ‘Pont blau’, Mèxic, 1955). Vicens, que estigué a un pas de ser ministre de Franco, afirmava coses tan insubstancials com que ‘Catalunya és un poble de pagesos’ i Espinalt des de la clandestinitat i amb mitjans reduïts, l’acusà ‘de debilitar el ja afeblit caràcter col·lectiu dels catalans’. Com a resistent antifeixista i independentista, Espinalt considerava que el reforçament del caràcter català i dels trets heroics era una necessitat política, i més encara quan un poble ha estat víctima de continuades derrotes militars i de genocidi cultural. L’autoconsciència i la voluntat són així trets primordials del caràcter i cal conrear-los a nivell col·lectiu.
De 1963 a 1976, textos com ‘Seny no és timidesa’, ‘Estudi de Manuel Azaña’ o ‘Evolució del caràcter català’ donen testimoni del seu esforç per elaborar el que anomenava ‘moral de victòria’. Tot i que no coneixia les tècniques desenvolupades entre 1930 i 1950 per la psicologia de masses als Estats Units (moltes de les quals no eren públiques), els llibres de Muñoz Espinalt mostren intuïcions de vegades genials sobre el funcionament de la guerra psicològica –i de l’ús de l’humor com a eina de resistència col·lectiva per part dels oprimits. Com a antic combatent republicà no creia que la guerra del 1936 hagués tingut bàsicament cap altre motiu que la destrucció de Catalunya i li agradava repetir una frase clau en les ‘Memorias’ de Manuel Azaña d’eficàcia comprovada: ‘Y si esas gentes [Companys i els catalanistes] van a descuartizar España, prefiero a Franco’. D’aquí la necessitat d’estudis sobre la psicologia col·lectiva.
A partir de 1962, quan Miquel Siguan, també antic delegat de la FNEC, fou nomenat catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona i s’institucionalitzà l’ensenyament de la matèria, la figura d’Espinalt i la seva teoria, que ell anomenà ‘Psicoestètica’, van anar perdent ressò. La seva obra, amb encerts i errors, va quedar bandejada del debat públic –i ell patí una persecució explícita per haver estat redactor i impulsor del primer manifest ‘Per la llengua catalana’ (1960) en què 100 personalitats de l’època demanaren ‘Català a l’Escola’ (que no ‘escola en català) desafiant el franquisme.
Divulgà la psicometria des de Radio Barcelona (EAJ-1) al programa ‘Radio Club’ i participà com a també com a divulgador de temes psicològics al programa de televisió (TVE) dels anys seixanta ‘Nueva Época’, de Jaime Miravitlles. Fins i tot actuà com a president del jurat en un programa mític de TVE, ‘Un millón para el mejor’, i treballà triant aspirants per al programa ‘Reina por un día’. Entre la seva producció psicològica i grafològica destaquen: ‘El caràcter revelado por los signos’ (1953), ‘La interpretación grafológica’ (1954), ‘La personalidad’ (1956), ‘Grafología de la firma’ (1956), ‘Psicologia de la gent’ (1957), ‘Reeducación del carácter’ (1958) i ‘Psicología de la publicidad’ (1962).
Espinalt era un europeista convençut; fou membre fundador del Club d’Amics de la UNESCO i de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana. Però sempre mantingué un tarannà liberal i republicà, cosa que el separava dels comunistes, tot i que tingué com a pacient en la seva consulta durant els anys seixanta al filòsof comunista Manuel Sacristán. Un article seu altament irònic, publicat poc després de la mort de Franco, comparant la barba del dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Diaz amb la de Lenin, tingué com a conseqüència que els comunistes el boicotegessin durament. Un article particularment sectari de Manuel Vázquez Montalbán a la revista ‘Triunfo’ (gener, 1982), avui accessible a Internet, testimonia l’odi que li tingueren els comunistes al llarg de tota la seva vida. En canvi, Espinalt fou molt amic de Faust Pujols i a través seu de Salvador Dalí. La placa amb la frase de Francesc Pujols ‘El pensament català rebrota sempre i enterra els seus il·lusos enterradors’ que hi ha davant del museu Dalí de Figueres és el pagament d’una conferència seva.
La teoria psicològica d’Espinalt s’anomena ‘Psicoestètica’ i explicava que la idea li vingué un dia en què va observar que ell mateix es posava nerviós quan, en afaitar-se, no aconseguia que les dues patilles li quedessin al mateix nivell. D’aquí neix la seva convicció que l’home necessita artificis i una bona autoimatge personal per sentir-se motivat i per actuar, tant en la vida personal com en la política.
La psicoestètica fou, en origen, una teoria psicomorfològica que ensenyava a ‘composar-se la figura’. En bona part implica una adaptació d’algunes idees de la Gestalt a la imatge personal. Espinalt definia la psicoestètica com a: ‘ciència que estudia l’home a través dels artificis que aquest necessita per sobreviure i autoafirmar-se’. Posteriorment ell mateix l’aplicà a la política que considerava decadent per manca de ‘formació del caràcter’. No li interessava especialment la bellesa, sinó el caràcter i dóna per suposat que una persona que sigui capaç de trametre un caràcter més decidit, més harmònic o més agradable, serà considerat també més positivament.
Segons la teoria psicoestètica la majoria dels individus pateixen tres temors (i) el temor al canvi, (ii) el ridícul i (iii) el temor a no tenir identitat. Al mateix temps es fixen tres objectius (i) fugir de la monotonia i fer acceptable el canvi, (ii) agradar i ser acceptat per aconseguir atraure positivament i (iii) ser reconegut com a individu per singularitzar-se. Autoimatge i lideratge són dues variables que sempre van juntes. En paraules del propi Espinalt: ‘El ser humà no existiria sense un sistema d’artificis. Mancat d’ells ja no viuria ni el mamífer que li fa de suport. No cal que ningú arrufi el cas quan diem que l’home és un vestit’.
El lideratge només s’aconsegueix quan l’individu construeix una autoimatge positiva de si mateix i, en conseqüència, la tramet als altres. I a l’inrevés: un individu no convençut de si mateix i de la seva pròpia vàlua no pot convèncer ningú.
La roba (pantalons acampanats i solapes amples) i el cabell llarg (amb tirabuixons) acomplia, a parer seu, una funció autoafirmativa. Els espinaltians vestien durant els anys 1970 robes que recordaven directament la sèrie ‘Star Trek’ (i els mateixos anomenaven aquests vestits ‘tripulants’), cosa que acompanyada pel fet que alguns seguidors de la teoria (Iranzo, especialment) fossin perruquers i petits empresari va afavorir força una certa ironia displicent, molt pròpia dels mitjans universitaris. Una de les causes del fracàs de les propostes espinaltianes fou l’estranyesa que provocaven en el vestir –i no tant els encerts en l’àmbit de la perruqueria, si es deixen de banda els monyos inversemblants en les senyores. Per la resta, mentre Espinalt pensava que el vestir complicat donava seguretat, en canvi l’experiència empírica mostra que dins un grup vesteixen generalment amb més cura els individus que tenen menys poder, mentre els més poderosos tenen tendència a vestir amb un punt d’estudiada simplicitat. És a dir, bàsicament al revés del que indicava la seva hipòtesi.
Cal tenir present que la seva teoria que implicava una exaltació del caràcter arribà en un moment especialment difícil. Els jesuïtes també havien centrat la seva psicologia educativa en la qüestió del caràcter (la famosa ‘educación de selectos’) però amb l’arribada del Concili Vaticà II canviaren la seva estratègia, orientant-la a aspectes més socialitzadors i menys individualistes. Per això mateix insistir sobre el tema del caràcter pogué semblar en algun moment fins i tot anacrònic. Si alguna tendència es pot situar als antípodes del pensament espinaltià és l’existencialisme, amb la seva exaltació del dubte. Espinalt era radicalment contrari a les teories de tipus sartrià (que considerava ‘febles’ i pessimistes) i reivindicà sempre que la seva obra se situava en la tradició del positivisme català de Pere Mata a Pere Estasén (1855-1913). Espinalt va anar perdent influència, a més, durant la dècada de 1970 en l’àmbit de la psicologia industrial (un aspecte que Miquel Siguan havia estudiat a la Universitat de Londres) i quan fundà l’Associació de Practicants de la Psicoestètica (1982) no aconseguí trobar seguidors significatius, tot i que foren benintencionats. Políticament aïllat, dedicà els darrers anys de la seva vida a formar alguns joves quadres de l’independentisme.
En tot cas, l’obra d’Espinalt resulta innovadora, especialment pel que fa a l’ús de tests caracterials, per contraposició a una psicologia universitària que a Catalunya ha estat bàsicament escolàstica i estèril repetició de models aliens. Mentre la psicologia universitària del seu temps era bàsicament estructuralista, Espinalt va ser un defensor aferrissat de les teories individualistes del caràcter i considerava que tot model impersonal és metodològicament estèril. A més, donà una gran importància al context cultural i a la biografia personal per oposició al behaviorisme. A través de Batista i Roca coneixia molt bé l’antropologia del seu temps (la polèmica sobre Lévi-Strauss) i la història social (els Annals) –cosa que ignoraven els seus crítics–, però se situava lluny de les hipòtesis de Vigotski (i en general de la psicologia stalinista que es defensava en aquell moment a la Universitat de Barcelona). Significativament, això el fa més actual ara que al seu moment.
