La Teoria del Procés Oponent de Richard Solomon

La teoria del procés oponent (Opponent-proces theory) de Richard Lester Solomon (1918-1996) i J. D. Corbit és una teoria de la motivació que fou elaborada l’any 1974 en l’article ‘An Opponent-Process Theory of Motivation: I. Temporal Dynamics of Affect’. Psychological Review, (81, 2, pp. 119-145) i ha tingut diversos desenvolupaments teòrics posteriors. S’usa especialment per explicar les conductes addictives.

La teoria afirma que les experiències emocionals segueixen generalment un model o patró comú o ‘estàndard de la dinàmica afectiva’ que funciona segons un model homeostàtic. Els individus cerquen un equilibri o neutralitat emocional: les forces o processos contraris tendeixen a l’equilibri. Les emocions es presenten en forma de parells oposats. Quan es produeix una reacció afectiva primària (estat A), que pot ser agradable o desagradable, aquest estat és contraposat amb una postreacció (estat B) que es desencadena quan ens hem habituat a l’estímul de l’ ‘estat A’ de manera que no ens aporta gran cosa. Així una parella molt enamorada assoleix un estat de màxim fins que, quan l’excitació ja no augmenta, els enamorats s’habituen a la relació que va provocant un efecte menor degut a l’hàbit. La relació perd llavors significat per a ells; si l’estímul no augmenta i el que realment pot desencadenar-se és un ‘estat B’ una postreacció d’excitació que també resulta brutal, però no ja no per amor sinó per odi; una situació del tot contrària a la que en principi havien experimentat.

En resum, un cop habituats a l’estímul (després d’una exposició perllongada), cada cop es necessita més dosi per produir el mateix efecte, cosa que ja havia intuït Fechner. Amb el temps i a còpia de repetició un estímul deixa de produir efecte i necessitem ampliar-ne la dosi, especialment quan els estímuls produeixen por o angoixa.

Aplicant aquesta hipòtesi al tema de les drogoaddiccions, Solomon i Corbit consideren que no són drogues (procés A), sinó els canvis emocionals i el dolor que estan associats a l’abstinència (procés B) el que realment ‘enganxa’. Gradualment els nivells de plaer, conseqüència d’utilitzar la droga, disminueixen i el que importa és el procés oponent. Com més dolor se sent per la síndrome d’abstinència més ‘penjat’ queda l’individu i més droga necessita per restablir un equilibri, malgrat que no hi trobi plaer. És a dir, un no es droga perquè hi trobi plaer sinó per l’ansietat o el pànic a sentir-se malament quan està mancat de droga. La postreacció oponent s’elimina més ràpidament quan algú es torna a drogar i necessita fer-ho cada cop més de pressa.   

Aquesta teoria té una significativa aplicació indolora, però temible, en els estudis sobre el consum i sobre l’estimulació del desig consumista en el màrqueting. Que el consumidor necessiti consumir cada cop més desaforadament àdhuc fins a destruir –se, o que el fanàtic del futbol cada vegada exageri més la nota, s’explicaria per la teoria del procés oponent.      

 

 

Envia un email a l'autor