Des
de la seva aparició a principis del segle 20, els test
d’intel·ligència
han estat objecte de seriosos debats que no eren només
científics sinó ideològics. De fet, la polèmica
sobre el Q.I. va començar quan Henry Goddard (1866-1957)
traduí i experimentà les proves de l’escala
psicomètrica d’Alfred Binet i Théodor Simon,
que a França havien tingut relativament poca acceptació.
Binet dirigia a principis de segle la ‘Feeble Mind Children
Institution’ a Nova Jersey i observà, sorprès,
que l’escala de Benet-Simon era molt més perfecta
que els test ja existents per mesurar l’endarreriment mental.
A partir de 1910 va començar ell mateix a aplicar el test
a immigrants i trobà entre ells una amplia quantitat de
febles mentals, als quals anomenà ‘morons’
(estúpids, imbècils).
Per
a Goddard hi ha un lligam ineluctable entre anormalitat i delinqüència.
Considerava que la majoria de criminals són ‘morons’
que amenacen la societat. D’aquí que sigui necessari
detectar-los com més aviat millor.
L’any
mateix que Henry Goddard iniciava els seus estudis amb immigrants,
Lewis Madison Terman (1877-1959) professor de psicologia a Stanford
publicà el test Stanford-Binet, revisió americana
del Binet-Simon, el test indiscutit arreu del món fins
a finals de la dècada de 1960. El test permet mesurar la
intel·ligència d’infants i d’adults
i a partir de 1912 els resultats s’expressen en forma de
quocient intel·lectual (Q.I.) segons la fórmula
proposada per William Stern (relació entre edat mental/edat
cronològica).
Terman
somniava una societat racional, justa i eficaç en què
cadascú ocuparia el lloc que li pertoca en funció
del seu Q.I. Per sota de 75 hi hauria la mà d’obra
no qualificada. Entre 75 i 85 es podria aspirar a ser obrer especialitat,
policia o perruquer (tenir perruquers de més de 85 resultaria
un malbaratament de capacitats!) , etc. Tant per a Goddard com
per a Terman, la intel·ligència és innata,
es tramet per herència i resulta impermeable a les influències
educatives.
Amb
la 1ª Guerra mundial, els test aconseguiran la seva expansió
definitiva. L’any 1917 Robert M. Yerkes, president de l’American
Psycological Association (APA) proposà que tots els reclutes
passessin test d’intel·ligència per tal de
detectar possibles psicòpates, febles i covards. Així
la psicologia veia reforçat el seu prestigi científic.
1.700.000 soldats van ser sotmesos a tests. Però els resultats
no confirmaren ni de bon tros el somni americà.
Resultà
que l’edat mental promig dels blancs cridats a files era
per sota del límit de la debilitat fixat per Goddard: tenien
13,08 anys, quan l’adult normal hauria de tenir 16 anys
d’edat mental. Però amb els altres grups, les coses
encara anaven pitjor. Els russos obtenien un 11,34, els italians
un 11, els polonesos un 10,74 i a sota de tot de l’escala
hi havia els negres amb a penes 10 anys d’edat mental! L’enquesta
no va agradar ningú i menys encara els caps de l’exèrcit
que desautoritzaren immediatament aquells psicòlegs que
prenien saber millor que ells com havia de ser un bon soldat.
Però molt aviat totes les empreses importants volgueren
tenir test i proves psicotècniques dels seus empleats i
les escoles s’hi sumaren també, convençuts
tots que els tests eren una eina magnífica per classificar
i orientar. Alguns psicòlegs ho aprofitaren i fer test
esdevingué un negoci pròsper.
Amèrica
semblava ser un país poblat per dèbils mentals,
però els resultats confirmaven les hipòtesis sobre
l’herència. Fins i tot quan es descobrí que
els negres dels estats del nord tenien millor puntuació
que els del sud en els tests, es va negar que aquesta diferència
pogués ser deguda a factors ambientals. Simplement els
negres més intel·ligents del sud serien els que
havien fugit d’allí per establir-se al nord.
En
aquest context esclatà durant els anys 1922-1923 la controvèrsia
entre el periodista Walter Lippman i els principals líders
del ‘mental testing’. Lippman havia estat deixeble
de R.M. Yerkes i publicà nombrosos articles criticant els
tests i el concepte de Q.I. Terman i Yerkes intentaren fer passar
el seu oponent per un profà, ignorant de la ciència
psicològica, per un bolxevic i per un americà ‘d’orígens
incerts’ perquè Lippman era jueu, però amb
això començà el declivi relatiu de la ‘testocràcia’.
En tot cas, els tests han continuat mantenint un cert prestigi
i en països com els Estats Units són la base del sistema
educatiu i de la selecció escolar.
Els
tests més utilitzats encara a finals del segle passat eren
els elaborats per David Wechsler (1896-1981), afinats i actualitzats.
El test WAIS per als adults i el WISC per a nens tenen la particularitat
d’apreciar l’èxit dels individus en el domini
verbal, però també en el no-verbal, cosa que Wechsler
considerà indispensable per fugir d’una definició
d’intel·ligència vinculada al llenguatge.
